L'espiritualitat de Raimon Galí­

Jo no em veig amb cor d'escriure tot el que recordo de Raimon Galí, però us ho donaré gravat. Em passa que jo era incapaç de parlar de Raimon Galí al davant de la gent amb un paper escrit, perquè jo llegeixo malament i aleshores ho vaig engegar; m'ho vaig pensar molt, això sí, i em fa l'efecte que no vaig fer més que citar unes quantes anècdotes, tal i com va resumir un periodista, fent honor a la seva classe científica, que no en pesquen ni una.

Això que acabo de dir-vos preneu-vos-ho com allò que ara en dieu un off-the-record; ara engego de debò:

Hi havia un grec que deia que la seva casa era petita, però demanava que els déus li fessin la gràcia que mai no fos plena; fa molts anys que ho vaig llegir, no era ni capellà, i vaig trobar que era una solemne bestiesa. Aleshores la meva casa de Matadepera era molt petita i no hi cabien els amics que tenia... i això sempre m'ha passat, gràcies a Déu; de manera que la casa de Queralt, quan era petita, em quedava massa petita i quan va ser més gran, encara era petita. I ja sabeu que la casa de Gósol, amb un parell que vingueu, ja se m'omple i això em posa molt trist, què hi farem. Això és per dir-vos que penso que amb Raimon Galí partíem de coincidir en una cosa: que un dels dons més grans d'aquest món és l'amistat. Jo he tingut la sort de tenir molts amics i tots han estat amics únics, irrepetibles i diferents els uns dels altres, però Raimon Galí ha estat per a mi l'amic, perquè mai no m'ha deixat, ni jo a ell i em fa l'efecte que, si davant de Déu, les coses bones serveixen per redimir els pecats, l'amistat amb Raimon Galí em redimeix de moltes coses.

Això ho havia de dir. I ara engego:

En Jordi Sales ens comentava que, criticant Raimon Galí, no sé quin dels nostres savis deia que en Raimon era capaç de trobar misteris fins a les sopes. I tant que sí! Però, de fet, és que n'hi ha. Més enllà del misteri de la composició i el de la biologia, el misteri es troba en què, quan es comparteix la taula amb l'amic, es converteix en misteri. Ve-t'ho aquí que tenia raó en Raimon.

Vaig conèixer Raimon Galí abans de ser a Queralt. Encara era professor al Seminari de Solsona i, de tant en tant, baixava a Barcelona, quan estàvem en l'esplet de l'escoltisme. El vaig conèixer a una cantonada, no recordo si del Clot o de Sant Andreu, per on passava un vent tan fred que et glaçava les paraules. Vam començar a parlar i, de seguida, ens férem amics; parlava de la guerra tal i com jo l'havia viscut, es a dir, no s'assemblava de res ni a com l'explicaven els de Franco ni com l'explicaven els comunistes; era la guerra que va passar un català que les va passar totes i que, tant els uns com els altres, l'haurien pelat.

Des d'aleshores ens vam tractar molt. En el moment de crisi a l'escoltisme, un capellà, que hi va intervenir (i que després intervindria a la desfeta del CC), em va dir "tu ara ets el profeta d'en Galí, i demà, en seràs el dimoni"; jo vaig dir-li que ho dubtava, perquè tant Raimon com jo estem sonats de la mateixa manera, volia dir que la sensació de l'amistat que teníem era la mateixa: a totes. I va ser així. Jo vaig ser l'amic de Galí. Allò que els grecs en diuen kateksohen, i que Jordi Sales us explicarà pla bé.

El títol de la meva xerrada és "l'espiritualitat de Raimon Galí". Us confesso que aquesta paraula de l'espiritualitat la trobo tan solemne que em sembla una carallotada. Per dir-ho a la meva manera, que, és clar, queda més llarga, seria "la manera de viure cristiana de Raimon Galí", que era molt pròpia i de la qual rarament parlava, però que jo he pogut conèixer.

Per entendre-ho, cal començar per l'obvietat: Raimon Galí era fill d'Alexandre Galí, el primer pedagog de Catalunya, un il·lustrat de sentiments molt vius, molt profunds, però molt continguts com bon home de muntanya i de la senyora Pepeta, que era ben diferent perquè era de Les Garrigues, plena de vida i d'empenta i pietosa, amb una pietat tan sincera com endolcida. Aquesta dialèctica, perdoneu-me perquè m'empipa la paraula, dóna que el fons religiós de Raimon es decanti més cap a la mare.

Quan Raimon va acabar el batxillerat (situeu-vos: el gran moment de la cultura catalana, en una República que va començar sense sang, això sí, però que va ser "can seixanta", com retratava l'article d'Ortega a El Sol: "no es eso, no es eso") i el vell Galí li va demanar què volia fer, li va dir que es volia fer militar. Don Alexandre va entendre, però, el que li volia dir el seu fill quan li va argumentar que "a Catalunya li sobra cultura i li falten canons" (em temo que va dir "canons", perquè davant del seu pare no va gosar dir-ho de la manera que m'ho va dir a mi). El va convèncer que comencés carrera a la universitat. Allà, hi havia en Xirau-Palau, que se'n fumia dels catalans i del catalanisme, mentre tot el poble estava darrera Macià. Va fer la carrera i, adonant-se que vindria la patacada, amb la colla d'en Xandri va organitzar l'Escola de Guerra. Va fer la guerra d'oficial d'artilleria al front i a l'estat major, on va viure la derrota d'un exèrcit que es deixava deliberadament un riu, com l'Ebre, a l'esquena (i d'aquí, la carnisseria dels de la meva lleva), manat per comunistes, que van pelar oficials catalans i per un garbuix de partits que era "can seixanta"...

Del camp de concentració a França, rebotant a Cuba, va acabar a Mèxic, on es va trobar tota la llopada d'intel·lectuals republicans, i, més important, la llopada encara més gran d'intel·lectuals jueus que fugien de Hitler: la universitat a Mèxic era de les primeres del món. Va fer antropologia, naturalment.

Amb Joan Sales, i altres, van editar uns quaderns que, per a mi, són de les coses més importants que s'han publicat sobre el país en el segle XX: uns senyors que s'havien jugat la vida a la guerra, que l'havien perduda i que no feien com molts que ara es posen galons d'antifeixistes... Amb en Sales van concloure: "tornarem a Catalunya, perquè més val posar una rajola al nostre país que fer una catedral a l'estranger". I van tornar.

Tornat a Catalunya es va posar a fer escoltisme i a fer el CC i dels dos llocs el van arraconar. Va passar uns anys de desert com no us podeu imaginar: era un mort menyspreat per tothom, era mestre de Pujol i mai no ho va dir públicament, va fer el CC i el van arraconar. Va passar el desert com Sant Pau després de caure del cavall camí de Damasc. I això el va empobrir. Això el va fer més ell. Això el va madurar.

I aleshores es va produir aquella cosa estranya que sempre passava a Raimon: les seves resurreccions. I va ser amb el GEN que va ressuscitar. Tots recordeu aquella mena de vellet que, de mica en mica, se'ns anava assecant com un pergamí; que resulta que començava a parlar gairebé embarbussat i que tots acabàvem drets. I és que tenia una mena de foc que no es pot explicar.

Després d'això, hi va haver l'últim temps de Galí, que és el més bonic de la història de Raimon. Els anys que les forces se li afeblien, que es trobava menut, amb la Tina al costat i que estava tranquil amb una pau estranya: era absolutament la pau de la pobresa.

Aquest per a mi és el gran Raimon Galí que he conegut. Aquest. El qui trobaves a casa seva, amb tots els seus neguits; com aquell oficial de Napoleó a qui l'emperador va reprendre: "un oficial francès que tremola?" "tremola, Sire, però és al seu lloc". Aquest és el resum de la vida de Raimon: la fe li tremolava, però era al seu lloc.

L'espiritualitat de Raimon tenia aquell punt infantil, "del Bon Jesuset", que ja us he dit que va rebre de la seva mare. Després va madurar. Amb Péguy, desconegut, menystingut, mal titllat de feixista i definitiu per a Raimon i també per a mi.

Péguy és l'home de l'esperança. Diu: "la Caritat és una germana que abriga totes les desgràcies, la Fe és un roure i l'Esperança és una mica de borró que brota quan despunta l'abril". És a dir, una cosa menuda, que no es perd mai i sempre és a punt de morir-se. Això no cal explicar-ho gaire. La Caritat, més o menys, la tindràs sempre, perquè això d'estimar els homes és una cosa que no hi pots fer més, mal que vulguis costa molt desentendre-se'n. La Fe és una cosa que queda llunyana i que, precisament perquè queda llunyana, la portes a dintre i si l'has pescada no hi ha manera de treure-te-la, gràcies a Déu. Però, l'Esperança està sempre a perill i a risc de les coses de la vida. Quan se't mor algú, quan et fan una mala jugada, quan tens una desgràcia pròpia, quan et sents solitari i abandonat, et desentens dels homes més o menys, potser la Fe et queda com esmorteïda, però l'Esperança està tremolant. I aquesta va ser una lliçó de Raimon. I aquí hi ha el coratge. El coratge no és no tremolar, és, malgrat tremolar, fer el que cal fer. El coratge pur i brètol seria el feixisme; el coratge de l'Esperança és el cristianisme.

I tot això Raimon ho vivia amb una mena d'esperit infantívol, que no va perdre mai. Sempre va ser el mateix; per això, vosaltres, la gent jove el vau entendre.

Ara he xerrat molta estona, però, parlant de Raimon, sempre em quedo curt. Era aquell amic que sempre tenia al costat, que, contràriament al que semblava, no tenia res de purità, Ah! i també tenia una cosa molt important, no podia ser feixista perquè comprenia tothom. Tenia una comprensió de les persones, particularment dels no creients, que no he trobat en ningú més; per dir-ho d'una manera: era capaç de dir que agafaria una metralleta i pelaria tothom, però era incapaç d'enviar ningú a l'infern.

Per exemple, la primera vegada que vam parlar de Tarradellas vam coincidir (i ara no me'n feu parlar); però, quan Tarradellas va tornar com a President de Catalunya, el va respectar, cosa que ara no es fa massa. Segurament això li venia d'una cosa, que potser només s'aprèn al front: el respecte per l'enemic. Aquesta és més una lliçó política que espiritual de Raimon. I ara ficant-me en política del tot, heu de saber que Raimon era un home que creia en les Espanyes, però, com Macià, creia que els tractes havien de ser de tu a tu, no havent d'anar allà a demanar caritat.

De vegades, costava d'entendre, perquè s'esverava. Però, s'acalmava amb un somriure. Mireu, i per dir-ho finalment, Raimon era un home entranyable: estimava de tripes. I tan de bo que tots plegats tinguéssim aquesta lliçó. Va tenir les seves febleses, que pla les coneixíem, però mai no va deixar de ser una mica entranyable de tots, un home que es va donar sempre que va poder. I a pesar de totes les malalties, les que tenia i les que s'imaginava, aguantava el tipus: "tremolava, però era al seu lloc". I que ara, mireu, l'ha trobat el seu, que és a la Glòria celestial. Ja veieu que acabo com en un sermó. En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant. Raimon Galí prega per nosaltres que nosaltres pregarem per tu.