L'escola contra el món, de Gregorio Luri
Gregorio Luri
Edicions La Campana , 2008
La publicació de llibres sobre l’ensenyament al nostre país continua en bona forma, i ja en fa uns quants anys –l’èxit editorial de Salvador Cardús, El desconcert de l’educació, és de l’any 2000. A més, les vendes semblen confirmar que la inquietud educativa segueix preocupant força gent. Quan el qui signa aquestes ratlles va anar a comprar el seu segon exemplar de L’escola contra el món –el primer donat amb l’ànim de fer conèixer un excel·lent llibre–, es trobà que la segona edició del llibre ja estava esgotada.
És un llibre del qual, en una expressió un xic barroera, s’aprofita tot. En un to força diferent a molts llibres d’aquest gènere que han proliferat aquests darrers anys, Luri descriu, analitza i àdhuc diagnostica. I ho fa amb un, pel meu gust, pragmatisme anglosaxó que bona falta fa en el nostre món tan curull de –frase genial– “beateria pedagògica”.
M’atreviria a dir que el llibre de Gregorio Luri és, essencialment, una crida a la responsabilitat personal de cadascun dels docents del nostre país. Més enllà de les crítiques a sistemes pedagògics, a l’administració, als sindicats, als dissenyadors professionals de currículums, etc. –que en alguns casos no són pas estalviades–, una de les claus de l’èxit educatiu és la confiança en l’escola. Aquesta confiança comença per l’optimisme com a deure moral de l’ensenyant. Hom pot anar dient que la crisi és culpa de mil i una causes diferents, però bé hi ha països del nostre entorn que se’n surten prou bé, així com escoles del nostre país que també responen correctament als problemes a què s’enfronten a diari.
Dels molts aspectes que podríem assenyalar del llibre, en destacaria els següents:
- Cal refusar, basant-se en anàlisis i estudis dels darrers anys, les causes habituals a les quals s’atribueix la crisi educativa: manca d’inversions generalitzades, progrés tecnològic accelerat, mètodes pedagògics, sistemes organitzatius, ràtios alumnes/professor, etc. Sembla cada vegada més clar que res d’això garanteix l’èxit escolar, si bé és evident que cal pensar en alguna organització, triar determinats mètodes i invertir els diners amb seny.
- Entendre la pedagogia com a tasca política, ja que primordialment (fins i tot etimològicament) la seva funció és decidir què vol transmetre la societat a les generacions futures. En aquest sentit, massa vegades l’aprendre a aprendre no deixa de ser una manera sofisticada de generar analfabets funcionals.
- S’observen, generalitzant, tres aspectes en què coincideixen els sistemes educatius dels països que obtenen millors resultats. Resumidament són: la confiança en el sistema, la detecció precoç de les dificultats dels alumnes i la selecció del professorat.
- La confiança en el sistema per part de tothom i respecte a tothom. Una mena de confabulació per part de tothom per aconseguir que les coses surtin bé. I, sorprenentment, surten. O potser no tan sorprenentment, si pensem en el que pot aconseguir una escola que tingui clar què vol fer i com, en uns pares disposats a fer el seu paper i donar suport al de l’escola, en una societat que valori i posi d’exemple aquells que s’esforcen...
- La detecció precoç de les dificultats és potser la característica més fàcil de dur a la pràctica dels tres aspectes que tenen en comú els sistemes educatius més exitosos. Per això mateix és sorprenent que no sigui una prioritat en el nostre país. Quants problemes (i quanta medicació), tant d’aprenentatge com d’actitud, s’evitarien amb una acció eficaç tan bon punt s’observessin les primeres dificultats?
- Seleccionar el millor professorat no sembla trivial. Gregorio Luri, però, apunta a tres bones pràctiques docents: la competència lingüística, la capacitat de generar confiança i la capacitat de treballar en equip.
- Adonar-se’n, de la funció conservadora de l’escola. En aquest sentit és sempre recomanable rellegir Hannah Arendt a La crisi de l’educació, un assaig de principis de la dècada dels 50 del segle passat. No es tracta (cal dir-ho?) d’una oposició política (en minúscula) entre progressisme i conservadorisme, sinó d’una dialèctica Política (amb majúscula) entre allò que cal canviar i allò que cal, perquè així ho valorem, conservar. Com observa Gregorio Luri a l’epíleg, no hi ha Ulisses sense Penèlope.