Les virtuts de la Renaixença

En cada etapa de la història d’un poble, els seus components actuen amb uns paràmetres característics que originen determinades formes de vida, fixen prioritats que cristal·litzen en obres més o menys importants segons hagin estat els elements que els conformaven. És així com constatem que en períodes de desorientació, de passivitat o confusió, els resultats són magres, mentre que quan la nació està penetrada per objectius clars i importants abunden les transformacions positives. Així doncs, la tria dels objectius profunds d’un poble són l’element que posteriorment explica la seva decadència o renaixença.

Justament aquesta bona tria es la que es produí a Catalunya a mitjan segle XIX quan una acció de poetes i historiadors anaren fixant com a prioritari recuperar per a la llengua catalana i la seva literatura la normalitat del seu ús en tots els gèneres i l’ambició d’aconseguir la màxima projecció en la nostra societat i en la palestra universal. Aviat foren coneguts com a partidaris d’una Renaixença, de moment, lingüística i literària, però que al llarg dels anys aniria proposant-se d’altres objectius fins arribar a la conclusió que calia idèntica ambició en els camps econòmic, social, espiritual i polític. Havia nascut el que la història de Catalunya assenyala com la Renaixença, gran impuls que sacsejà el nostre poble i el va empènyer al que en aquestes ratlles qualifiquem com “les virtuts de la Renaixença”, tot recordant com escrivia Juvenal que “la virtut és la sola i autèntica noblesa”.

La virtut de la Renaixença i la seva aplicació

Quina fou la principal virtut d’aquella Renaixença capaç de mobilitzar les energies dels catalans a la meitat del segle XIX i posteriorment al XX??La Renaixença fixà com a objectiu ser capaços de tornar a la plenitud nacional que s’havia manifestat amb claredat durant la primera etapa de la nostra història des de la naixença al segle X fins a mitjan segle XV quan fórem un poble capaç de construir-se territorialment, de crear les institucions i les lleis necessàries, de forjar una llengua i d’expressar-s’hi en tots els gèneres i de conformar unes formes de vida a través d’una determinada espiritualitat i del tarannà d’aquest poble.

La gent –escriptors i historiadors– de la primera generació de la Renaixença fixàren la primera de les virtuts d’aquell moviment a aconseguir recuperar la màxima normalitat en l’ús de la llengua catalana en la pràctica literària i en el coneixement de la història pròpia. Llengua i història foren els primers objectius expressats amb aquesta virtut de la Renaixença d’aconseguir la màxima presència social, la màxima qualitat i la màxima normalitat.

Aquesta virtut de la Renaixença es produïa després dels segles de la Decadència (mitjan segle XV fins al 1714) i després també de més d’un segle de Dependència (a partir del 1714), era, doncs, el retrobament amb una virtut que havia estat primer oblidada i després prohibida i perseguida.

Així doncs, la primera de les virtuts que fàcilment trobem en la Renaixença des de la primera meitat del segle XIX és el retorn de l’ambició de grans objectius, de moment fixats en el camp de les lletres i de la història, elements que forgen en qualsevol època la personalitat nacional d’un poble.

Aquesta primera virtut de la Renaixença ha estat sempre present en el descabdellament de les seves potencialitats. En la segona meitat del segle XIX es manifestà amb la mateixa ambició en el camp econòmic i polític en bastir una estructura industrial i fixar les característiques de l’acció política tot rebutjant el sucursalisme.

El procés continuà i en les primeres dècades del segle XX la Renaixença aconseguí avançar en la maduració de la llengua –Verdaguer Guimerà, Maragall–, en la seva ordenació –Fabra–, en les estructures industrials, en les institucions d’autogovern –Mancomunitat (1914-1924) i Estatut d’Autonomia (1931–1939)– i en la vitalitat espiritual –Torras i Bages, Cardó, Manyà–, així mateix penetrà en l’àmbit escolar i l’ampli associacionisme. En el camp estrictament social la maduració també existí però fou pertorbada per crisis violentes que endarreriren la seva incorporació.

La Renaixença seguí sempre proposant als catalans la virtut d’un esforç d’arrelament conscient, per a tot el poble, amb les eines de la modernitat.

Un gran fracàs sacsejà la trajectòria de la Renaixença malgrat la virtut cívica que sempre havia prioritzat. L’any 1936 l’esclat del que seria conegut com la Guerra d’Espanya (1936–1939) significà a Catalunya una fractura interna que dividí i destruí l’empenta manifestada durant tot un segle i que culminà el 1939 amb la imposició de la Dictadura franquista, que durant quaranta anys perseguí obsessivament tot el que representava la Renaixença.

Malgrat aquest greu trontoll, la Renaixença mostrà la capacitat de renovar-se, refer la unitat interna dels catalans i reprendre la seva trajectòria encara que fos en les circumstàncies més difícils.

La virtut més preuada de la Renaixença que no és altra que la voluntat i la capacitat de prioritzar objectius que reforcin el sentit de poble seguí manifestant-se i en el tombant de la segona meitat del segle XX recuperà possibilitats per a l’acció en la mesura que s’anava fent evident l’esgotament de la dictadura.

En arribar al que pot qualificar-se com la quarta etapa de la història de Catalunya, la que s’inicià l’any 1975 amb el restabliment de la democràcia i l’autonomia i que fou coneguda com la de Reconstrucció Nacional, la virtut que vertebra la Renaixença es manifestà en tots els camps amb resultats notables en alguns i en d’altres amb errors i limitacions imposades.

Ja en el segle XXI la societat catalana en les seves preocupacions, projectes i realitzacions, sovint no es refereix a la Renaixença, però és evident que aspira a l’ideal que l’originà des del primer dia, que no és altra que aconseguir que les energies d’aquest poble creïn actituds, reforcin voluntats per seguir avançant, tot aprofitant les experiències obtingudes.

Les lliçons que ofereix la Renaixença

Arribats a aquest punt, crec que és d’interès recordar quines són algunes de les més importants lliçons del llarg camí seguit per la Renaixença per insistir i reforçar els encerts i evitar-ne els errors.

Una primera lliçó que la Renaixença ens ensenyà i ens proposa és la d’evitar la resignació davant els obstacles, per importants que aquests siguin. Una segona lliçó ens diu que les nostres energies no podem utilitzar-les només en benefici propi, cal destinar-ne una part, amb generositat, a la societat. La tercera experiència ens diu que la cohesió social és una condició indispensable per avançar i que la debilitat en altres èpoques en aquest nivell ha estat l’origen de la fallida general. Una quarta lliçó, fruit també de les experiències que com a poble hem recorregut, és la que ens diu que la persona necessita com a components que forgen la seva personalitat una dimensió viva espiritual que és la que contribueix a donar sentit a la formació intel·lectual i tècnica, recordem el que diu El Petit Príncep: “Només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls”. Finalment, una cinquena lliçó ens ofereix la virtut que inspirà la Renaixença, cada persona té els seus camps d’actuació propis, quotidians, però l’òptica amb la que ens hem de moure és àmplia, general, res no ens és aliè, res del que ateny el nostre poble ens és estrany, ben al contrari, tot cal seguir-ho amb atenció i, en la mesura de les forces, possibilitats i responsabilitats, respondre-hi amb generositat.