01/10/2003

Les regions europees rebels

Perquè les regions ambicioses d’Europa han perdut la seva fe en Brussel·les

Mentre Jordi Pujol, el menut però poderós cap de Catalunya, va i ve pel seu despatx al seu palau medieval al centre de Barcelona, no dóna la impressió d’un home a punt de jubilar-se. Però el proper 16 de novembre, després de 23 anys al càrrec, el Sr. Pujol es retirarà dels escenaris. Té tots els motius per sentir-se satisfet. Va sobreviure al seu empresonament per Franco durant els anys 60, va veure la caiguda del feixisme a Espanya i el retorn de l’autogovern a Catalunya. El català ha reviscut i Barcelona ha esdevingut una de les ciutats més de moda d’Europa. Malgrat tot, el Sr. Pujol no sembla relaxat. Té por que el govern espanyol estigui intentant reduir alguns dels poders de regions com ara Catalunya i el País Basc, guanyats amb tant d’esforç. Però, diu, els catalans (i els bascos) volen més, no pas menys, autonomia. Els propers anys, conclou el Sr. Pujol, seran “crítics”.

El que passa a Catalunya va més enllà de l’interès purament local. Els Estats-nació europeus es veuen desafiats tan des de dalt, pels creixents poders de la supra-nacional Unió Europea, com des de baix, per regions cada cop més segures de si mateixes. Encara que els governs nacionals continuen dominant aspectes com l’organització de l’estat del benestar, en les grans qüestions com ara el comerç, les polítiques mediambientals o econòmiques és la Unió Europea la que decideix avui en dia. I en afers com l’educació, la identitat cultural o la regeneració econòmica són les regions d’Europa les que es destaquen. Aquesta pressió simètrica sobre l’Estat-nació sembla molt clara en teoria. Però, tal i com demostren les controvèrsies catalanes, la realitat pot ser molt més embolicada. Per tot Europa, governs i regions encara disputen la distribució del poder.

Així a Alemanya, l’únic país de l’Europa Occidental amb un sistema federal madur i ben apuntalat, les regions (Länder) es queixen que Brussel·les i Berlín estan erosionant els seus poders. A França, el govern s’ha compromès a descentralitzar, però el seu pla de devolució de poder per Còrsega va ser rebujat de mala manera en un referèndum recent. A Itàlia, la Lliga Nord, que vol més poder polític i econòmic per al Nord italià, amenaça de fer caure la coalició governamental de Silvio Berlusconi, a menys que les regions rebin un tall més generós. A la Gran Bretanya, el govern de Tony Blair va establir un Parlament escocès i una Assamblea galesa durant la seva primera legislatura; ara, amb més o menys voluntat, va afegint assamblees per a algunes regions angleses. A Bèlgica, Flandes continua demanant una autonomia encara més àmplia respecte la resta del país.

Quina és la posició de la Unió Europea en aquest estira-i-arronsa? Des de temps enrera, molts regionalistes europeus l’han vista com una aliada natural contra els centralisme dels Estatsnació. A Escòcia, els nacionalistes han adoptat la idea de la vocació europea d’Escòcia com una manera de contrarrestar la idea que la independència podria dur a l’aïllament o a la pobresa. Les visites del despatx de John Swinney, líder del Partit Nacionalista Escocès, es troben amb dues banderes imponents: l’escocesa Creu de St. Andreu i els estels daurats de la Unió Europea. Arreu, però, els regionalistes comencen a tenir els seus dubtes respecte a Brussel·les.

Tanmateix el Sr. Pujol, un europeista convençut durant tota la seva carrera política, ara creu que “la Unió Europea ja no recolza el regionalisme”. Els esforços de Catalunya, Escòcia, Flandes i els länder alemanys per aconseguir que el reconeixement d’un paper més important per a les regions s’incorporés a l’esborrany de la nova constitució europea, van ser repudiats per la convenció per al futur d’Europa, en part gràcies a les pressions d’Espanya i França. El Comitè de les Regions, establert a Brussel·les i liderat pel ben trobat Sir Albert Bore¹ de Birmingham, Anglaterra, és sinònim de tedi i anèmia. La seva debilitat es deu, en part, a la seva naturalesa desequilibrada: poders genuïns, com la Catalunya del Sr. Pujol o la Bavària d’Edmund Stoiber, comparteixen escons amb els febles consells locals suecs i anglesos.

L’enemic a Brussel·les

Alguns entusiastes regionals ara veuen la Comissió Europea com un enemic. Els länder es queixen insistentment que les normes europees sobre competència estan eliminant la seva tradicional pràctica de repartir ajudes entre la indústria local. A Itàlia, Umberto Bossi, líder de la Lliga Nord, que havia vist la Unió Europea com una aliada en la seva batalla contra l’Estat italià, ara la menysté com la joguina dels grans governs, de les multinacionals i dels pedòfils. La Lliga, que amb l’intenció de preservar la puresa cultural de la Itàlia del nord (Padània), ha acabat per desenvolupar una retòrica virulenta contra els immigrants, ara tem que la Unió Europea vulgui imposar uns valors polítics que poden conduir al xoc frontal amb les pretensions del partit.

Les institucions europees de Brussel·les tenen les seves pròpies raons per vigilar el regionalisme d’aprop. Des del punt de vista de la teoria, els euròcrates potser se sentirien atrets per la idea de l’estratificació dels nivells de poder polític (amb el benentès que la Unió Europea s’instal·li a la capa superior). Però la Comissió Europea no s’arrisca a encoratjar obertament les ambicions regionalistes, per por d’enfadar els poderosos Estats membres. I, tal i com assenyala un funcionari, “ja és un malson assolir l’acord entre 15 membres, i serà pitjor amb l’ampliació a 25. Seria totalment impossible si, a sobre, haguéssim de tenir tractes amb poders regionals més forts”.

Sens dubte, l’expansió de la Unió Europea fa crèixer el sentiment de rebel·lió de les regions europees. Alguns nous Estats membres, com ara Malta i els tres països Bàltics, són al mateix temps més petits i més pobres que regions com ara Catalunya o Flandes. El Sr. Pujol admet que va ser un “xoc psicològic” haver de veure com aquests nans trobaven el seu lloc a la primera divisió de la Unió Europea, mentre que Catalunya s’havia d’acontentar amb estar representada per Espanya. Vol que el català sigui llengua oficial de treball de la Unió Europea, subratllant que està més estesa que moltes altres llengües. Però el Sr. Pujol encara es queda a les portes de demanar que Catalunya ocupi la seva plaça com a país independent dins de la Unió Europea. Si els seus successors són també tan moderats o no, és una pregunta oberta...

1. Joc de paraules amb el verb to bore, “avorrir” (nota del traductor)