Les nits de Cabíria
L’arquitectura cau sovint en el gegantisme, que no tenen les piràmides salvades per la puresa de les línies geomètriques fetes menudes per la immensitat del desert.
Però, tocant a avui, el gegantisme capitalista dels gratacels mai no tindrà la bellesa gairebé absoluta de les teulades d’una masia, com ales de lloca.
La pintura té el mateix perill, només un geni com el Miquel Àngel podia aconseguir la mesura, malgrat tot humana, de la Sixtina. A l’altre cingle l’abstracte toca l’absurd. La mateixa podem dir de l’escultura, encara humana en l’esfinx de Ghizé, humanitzada en els déus de Fídies, absurda com la pintura quan no juga bé el buit i el ple.
I la poesia, lloat sia Déu, es fa estrafeta quan l’Espronceda l’escaguitxa volent-la fer tràgica. “Me gusta un cementerio de muertos bien relleno”. O quan el poeta en vol dir tantes que no diu res. “Quan l’àngel es fa pedra se li pollen les arrels”. M’he allargat, però no tenia més remei.
No tenia més remei perquè toco el cinema.
L’ha fet malbé, altre cop, el gegantisme que volent atènyer el sublim, fa el ridícul en “Els deu manaments”.
I arriba a la nàusea en els films d’avui, quan només és exhibicionisme de flamarades.
L’altre perill del setè art és la fredor. Un film és fet d’escenes repetides i repetides fins el que queda bé. D’ací que Einseinstein digui que tot el secret del cinema és en el muntatge. I a ell li surt fred, tot i la genialitat del Cuirassat Potemkim.
Com té fredor el tan lloat Ciutadà Kane de l’Orson Welles. El cinema calent i poètic només podia eixir a l’Itàlia de la Divina Comèdia i del Giotto, amb el neorrealisme.
Que surt en el moment just. El feixisme mussolinià i italià, fos com fos, mai no va caure en el monumentalisme nazi de la Leni Reiffenstahl. L’Itàlia del dictador no va passar del cinema amb telèfons blancs de l’Alida Valli.
Després de la guerra i l’ensulsiada, els italians no podien comptar amb els platós de Cinecità, la pobresa els va fer descobrir que no els calien carrers de cartó, cada carrer d’aquella terra, acolorida d’ocres de Florència i sienes de Siena, era un espai cinematogràfic com cap més. Així va sortir el moment més poètic del cinema. El neorealisme del lladre de bicicletes i del miracle a Milà, fins a la gloriosa faramalla del Vittorio de Sica a pa, amor i fantasia. En el neorealisme tot és fantasia, que es torna folla en la Giulietta dels esperits de Fellini.
Justament som a Les nits de Cabíria. Itàlia sap pla bé que a la terra del Ghirlandaio no li calia cercar dones fora de casa.
Tenia la Sofia, la Gina i tantes més, però també tenia, menuda i serenya la Giulietta Màssina, amb tota la bellesa als ulls.
Ella és Cabíria, una dona del carrer. Tan innocent que, bo i l’ofici no té res de maturranga. Fa pensar en un ocellet que no s’envesca, que, malgrat tot, continua alat.
Les seves nits són un fracàs rera l’altre, els clients li fugen abans d’hora, un casat se l’enduu amb ell i ha d’escapolir-se perquè arriba la muller.
I així per un seguit. Sense que ella perdi l’aire innocent i l’estranya pau dels ulls. La pobrissona ha fet els seus estalvis, els perd tots en un macarró que la roba. No té un sou, per no tenir no té casa.
Caminant sola, troba una colla que fa festa cantant disfressada com els personatges de la “Commedia dell’Arte” veneciana. La cara de la noia es trasmuda, somriu, Giulietta canta i balla amb ells.
Vet ací, la pobrica en aquell moment és tan nua com sant Francesc despullant-se davant del bisbe perquè el seu pare, Pietro Bernardone, ha reprotxat al seu fill que fins els vestits que porta no són seus.
Tanmateix Giulietta és molt més pobra que sant Francesc, no té cap capa de bisbe que la protegeixi, no té casa on ajocar-se, només té un parrac de parenostre en el solatge de bondat.
Itàlia mai no ha deixat sant Francesc, un italià pot no creure en Déu, però no pot deixar de viure en el pobrissó d’Assís. M’ho agafo de lluny.
Fins en el cinema, i més en el neorealisme, Itàlia es mou entre sant Francesc i santa Caterina de Siena.
La sienesa és tot el seu segle, és l’arborament a la brunzent que li fa escriure el Diàleg on arriba a dir que l’amor en l’home no és infinit però no té límits, sempre podem estimar una mica més.
El Passolini és d’aquest coll. Només ell podia donar-nos l’Evangeli de sant Mateu. Entre tantes mandangues pseudopietoses com El senyal de la creu o el Quo vadis, vet ací que un home ateu, lluny de misses i homosexual, ens ha fet veure la cara lleugera d’un àngel anunciant a Maria que fóra Mare de Déu.
Tot i el barroc de les mitres dels sacerdots jueus, l’obra del Passolini té la mesura xica de la Bona Nova.
Havia de parlar d’ell.
És el contrapunt de Cabíria. No crec que el Fellini hi atinés. Potser sí. Però la seva dona, la Giulietta Màssina, cantant amb les disfresses que tiren a paganes, és un inici de càntic franciscà. Del càntic de germà sol.
Fitxa Tècnica
Direcció: Federico Fellini
Producció: Dino de Laurentis
Diàlegs: Federico Fellini, Ennio Flaiano i Tullio Pinelli
Fotografia: Ado Tonti
Música: Lino Rota
Nacionalitat: Itàlia/França
Any de producció: 1957
Actors: Giulietta Masina, François Périer, Amedeo Lazzari, Aldo Gilvani