Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella i Catalunya, de Ramon d'Abadal
Ramon d'Abadal
La Magrana, 2010
Ramon d’Abadal té molt clara la forta personalitat de Catalunya i el seus orígens i arrels. Una d’elles, tractada en el capítol tercer de la primera part, és l’arrel romana. No ha pogut ésser esborrada, diu, ni per les invasions de gots, de moros, de francs, ni per totes les immigracions d’hispans, de jueus, d’orientals, de francesos, d’andalusos, “per molt que ens hagin afectat...” Quan Felip V –vegin el capítol tretze del llibre– obre a tots el espanyols la possibilitat d’ocupar càrrecs oficials a Catalunya, provoca un corrent, amb unes importants conseqüències que d’Abadal explica molt bé, l’arrel de les quals és la seva entrada com a buròcrates sense cap intenció d’integrar-se sinó de controlar i integrar. És immigració o invasió? Si tingués que escollir entre els dos termes no em trobaria còmode amb cap de les dues paraules. Una invasió ens fa pensar en una iniciativa col·lectiva i armada per actuar damunt d’un territori, sigui per saquejar-lo, sigui per ocupar-lo, sigui per les dues coses. La immigració suposa, en canvi, una actuació individual, familiar o de petits grups que es traslladen a un nou territori per instal-lar-s’hi. Els castellans que van venir a Catalunya per la porta oberta pel decret de Nova Planta no venien armats, però tenien darrera la victòria francesa, amb la derrota final de Barcelona el 1714, que lliura Catalunya a la dinastia borbònica i a la seva col·laboradora, Castella. I al costat, a la mateixa Barcelona, l’enorme fortalesa de la Ciutadella amb la seva nombrosa guarnició, destinada a vigilar la ciutat. Aquests castellans tampoc venien per una decisió col·lectiva igual a la d’un grup de guerra, però estaven units per unes coordenades derivades de la victòria militar: la legislació que els permetia ocupar càrrecs a Catalunya sense ser catalans, la possibilitat de fer-ho sense conèixer la llengua del país o, millor, la conveniència de fer-ho sense saber-la, ja que era Catalunya la que s’havia d’adaptar a la nova situació i probablement –cal veure els capítols onze i quinze del llibre– els ressentiments contra Catalunya per les ferides deixades en els enfrontaments produïts en el passat que es remuntaven, com a mínim, a 1640. No seria cert, llavors, que molts dels vinguts d’Espanya eren invasors més que immigrants? ?Valgui aquesta disquisició per donar la raó a Ramon d’Abadal quan tanta importància dóna als pressupòsits que actuen quan s’escriu la història. Ell critica particularment les deformacions a les quals pot portar el nacionalisme quan arrela en l’ànima de l’historiador. És un perill real en el que, segons sembla, ell mateix cau. Mirem un parell de textos i veurem que conjumina la seva forta consciència de la personalitat pròpia de Catalunya amb la creença en una forta identitat espanyola que inclou dintre seu, no sé exactament com, la catalana.
El desè capítol, “La unió espanyola”, resulta sorprenent. Unió de què? D’institucions polítiques? De llengües? Econòmica? L’origen de l’anomenada “unitat d’Espanya” en el matrimoni de Ferran i Isabel és un lloc comú dels historiadors espanyols, però sembla una interpretació molt forçada, ja que cap de les preguntes anteriors es pot respondre afirmativament. Resulta expressiu que Ferran, un cop morta Isabel, es va tornar a casar i si el fill que va tenir no hagués mort prematurament hagués heretat la corona. Naturalment, es pot procedir en dos sentits: o dels fets històrics al concepte d’unitat d’Espanya establerta pels reis catòlics i llavors resulta que aquesta significa molt poc, o del concepte als fets històrics i llavors el risc de deformació d’aquests és molt gran perquè carreguem la idea d’unitat amb tot el que ha significat i significa en els estats-nació.
El capítol quart, “El llegat visigòtic”, afirma que el caràcter propi d’aquest poble era “tènue i esborrat” i intensament romanitzat, però van crear un estat centralitzat “que realitzarà la unitat d’Espanya”. Aquí estem de nou en un lloc altament estimat pels pensadors de la unitat d’Espanya. Però, què ens vol dir realment d’Abadal? Si, clar, per poc que hi hagués una estructura política per tota la península, es pot parlar d’unitat (fins i tot amb els territoris avui portuguesos). Però d’Abadal subratlla, recordem-ho, el caràcter tènue i esborrat del llegat visigòtic en “llengua, religió, art, literatura, vida jurídica, esperit”. També subratlla que els conqueridors visigots, petits en nombre, es van superposar a la vida del país i van ser conquerits per la cultura romana. Llavors, què era la “unitat de Espanya” de la qual ens parla d’Abadal? Era una roca ferma o un núvol inconsistent desaparegut aviat pel buf dels moros? Passa el mateix d’abans, que es pot anar dels fets a les paraules o de les paraules als fets.
En el capítol dedicat a la Renaixença podem llegir aquest paràgraf: “Convé molt que els catalans i tots els espanyols meditin aquest fet natural (es refereix a la Renaixença) de la història de Catalunya i de la història d’Espanya i es demanin, amb serenitat i el cor a la mà, si és millor tornar a repetir el procés anticatalà del segle XVIII en nom d’una forçada, ni que fos benèvola, conformitat a un estèril uniformisme, o bé seguir, propulsar, els esplets naturals d’una cultura que, al capdavall, no ha de fer més que enriquir, de bracet de la castellana, el tresor comú d’una superior integració cultural espanyola”. La Renaixença és esmentada com un episodi de la història de Catalunya tot especificant després “i d’Espanya”. Quina falta fa aquesta especificació? No pertany al tot, Espanya, el que és de la part, Catalunya? En realitat és una manifestació de la inseguretat de l’autor en aquesta unitat d’Espanya en la qual vol creure i la introducció a un paràgraf en el qual deixa veure el seu desig de concòrdia entre Catalunya i Espanya. Els tons són gairebé lírics. Són consells plens de bones intencions: “convé molt”, “amb serenitat i amb el cor a la mà”, “tresor comú”, “de bracet”, “una superior integració cultural espanyola”. No tenim perquè sorprendre’ns d’aquesta proclama que fa d’Abadal, ja que el desig de concòrdia amb Espanya és quelcom de molt tradicional a Catalunya. Fins i tot és cosa establerta en corrents centrals del catalanisme polític en què, per cert, d’Abadal va participar mitjançant la Lliga. El problema és que estan escrites en un llibre que es titula Les lliçons de la història i l’autor no aporta recolzaments històrics que sostinguin l’afirmació d’una Espanya que inclogui a Catalunya. Més aviat al contrari.
Quin és el fonament, doncs, de l’afirmació d’una Espanya que inclogui a Catalunya? ?D’Abadal –vegi’s el segon capítol de la segona part– esmenta la responsabilitat dels historiadors com a creadors que són de mites i de llegendes i el perill que tenen, per això, de desviar-se “de la seva recta finalitat i convertir-se en un instrument de propaganda”. L’escopeta apunta al patriotisme i al nacionalisme i en aquest sentit fa una extensa cita de Valéry: “La història és el producte més perillós que ha elaborat la química de la intel·ligència. Les seves propietats són ben conegudes. Fa somniar, embriaga els pobles, els fa concebre falsos records, exagerar llurs reflexos, manté les velles ferides, els turmenta en llur repòs, els porta al deliri de grandeses o al de la persecució, fa tornar les nacions amargues, superbes, insuportables, vanitoses”. A continuació esmenta Toynbee i diu que “creu també que els historiadors tenen una gran responsabilitat en la marxa del món quan lloen un passat que ens separa en lloc d’enfocar un futur que malgrat tot ens ha d’unir”. També diu que Toynbee creia que els historiadors del XIX havien fet molt mal “desenterrant històries nacionals aparentment mortes i enterrades en el temps; foren una causa principal en l’enfonsament de la monarquia dels Habsburg”. Cita desprès Víctor Balaguer com exemple d’historiografia propagandística i Rovira i Virgili com a historiador que “vol fer una obra de tesi nacionalista predeterminada”.
Tot això és una mica confús. No ho seria si solsament ens advertís contra el perill que corre la veritat històrica quan es desfermen les passions nacionalistes, encara que seria més clar si afegís també les passions religioses, les monàrquiques, les d’una determinada nissaga o les d’una determinada ideologia. El fet és, però, que va més enllà d’aquest advertiment. És la deformació de la veritat o la veritat mateixa la que ens ha de preocupar? Sembla obvi que tant l’una com l’altra i amb tota seguretat i en alt grau la segona, com queda palès tant en la cita de Valery com en la de Toynbee. En la del primer, quan esmenta les velles ferides. No és la veritat la que actualitza el seu record? En el segon, quan esmenta les velles històries que contribuïren a la ensulsiada de l’imperi Habsburg. Tal vegada són velles però vertaderes? ?Repeteixo: Quin és el fonament d’una Espanya que inclogui Catalunya? Els textos que hem citat semblarien portar a la conclusió que la història ha de ser narrada no de forma vertadera, sinó de forma convenient. Això, de bon principi, sona molt malament. Tal vegada es podria dir així, encara que també sona malament: la narració de la història serveix a la veritat però també és un acte polític. Semblaria llavors que el fer d’Espanya una unitat que comença amb els visigots i amb els Reis Catòlics seria un acte polític: atès que ens volem entendre amb Espanya, afirmem la seva indiscutible existència.
Sembla clar que alguns volen posar la historiografia al servei de la pau entre els homes, ni que sigui sacrificant o forçant la veritat. Aquest camí sembla portar a una conseqüència clara: la defensa de les unitats polítiques ja constituïdes en estats. El perill, per a ells, és que la historiografia doni esperances a pobles que no tenen estat propi i que es consideren sotmesos. Aquesta és la potencial font de desoris. Quan d’Abadal fa el retret a Rovira i Virgili de voler fer “una obra de tesi nacionalista predeterminada” no es pot deixar de pensar en què fan els historiadors francesos, britànics, suïssos o espanyols, per exemple. Em temo que les seves tesis nacionalistes són tan predeterminades que ni remotament es posen en qüestió.
Torno a repetir: Quin és el fonament d’una Espanya que inclogui a Catalunya? Tal vegada l’autor considera que no hi ha més remei. Dintre de les tradicions del catalanisme polític alguns han pensat així, que Catalunya no tenia altre remei que intentar entendre’s amb Espanya, però més aviat ha predominat un sincer desig d’entendre’s. D’Abadal, que va formar part del catalanisme polític mitjançant la Lliga, devia tenir aquesta convicció sincera. Per d’altra banda, el llibre que comentem va ser escrit l’any 1962. Llavors tal vegada era fàcil perdre de vista determinades realitats, perquè la dictadura feia de tapadora. La democràcia, en canvi, sembla feta perquè les belleses i les nafres surin a la vista de tots.
Les lliçons de la història no ajuda, doncs, a l’aclariment d’un assumpte que avui resulta abassegador. Més aviat al contrari. Però és un llibre molt interessant. Es composa de dues parts. La primera es subdivideix en dos subapartats, el primera de 17 capítols –els dedicats a moments especialment importants de la història de Catalunya des del període romà fins al catalanisme polític–, i el segona de tres, concentrats en visigots, moros i francs. La segona part es dedica fonamentalment a qüestions de metodologia de la narració històrica.
En “El problema de Casp” critica Soldevila, diria que injustificadament, per donar una excessiva importància als Trastàmara en la decadència de Catalunya. En “El problema demogràfic” explica que la petita o relativament petita població de Catalunya ha estat sempre una limitació per a les seves empreses. En “Els orígens romanístics” considera cabdal aquesta etapa. Del llegat visigòtic ja n’hem parlat. En “El domini carolingi” subratlla com diferencia Catalunya de la resta de la península i, d’acord amb el seu pensament, defineix la Reconquesta com “una mateixa obra i un mateix destí” amb d’altres regnes d’Espanya, que evita “una definitiva divergència secessionista”. També afirma: “Quan s’acaba a Granada la Hispània mora, Espanya és un fet”.
Interessant con subratlla l’immobilisme de l’oligarquia catalana i la duresa de la crítica, probablement certa, que li dedica en el capítol que parla dels Trastàmara i els conflictes socials: “En darrer extrem, els nostres passats benestants defugien per un costat les empreses forànies i de lluïment dels seus reis per a no haver-ne de pagar les despeses; i defensaven per altra banda llurs rendes i entrades aferrissadament contra els seus inferiors, ni que fos oblidant tota caritat i tota justícia”.
Al final del capítol anterior a “La guerra dels segadors” hi ha el següent paràgraf: “Quan el poder d’Espanya decau, és quan els centres governants s’adonen, amb un despit cada vegada creixent, cada vegada més amarg, del contrast entre el regne de Castella, suportant totes les càrregues del pes d’una grandesa decadent, i el Principat, esquivant-les darrere del privilegi de les seves constitucions: ni diners, ni sang”. És implícita, en aquest paràgraf, una visió, molt cops repetida, en què una Castella expansiva i generosa queda contraposada a una Catalunya tancada i mesquina. La realitat, però, sembla una altra. En primer lloc, no ens oblidem que la “grandesa” s’origina en Carles V, en el cap del qual, per l’atzar de les herències familiars, es van acumular un munt de títols amb els drets corresponents sobre molts territoris europeus. En segon lloc, la conquesta d’Amèrica, que va ser jurídicament un afer de Castella i on no tenien lògicament dret a ficar-se el estrangers, fossin dels Països Baixos o de la Corona d’Aragó, encara que tots tinguessin per rei a Felip II o a un altre successor de Carles V. En segon lloc, Carles V i els seus successors decidiren las seves polítiques en funció dels territoris que pos-seïen, amb una mena de mentalitat multinacional. Per exemple, Carles V es va afrontar amb els protestants i amb els turcs però cap de les dues polítiques va ser ni pròpiament ni principalment espanyola. Que Felip II posés la capital a Madrid no ens ha de confondre: eren polítiques de la monarquia supranacional dels Àustria. En tercer lloc, els mitjans per sostenir les polítiques europees dels Àustria no venien ni solsament ni principalment de Castella: homes, vaixells, armes i diners eren recollits de molts territoris dels Àustria com ara Itàlia, Països Baixos o Franc Comtat. La contribució de Castella a alguna batalla important de l’època ha estat estimada en uns deu o quinze per cent dels recursos totals mobilitzats.
En qualsevol cas, no és el “poder d’Espanya” el que primàriament decau, sinó el poder dels Àustria residents a Madrid. Les potències competidores s’enforteixen (derrota pels anglesos de l’armada de Felip II, per exemple), es produeixen rebel·lions (com la del Països Baixos, ja en temps de Felip II, o la de Catalunya i Portugal més tard), i els mateixos monarques i el seu entorn decauen de forma que els més devots no poden deixar de parlar d’incompetència, favoritisme i corrupció.
Per què s’ha de demanar, a més, que Catalunya tingués un especial interès per les empreses de la Monarquia? El tenien els Països Baixos, Nàpols o Portugal? Renuncio, ja m’he allargat massa, a fer consideracions sobre els capítols següents. No és una història global de Catalunya, sinó una reflexió sobre moments i esdeveniments essencials. Els autors més citats són Soldevila i Vicens Vives. En realitat el llibre és una mena de continuació –com ens informa Francesc Vilanova, a qui es deu el mèrit de la publicació d’uns textos fins ara inèdits, així com de la introducció- d’una altra, Moments crucials de la història de Catalunya, que d’Abadal va pensar com una mena de diàleg Soldevila-Vicens, encara que a l’hora de la veritat no va ser possible. A d’Abadal li va quedar, segons sembla, l’interès pels moments crucials i va deixar textos inèdits que han configurat gran part del llibre que comentem.
Ramon d’Abadal i de Vinyals nasqué a Vic l’any 1888 i morí a Barcelona el 1970. Va pertànyer a la Lliga Regionalista i va ser diputat. Va dirigir La veu de Catalunya. Com a historiador va ser especialista en l’època carolíngia. Després de la Guerra Civil va ser membre del consell privat de Juan de Borbó.