Les fronteres d'Europa

Aquest article fou publicat el 19 de gener de 2004

Hem de prendre necessàriament l’imperi romà com a punt de partida. L’imperi contenia els territoris sobre els quals era possible constituir ciutats seguint un model anàleg a la ciutat romana. Quedava limitat doncs per zones on la constitució de “civitates” no era possible, ja fos perquè es tractava d’imperis que conservaven l sistema oriental de monarquia i eren prou forts per resistir, com els països iranians, ja fos perquè hom arribava a països massa bàrbars per constituir-se en ciutats, com els països germànics, Escòcia o Àfrica mes enllà de I’Atlas.

L’imperi romà s’havia estès sobre àrees de civilització heterogènies, l’Orient Mitjà, Àfrica i Occident. És d’aquesta darrera àrea que sorgiria Europa en el sentit que la descriurem.

Entre la caiguda de l’imperi romà i l’inici de coagulació que ha dut a terme l’imperi franc, han aparegut espontàniament unes fronteres poc definides que separaven els reialmes formats pels pobles invasors. Així, a la Gàl·lia, trobem un país franc que va fins al Somme; el reialme de Syagrius, que comprèn els països del Sena; el país visigot al sud del Loire, que s’expandeix cap a Aragó i Castella, i, dominats pels burgundis, els països del Ròdan. Estic convençut que aquestes fronteres son molt naturals, dibuixen entitats molt antigues, formades abans de l’establiment de poders estatals, i que nous poders estatals recobriran ben aviat i esborraran parcialment.

El problema de les fronteres d’Europa podem abordar-lo de dues maneres: a partir de I’exterior i de les pressions que sofreix Europa, i a partir de I’interior i de les pressions que Europa exerceix. Seguiré aquest segon camí.

L’imperi carolingi dibuixa una primera figura europea. Encara avui constitueix el massís central d’Europa. Es forma independentment de l’altre imperi, l’imperi romà d’orient que no s’ha enfonsat, amb una frontera ben delimitada pel cantó àrab i una perifèria bàrbara al nord i el país eslau més o menys organitzat pels varegs que té el seu centre a Kíev. L’imperi carolingi té uns límits de la mateixa mena: ben delimitats i bel·licosos a Catalunya i Aragó, enfront del mateix conqueridor àrab, fluctuants pel cantó dels bàrbars de l’est i del nord, els Àvars i Hongaresos de la planura danubiana, els Saxons de la planura alemanya, els incontrolables pirates i mercaders escandinaus.

Quan Carlemany mor, la unitat religiosa fa temps que ha quedat restablerta. La dissidència arriana ha desaparegut. El bisbe de Roma ha estès el seu patriarcat per tot I’Occident. El monaquisme que des d’Irlanda expandia el seu estil ascètic i anàrquic sobre una part del continent s’ha esborrat davant la sòlida regla de sant Benet.

Però aquesta unitat interior era concomitant a un cisma en l’Església universal. La fe seguia essent la mateixa, però la distància de civilització entre les dues meitats de l’antic imperi romà no feia mes que augmentar i les expressions d’aquesta mateixa fe no foren pas compreses d’una banda i de l’altra. Les diferències, els malentesos foren considerats heretgies imperdonables. Era el mitjà propi del moment per legitimar i donar un caire sublim ais motius inconfessables de la ruptura. Així, l’ús a Roma del pa àzim per a la confecció del pa eucarístic va ser considerat una injuria gravíssima a la fe. El gran pretext de la ruptura va ser la introducció en el credo llatí de la inserció del filioque: l’Esperit Sant procedeix del Pare i del Fill. Aquesta interpolació havia estat introduïda a Espanya per a lluitar millor contra l’arrianisme. Havia estat adoptada a I’imperi carolingi i més tard a Roma. Però quan els missioners francs la varen utilitzar a Bulgària, territori que Bizanci considerava com a propi, aquesta interpolació, que fins aleshores no havia estat mai criticada va ser qualificada pel patriarca Foci el 866 com “l’apogeu del mal”. La unitat cristiana es va refer provisionalment, però el vas estava esquerdat. Es va rompre definitivament el 1066, i l’ocupació de Constantinoble pels creuats el 1204 va esvanir tota possibilitat de recompondre’l.

I és per això que el cristianisme, i precisament en la seva versió llatina, va esdevenir, per dir-ho d’alguna manera. l’indicador principal de la pertinença a una Europa en formació. La frontera d’Europa va ésser, al principi, la frontera del catolicisme llatí. El primer nom d’Europa (citada com a Europa en ocasió de la victòria de Poitiers sobre els sarraïns), ha estat la cristiandat.

Anem a veure com s’ha constituït.

El cristianisme a Occident havia estat escombrat parcialment per les invasions bàrbares. Va ser restablert a la Gàl·lia per una sèrie de grans bisbes provinents en general de l’aristocràcia gal·loromana i “defensors” de llurs ciutats. L’evangelització de l’Europa central va començar amb les missions irlandeses, després angleses. Sota la dependència de la seu romana, el que potser ha estat el mes gran evangelitzador de la historia, Winfrith, de nom romà Bonifaci, va recórrer Hesse, Baviera, Turíngia. Van ser també monjos i bisbes anglesos qui va convertir Holanda, Frísia i varen ocupar les seus de Hamburg i Bremen, van donar els primers bisbes a Dinamarca, fundaren missions a Noruega i arribaren a Islàndia i a Groenlàndia.

L’imperi franc utilitzava uns mitjans més rudes. Una guerra atroç de trenta anys va acabar amb l’esclafament i la conversió dels saxons. Refusar el baptisme significava la mort. No es pot excloure que el record d’aquest estil de conversió tingués el seu paper en el pas a la reforma del nord d’Alemanya. L’empelt cristià, però, s’havia produït. Però va ser Saxònia i no Baviera qui va prendre la direcció del regnum teutonicum i el sistema que havien suportat els Saxons sota Carlemany és el que varen aplicar a les tribus eslaves que ocupaven el país entre Elba i Oder. Per ais senyors alemanys era un Far East sense llei, obert al pillatge, a l’explotació agrícola i a l’evangelització. Varen establir en aquestes marques una línia de bisbats que assenyalaven l’avenç del Drang nach Osten alemany: Havelberg, Brandeburg, Meissen... Otó tenia el projecte de constituir Magdeburg en la seu metropolitana de tot l‘orient eslau.

Però la frontera d’aquesta Europa (la nostra primera Unió europea dels 15) no es va confondre amb la frontera de l’Europa històrica.

Ho va impedir l’emergència de Polònia. Mieszko havia federat les tribus eslaves entre Oder i Vístula, però si volia resistir la creuada alemanya, li era absolutament necessari fer-se cristià. Va casar-se doncs a tota pressa amb una princesa txeca ja cristiana, va demanar el baptisme, va obtenir del papa el permís de crear la pròpia xarxa de bisbats, i va batejar en massa tota la població en llacs i rius. Som a l’any 966.

En el darrer terç del segle X es converteixen de la mateixa manera una sèrie de prínceps bàrbars que bategen tot seguit el seu poble. Harald de la dent blava, rei de Dinamarca, el 965, Geza 1r d’Hongria i el seu fill sant Esteve el 985, Olaf de Noruega el 993 i Olaf de Suècia el 1008. La darrera i mes oriental d’aquestes conversions es va produir tardanament el 1385. El darrer baluard pagà, Lituània, havia heretat de l’horda mongola la meitat oriental de Rússia. Però havia de fer front, quasi cada any, a la creuada dels cavallers teutònics i dels cavallers “porta-glavi”. La salvació, com era habitual, consistia en la conversió, i es va concretar en el casament amb una filla del rei de Polònia. Ladislau Jagellon va traduir ell mateix el Pater i va immergir el seu poble en llacs i rius.

Va ser doncs per motius polítics que els prínceps pagans varen convertir-se i varen fer convertir els seus pobles a la nova religió. La conversió els posava a redós de la creuada, que era una forma de guerra extraordinàriament temible, i els permetia, en canvi, de participar-hi. A més, assegurava la unitat espiritual del reialme gràcies a una organització eclesiàstica regular i uniforme. El clergat, instruït en dret, apte per formar el nucli d’una administració regular, era un gran instrument de govern. Reforçava la legitimitat del sobirà, perquè de simple cabdill es convertia en rei i mobilitzava al voltant de la seva dignitat tot el cos de doctrina que des de Constantí, des de David, envoltava la reialesa d’una aurèola sagrada. Finalment, i en especial, entrava en peu d’igualtat formal en la família europea, podia casar-se amb princeses de sang reial per signar tractats sòlids i respectats. Veiem doncs que per entrar en el que esdevindrà Europa, calia reunir unes determinades condicions. Avui aquestes condicions són la democràcia, l’estat de dret, etc. A l’edat mitjana, era l’adhesió a la religió catòlica romana. L’Església és com una espècie d’ONU o de comissió europea d’aquell temps.

Així veiem dibuixar-se la frontera intraeuropea, la que separa l’Europa carolíngia (la dels 15 i amb l’Espanya reconquerida), de l’Europa dels 25, que comprèn els països que s’han convertit a través dels seus prínceps, recolzant-se els uns sobre els altres (com en el cas de Polònia i Bohèmia), i directament en el papat romà.

És per això que la frontera oriental de l’Europa “total” es va parar en el reialme poloneso-lituà. Els prínceps eslaus varegs de Kíev, varen dubtar un cert temps. El mot rus per Església es Tserkov, que prové de l’alemany Kirche. Però l’emperador de Bizanci, que va necessitar la seva aliança en una determinada circumstància, els va fer caure de la seva banda. El fet es va dur a terme pel casament del príncep de Kíev amb una princesa porfirogenètica i el baptisme col·lectiu de 989. La frontera, per aquesta banda va ser doncs la del filioque. Mes tard va ser la de la Horda tàtar i després la de Moscòvia però el filioque va subsistir com a símbol de separació i com a motiu per a un odi perpetu.

Situem-nos ara a finals de l’edat mitjana. Fa dos segles que les fronteres han quedat establertes. Son fronteres religioses. A l’est, l’ortodòxia: al sud-est l’imperi otomà, que acaba de conquerir l’imperi bizantí i ocupa la península dels Balcans. Al sud la Mediterrània, discutida: la part oriental és un llac otomà, discutit encara per Venècia. La part occidental està infestada per la pirateria magrebina. Però el sud d’Itàlia, Sicília i Malta fa temps que han estat reconquerides i a Espanya la “reconquista” s’acaba amb la presa de Granada.

La frontera, però, ja no es exclusivament religiosa. S’ha convertit en una frontera de civilització que no es pot caracteritzar únicament per la religió. A partir del segle XI, diuen els historiadors, en el territori d’Europa es produeixen una sèrie de canvis que no es produeixen més enllà dels seus límits. Aquestes innovacions seran a vegades factors d’unificació i d’altres, factors d’un tipus de divisió específicament europeu, de tal manera que indirectament contribueixen a la unitat de la civilització europea.

Entre les primeres cal situar els canvis tècnics i materials. Es difonen a partir d’una zona central que va des del nord d’Itàlia fins a Flandes. Són, i cito en desordre sense exhaurir-los, el treball de la terra adaptat a les planures humides del nord, la diferenciació dels útils, els procediments arquitectònics, la construcció naval, les pràctiques militars, els invents metal·lúrgics i tèxtils, etc. No acabaríem mai. Aquest fet permet que Europa s’ompli. En el segle XIII en les planures fèrtils de Picardia s’arriba a densitats de 40 habitants per quilòmetre quadrat. En el moment de la gran pesta, que atura la colonització alemanya i enfonsa la població francesa, Europa ha aconseguit un ple demogràfic que no tornarà a posseir fins a la revolució agrícola del segle XVIII. En aquest moment, al sud i a l’est, a Àfrica o a Rússia, el territori és comparativament buit.

A més, hi ha institucions que podem considerar paneuropees. L’Església, en primer lloc, i amb ella una llengua superior de comunicació, el llatí. Gràcies al llatí, l’herència de les lletres antigues segueix vivent i constitueix la base de l’educació. La xarxa de la jerarquia eclesiàstica és reforçada pels grans ordes, benedictins, cistercencs (és en una abadia cistercenca de la Prússia oriental que s’ha produït el Vodka), dominics i franciscans. A partir de Bolònia, París, Oxford, Colònia, la xarxa universitària s’estén cap al nord i cap a l’est txec, hongarès, polonès.

La societat feudal és una creació exclusivament europea. El seu prototipus es troba a França, entre Loire i Mosa, però el seu esperit el trobem per tot Europa, encara que afeblit quan avancem cap a les marques alemanyes i Polònia. Reposa en el contracte de vassallatge. Es forma una cadena contractual que va des del darrer vassall cap a instàncies superiors, el duc, el rei. El vassall es posa al servei del seu senyor i aquest posa a la seva disposició els mitjans materials perquè pugui complir el servei, ordinàriament una terra en feu. La societat feudal és doncs una organització voluntària d’homes lliures, lligats per mútues obligacions garantides per un jurament. Aquest sistema no existeix enlloc més, ni a Rússia, ni ais països musulmans, ni a l’Índia ni a la Xina. Cal anar al Japó per trobar alguna cosa d’anàleg. Permet la formació d’una noblesa conscient de les seves obligacions morals, d’una manera d’actuar superior fonamentada en el sentiment pregon de la pròpia llibertat.

Una expressió molt visible de la unitat europea és l’art, i d’una manera preeminent l’art gòtic. La frontera oriental d’Europa es pot llegir en la línia que uneix les darreres esglésies gòtiques. Es una línia que des de Finlàndia, els països bàltics, Polònia, Hongria i Croàcia arriba a Eslovènia. La frontera de l’Europa dels 25, la que quedarà oficialitzada el maig del 2004. Més enllà, en una ruptura clara, s’anuncia l’art bizantí i musulmà.

La mena de conflictes que es produeixen en l’espai europeu contribueix a la seva unitat perquè són uns conflictes que no trobem enlloc més. Els principals són el conflicte entre l’Església i el poder polític, i el conflicte entre l’Imperi i els estats nacionals, doblat pels conflictes entre els estats nacionals. Hi va haver un moment que l’Església va estar a punt de ser digerida per l’autoritat imperial i per l’autoritat dels poderosos. Sabem que se’n va sortir, parcialment, després d’un conflicte llarguíssim, en el qual el papat va trobar el recolzament dels ordes religiosos. La reforma gregoriana va augmentar la distància entre l’Església llatina, autònoma, i l’Església d’Orient, sotmesa al poder imperial. D’altra banda, com ha remarcat sovint Baechler, l’originalitat de l’imperi romà d’occident va ésser de no reconstituir-se. L’autoritat imperial aviat es va fragmentar en unitats més petites, més o menys nacionals, en les quals es va produir una concentració de poder per sobre de la cadena feudal, i que no paraven de guerrejar entre elles.

Una altra particularitat d’Europa es la intensitat del conflicte dogmàtic. A diferencia del món ortodox, en el qual les Esglésies es sostenien sobre una base ètnica, l’Església llatina, transnacional, només podia mantenir la seva unitat mitjançant una atenció continuada a la unitat doctrinal. Això produïa en les universitats una activitat intel·lectual intensa però també ocasions de discussió i de ruptura. Per un instant va semblar que es podria establir la pau al voltant de la síntesi tan amplament oberta i tan ben construïda de sant Tomàs d’Aquino. Però ben poc després de la seva mort l’edifici s’enfonsà i amb Duns Scot, Guillem d’Ockham i d’altres va iniciar-se una revolució en el pensament que no va aturar-se ja més.

Crisi contínua de l’imperi, crisi contínua de l’Església, crisi dogmàtica, es varen sumar per provocar la gran ruptura de la Reforma. Però cal veure bé que les dues parts, ara oposades, d’Europa, esdevenien mes europees que mai. El protestantisme va aglomerar una problemàtica existèncial que provenia de sant Agustí, una teologia post-tomista, una religiositat individualista, el triomf final de l’Estat nacional sobre la idea imperial. Però el món catòlic va conduir la seva reforma per camins que no eren pas massa diferents, i tot plegat va separar encara més el cristianisme europeu del seu bessó oriental. El conflicte religiós va portar el poder polític i la societat a l’afirmació dels principis de laïcitat que estaven ja en germen en la teoria catòlica de l’autonomia de l’espiritual i del material.

El segle XVII veu una gran revolució en el pensament. La ciència de Galileu, més endavant de Newton emet unes proposicions la veritat de les quals es independent de la filosofia i de la religió i que han d’ésser necessàriament acceptades per esperits racionals. Sobre aquesta base es construeixen filosofies no cristianes, i un inici de revolució tecnològica. En tota la terra, Europa és l’únic indret on es produeixen totes aquestes grans transformacions. Donem, doncs, un cop d’ull sintètic en aquesta Europa de finals del segle XVII . Ja no es defineix per la idea de cristiandat, perquè el cristianisme s’ha dividit, ha perdut el seu monopoli intel·lectual i els seus òrgans jeràrquics han perdut la seva autoritat. El compromís constantinià que legitimava l’Estat per l’Església i garantia l’aplicació, per part de l’Estat, de les normes aprovades per l’Església ha deixat d’existir en país protestant i és discutit en país catòlic. Malgrat tot reconeixem Europa per un paisatge especial, complex, on s’han produït totes les transformacions que conduiran a una nova definició.

En relació al món musulmà i al món ortodox, Europa és una zona dinàmica, amb una població que augmenta ràpidament i on la riquesa i el nivell de vida s’incrementen manifestament. El paisatge rural anuncia la revalorització moderna del sòl. La ciutat és un centre polític autònom, un fogar econòmic, un nou món social de burgesos, d’artesans, d’obrers, de professions liberals cada vegada més nombroses i més diferenciades. Les classes superiors qualifiquen llurs maneres, que tendeixen a unificar-se, d’europees. Un mateix art, clàssic, barroc, rococó, s’estén arreu. Ara, són més aviat els elements materials i socials, més que no els elements espirituals, els que cal tenir en compte per a aquesta nova descripció d’Europa. Però aquests elements estan desigualment repartits i per això cal distingir, en aquesta Europa moderna, un centre i unes perifèries. El centre el trobem en aquest corredor que va del sud d’Anglaterra al nord d’Itàlia. No coincideix exactament amb els centres polítics, però França, Anglaterra i Holanda son els països-model que la perifèria intenta emular en potència, prosperitat i costums. La perifèria comprèn d’una banda els països ibèrics, i de l’altra els països situats a l’est de l’Elba. En aquests darrers, el pagès és menys lliure, a vegades serf, les ciutats són menys nombroses, la societat menys complexa, els costums menys refinats i el poder polític més dur.

Però per més que el paisatge, en les zones frontereres, perdi poc a poc els seus caràcters europeus, la frontera oriental d’Europa segueix essent la de finals de l’edat mitjana. És a dir, passa pels límits entre Rússia i Suècia i Polònia i per la línia que separa l’Imperi otomà de Polònia i del Sacre Imperi romanogermànic. Els canvis s’han produït en altres bandes: al sud, el Mediterrani ha esdevingut un llac europeu. A l’oest, Europa s’estén més enllà de l’Oceà en unes colònies que són poblades i controlades estretament per les metròpolis.

Saltem un segle i col·loquem-nos mentalment a l’endemà dels tractats de Viena. Els canvis són considerables.

Les colònies americanes s’han emancipat. Europa s’ha replegat a la seva ribera oceànica, però les noves nacions conserven la civilització material i moral d‘Europa i les fronteres no són pas de la mateixa mena que les de l’Est i del Sud.

És a l’est que es plantegen els problemes que avui segueixen essent els nostres, el problema turc i el problema rus.

El món turc ha estat molt de temps i amb motiu l’obsessió d’Europa. No podem oblidar que el segle XIV , Xina, Rússia, Egipte, el món àrab, el món persa, i una part del món indi eren governats per prínceps turco-mongols. Cal tenir present, aquí, un fet. Encara que Europa, en aquesta època, era materialment, socialment i intel·lectualment molt superior al món turc, no va ser fins molt més tard que va aconseguir sobre d’ell una superioritat militar. N’hi havia prou amb una millor tècnica d’equitació, una millor utilització de l’arc i una tàctica superior perquè les cavalleries europees fossin derrotades una i altra vegada. El 1526 la pràctica totalitat de la noblesa hongaresa va ser aniquilada a la batalla de Mohacs i Hongria, antic i poderós reialme europeu va quedar, durant un segle i mig, sota l’ocupació otomana. Va anar de ben poc que a Àustria, el 1529, no li passés el mateix. L’exèrcit turc, la Horda, disposava d’una bona artilleria i per la seva tècnica d’entrenament els geníssars superaven en qualitat i en modernitat les millors tropes europees. El 1571 a Lepanto, el 1683 sota els murs de Viena, la fortuna de les armes balancejà perillosament. Després va venir el reflux, però tant en les campanyes del Príncep Eugeni com en les campanyes russes de Pere, de Caterina o d’Alexandre II, la guerra turca no va ser mai un afer intranscendent. Els aliats en varen fer l’experiència durant la gran guerra i els Grecs el 1922.

A més d’un exèrcit potent, els turcs varen gaudir en general d’una diplomàcia excel·lent. Va aconseguir que França lluités amb el Sacre Imperi, el Sacre Imperi contra Pèrsia, Anglaterra i França contra Rússia, Alemanya contra Anglaterra, i finalment, durant cinquanta anys els Estats Units contra la Rússia soviètica. Això explica la lentitud de la retirada turca els segles XVIII i XIX. Jugant amb les potències, el famós home malalt va reeixir a conservar una part dels Balcans fins al segle XX i conserva avui, encara, els estrets. Constantinoble, es a dir, Istambul, avui totalment turca, té més habitants que París o Londres.

Encara que hagi participat tant en els afers d’Europa, el món turc no ha estat considerat mai europeu. No ho era per la seva història, perquè ha quedat sempre al marge de totes les experiències que acabo de citar. No ho era per la seva religió, pels seus costums o pel seu dret. Un europeu no podia establir-se a 1’imperi i ocupar una posició important si no es convertia a l’islam. Quan Hongria fou ocupada, gran part dels seus habitants varen ser reduïts a l’esclavatge, els homes, o varen entrar a l’harem, les dones.

El segle XIX, en especial sota el sultanat d’Abdul-Medjid, l’imperi va intentar algunes reformes. En primer lloc per restablir el poder de l’administració central i de l’exèrcit, imitant algunes receptes europees. Però aquestes reformes no responien de cap manera a un projecte general d’europeització comparable al dels emperadors de Sant Petersburg. La revolució de la “jove Turquia” de 1908, nacionalista i autoritària, continua aquesta reforma limitada, cosa que no va impedir l’esclatament de l’imperi, la dependència econòmica, les derrotes als Balcans i la volatilització final del 1918.

D’aquest daltabaix en va néixer una nació. Ataturk, victoriós, assegurada la independència del país, va ser prou fort com per emprendre, a la manera dura i despòtica de Pere el Gran, una europeïtzació a fons. Va anar més enllà d’un simple projecte militar. L’exèrcit, la Horda, es va convertir, certament, en garantia de la reforma. Però aquesta va arribar a les institucions civils, la justícia, el dret, l’ensenyament, l’escriptura, la representació parlamentària, i l’abolició del califat i la separació oficial de l’estat i de l’islam, es a dir, la laïcització. La nació turca, homogènia a excepció de l’element kurd, amb l’extermini o l’expulsió d’Armenis i de Grecs, presenta un plànol i una façana de nació europea, de tipus jacobí. Podem considerar-la europea? Depèn de la definició que donem a “europeu”. Si mirem la història, les nocions de comunitat d’experiències i de civilització, la resposta es no. Si mirem les institucions i en fem el criteri de pertinença a Europa, podem plantejar-nos seriosament la qüestió. Caldrà veure, però, quin es el funcionament real d’aquestes institucions.

El problema rus és molt diferent. El segle XVII aquest imperi, que ja era tan extens com avui, era, als ulls dels europeus, molt més “bàrbar” i molt menys conegut que 1’imperi otomà. Era també menys perillós: les forces més aviat dèbils de Suècia i de Polònia havien estat suficients per mantenir-lo a ratlla. La revolució de Pere el Gran al principi no tenia més objectius que afermar el poder, a la manera turca. Però per atroços que fossin els seus procediments, varen comportar una revolució molt més pregona. Això fou possible perquè el poble rus era un poble cristià. Encara que l’Església “pravoslava” ressentia un odi profund contra l’occident catòlic i protestant, el fet que depengués i estigués sotmesa com mai a un emperador decididament occidentalista, va contribuir a abaixar el llistó. Aquesta línia occidentalista de “desenvolupament” a l’estil europeu, la voluntat de “aconseguir i superar” va ser la de tots els emperadors de Sant Petersburg, amb l’única excepció, potser, de Nicolau II. L’europeïtzació es va dur a terme a través de dos camins que s’entrelligaven. El primer, a l’estil de Pere el Gran, conduïa a mobilitzar i intensificar totes les possibilitats de poder de l’Estat rus. La pagesia va ser esclavitzada i les classes superiors, clericals o profanes, obligades a servir tota la vida, fins a 1761, un Estat tan despòtic com en temps d’Ivan el Terrible, potser una mica mes racionalitzat, i completament secularitzat. El segon camí es va emprendre sobretot a partir de finals del segle XVIII , quan Caterina es va adonar que calia que la classe de servei esdevingués en les seves maneres, instrucció i drets personals, una autèntica noblesa, del model suec, prussià, i en la mesura del possible, francès. Per aconseguir-ho, va lliurar als senyors la propietat d’una gran part dels pagesos esclaus en una privatització, que tingué èxit, dels mitjans de producció. De fet, els dos camins permeteren avançar. En la línia de Pere, Rússia va tenir ben aviat un exèrcit temible, i en la de Caterina, des dels inicis del segle XIX , una autèntica civilització. Aquesta Rússia civilitzada no era, certament, res més que un rai flotant en un mar de barbàrie (parafrasejo Puchkine), però va anar estenent-se al llarg del segle XIX . Va produir una literatura, una música, un art d’inspiració i de fonts totalment europees i que varen ésser reconegudes com a tals per tot Europa.

Així doncs, de la mateixa manera que l’Imperi otomà no va deixar de recular durant dos segles a Europa, l’Imperi rus no va deixar d’avançar. Va ocupar els països bàltics i Finlàndia, que pertanyien a Suècia, i a Polònia li va prendre Ucraïna i dos terços del seu propi territori. Si hagués aguantat un any mes, el 1917, hauria obtingut, d’acord amb les promeses de França, la resta de Polònia, un bon pessic d’Alemanya, el domini dels Balcans, i Constantinoble. Atès el formidable dinamisme demogràfic, econòmic i cultural que arrossegava, hauria dominat Europa. Afortunadament (o desafortunadament) va arribar Lenin.

Mentre que Turquia no va ser considerada mai europea, Rússia, que sota Pere el Gran tampoc no ho era, va ser rebuda amb facilitat en el conjunt europeu. Només el papa va refusar, fins a 1815, el títol d ‘emperador al tsar rus. La raó principal era que mentre Rússia avançava cap a l’oest, Prússia i Àustria avançaven cap a l’est i Anglaterra s’anava enriquint amb nous territoris per tot arreu del món. Això va contribuir a acceptar l’expansió russa.

El 1914 Rússia formava part, doncs, del conjunt d’Europa. Era, però, considerada europea? La resposta no es fàcil. Totes les produccions de cultura ho eren, així com les maneres i l’estil de vida de la classe superior. Quedaven, però, dos obstacles. En primer lloc la religió, que no ha cessat de fer-se cada vegada més exclusiva i altiva, més orgullosa, tot al llarg del segle XIX . Sostenia les mitologies eslavòfiles, la idea d’un camí diferent, la transfiguració de Rússia, el menyspreu d’“Europa”. Aquesta idea impregnava la literatura. Mai la barrera del filioque ha adquirit unes proporcions tan colossals i separadores com a la vetlla de la Gran Guerra. I en segon lloc el règim. Com era el règim rus? Podríem dir que a finals del regne de Caterina s’assemblava a un Antic Règim europeu, una mica dur i sumari, de caràcter prussià més que no francès, però d’un tipus conegut i reconegut. Però fou precisament en aquest moment que la Revolució francesa va deslegitimar tots els Antics règims d’Europa, i els va obligar a un alineament progressiu vers el Nou Règim representatiu. Tots, excepte Rússia, que va romandre igual fins a 1905 i àdhuc fins a 1917. L’Antic Règim rus perdia la seva legitimitat fins i tot ais ulls de la pròpia noblesa i de la intelligentsia, cada cop mes europeïtzades. Hom esperava, doncs, la seva caiguda.

La caiguda va venir, però no pas com hom l’havia esperat. La frontera d’Europa va fer aleshores un salt cap a l’est, per l’emancipació de Polònia, dels països bàltics, Finlàndia i la Bessaràbia. El règim rus va prendre el caràcter que sabem, completament contrari a la manera de ser d’Europa. Va ser comparat, erròniament, amb el despotisme de Moscòvia, del qual havia pres algunes lliçons, però amb finalitats utòpiques, totalment subordinades a la ideologia totalitària. La frontera que separava Europa de I’URSS va esdevenir quelcom infranquejable, infinitament més marcada, custodiada, vigilada per la policia, que la de l’antic imperi rus, que, en el seu temps, era ja una excepció dins d’Europa. Aquest teló d’acer, a conseqüència de la guerra, va avançar cap a Occident i va separar radicalment d’Europa Varsòvia, Budapest, Praga, Dresde. Passava pel cor de l’Europa històrica. Durant quaranta anys la frontera d’Europa semblava tornar a ésser la del vell nucli carolingi dels emperadors otonians.

Durant més de quaranta anys l’Europa sovietitzada ha vist destruïdes les seves elites, ha estat embrutida, desconjuntada en totes les seves estructures, aïllada, parcialment russificada. Fa deu anys que ha sortit de la seva captivitat, en molt mal estat. Empobrida, mutilada per la paràlisi del seu desenvolupament, vacil·lant en tot, excepte en una cosa: la seva indefectible pertinença a Europa. Més que mai, per a ella, la gran frontera és la que la separa de Rússia i intenta consolidar-la per tots els mitjans. No ens adonem prou, des d’aquí, de la festa que fou, per a Polònia, l’adhesió a I’OTAN. Tornar a posar el peu a Europa és el programa comú de tota la regió. Podem comprendre doncs que compti tant sobre la potència americana. Ni parlar d’influència russa en la cultura, el pensament, les arts.

I Rússia? Surt arruïnada del comunisme. Ha patit un col·lapse demogràfic únic al món. Hi ha menys Russos que el 1917, i no tenen suficients filis. El seu poder econòmic ha passat a ser inferior al d’Espanya. Totes les millores realitzades des de Pere el Gran, potser des d’Alexis Mikhailovitch, s’han perdut.

No és pas doncs per ser una superpotència que esdevé problemàtica la seva integració eventual a Europa i per tant l’extensió de les fronteres europees no pas fins a l’Ural, que no ha estat mai una frontera, sinó fins a la Xina i al Pacífic. Es més aviat la pròpia voluntat russa. El seu règim és el que és, i els russos sincerament occidentalistes, que n’hi ha molts, no saben si riure o plorar quan la premsa estrangera descriu el país com una emergent democracy. Quant a l’Església ortodoxa, es aprofitada pel poder per alimentar el nacionalisme més extremat i més hostil a tot trobament amb la llatinitat.

Acabem doncs, tristament: Europa s’acaba allà on s’acabava el segle XVII, quan troba una altra civilització, un règim de natura diferent i una religió que no vol saber res amb ella.

Traducció de Jordi Galí i Herrera