Les darreries. El més enllà de l'home, de Romano Guardini
Romano Guardini
Traducció i notes de J.E. Jarque i Jutglar. Pròleg de Josep M. Ballarín
Editorial Claret, Barcelona, 2003.
“Un deu per cent (10%) dels afectats morirà”.
Aquest era el titular d’un diari, ara fa un parell de mesos.
I l’altre noranta per cent (90%)?
Avui la mort és obscena: és quelcom que es produeix “ob scaena”, fora de l’escena, i que per tant no s’ha de mostrar. Excepte, naturalment, quan es tracta de fer patent com en són de dolents els dolents, en general les multinacionals i la globalització.
Però darrera aquesta fugida d’estudi propagandística mediàtica hi ha una realitat: i és que no ens podem substreure de la idea que la mort, almenys tal com se’ns presenta, no hauria de ser; no fa cap gràcia; la veiem, vulguem o no, com a absurda i antinatural.
Ara bé, amagar el cap sota l’ala com aquests senyors del diari que semblen donar a entendre que un noranta per cent (de què?, de qui?), no es moriran, no serveix de res. “Los ricos también se mueren” com deia aquell vagabund que no acabava d’estar convençut de posar-se a treballar per millorar la seva condició, tal com li aconsellaven uns benemèrits benintencionats.
“Les darreries. El més enllà de l’home”, de Romano Guardini, és una petita joia. Mossèn Joan Jarque l’ha traduït a un català àgil i entenedor i hi ha afegit una sèrie de notes cada una de les quals explana i aclareix el text concís de l’autor. Mossèn Josep Maria Ballarín hi ha fet un pròleg breu però extraordinàriament substanciós. La referència a mossèn Batlle és ben suggestiva: ens dóna a comprendre que fa molts anys que l’Església i d’una manera especial la nostra església catalana ampliava horitzons, obria finestres, penetrava més a fons en el misteri inexhaurible de l’amor de Déu als homes, portada per l’Esperit que bufa on vol i quan vol.
Jo recordo encara aquells quasi exclusivament jurídics “mort, judici, infern i glòria” a què certs sectors eclesials havien reduït unes realitats que han de ser forçosament molt més riques, complexes i també misterioses i sorprenents, com ho són totes les realitats que provenen de l’Amor.
Mort, certament. Guardini no la defuig pas. Però recorda d’entrada l’afirmació cristiana que la mort, “en la seva manifestació actual” no és una cosa natural, sinó una conseqüència del pecat. Segueix una anàlisi dels diferents sentits que pot tenir el mot i un resum breu però sòlid de les diferents percepcions que n’ha tingut la humanitat. A partir d’aquí, i amb una exposició lògica molt ben travada segueix l’ensenyament de l’Església a través de l’anàlisi de “mort-pecat-redempció”; “sofriment-purificació-resurrecció”. Sempre amb la vista posada en aquesta realitat que podem penetrar més o menys però mai exhaurir ni comprendre plenament, aquesta realitat que ens sobrepassa infinitament però que podem trobar en cada instant i en cada fet de la nostra vida, que és l’Amor de Déu manifestat en el seu Fill Jesucrist.
Em sembla que mereixen especial atenció els capítols i paràgrafs en què parla del cos, del nostre “cos espiritual”, de la voluntat de Déu de salvar “la persona humana”, tota ella, sencera. Trenquen certs esquemes dualistes empobridors.
Segueixen unes pàgines sobre la Història, aquest lloc de la “impotència relativa” de Déu que respecta i estima la llibertat de l’home. Després d’un resum breu i sòlid del que ha significat el mot “judici” per a la humanitat al llarg del temps, ens el presenta a la llum de l’ensenyament de l’Església com l’establiment definitiu de la Veritat, en Jesucrist.
I sense voler-nos dir ,“en quatre paraules”, què és l’eternitat, ens la suggereix com l’“espai” (sempre és “un dir”) de l’Amor Trinitari on han de desembocar els “espais” de l’existència humana, en “la llibertat i la glòria dels fills de Déu”, en “el cel nou i la terra nova”.
Deixeu-me acabar amb uns mots de mossèn Ballarín: “Guardini no fa tremolins, el seu llibre dóna pau. En dóna no sols de cara a la mort major naixença, també fa entenedor que, un cop morts i abans d’entrar als cels, ens caldrà, d’una manera o altra, refregar-nos el fang de les sabates a l’estoreta de la porta”.