L'epíleg de la "Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936" d'Alexandre Galí
1900 - 1950 - 2000
La perspectiva d’aquest escrit és posar a disposició del lector el que va dir Alexandre Galí el 1950 sobre la Catalunya de la qual acabava d’historiar les Institucions i el moviment cultural.
Aquesta perspectiva respon a dues qüestions. La primera és:
Què va ser realment allò que va moure Catalunya fins a l’any 1936 i que es pot “centrar” en la generació de 1900 (Galí) o 1901 (Vicens)? Més breu: què va passar?
I la segona:
Per què i com es va produir el desastre que va portar a la situació de 1939 i que reflecteix Alexandre Galí l’any 1950? Altre cop, i d’un altre punt de vista: què va passar?
A aquestes dues qüestions en podem afegir una tercera: fins a quin punt i en quins aspectes aquestes realitats (1900-1936 i 1950), pesen, són presents, o han de ser presents i no hi són, o han estat oblidades, desconegudes o tergiversades o cal que tinguem en compte en el moment actual?
Aquesta tercera qüestió, sobre la qual ni tan sols opinaré, és purament i simplement una invitació al lector per tal que reflexioni sobre el passat: el de fa mig segle i el de fa un segle, reflexió que molts considerem important.
El lector que hagi seguit aquesta obra fins al capdavall i consideri, com a conseqüència dels desastres de l’any 1936 i amb una mena d’aquiesciència o resignació de tots els catalans i sovint amb la col·laboració directa de molts d’ells, com han pogut quedar, si no anorreats, volgudament oblidats els esforços de trenta-sis anys, suprimides i arraconades i malmeses les institucions, perseguides la llengua i totes les manifestacions de cultura catalana (fins les més innocents com l’excursionisme), amb més virulència i perfídia que en temps de la rancorosa venjança de Felip V, i, cosa inaudita, hagi vist amb dolor i vergonya com les classes que havien estat el suport del catalanisme polític s’acuitaven a tornar a parlar castellà en família i a subjectar-hi sobretot l’educació dels fills, no dubtem que si no ha perdut encara l’aptitud de raonar, haurà de preguntar-se admirat: Com ha estat possible un esfondrament semblant? Com un poble que començava a veure’s lliure políticament, més encara espiritualment, que veia refeta i fins respectada i temuda la seva personalitat, ha pogut desitjar una altra vegada el jou i les cadenes que l’havien sotmès durant quatre segles a una misèria moral, a una pobresa mental i intel·lectual, a una degradació de cultura vergonyoses i fins abjectes? I com que aquest lector desorientat no podrà creure de cap manera que les generacions que duien a terme una gesta de restauració tan notable com la que emplena els volums d’aquesta obra actuessin sense cap consciència del que volien, ni de cap on anaven, per força haurà de reconèixer entre les dues conductes, la d’abans i la de després del 1936, una absoluta falta de congruència i necessàriament haurà de preguntar: Quin ressort deu fallar en una gent d’altra banda tan plena de virtuts i tan excel·lentment dotada, que ha pogut realitzar en pocs anys una obra potser sense parió, per les circumstàncies en què s’ha dut a terme, en aquest segle ni en gaires segles, i tot seguit, i gairebé sense recança ha pogut oblidar-la o malvendre-se-la?
L’autor fa una autoanàlisi de la seva actitud vital, de la dels seus companys en l’intent de fer de Catalunya un país normal, i de la dels catalans en general, i arriba a la següent conclusió:
No, el català no és catalanista. És una varietat una mica singular dels sense pàtria, els “sans patrie” o apàtrides, com es diu avui; passa directament de l’amor instintiu al terrer, amb tot el que aquest porta de lligams biològics (naturals com el paisatge o humans com la llengua), als interessos indistints, patrimoni de tota la humanitat en el pla de les coses comunes a tots els homes on cristal·litza la vida anomenada internacional, i sense conèixer l’intermedi d’aquella entitat que fa que els homes no s’atomitzin i que en l’escena de la història –i de la vida en suma– hi actuïn éssers col·lectius definits amb llurs característiques i no una pols o un èter informes. Ens referim a la pàtria com a nació organitzada i funcional, la pàtria que es cotitza com els valors a borsa, la pàtria de les duanes i els passaports i que té a la vegada mercats, sistema de comunicacions i acadèmies, no a la pàtria ètnica o natural, que no juga pas el paper decisiu en aquests usos.
El català no és catalanista, anàvem dient-nos, perquè la seva tragèdia històrica li ha esmussat (o no ha permès que cristal·litzés en el seu esperit) el sentiment de la pàtria real i efectiva i actuant, i ha acabat per poder viure en el món dels homes sense necessitat d’ella, complint els rituals o les imposicions d’una organització estatal sobreposada que mai, ni amb tota la voluntat, no ha pogut sentir veritablement com la seva pàtria. Heus aquí el nostre pobrissó i bescantat individualisme!
I tot seguit ens explica que renuncia de moment a escometre l’aprofundiment projectat sobre el caràcter català i les seves crisis històriques, perquè
...era excessiu de realitzar-lo per explicar uns fenòmens de claudicació o deserció que responien a unes circumstàncies molt determinades en l’àmbit de les quals podríem trobar el més concret de l’explicació que ens preocupava. Era tan immediata la resposta, tan a l’abast de la mà, que ens la donava d’una manera paradoxal el mateix sentiment difús amb què molts catalans, no sense una mena d’irritació sorda, es redreçaven per a acusar el catalanisme de tots els daltabaixos acabats d’ocórrer, ni que a voltes semblés que es volguessin descarregar acusant-se ells mateixos: el catalanisme té la culpa de tot! La massa no aprofundeix, no analitza, al contrari, sol explicar d’una manera molt simplista coses molt complexes i sovint sense connexió entre elles, però sembla evident que aquests catalans que acusen el catalanisme i diuen que té la culpa de tot, amb aquest tot, el que volen assenyalar amb més insistència és la reculada de Catalunya, la pròpia reculada en suma, en una conjuntura massa ben aprofitada, per dissort, pels qui sistemàticament des de segles s’obstinen a esborrar el que és potser inesborrable. I aquest sentiment ha estat tan general que al nostre judici ha arrossegat amb més o menys força fins alguns esperits no tan sols molt catalans sinó especialment clarividents i àdhuc coneixedors de les essències catalanes. D’un d’ells nosaltres mateixos amb astorament hem sentit afirmar que havíem estat injustos a no valorar més la literatura castellana els trenta-sis primers anys del segle, és a dir, sense adonar-se’n potser, es tornava a posar en el mateix pla d’embadaliment que a la darreria del segle XV va enfonsar la nostra literatura i va condemnar Catalunya a ésser un pèssim escolà de la literatura castellana durant més de tres segles. Un altre, literat de cap d’ala, ha deixat escrita en lletres de motlle la sospita que les generacions catalanes del 1900 van jugar massa fort. D’altres han sentit trontollar la seva fe en Catalunya, aquella fe que l’any 1924 movia la ploma de Josep Carner a escriure que en el fons de tota la seva inconsistència, tenia “com un diamant dins un sac de coses pel drapaire, una gemma dura i bella, que és l’orgull d’escriure en català”. Pels ulls d’aquests hem vist alguna vegada passar com l’ombra d’un núvol, la temença d’haver perdut el temps i l’esforç sacrificant les respectives possibilitats a Catalunya i a la llengua catalana. No se’ls en pot fer retret, però, si l’home d’Església, el professional, l’industrial, el comerciant i fins el polític, a la primera escomesa han llançat llur fe en Catalunya al peu del militar vencedor perquè la calcigués i la trossegés al seu caprici.
Com pot sospitar el lector, el fet és greu, gravíssim, tan greu que, al nostre judici i malgrat que no ho sembli, podria tenir conseqüències més irremeiables que l’enfonsament del 1714, perquè no es tracta d’haver perdut una batalla per excés d’audàcia, com voldria donar a entendre l’escriptor a què ens hem referit més amunt, sinó per excés d’inconsciència; no es tracta tampoc del natural joc de pèndol dels moviments que tornen a la dreta allò que s’ha avançat de massa cap a l’esquerra; no és que hàgim perdut unes armes, o unes posicions o una línia en el camp de batalla. El que s’ha perdut és l’esma; ens hem quedat desorientats de cop i volta com si ens trobéssim en un país estrany, sense caps, sense paraula, sense veus guiadores ni a penes respir, i Catalunya, com si es despertés d’un somni feixuc i penós, la Catalunya valenta dels trenta-sis primers anys de segle, a penes ha sabut fer res més que taral·lejar cançons de la infantesa com si realment tornés al seu bressol.
Diguem-ho d’una vegada, Catalunya, aquest català que no és catalanista està pagant les conseqüències d’un miratge, el miratge d’haver cregut que era catalanista, arrossegat, dins aquest segle, pel que fou d’altra banda gloriosíssim i fecundíssim catalanisme polític. “De tot això, en té la culpa la política”, ens va dir poc temps després del nostre retorn de França el director d’una de les empreses de cultura que fa més goig de Barcelona. No cal dir que la frase ens va revoltar i vàrem haver de respondre: “És que fóreu on sou si no hagués estat aquesta política de què blasmeu? És que hauríeu pogut fer aquesta casa orgull de Barcelona i el vostre més gran blasó de glòria?” Però en el fons, aquell erudit, ni que fos en les coses de la vida prou amatent i pràctic, no feia més que obeir el sentiment col·lectiu de desfeta, que atribuïa, no sense els seus obscurs motius, la culpa de tot al catalanisme. Fins a tal punt ha arribat la nostra manca d’esma: d’una manera inconcreta sabíem atribuir i fins ens afanyàvem a atribuir al catalanisme la culpa de tot, però no el mèrit de tot; no arribàvem a veure que, en la situació de 1936, amb una Catalunya restaurada, ennoblida, posseïdora d’un utillatge material i espiritual com no l’havia tingut, potser, en cap segle de la seva història, hi havia un mèrit i una glòria a atribuir, i que aquest mèrit i aquesta glòria corresponien totalment al catalanisme i encara al catalanisme polític: a l’errada, al miratge, acabem-ho de dir tot, del catalanisme polític, a aquell jugar fort de la generació del 1900, sense el qual, oh caríssims amics!, encara Barcelona seria una ciutat que no arribaria als cent cinquanta mil llibres útils; encara no sabríem què és un museu i no l’hauríem fet mai més perquè totes les riqueses del nostre patrimoni haurien emigrat com les pintures romàniques de l’església de Mur i la nostra gent més fina aniria al "parca a veura las palomas mansajeras".
Després del 1936, doncs, s’ha pagat amb una desesma tàgica una anterior desesma fecunda. Perquè l’errada del catalanisme polític no fou que jugués amb els mots nació catalana, sinó que hi jugués sense ironia o sense prou ironia -que fes el joc fort que posava consirós l’escriptor al·ludit més d’una vegada –sense tenir una consciència prou clara del que era una nació, i que, per tant, Catalunya estava molt lluny d’ésser-ho.
Hom podria caure en la temptació d’assenyalar especialment a propòsit d’aquest miratge la figura inatacable de Prat de la Riba. No és a Prat de la Riba a qui cal atribuir la generosa errada. Fou una venturosa errada col·lectiva; cal imputar-la a tot el segle XIX, al romanticisme, als Jocs Florals, a la Història de Víctor Balaguer i sobretot a les doctrines que donaren base científica a aquells estats sentimentals, a Savigny, a Taine, a la filosofia escocesa i, per tant, a Llorens i Barba, a Torras i Bages i fins a l’Almirall. Prat de la Riba fou abans que tot un polític: el polític que amb la paraula definidora de La Nacionalitat Catalana va posar en joc tota aquella energia acumulada pel segle XIX a base d’un somni i va convertir-la en una força creadora el resultat de la qual han estat els trenta-sis primers anys d’aquest segle i ha estat la història ingent i gloriosa que hem pogut escriure en parlarne. Si els que seguírem després hem estat inaptes per a dirigir aquelles idees-força, tenim cap dret a blasmar l’aptitud genial de Prat de la Riba?
I, amb tot, el punt flac d’aquella activíssima fase política de Catalunya fou la manca de correlació entre les obres de qualitat innegablement nacional que es realitzaven seguint la brúixola impecable del gran patrici, i el sentiment col·lectiu de nació que els havia de fer suport. “El català d’avui –ens deia sagaçment un caríssim amic i altíssim poeta, en retreure-li l’esforç que els homes de la generació de Prat de la Riba vàrem posar a contribució per a realitzar una obra de to nacional– podria ben contestar: Qui us el feia fer! Ningú no us el demanava!”
I no és que el concepte de nació no fos remenat i estudiat i discutit després de Prat de la Riba per tal de trobar-hi la base de sustentació de les reivindicacions catalanes, però foren rares les veus i potser més que tot poc escoltades i compreses, que gosessin afirmar que la nació era molt més que un fet natural, o tradicional o històric: és un fet de voluntat. Un fet de voluntat que actua, diríem en l’accepció filosòfica del mot, els fets naturals, els fets biològics, els fets tradicionals o històrics i en assenyalar-nos unes trajectòries –allò que els castellans amb seu misticisme característic en diuen destino– posa aquells objectes o finalitats que són en última instància els únics que justifiquen l’aparició o l’existència d’una nació entre les altres nacions. La nació catalana, doncs, va deixar d’existir, o es va tancar els camins per a existir (...) el dia que Catalunya va perdre consciència de la missió que podria justificar la seva existència com a nació, que va perdre consciència d’aquells deures o que hi va renunciar, cosa molt pregona i complexa que constitueix potser un dels problemes crucials de la nostra història a posar en clar. (...) Per això el nostre segle XVIII pren una marxa decidida i franca: d’una manera gairebé paradoxal, esvaït el motiu dels dubtes, la que havia estat nació catalana, torna a prendre consistència per a noves escomeses a base de l’únic que podria i podrà sempre justificar-les a Catalunya, com a València, com a Bascònia, com a Galícia, com a Andalusia: la inèpcia del poble hegemònic per fer d’Espanya una nació.
Però el segle XIX tot això ho precipita, li dóna força i a la vegada ho embulla en ressucitar a través del romanticisme el sentiment d’una pàtria medieval, tan apte per a crear un somni de nació momentàniament fecund, com tots els somnis, com inapte per a desvetllar o il·luminar el concepte dels continguts reals del que era una nació en un món que no tenia res a veure amb els records ja completament espremuts i estèrils d’aquell que es ressuscitava. Va ser aleshores que vàrem muntar el concepte de nació a base de diferències ètniques, i de fastos històrics, literatura i Jocs Florals, defugint com si fos a posta tots els grans problemes a través de la solució dels quals les nacions es defineixen: “Monarquia? República? Catalunya!” va dir encara en ple segle XX i en una ocasió memorable Francesc Cambó, el gran líder del catalanisme polític. Cal llegir només La Tradició Catalana, considerada amb admiració com un dels llibres de chevet del catalanisme, o resseguir les Bases de Manresa per a el veure de quins elements tan minsos no es nodria la nostra fe per a arriscar-se a proclamar l’existència de la nació catalana. Si alguna excepció es pot fer en aquell quadre de vaguetats i inconsciència recau precisament a favor de Prat de la Riba i dels prohoms de la Lliga Regionalista en canviar heroicament de front i aprofitant unes circumstàncies especialment propícies, llançar el catalanisme a la política activa. Però, al nostre judici, al començament de segle, quan aquella política va prendre escomesa, ja era tard per girar les consciències emmotllades en una inèrcia gairebé centenària amb l’Oda a la Pàtria, el Gaiter del Llobregat, els Jocs Florals, La Tradició Catalana i les Bases de Manresa; les dels vells i les dels joves que havien viscut o nascut en el concepte romàntic de la pàtria; així com era impossible de cop i volta fer néixer en la massa neutra dels comerciants i dels fabricants –el moll multisecular, al nostre judici, de la personalitat catalana– la noció de les responsabilitats que pogués tenir Catalunya si es posava a actuar com a nació. I no és tampoc que els més clarividents dels nostres polítics negligissin aquesta actuació. A què responia la campanya “Espanya endins” de Francesc Cambó ( i Prat de la Riba, cal no oblidar-ho) sinó a l’únic “Catalunya endins” que podia donar-nos veritable significació nacional? De què venien els temors dels mateixos polítics sobre les aptituds dels catalans per a rebre de cop i volta l’autonomia? No podien pas creure que no ens sabéssim governar si en la Mancomunitat de Catalunya el poble català posava a prova aquestes aptituds d’una manera insuperable! El que veien en els catalans era la manca gairebé absoluta del sentiment de responsabilitat que implica la categoria de nació, la manca de consciència del que Catalunya hauria de fer com a nació, a part ballar sardanes i parlar “el pus bell catalanesc”. (...)
Estem vivint, doncs, la liquidació contradictòria d’una època de grans i fecundes escomeses però d’idees confuses i inexactes. Ens trobem, per tant, amb una Catalunya materialment més rica i potser més forta que mai, enmig d’una crisi espiritual i d’una davallada de la pròpia consciència catalana com potser no s’havien vist mai ni en les èpoques de major humiliació. Són les conseqüències de l’error conceptual del catalanisme romàntic posat en funció per uns homes pràctics, els de la Lliga Regionalista, precursors molt anticipats, massa anticipats, d’alguna cosa que ha de venir, i a la vegada víctimes propiciatòries del mateix catalanisme que feien servir i que liquidaven amb llur pròpia anul·lació. Gràcies a la vareta màgica del miratge nacionalista, van aixecar els cors de tots els catalans i els van posar a contribució per a dotar Catalunya de l’utillatge de tècnica, de cultura i àdhuc de refinament de què avui s’aprofita, però no van sospitar tan sols l’enfonsament moral que sobrevindria quan la vareta posada a prova dels problemes veritablement nacionals se’ls trenqués entre les mans.
I ara comença la veritable qüestió (...). Hom podria creure que amb cert instint ben poc definit, la part incontaminada de Catalunya sembla adonar-se que mancaven continguts molt essencials a l’urc nacionalista amb què bastírem la política d’un terç de segle i es resisteix a repetir uns gests que no passarien d’una ridícula reincidència i no farien més que ratificar la desfeta. S’imposa, per tant, un examen rigorós de consciència, que és el que fan amb els seus treballs o amb les seves meditacions els homes de més sentit de responsabilitat de la nostra terra...
* * *
Aquest “Epíleg” de la “Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936” pot trobar-se complet al final del Llibre XX d’aquesta obra i també en el volum “Escrits polítics –Escrits històrics” de l’Obra Completa d’Alexandre Galí, p.27. N’hem transcrit només els fragments més significatius i que responen d’una manera més directa a les dues preguntes que formulàvem al principi. Què va ser realment la generació de 1900-1901? Com va ser possible una enfonsada tan gran com la que es va produir?
* * *
És interessant acarar els textos de Jaume Vicens amb el d’Alexandre Galí. L’“Epíleg” va ser escrit l’any 1950 i l’autor el va separar del cos de l’obra, en va fer algunes còpies a màquina i el va donar a llegir a algunes persones i entre elles a Jaume Vicens. És possible doncs alguna mena d’influència d’aquest text sobre els escrits de Vicens. Cal tenir present que des de finals de la dècada dels quaranta, a través de les famílies Rahola (especialment de Frederic, promotor amb el seu cunyat Vicens de l’Editorial Teide) i Bofill-Soliguer (Jaume Bofill era company de Vicens en la facultat, encara unificada, de Filosofia i Lletres), Jaume Vicens i Alexandre Galí s’havien “retrobat”. I diem retrobat perquè abans de la guerra Vicens i Bagué havien treballat per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana sota l’assessorament d’Alexandre Galí. Els contactes, l’apreci mutu, la col·laboració (Vicens portà més d’una vegada Galí al Seminari d’Història Contemporània) i l’amistat (malgrat 24 anys de diferència d’edat), perduraren fins a la mort de Jaume Vicens, i més enllà amb la família.
Bé, malgrat Vicens no fos home per a ser influït per ningú en aspectes “tècnics” de la seva feina d’historiador, sí que el va impressionar certament el vigor rigorós amb què Alexandre Galí havia plantejat el problema de la “seva” generació i el fet de l’enfonsada de Catalunya. Per això creiem interessant aquest “acarament” de textos.
Vicens confirma al cent per cent les afirmacions d’Alexandre Galí sobre la significació de la generació de 1900-1901 i en especial la consideració que la Catalunya actual reposa fonamentalment sobre el gir històric que aquesta generació representa. Els dos coincideixen en assenyalar la figura de Prat de la Riba com a cabdal en la visió que va guiar aquesta generació. Els dos coincideixen en l’afirmació que l’aportació fonamental d’aquella gent fou la demostració pràctica de la capacitat de govern i d’administració del país, després d’una prostració política secular.
Vicens ressalta especialment els aspectes positius que per a la solució dels problemes hispànics va plantejar aquella generació.
Galí insisteix més en la impreparació cívica del poble català, agreujada per un cert anarquisme romàntic. La generació punta de 1900 va anar més enllà políticament parlant del que el país podia pair.
Galí demana una examen de consciència a fons per a explicar no solament el daltabaix sinó les falles pregones del poble català que el propiciaren. Probablement ningú havia fet una requisitòria tan dura en aquest sentit. En realitat, fora dels “Quaderns de l’Exili”, amb Joan Sales i Raimon Galí al davant, ben poca gent s’havia plantejat la necessitat d’una anàlisi a fons del que havia passat, més enllà de partidismes i maniqueismes.
Fins a quin punt “Notícia de Catalunya” intentava donar resposta a aquesta exigència patriòtica? No ho podem pas determinar, però sí que podem afirmar que la darrera dècada de la vida de Jaume Vicens va venir marcada per un desig, quasi una passió, per aclarir el passat per tal de poder enfocar correctament el futur.
* * *
On hi ha una gran diferència és el en “to” dels dos escrits:
En el d’Alexandre Galí predomina la consciència de la derrota i del daltabaix. Així com en la “Història de les Institucions” hi ha passatges de caràcter marcadament èpic, l’“Epíleg” en té d’assenyaladament elegíacs. Galí fou participant directe i testimoni privilegiat de l’acció de la generació de 1900. Per força li havia de pesar molt el fracàs i l’esvaniment del somni. El que s’havia construït i que romania no comptava, pràcticament, al costat del que s’havia pretès i s’havia enfonsat. I el que li dolia més era el desconcert d’alguns dels seus companys, aquella mena d’“oblit voluntari” d’altres dels protagonistes i la indiferència generalitzada, almenys externa, de la gran massa del poble català.
Però Vicens, 24 anys més jove, havia començat a viure en una Catalunya ja feta, existent, real, irreversible, com diu ell mateix, i per tant podia tenir una visió més complexiva d’allò que havia estat realitzat i que era ja definitiu. D’altra banda, una exigència d’“ofici” l’obligava no sols a procurar veure tots els caires dels problemes (cosa que de fet també intenta Alexandre Galí), sinó a mantenir la seva subjectivitat tant com li fos possible al marge dels seus escrits d’historiador, (no els de periodista), cosa que no constrenyia Alexandre Galí en absolut.
* * *
1950-2000. Han passat moltes coses aquest mig segle. Enumerem-ne algunes, sense pretendre cap exhaustivitat:
- La modernització de l’Estat espanyol i la seva incorporació a una Europa cada cop més unida.
- L’establiment d’un nou règim polític que comporta una autonomia per a Catalunya.
- Un augment generalitzat de l’estandard econòmic del país, acompanyat de l’aparició de noves formes de misèria i de distorsió social.
- Una homologació cada cop major dels nostres problemes socials amb els d’Europa i en general de totes les societats de la nostra anomenada “civilització”.
- Les onades immigratòries.
- La davallada demogràfica de la població autòctona.
- Els canvis mentals i de costums a partir dels anys seixanta.
- El messianisme progre-marxista dels seixanta i dels setanta.
- El messianisme actual de la globalització, del progrés econòmic, de la ciència i de la comunicació.
Les circumstàncies doncs, són ben diferents de les de 1950
Ara bé, potser ens hauríem de posar més en guàrdia contra els messianismes del “començament absolut”. L’enfonsada del messianisme marxista és massa pròxima perquè tonem a caure en un altre messianisme. Tot “començament absolut” comporta una “ruptura absoluta” i l’estudi del passat ens diu que aquests “començaments absoluts” porten a la tirania i acostumen a acabar en “anquilosaments absoluts” i, en el millor dels casos, en una colla de nostàlgics del passat i del futur “que havia de ser i no ha estat”, incapaços de veure el present i per tant de mirar l’esdevenidor de cara.
La història és continuïtat i reposa sobre milers de “començaments absoluts”. La darrera paraula d’avui és la penúltima de demà i l’avantpenúltima de demà passat. Es important doncs, conèixer el passat i interrogar-lo des del present: Catalunya té avui un poble amb més esperit cívic que el 1900? Hi ha qui estigui disposat a governar i administrar amb coneixement de causa de les circumstàncies del present, com hi era el 1900? Sabem què hem de fer per no recaure en el provincianisme (Jaume Vicens parlava de les “barceloneries” i Alexandre Galí alertava sobre el cofoisme, els dos ben arran de marxar)? Tenim possibilitats de governar-nos com a poble millor que no ho va fer la generació del 1900? I moltes altres preguntes, més concretes i fins de detall, que poden ajudar la nostra acció present.
I a més d’això, intentar pagar el deute de gratitud a una gent que va donar amb el seu esforç una virada a la vida catalana que és a la base de gran part de les coses bones de què podem disposar i que són moltes.