L'elogi de l'ensenyança

Aquest article va sortir publicat a El País del dia 16-1-2003

Instruccions per a la ensenyança de minyons. Baldiri Reixac. Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana Barcelona, 1923 (ed. Facsímil), 384 pàgines.

Tothom recorda –i ara més, d’ençà que Santiago Estrany ens ha ofert un recull esplèndid del grafisme dels anys del Noucentisme, La comarcal Edicions, Argentona, 2002– aquell cartell de Josep Obiols en què es preguntava a la ciutadania: “Ja sou soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”. Si no n’éreu, és clar, el cartell us recordava els vostres deures amb la missió pedagògica del govern de Catalunya de cap a aquells anys, una missió perfectament compara- ble amb la tan extraordinària que, uns quants anys més tard, faria la República Espanyola. Em fa que si avui la Generalitat escampés pels carrers del país nostre, tan vingut a menys en matèria d’educació, un cartell semblant, ningú no sabria ni de què li parlen: “¿Una protecció per a l’ensenyança catalana? ¿Que no ho paga el govern, això?”. I encara hi hauria algú que respondria, amb cara de perplexitat: “¿Ensenyança? ¿I això per a què serveix? ¿Qui ho necessita, això?”. Així costums canvien, amb el temps, i Catalunya només es vana, als nostres dies –Pujol dixit– que aviat hi haurà, a totes i cada una de les aules del país... un ordinador personal; mireu quin goig! Mestres no n’hi haurà a bastament, i els pagaran com el paper d’estrassa, segons que a tot Espanya és secular, però no patiu que manquin ordinadors perquè els nens i nenes del país es distreguin en comptes de recitar un poema de memòria, que és el que començaria a fer-nos sortir de l’estat vegetatiu en què viu l’educació pública d’aquesta santa terra d’ençà que el neoliberalisme va convèncer, fins i tot, la insigne Carme Laura Gil. Però deixem el to d’apocal·lipsi, que és sempre, en el fons, com un favor a l’enemic.

El fet és que Catalunya posseïa una riquíssima tradició pedagògica: la va tenir entre el segle XVIII i l’esclat de la guerra civil del segle XX, i d’aquesta ufana no en resten sinó records antics i empolsegats, la memòria dels afortunats més vells de casa nostra i, per sort, els llibres que es conserven a les biblioteques públiques i que gairebé ningú no es sent obligat de consultar, començament pels responsables de l’educació pública al país.

Avui em complau, lectors amics, de recordar-vos les excel·lències d’aquell llibre que Baldiri Reixac, Prevere i Rector de Sant Martí d’Ollers, al Bisbat de Girona, va fer editar l’any 1749 a can Anton Oliva, estamper i llibreter al carrer de les Ballesteries: es troba als llibreters de vell, però és més assequible aquest facsímil que he esmentat a dalt de tot d’aquesta peça. Reixac és una de les mostres més entendridores del que va ser la pedagogia il·lustrada catalana –potser va estudiar fins i tot a Port-Royal, segons que diuen–; i el seu llibre, molt reeditat al divuitè, va sentar les bases del que, dos segles més tard, encara recollirien els grans pedagogs del Noucentisme, des de les germanes Canals i els Llongueras fins a Alexandre Galí, des del Montessori i el Blanquerna fins al Virtèlia i el Sant Gregori, encara viu.

Reixac no oblida, en el seu llibre, aspectes de la més rudimentària utilitat, com ara l’art de fabricar-se la tinta o la qualitat del paper que cal fer servir per als quaderns d’escola (actualitzo l’ortografia): “De dos maneres poden los Minyons fer bona tinta per escriure. Si ells són rics compraran en casa d’algun adroguer dos unses de Nous de Galas i les picaran, i esclafaran bé, en un morter, i després les posaran dins d’una olla amb tres lliures d’aigua, i ho faran bullir amb foc... (després venen les instruccions per als nens pobres)”; “Per saber i aprendre d’escriure bé, és menester tenir bon paper, bona ploma i bona tinta; perquè lo paper grofollut impedeix de fer bé les lletres, espatlla prest lo tremp de la ploma i cansa la ma del qui escriu...”. (Tot això només seria equivalent de voler tenir un bon ordinador per a cada alumne, als nostres dies). Un punt més enllà, Reixac ens diu que “la primera cosa que en l’Escola deuen aprendre los Minyons, és llegir bé (...) que consisteix en dir bé los noms, amb totes les lletres i així com se deuen dir, i (per això) és menester donar-los aquella cadència i consonància que la cosa demana”. I, per entrar en les qüestions de fons que més han d’admirar-nos avui, el prevere escriu: “Lo primer cuidado d’aquells que instrueixen la gent jove, ha de ser donar-los principis i regles que los servescan de guia, i de nord, per discernir en la lectura dels Autors la verdadera glòria de la falsa”. Per fi, i avui sigui transcrita aquesta citació per a elogi i glòria dels nostres mestres, el senyor rector comenta: “D’aquesta noblesa i excel·lència que té en si lo ensenyar, neix el que moltes persones sapientíssimes prenen aquest empleo com el més decorós a son estat i condició tot lo temps de sa vida”. Mestres, professors i catedràtics del país, no perdeu l’esperança: un dia arribarà que mossèn Baldiri tornarà a tenir raó, i amb ell el De officiis, de Ciceró, el Sèneca pedagog i d’altres ensenyances per l’estil. Passaran els ordinadors, els pujols, les carmelauragils i el neoliberalisme, i un dia, tal vegada, l’educació tornarà a ser la columna bàsica en què recolza l’edifici de la civilitat d’un poble.