L'efímer noucentisme?

Si l’any 2000 ha estat la commemoració a Domènech i Montaner, el 2001 és l’any dedicat a Josep Puig i Cadafalch, no per cap efemèride especial (l’any 1901 fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona), sinó com a un moment dels homenatges dedicats al modernisme català i que han de culminar l’any 2002 amb el dedicat a Antoni Gaudí. En bona mesura devem a ells la denominació de “La Barcelona modernista”, amb aspectes propis del màrqueting turístic pel Passeig de Gràcia de Barcelona amb el ticket de la “ruta del modernisme”. La Barcelona modernista és així famosa i exuberant, “patrimoni cultural” i referent per a tots els ciutadans de Catalunya i del món.

El Modernisme –1890 1906– s’ha periodificat entre la Renaixença i el Noucentisme –1906 1918–, quan entre els seus contorns imprecisos, i potser imperiodificables, hauríem de parlar de la continuïtat d’un esperit regeneracionista que impregna el conjunt del romanticisme a Catalunya. La burgesia poderosa de la societat barcelonina reprengué l’esperit de l’escrit del metge barceloní Pere Felip Monlau “¡Abajo las murallas!” inspirat en les doctrines higienistes originades a Anglaterra i difoses a París, denunciant la manca de salubritat de les ciutats industrials. Aquest esperit entroncà amb l’urbanista Cerdà que dissenyà el seu pla inspirant-se, malgrat pertànyer a una família burgesa, en el socialisme utòpic del “Voyage à Icarie” d’Etienne Cabet. El projecte de “modernització” que arrencava tirant per terra el concepte de propietat privada del sòl urbà va acabar però en mans d’acabalats representants de la propietat urbana. L’Eixample és així una quadrículada ciutat moderna, airejada, saludable, poc densa on les illes substitueixen les muralles i on les cases, botigues, “colmados”, forns, farmàcies, mostren el detalls de l’ornamentació modernista; més enllà d’ell trobem també representatius grans edificis modernistes.

“L’Oda a la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau el 1833 es referencia com a inici de la “Renaixença”. L’empenta d’Enric Prat de la Riba i la publicació el 1906 de “La nacionalitat catalana” mostra l’abast de reconstrucció, no tan sols cultural sinó també en les Institucions polítiques: La Mancomunitat és un esforç d’ordenament administratiu i polític, de fer de Catalunya “un país normal”. Burgesia, modernització cultural i catalanisme són els eixos bàsics que s’empren per parlar de Modernisme. Noucentisme seria un moviment estètic i cultural, encapçalat per Eugeni d’Ors, que inflexionaria el primer inevitablement de forma efímera: estèticament seria superat i barrat per l’avantguardisme; socialment “l’afer Xènius” de 1920, que suposà el seu cessament del càrrec de Director d’Instrucció Pública i defenestració a Madrid, desdibuixaria la seva primera intenció; políticament el cop d’Estat de Primo de Rivera de 1923 desarmaria la xarxa institucional aconseguida. L’any 1922 Acció Catalana havia aparegut com a escissió de la Lliga, desmarcant-se de l’organitzat nacionalisme burgès de l’època de la mà de Jaume Bofill i Mates, com si, en termes polítics, es tractés d’una escissió Noucentista del Modernisme.

L’expressió “efímer noucentisme” és formulada pels propis noucentistes.

L’empra Jaume Bofill i Ferro en el pròleg a “La muntanya d’ametistes” de Jaume Bofill i Mates , Guerau de Liost (1948), descrivint la nova exigència noucentista i ressenyant que com a noms significatius no comptà sinó amb Josep Carner, Eugeni d’Ors –Xènius– i Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost–. La polèmica Modernisme i Noucentisme no és una però simple polèmica entre moderns i antics, sinó que la podem veure com dues maneres de voler la modernitat. Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) comença a explicar el seu ideari Noucentista en la secció “Glossari” dins el periòdic La Veu de Catalunya.

“... i ara ens assemblaríem el suficient a París per començar de pensar en assemblar-nos a Atenes”
Eugeni d’Ors, Xènius. Glossari, 1907.

En la seva formulació el Noucentisme recupera la polaritat romàntica entre el clàssic i el romàntic, jugant enèrgicament a favor del primer, per superar un decadent modernisme.

Nou-cents - Vuit-cents
Noucentisme - Modernisme
Cultura - Natura
Arbitrarisme - Paraula Viva
Intel·ligència - Sentiment
Ciutat - Individu

És a dir tot el classicisme contra les categories més pròpiament romàntiques, essent però el Noucentisme part d’aquest Romanticisme. Amb aquestes categories tan àmplies com de difícil concreció d’Ors compon una estètica, que es vol també regeneradora de la moral, de la civilitat i de l’ideari polític. L’adscripció arquitectònica a aquest moviment serà també dubtosa, en edificis que són construïts el 1900 i mostren clarament un cansament pel Modernisme i llur ornamentació, emprant una línia simple i quadriculada com a únic criteri. La Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch a la Diagonal de Barcelona ha estat considerada simultàniament la darrera obra arquitectònica del Modernisme i la primera del Noucentisme. A localitats determinades la petjada Noucentista es descobreix en edificacions del 1900 de línia clàssica o simple. Així el xalet Espriu, també de Puig i Cadafalch, o l’Hostal Bofill de Josep Domènech i Estapà a la vila de Viladrau en són una mostra.

En l’estètica Noucentista han de tenir però cabuda els aspectes més “romàntics” del Modernisme: la “forma viva”, el “ritme”, la “ironia”, pròpia dels seus poetes, el “joc”, el concepte mateix de “clàssic” i de “Mediterrani”, el reclam de “la mesura”, “l’ordre” i “l’harmonia”, no són així més que dosificacions de la creativitat. Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860-1911), que al contrari de Santiago Rusiñol s’acostà als noucentistes, emprava la noció de paraula viva com a norma d’espontaneïtat que en principi havien de rebutjar els noucentistes, amb una preferència pel sonet com a forma que millor podria contenir una paraula arbitrària. Si Juan Ramón Jiménez pot ser el referent del poeta Maragall en la cultura castellana, el poeta i polític Jaume Bofill i Mates no té referent en la veïna cultura. El Modernisme ha d’exaltar la natura com a escenificació plàstica del sentiment, de la creativitat viva que projecta un individu i el sublima. El Noucentisme cerca la perfecció i l’ordre en el detall de cada element de la natura: una fulla, un arbre, una flor, una vaca. La bellesa del concret és el contrapunt a la bellesa de l’expressió del Modernisme. Si el Modernisme és la transformació de la natura feta a mida de l’home, el Noucentisme és l’exaltació de la natura en sí mateixa, el culte a la seva exuberància lliure, al creixement en sí mateix, l’exaltació de cada detall. El Parc Güell de Barcelona és el disseny i la construcció d’una natura feta artificial, feta a la mida de les persones que el visiten, és exuberància controlada, estàtica. La passió dels japonesos pel Modernisme explica també el seu interès pel conreu dels bonsais.

En el Noucentisme, més que en altres “ismes”, l’estètica és tan sols un vehicle per a l’ètica, i alhora la base d’un pensament polític, també encarnat dubtosa o parcialment en realitzacions. És Prat de la Riba la realització del Noucentisme polític?, o la seva tasca és aprofitada pel Glossari de Xènius per desenvoluparse a llur ombra? El Noucentisme és un moviment minoritari, que des de la proximitat al poder aconsegueix momentàniament incidir en el públic.

L’ideari polític noucentista és també copsat en unes categories: ciutat, reforma espiritual, acció, seny, raça, ordre, obra ben feta, continuació, imperialisme, autoritat. L’acció civil propugnada per d’Ors es composava de tres àmbits: un extern –reivindicant els pobles llatins davant l’hegemonia tècnica i política dels estats anglosaxons; un d’intern –el civilisme– i una proposta espiritual –educadora de l’obra ben feta. La feina ben feta és el que dóna sentit a tots i cadascun dels diferents oficis d’una societat. El contemporani castellà de Xènius podria ser José Ortega i Gasset que es proclama “nada moderno y muy siglo XX” en l’article a “La Veu de Catalunya” de 14 de maig de 1917 “Ortega noucentista”. L’ideal regeneracionista s’assolirà mitjançant una política cultural, “la cultura al davant” deien, que supera l’ús de la cultura dels modernistes, en els “jocs florals” per exemple.

Pel Noucentisme la Ciutat serà la màxima creació arbitrària de l’home que es proposa dominar la naturalesa, i aquesta dimensió s’ha d’aplicar a l’educació de les principals classes socials del moment: burgesia i menestralia en l’esforç per l’obra ben feta. Si les reunions modernistes a locals com els Quatre Gats esdevenien centres de bohèmia, el tipus humà noucentista no és aquest ideal de bohemi sinó que ho ha de ser el dandi, d’exibició artística i a la vegada de comportament estoic, aristocràtic i cosmopolita alhora, aparentment fred, controlat i educat, compartint fredor i passió, formalisme i apassionament amb ús de la ironia com a element expressiu.

La noció de ciutadania que hem de defensar és aquella que fa del ciutadà no un home de la ciutat enfrontat amb el món rural, o d’un grup de “representats” separat de la classe política o “representants”. La ciutadania tampoc ens ha de dur a una noció universal, d’una mateixa ciutat cosmopolita, “ciutadans del món”; sinó que en la societat política, en la relació entre la persona i la comunitat es reconegui el mateix estatut jurídic de drets i deures de cada ciutadà. El gran repte de la filosofia clàssica, d’on hem de pouar, és evitar la tirania, com malaltia de l’home, que exerceix el poder. (Això ens ensenya Jordi Sales i Coderch a “Ciutat, Raó i Estat”.  Col·loquis de Vic –La Ciutat– 1996)

El Noucentisme va formular, a l’ombra de l’exuberant arquitectura modernista, un ideal de “feina ben feta”, “cultura”, “Mediterrània”, “ciutadania”, ideal efímer en la seva realització immediata, i potser també en el reconeixement de la seva herència, tot i l’ús polític posterior d’alguns dels seus principis. És efímera la feina ben feta? També aquest any, després de celebrar l’any J.S.Bach, celebrem musicalment l’any Verdi, que entre “Senso” i “Novecento” va personificar durant seixanta anys l’esperit del Risorgimento italià. Potser caldria recordar, en el moment d’aquests centenaris, que els dos moviments van tenir coexistència i complementarietat.