L'economia: una història d’èxits?

Del segle XVII ençà la història de la Física és un relat d’èxits. Galileu (1564-1642) posà en valor el mètode experimental com a criteri de verificació de les hipòtesis i Descartes (1596-1650), amb el seu dualisme entre la res cogitans i la res extensa, hi incorporà el mecanicisme, la visió del món material com una màquina.

Durant uns tres-cents anys la Física ha progressat acceleradament. La mecànica newtoniana ens va fer concebre el món com un immens mecanisme de rellotgeria governat per lleis matemàtiques, tot i que aquesta idea de la matemàtica era molt anterior. Els pitagòrics la van introduir al món mediterrani, però lhavien begut en fonts més arcaiques i llunyanes.

Entre finals del XIX i principis del XX la visió mecanicista del món semblava haver assolit el cim en dilucidar l’estructura atòmica de la matèria. Poc temps després, el model mecanicista i el dualisme cartesià van entrar en crisi. Però aleshores la Física ja havia esdevingut la ciència per antonomàsia. Totes les altres, des de la Medicina i la Biologia fins a les Ciències Socials, com l’Economia, es volgueren emmirallar en ella.

La Medicina i la Biologia encara segueixen el model mecanicista, i el funcionament d’un hospital, per exemple, és molt semblant al dun taller de reparació d’automòbils, amb els trasplantaments d’òrgans com l’analogia més escaient al canvi de peces defectuoses. Però ara ens toca ocupar-nos de l’Economia i de la seva dèria per imitar la mecànica newtoniana, amb la recerca de formalització matemàtica. Amb la pretensió d’utilitzar unes lleis, expressades en forma d’equacions, per controlar l’estat futur del món, atès un estat inicial i unes accions de política econòmica. Una idea, en què coincideixen keynesians i monetaristes, que ha estat assimilada amb entusiasme tant pels polítics, de tots colors, com per la immensa majoria dels ciutadans. Així com la mecànica va engendrar l’Enginyeria Industrial, l’Economia política ha pretès ser el fonament de lEnginyeria Econòmica i Social.

Després de dècades d’adoctrinament, molts ciutadans han arribat a creure que el seu benestar depèn d’uns governants que poden fer-los més feliços controlant el sistema econòmic mitjançant les polítiques monetàries i fiscals, igual com el conductor d’un vehicle el controla amb el volant, l’accelerador i el fre. Evidentment aquest hipotètic poder de dispensació de benestar se’ls gratifica amb vots i impostos. Així posem quantitats creixents de diners en mans dels governs perquè ells ens subministrin un benestar material que sembla que som incapaços d’assolir per nosaltres mateixos. El resultat el tenim a la vista: desprès d’uns inicis esperançadors, hem acabat amb un immens i generalitzat endeutament, fins i tot durant un molt llarg període de pau, fet insòlit en la història.

En efecte, ara tothom diu que l’Estat espanyol té un gravíssim problema de deute públic, però el que no es diu gaire és que tots els estats europeus pateixen un elevadíssim deute públic. Amb les dades de 2011, el rànquing de deute expressat en percentatge del PIB és: Grècia (170,6%), Itàlia (120,7%), Portugal (108,1%), Irlanda (106,4%), Bèlgica (97,8%), França (86,0%), R.U. (85,0%), Alemanya (80,5%), Espanya (69,3%, però creixen acceleradament)... Noruega (29,0%), Luxemburg (18,3%), Estònia (6,1%). Mitjana UE de 27 països (82,5%).

Se'ns diu també que el deute privat espanyol és molt alt, i és cert, un 203,9% del PIB! Però ull, Irlanda té un 280,7%, Luxemburg 266,7%, Portugal 223%, França 139,4% i molts països europeus el tenen per sobre del 100%: Grècia (125,0%), Itàlia (126,2%), fins i tot, Alemanya (109,1%). Europa, i també els EUA, tenen un gravíssim problema de deute.

El que agreuja la situació d’Espanya no és el deute públic, comparativament prou modest encara, sinó l’atur. L’Estat espanyol és líder en atur, amb un 25,0%, quan la mitjana de la UE dels 27 és de 9,7%. Amb aquesta taxa d’atur l’Estat espanyol ni podrà tornar el seu deute ni evitar que aquest continuï creixent. Primer, perquè és incapaç de controlar el dèficit públic i, segon, perquè bona part del dèficit privat corresponent als bancs esdevindrà públic. Per completar el quadre, el govern espanyol preveu que l’any 2013 haurà d’emetre deute per més de 200.000 milions d’euros.

La gent, acostumada que els polítics fessin jocs de mans amb l’economia per bastir un estat de benestar del bressol a la tomba, no entén que els prestadors ens hagin tancat l’aixeta dels préstecs i ja no surtin més conills del barret de copa. Com poden prestar a un país amb un 25,0% d’atur? I el percentatge encara no ha parat de créixer.

Ara bé, ben aviat, els nostres problemes els patiran les altres economies europees. No cal ser gaire agosarat per predir que l’atur creixerà a la França de M. Hollande. I que Alemanya, que només ha crescut un 0,3% en el segon trimestre del 2012, patirà les conseqüències de la crisi dels estats del sud d’Europa, a la qual s’incorporarà aviat la poderosa economia francesa. Quantes dècades necessitaran els altres estats europeus amb deutes totals, públic més privat, entre el 200% i més del 300% del seus respectius PIB per a posar-se al dia? La solució sempre és la mateixa: quitança, inflació o ambdues coses juntes. Presa de pèl als ciutadans que han comprat benestar pagant en vots i a canvi d’endeutament.

Al contrari de la Física, la història del pensament econòmic no és, precisament, un relat d’èxits. En 1983, l'economista, historiador i filòsof alemany Paul C. Martin va publicar Wann kommt der Staatsbankrott, que va editar Planeta traduït al castellà amb el títol Cuando llega la bancarrota del Estado. En aquesta obra denunciava l’endeutament progressiu dels estats fins a la fallida. L’autor va ser vilipendiat per polítics, sindicalistes i molts dels seus col·legues. Però l’evolució dels fets li està donant la raó. Martin advertia que els costos de l’Estat alemany, en 1981, eren de 250.000 milions de marcs per a distribuir 277.000 milions. En realitat 240.000 milions, perquè 37.000 milions es dedicaven a pagar els interessos del deute. Per tant, l’estructura administrativa de la RFA costava més que el total de les operacions que realitzava. En altres paraules: era una màquina de rendiment inferior al 50%. Però això no és el pitjor, deia. El més greu és que l’afany dels governants és gastar sempre més del que ingressen, perquè els diners no són seus, però els rendeixen electoralment com si ho fossin. A més, la maquinària administrativa tendeix a créixer espontàniament. Des de la Segona Guerra Mundial ençà la participació de l’Estat en el producte social ha augmentat enormement en tots del països desenvolupats, en detriment de les taxes de creixement respectives.

El deute de l’Estat només es pot cobrir amb l’augment dels tipus impositius, l’encunyació de moneda (inflació) o endeutant-se més. Sovint, les tres coses alhora. Les altes taxes impositives incentiven l’economia submergida i fan decréixer el PIB, de manera que el que es guanya per una banda es perd, amb escreix, per l’altra. Si, com demanen els demagogs, s’augmenten excessivament els impostos als rics, es desincentiva l’esforç per crear riquesa o, fins i tot, s’empeny els rics a traslladar les seves activitats a països amb una fiscalitat més benvolent. És absurd matar o espantar la vaca que s’ha de munyir.

Aquest procés d’endeutament progressiu ha estat possible gràcies a dos factors: l’existència d’unes cabaloses fonts de crèdit, per una banda, i l’aplicació de les lleis de l’economia neoclàssica, especialment de les escoles monetarista i keynesiana, per una altra. En efecte, el principi de la reserva fraccionaria autoritzada als bancs, els ha permès multiplicar els diners, sempre que algú s’endeuti. Així poden percebre interessos d’uns diners virtuals, creats del no-res. Hi ha algun negoci millor? A aquest primer problema ja m’hi vaig referir en un altre article («Diners, crisis i sistema bancari», Relleu núm. 111, Gener-Març 2012). Les lleis de l’economia neoclàssica són les lleis d’una ciència econòmica emmirallada en la mecànica newtoniana. Pot l’economia emmirallar-se en la mecànica newtoniana? Vegem alguns trets que posen seriosament en dubte aquesta pretensió.

En primer lloc, la física s’ocupa d’objectes inerts que es comporten sempre de la mateixa manera. Cert que quan descendim a nivell quàntic les coses ja no són exactament així, però ens mantindrem al nivell macroscòpic de la mecànica newtoniana, que és la que l’economia pretén emular. La Química incorpora coneixements propis de la Física, però afegint-hi noves lleis que expliquen les reaccions que permeten que uns compostos es converteixin en altres, però sempre de la mateixa manera, en igualtat de condicions. Unes condicions controlables. La Biologia, encara en el marc de les Ciències Naturals, o Món 1 de Hayek, afegeix un nivell més de complexitat. Les respostes ja no són tan exactament predictibles. Per exemple, és un fet que de totes les vaques d’un ramat que consumien el mateix pinso contaminat amb els prions causants de l’encefalopatia espongiforme bovina (BSE), només un petit percentatge desenvolupaven la malaltia. En canvi, si les empenyéssim fins a estimbar-se per un penya-segat, el camp gravitatori les afectaria a totes per igual. Ni una sola quedaria en suspensió en laire. Aquesta és la diferència entre el món de la Biologia, més complex, i el de la Física o la Química.

Dons bé, quan estenem l’estudi a les Ciències Socials, no podem pretendre que els éssers humans es comportin com objectes inerts, inanimats, ni tant sols com màquines lògiques. L’Economia tracta fenòmens enormement complexos, en els quals intervenen persones i conjunts de persones interactuant entre sí i generant processos de coordinació espontània. Individus que detecten oportunitats i les converteixen en fins individuals i col·lectius, i que actuen per assolir-los utilitzant els mitjans que descobreixen creativament en el seu entorn.

Per això, els partidaris de l’anomenada escola austríaca (Menger, Mises, Hayek, Rothbard, Barry, Kirzner, Huerta de Soto i un llarg etcètera) fonamenten el seus estudis en l’acció humana, bàsicament empresarial, en un sentit ampli del terme. L’escola neoclàssica proclama que l’Economia és la ciència que estudia l’assignació dels recursos escassos a la producció de béns i serveis que satisfacin necessitats humanes. Això implica un coneixement dels fins i els mitjans. En canvi, l’escola austríaca defensa que és l’empresari qui, amb imaginació i creativitat, busca nous fins i nous mitjans. Si admetem que hi ha unes necessitats i uns recursos donats, aleshores serà una qüestió tècnica optimitzar l'assignació dels recursos a les necessitats. Aquesta ingènua idea va ser una de las causes del fracàs del socialisme real. Però si la creativitat humana descobreix constantment nous fins i nous mitjans, aleshores el plantejament del problema esdevé més complex.

Els economistes de l'escola austríaca són subjectivistes. L’activitat econòmica la desenvolupen éssers humans i, per tant, els elements fonamentals són les idees que hi ha a les seves ments. No són els objectes, com les mercaderies, els béns de capital o els diners, el que importa, sinó les seves representacions simbòliques en la ment humana. Per exemple: no comprem una ampolla de vi, un pastís o un cosmètic, per la seva composició química. Comprem plaer o il·lusions, ens motiven uns constructes mentals.

Fa milions d’anys que hi ha petroli a la Terra, però no va adquirir valor com a mitjà econòmic fins que un empresari va inventar el motor d'explosió i el va muntar sobre uns carruatges fins aleshores impulsats per cavalls. El futur invent d’un sistema de propulsió no basat en el petroli equivaldrà a multiplicar les reserves de petroli per ix i farà variar espectacularment el seu preu. El factor vertaderament limitant és el coneixement humà i la informació pràctica descoberta per cada actor econòmic.

Quan alguns economistes predeien les catàstrofes que s’esdevindrien en exhaurir-se el carbó, menystenien la creativitat dels que van explotar el petroli, i ara les energies renovables. I en el futur, què? No ho sabem, no podem concebre un món estàtic on no hi hagi lloc per a la creativitat humana.

Mentre ara estem preocupats per la contaminació produïda per la combustió dels combustibles fòssils i per l’exhauriment de les seves reserves, potser algú està a punt de fer rendible la fusió nuclear que modificarà radicalment el panorama energètic i ambiental. La creativitat humana fa canviar el món contínuament! És un factor que no es pot oblidar ni menystenir, encara que no es pugui parametritzar ni representar matemàticament. Tampoc existeix una matemàtica de la irracionalitat i l’estupidesa, tot i que seria molt útil.

Pels economistes de l’escola austríaca, l’empresari és el protagonista, entenent per tal l’actor que descobreix nous fins i nous mitjans per assolir-los. L’acció humana recrea el món cada dia. Un món que, per tant, sempre està en desequilibri. L’economia neoclàssica no valora aquest aspecte creatiu. Per ella el benefici empresarial és simplement la retribució d’un factor més de producció i, com a màxim, la compensació d’un risc.

Hi ha també una diferència radical en el concepte d’informació. Pels neoclàssics, la informació és una cosa objectiva, existent, que es pot comprar i vendre com les mercaderies. Pels austríacs, això només es pot predicar, i encara amb reserves, de la informació històrica, però la informació actual, la que modificarà el futur, és subjectiva, pràctica i dispersa, perquè està en la ment dels actors.

El subjectivisme també canvia totalment el concepte de cost. No existeixen costos objectius. No són els costos objectius dels factors els que determinen els preus dels productes, sinó a l’inrevés, són els preus dels béns finals de consum, valorats subjectivament pels consumidors, i tenint en compte el concepte de marginalitat, els que determinen els preus que els actors estan disposats a pagar per a obtenir-los.

En estudiar l’acció humana, el temps és tan important com la creativitat. L’acció humana es desenvolupa en el temps. És un procés. Fins i tot la valoració de la utilitat dels diferents béns no es pot fer simultàniament, sinó un a un, i això requereix temps. Per tant, l’economia fa un ús viciós de la matemàtica, perquè uneix sincrònicament magnituds heterogènies des del punt de vista del temps i la creativitat. Tanmateix, els economistes de l’escola austríaca consideren ingènua la pretensió d’establir funcions matemàtiques quantitatives i objectives i es centren en l’estudi de l’acció humana. Creativitat, temps i subjectivitat són conceptes clau.

L’objectiu de l’Economia neoclàssica de bastir un model de coneixement similar al de la Física, en el qual la realitat es pugui representar mitjançant variables agregades, paràmetres, funcions matemàtiques i càlcul diferencial, sense poder aplicar la metodologia clau de la Física, l’experimentació, i havent de tractar amb ésser humans, en lloc d'objectes inerts, sembla una quimera. És com voler fer una truita sense ous ni foc. Les lleis formulades recorrent al famós ceteris paribus es basen en un model allunyat de la realitat, atès que aquesta igualtat de condicions no és controlable realment.

Així com la Mecànica formula les lleis del moviment i de l’equilibri, la Macroeconomia neoclàssica pretén el mateix. Basteix el model de l’equilibri general walrasià. Presenta un conjunt d’equacions matemàtiques que, incorporant variables susceptibles de ser controlades amb la política fiscal i/o monetària, permetin restablir o modificar una situació d'equilibri. Permetin evitar o amortir els cicles econòmics que, segons el testimoni bíblic, ja patien els antics egipcis. Si la Física treballa amb conceptes com espai, temps, massa, velocitat, acceleració, força, potència, moment, intensitat de camp, etc., la macroeconomia inventa conceptes anàlegs com: la massa monetària, la velocitat de circulació del diner, les forces de l’oferta i la demanda, les variables agregades corresponents, etc. I com ja hem vist, en les seves funcions gairebé tots els fenòmens són immediats, sincrònics, com a màxim es parla de retards, sense arribar a quantificar-los.

En segon lloc, l’Economia pateix un greu problema: en Física totes les magnituds s’expressen en funció d’unitats bàsiques invariables, com el metre, el quilo o el segon. En Economia s’han d'expressar en unitats monetàries que no tenen res d’invariables, més aviat el contrari, han estat sempre manipulades grollerament. Això obliga a fer una distinció entre valors nominals i reals, i una sèrie de correccions més o menys inexactes, com deflactar mitjançant índex. Cosa que introdueix el concepte, prou barroer, de nivell mitjà de preus de tots els béns i serveis produïts en una economia, que és una barreja d’ous i cargols.

En tercer lloc és difícil pensar que puguin influir interessos egoistes en la formulació duna llei física, tan difícil com fàcil és identificar-los en les teories econòmiques. Precisament la demagògia, ja des dels temps dels grecs clàssics, és una mercaderia que té molt bona acceptació en les societats democràtiques. En resum: l’Economia té un problema epistemològic que la converteix en una barreja de ciència empírica no experimental, formalisme matemàtic i ideologia.

En un món d’incertesa, en el qual fins i tot és imprevisible la capacitat adquisitiva futura de la unitat monetària, l’Economia neoclàssica pretén muntar uns formalismes matemàtics buits de significat real. Per exemple, la relació entre la funció d’Inversió i la taxa d’interès del diner. Segons aquesta relació, si la inversió és insuficient, abaixant la taxa d’interès l’augmentarem automàticament. Així hem arribat a taxes d’interès negatives i què hem aconseguit? a) grans excedents de capacitat de producció i altes taxes d’atur, b) alts nivells de deute privat. Si els empresaris no tenen bones idees d’inversió o, senzillament, no tenen ganes d’invertir, per manca d’il·lusió o de confiança en la conjuntura, de què serveix que la taxa d’interès sigui negativa? I si s’endeuten, sense tenir un projecte econòmicament viable, encara serà pitjor, perquè no podran retornar els préstecs.

Respecte al consum, tampoc es pot abordar el concepte sense tenir en compte els aspectes culturals –valors, actituds i visió del món– les estructures d'influència, la modificació dels gustos, les preferències, els desitjos, els desequilibris psíquics generats per la publicitat, etc. No existeix l’homo oeconomicus, aquesta mena de robot que respon cegament a estímuls externs, seguint el comportament que els economistes consideren «racional». Les persones reals valoren atributs físics però també simbòlics, tenen necessitats físiques i psíquiques. Els béns de consum no són homogenis, no és el mateix comprar cafè que tasses de cafè, benzina que un automòbil. Pel model econòmic neoclàssic, només hi ha empreses i famílies. Les adquisicions de les empreses són «Inversió» i les de les famílies «Consum», encara que es tracti de l’adquisició d’un bé durador com és un automòbil.

En començar a manipular matusserament el sistema econòmic, aquest es descontrola. Si hi ha excedents de la capacitat de producció... s’ha d’estimular la demanda. Cóm? Obrint el crèdit: compri un habitatge i pagui’l en trenta anys; vagi a fer un creuer i pagui d’aquí sis mesos i sense interès! Així va augmentant el deute privat. Però el que importa és assolir el punt de trobada entre la demanda agregada i l’oferta agregada. Aleshores, en una situació de competència perfecte, s’imposarà el preu d’equilibri! Quina competència perfecta es pot donar en un equilibri? El paper de la competència, perfecte o no, hauria de ser, precisament, intentar trencar l’equilibri. La realitat exhibeix una dinàmica que no encaixa amb aquestes «lleis».

Seguint l’ortodòxia de l’Economia neoclàssica, sigui en versió keynesiana o monetarista, no sortirem de la crisi que afecta a Europa. O sortirem en fals: imprimint euros i pagant els deutes amb moneda devaluada (eufemísticament s'en diu «monetitzant el deute») i... continuant endeutant-nos. És a dir, fent-nos trampes al solitari. En el fons, reflexionant sobre el que acabem de dir, lEstat és el problema. Un problema que respon a la por dels éssers humans a la llibertat. A la facilitat amb què hi renunciem a ella per aconseguir unes engrunes de seguretat.

Crec que hauríem de reivindicar la llibertat i no perdre de vista que la por és el seu principal enemic. La por ens fa esclaus, ens fa menors d’edat que cerquen la protecció pública. La qual, a canvi de la tutela que ens ofereix, controla cada dia més les nostres vides. Només la llibertat ens fa humans.

Ens hem de posar en guàrdia, doncs, contra la demagògia, el pitjor enemic de la democràcia. Hem d’enfortir els valors del coratge, la dignitat i l’ètica. Cal que ens replantegem el paper de l’Estat des de zero, sense por ni dogmatismes, i potser comprendrem que molt del que ara fan els estats per nosaltres ho podem fer nosaltres mateixos millor i més econòmicament. En tot cas, amb més llibertat. O preferim viure en una societat com la de les formigues i les abelles? O un Brave New World, la distòpia imaginada per Huxley el 1932??

No vull dir amb tot això que haguem d’enderrocar l’Estat i privatitzar-ho tot. En tot cas es tractaria d’enderrocar-lo per substituir-lo per un altre més eficaç i eficient. Tampoc es tracta de desenvolupar societats basades en un individualisme egoista i despietat. Hi ha serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament, que són, i han sigut, fonamentals per avançar cap a societats més justes i assolir majors nivells de benestar. La societat ha de vetllar també per les persones incapacitades o discapacitades, temporalment o permanent, evitant, això sí, que hi hagi ciutadans «vivint de la sopa boba», és a dir, abusant del sistema.

En aquest punt podríem distingir entre el concepte de «servei públic» i el de «propietat o titularitat» de l’organització que el presta. Càritas, per exemple, presta serveis públics d’indubtable valor sense ser de titularitat estatal. L'ensenyament és un servei públic, però hi ha centres de titularitat estatal i de titularitat privada.

És lícit que s’organitzin serveis públics de titularitat estatal per prestar aquests serveis, si hi ha una majoria, democràticament expressada, que opina que certs serveis, com els sanitaris i l’ensenyament, no poden convertir-se en activitats lucratives. O no exclusivament. Tot i que també hi ha institucions privades sense afany de lucre.

El que resulta enganyós es referir-se a la «sanitat pública universal i gratuïta». Certament l'usuari no ha de pagar quan hi accedeix perquè ja ho ha fet abans d’utilitzar el servei mitjançant els seus impostos. Seria un bon exercici d’higiene democràtica evitar les confusions semàntiques que tant agraden als governs. Pot ser pública i universal, però de gratuïta, res de res.

El que cal preguntar-nos és si no devem haver bastit, a tota Europa, una màquina burocràtica desmesurada, ineficaç i ineficient, per gestionar aquests serveis de titularitat estatal. Si no devem haver creat masses organismes polítics i nivells administratius. La màquina burocràtica, com ja denunciava Paul C. Martin, no ens pot costar igual o més que els serveis que gestiona i presta. En resum: una cosa és desenvolupar un Estat del benestar i l’altra tenir més Estat que benestar.

A títol d’exemple, una mica còmic: fa uns cinquanta o seixanta anys existien uns professionals lliures anomenats drapaires que recollien a domicili, pagant-ho, tot el susceptible de ser reciclat, especialment vidre i paper, però també certes andròmines. El drapaire pesava els papers amb una romana, comptava les ampolles, s’ho enduia tot i en donava quatre durets. Aquesta activitat econòmica s’ha transformat. Ara els ciutadans paguem més per la recollida de la brossa. Hem de destriar els residus, guardant-los en quatre bosses diferents, portar-los als contenidors corresponents, i les andròmines a punts de reciclatge més llunyans. O sigui que hem de mantenir, amb els nostres impostos, una estructura burocràtica, abans inexistent, que gestiona els residus i, fins i tot, pagar una intensiva campanya televisiva perquè ens ensenyin a destriar, deixant-nos encara amb el dubte sobre on llençar una paella foradada. Males llengües diuen que hi ha inspectors que remenen residus per identificar culpables d’haver destriat malament. Els ciutadans hem fet un gran progrés!?

I, tornant al principi, potser caldria evitar que els governants manipulin els sistemes econòmics emparant-se en unes preteses «lleis» de l’economia neoclàssica. No, a la vista dels resultats, aquesta no és una història d’èxits.