Le Prénom, d'A de la Patellière i M. Delaporte

¿És una comèdia que fa riure o més aviat un drama? De fet veig que l’anuncien com a comèdia i a jutjar pels comentaris que he sentit cal fer-se la pregunta. Uns la veuen més aviat com a comèdia i uns altres més aviat com a drama, probablement perquè la pel·lícula conté ambdós gèneres juntament amb un tercer, el guinyol, si entenem per tal la introducció d’elements francament exagerat.

 Els personatges són bastant típics de la fira de vanitats parisenca: un brillant professor de literatura de la universitat, esquerrà; una professora d’institut; un músic, una sofisticada executiva i, amb el resultat de ressaltar la cultura –factor comú dels anteriors– una persona inculta, més aviat milhomes, maldestre en estudis quan estudiava, que és (de conformitat amb els prototips tòpics) agent immobiliari pròsper.

El marc de l’acció és el saló d’una casa, com és lògic pel seu origen teatral. L’aspecte divertit de la pel·lícula ve, almenys parcialment però no secundàriament, d’uns dialegs ràpids, enginyosos i excepcionalment ben articulats. Atès que l’única acció que es desenvolupa és discutir entre els assistents al sopar, dir el que he dit equival a dir que els directors se’n surten molt bé amb tot el contingut de la seva obra.

Al principi, d’una manera desimbolta, com qui explica una facècia graciosa, un recorregut pels carrers de París dona l’ocasió per recordar violències de la història de la ciutat inscrites en els noms dels carrers. Són esmentades diverses personalitats històriques mortes de malalties summament doloroses o ajusticiades després de turments cruels. Subratllo: són esmentades d’una manera desimbolta, com qui explica una facècia. Atenció, perquè ja aquí es posa en relleu el motiu central de la perplexitat: què significa parlar de persones mortes tràgicament com si es parlés, per exemple, dels últims plats dels cuiners més coneguts? Significa –aquesta seria la posició més forta– que és suficient prendre’s bé (com si fossin element d’una comèdia) els aspectes dramàtics de la vida per tal poder conviure-hi?

El cos de la pel·lícula, la part més llarga si més no, està dedicat a la discussió, creixentment violenta, entre els assistents al sopar. Inicialment la cosa te l’aspecte d’una discussió de contingut polític però aviat degenera per la introducció de ressentiments personals vulgars i potents: «jo he sacrificat la meva tesi», «tu sempre has estat el més gran dels egoistes...». No comento l’episodi que abans he qualificat de guinyolesc per tal de no espatllar el cop d’efecte –eficaç, per cert– dels directors.

Violència és la paraula clau: tot s’inicia per una broma d’un d’ells (relativa a un nom propi, d’aquí el títol) directament i conscient dirigida a molestar a un altre. El contingut intel·lectual, per tant, és polític, però el real és l’agressió, una agressió que podria haver utilitzat d’altres camps de joc. Inicialment és una agressió relativament suau però que trobarà l’ocasió d’enfortir-se, d’acord amb les lleis de la violència, per la resposta, també violenta, del que rep l’agressió.

En la fase de polèmica política els intercanvis dialèctic són francament enginyosos, ràpids, brillants, divertits i també, en ocasions, còmics. També sembla que ens vulguin dir quelcom sobre les lleis de la violència dintre d’una comunitat d’amics de tota la vida (com la comunitat política és de tota la vida). Es desenvolupen, per exemple, arguments brillants però a la manera dels sofistes, que es dedicaven a crear discursos capaços de refutar a l’adversari però sense cap ànim de trobar la veritat. Cada un acusa l’altre de violent. Un argument hàbilment exposat ve a dir, indirectament, que de la violència no se'n salva ningú, que ella contamina totes les posicions i tots els discursos. Ens sembla veure aparèixer en escena Trasimac, el que havia intentat diversos cops fer us de la paraula i que finalment «va perdre per complet la calma i.. com una fera... es va llançar com disposat a esbocinar-nos» i que opinava que la justícia és el que convé al més fort (Plató, La república).

El final de la pel·lícula, una escena de reconciliació fàcil, em sembla juxtaposada i inversemblant. La violència del sopar i les coses que es diuen no s’arreglen fàcilment i, en qualsevol cas, deixen ferides pràcticament incurables. Em semblen més ajustats els suggeriments del principi, que la pel·lícula fa com de broma: morts solitàries entre terribles dolors, penes de mort després de cruels turments... Sembla, el final, una manera de donar més pes al component de comèdia i fornir-nos així, als espectadors, l’oportunitat d’identificar-nos amb aquestes persones alegres, desimboltes i capaces d’oblidar el malson d’unes nits abans. Clar que, al final, el personatge que havia iniciat tot el procés amb una primera broma torna a començar amb una nova facècia sobre el nom de la seva filla.

Vostè, lector, si es mira aquestes línies després d’haver vist la pel·lícula, tal vegada pensi ¡apa, no n’hi ha per tant! Pot ser que tingui raó, però la importància de ponderar si sí o si no i fins a quin punt ve, segons crec, de que la pel·lícula és una paràbola de la comunitat política. Mitjançant la desintegració violenta del grup d’amics de tota la vida ens parla de la desintegració de la comunitat política, on les idees i els principis no solament no assoleixen contenir la violència sinó que esdevenen armes per exercir-la. La perversió dels principis és fàcil perquè la seva aplicació requereix ponderació i no és possible la ponderació sense respecte. El ganivet de cuina es converteix amb tota facilitat en arma letal en el joc d’atacs i contraatacs.

Mirada d’aquesta manera, trobem un aspecte molt valuós de la pel·lícula: que ens deixa, per poc que ens hi esforcem, amb un munt de preguntes. Veig, almenys, les següents:?

1. És habitual l’ús de la violència política no armada en els països democràtics, de forma similar al nostre grup d’amics??
2. No és cert que en el grup d’amics es produeix la pitjor classe de violència, aquella en què la força s’usa només per la rivalitat, sense cap finalitat que la transcendeixi, la qual cosa va lligada a la violència interna, manifestada per la passió en la discussió, que arrossega, que fa perdre les bones maneres i l’equanimitat?
3. Ens van ensenyar que Sòcrates-Plató (creença en què hi ha una veritat i que es pot descobrir) tenien la raó contra Trasímac-sofistes (escepticisme i confiança en el poder). Em sembla que és cert que tenen raó Sòcrates-Plató, però els éssers humans no semblem massa inclinats a cercar la veritat, tasca que, a més, és veritablement penosa perquè és un xic misteriosa, així que continuem en una certa foscor i en una certa vigència de la llei del més fort. Explicaria això per què la violència política no armada s’usi habitualment?
4. La condemna general de la violència política armada dintre dels països democràtics, ens defensa suficientment contra un possible procés de desintegració violenta de la comunitat política, a l’estil de la desintegració del grup d’amics??
5. Què significa «diàleg» quan l’ús de la violència política no armada és habitual?
6. George Steiner, tan apassionat de la cultura, es pregunta (En el castell de barba blava) com s’hi pot seguir creient si els mateixos que escoltaven Mozart van portar milions de persones als forns crematoris. El mateix interrogant, a molta menys escala, suscita Prénom o, més exactament, ho hauria de suscitar en els que creuen, com Steiner, que la cultura entesa més o menys com la Il·lustració l’entenia (coneixements dintre de la raó i embolcallats per la raó) pot ésser fonament suficient de la convivència humana. Com pot ser que cultivats ciutadans de La République i habitants de la seva culta i prestigiosa capital acabin com acaben??
7. O cal no exagerar i creure, com proposa la pel·lícula amb el seu final de reconciliació fàcil, que els mals moments solament són mals moments i que la comunitat política, com el grup d’amics, pot retornar a la unitat sense especial dificultat?

Fitxa Tècnica

Titol Original: Le Prénom
Duració: 109 min.
Guió: Alexandre de La Patellière, Mathieu Delaporte.
Fotografia: David Ungaro
Música: Jérôme Rebotier
Repartiment: Patrick Bruel, Valérie Benguigui, Charles Berling, Guillaume de Tonquedec, Judith El Zein, Françoise Fabian.