L'ampliació de la Unió Europea

Conversa dirigida per Valenti Popescu.

El mes de desembre darrer, al nou local del GEN del carrer d’Aragó, Valentí Popescu va dirigir una conversa sobre l’ampliació de la Unió Europea cap a l’Est. L’interès d’algun dels promotors de la conversa anava dirigit sobretot a escatir el paper d’Alemanya en aquesta futura Europa, però el ponent es va centrar sobretot en l’anàlisi de les dificultats que comportava aquesta ampliació. Personalment, del que va dir i del que no va dir, en vaig recollir les següents idees:

Fonamentalment va parlar-nos de l’enorme distància, podríem dir psicològica, entre els països de l’est i els del centre i l’oest d’Europa: unes diferències de mentalitat que es manifesten sobretot en una molt més fàcil acceptació del govern real de minories més o menys mafioses o feudals que actuen al marge d’uns conceptes de ciutadania i estat de dret que en darrer terme han estat imposats recentment per l’occident a través del sistema dels estats-nació, però que no han arribat a modificar aquests mecanismes seculars de govern i de poder. El període comunista i de guerra freda no ha estat precisament beneficiós per a millorar aquests mecanismes i acostar-los als (almenys teòricament) vigents a occident, centre i nord d’Europa. Tot això semblava referir-ho el ponent, d’una manera especial, als Balcans, i en menor mesura, a l’Europa central de més enllà del “teló d’acer”. Aquesta, pel que ens va dir, està també fortament deteriorada per un altre tipus de “govern real” o de corrupció, si voleu: no la discordància entre el poder real tradicional, mafiós o feudal, i la ficció legal d’estat democràtic i de dret, sinó pel pes corruptor dels grans interessos econòmics impersonals sobre els mecanismes de l’Estat i de l’administració.

A preguntes nostres va semblar venir a dir que països com Polònia estan a cavall entre els dos perills i els bàltics més a la vora de la situació d ’ occident .

El panorama que va dibuixar no era precisament engrescador. Malgrat tot, però, no voldria deixar de fer unes reflexions que tenen, espero, un caire molt més positiu.

Alguns dels participants lamentaven la falta d’una “idea” d’Europa. Personalment, no solament no ho lamento, sinó que ho celebro. Les monstruositats del segle XX han sorgit no de la manca, sinó de la imposició d’una “idea”. D’una idea de com havia d’estar estructurada la societat, de com es produïa la història, de la superioritat d’una determinada raça, de la maldat intrínseca de qualsevol govern, o de qualsevol religió... i podríem seguir. No hi ha una idea d’Europa (gràcies a Déu) però hi ha alguns principis que mouen tot el procés de la unió europea. Jo en veig dos de principals: un “no” i un “sí”. El “no” es podria formular dient: “no tornarem a les monstruoses guerres civils europees del segle XX (i dels segles anteriors)”. El “sí” es podria formular així: “intentarem en la mesura de les nostres forces que tots els habitants d’Europa, en l’aspecte econòmic, i encara més en l’aspecte jurídic, en especial quant al respecte de la persona humana, i en la forma de govern, puguin gaudir dels mateixos valors cívics”.

Jo diria que aquests principis mouen els comissaris europeus, o almenys la majoria, i, pel que jo sé, que és ben poc, també alguns dels eurodiputats. I obliguen els “altres” a fer concessió darrera concessió, pas a pas, poquet a poquet, fins i tot fent-los creure que són ells qui dirigeix el joc. És un joc delicat perquè la rèmora de la “sobirania absoluta” de l’estat-nació és molt forta i encara dominant. Però cada vegada es pot dir menys i es podrà dir menys: “Europa és un club de caps d’Estat, marionetes mogudes pels fils dels grans interessos econòmics i pels egoismes dels estats-nació”. Ja en aquests moments això no és més que una part de la veritat: l’aventura ha anat massa enllà i ja no hi ha retorn possible. El “melting pot”, en tots els aspectes, és irreversible: que acabi en caos o en una ordenació, que certament no sabem quina serà ni com serà, d’alguna cosa que no sabem ni tan sols si es podrà anomenar Europa, depèn de nosaltres. Però anar endavant, encara que sigui una mica a les palpemtes, sempre és bo.