L'Abat Cassià
L'interès per conèixer qui havia estat abat de Montserrat durant part del franquisme, la transició i els inicis de la democràcia, juntament amb la curiositat que em despertava la lectura recent de la Regla de Sant Benet1 amb els comentaris i les notes que havia fet el mateix Cassià Maria Just van acabar desembocant en la coneixença d'aquest monjo de Montserrat. Un monjo que havia estat abat, és a dir, pare, mestre i metge dels monjos, que em va admirar des del primer moment per la radicalitat amb què vivia l'Evangeli, el seguiment a Jesús i la devoció a la Mare de Déu. Un home de Déu que amb el seu saber escoltar, do de consell (d'aquell que justament tenen les persones que menys pretenen aconsellar) i gran lucidesa humana i evangèlica va esdevenir per a mi un referent en la vida i en l'Església.
Un cop arribada a aquest punt hom dubta de començar a citar frases, paraules que han estat i són font de vida i que de ben segur, en transcriure-les maldestrament i fora de context es banalitzarien i perdrien el seu inestimable sentit. És per això que, tot tornant a l'entrevista de fa disset anys, m'he retrobat amb l'abat Cassià del dia que el vaig conèixer, amb vint-i-pocs anys i sense ser conscient de la gran obra que havia fet i havia de fer aquest home en la història d'aquest país i d'aquesta nostra Església i en les vides dels milers de dones i homes que hem tingut el gran regal de conèixer-lo.
El P. Cassià va començar la seva relació amb Montserrat a l'escolania, just després de la guerra, l'any 39, quan ell tenia 12 anys i a l'escolania eren un grup de setze nois.
Quines impressions en teniu del Montserrat que vau viure com a escolà? Primer de tot em va sobtar una castellanització total; era immediatament després de la guerra i hi havia tanta vigilància que la primera vegada que es va cantar el Virolai el governador de Barcelona hi va posar pegues. Nosaltres, els escolans, havíem de resar el rosari en castellà, molt aviat ho varen treure, però fins i tot al moment de l'esbarjo els nois que parlaven català rebien sancions. Ara, això no ens va fer cap mal, al contrari, jo, com que l'ambient que havia viscut a casa era d'arrelament a la terra, doncs això més aviat em va confirmar i no em vaig escandalitzar contra aquells monjos perquè ho feien forçats. Un record molt bonic és que jo venia amb una imatge molt pobra de Déu i aquí, el contacte amb el monjo que es cuidava de nosaltres, el P. Josep M. Gassó, em va marcar molt. Era un gran home, un bon pedagog, era un home que vivia la Fe, que la sabia transmetre bé i per a mi va ser el descobriment de Déu com a Pare i de Crist com a amic, com a germà. |
I després de l'escolania va venir el noviciat, al qual Cassià M. Just va entrar de molt jove.
Després de sortir de l'escolania vau entrar de seguida al noviciat? Sí, als quinze anys. Vaig estar encara no mig any a casa, quan vaig sortir de l'escolania ja vaig demanar per entrar-hi. A casa, em deien que era massa jove per a fer una opció així i tenien raó. Ara, jo n'estic content perquè tan tabalot com era potser ja no hi hauria entrat després. I n'estic content d'haver estat monjo i de ser-ne. Però jo després, quan he estat Abat o Mestre de novicis no els he deixat entrar tan joves, és una opció que s'ha de fer amb més maduresa. |
L'abat Cassià, home de gran sensibilitat musical i excel·lent organista, explicava que el van escollir abat en un moment complicat per a la comunitat i que potser per això van escollir un músic, per a harmonitzar.
Potser sorprèn una mica que l'escollissin abat a una edat més aviat jove, però Sant Benet ja ho diu en la seva Regla que no cal considerar necessàriament el fet de l'ancianitat per a escollir l'Abat, oi? Sant Benet era un home molt evangèlic i ja diu que no, que no es faci per ordre d'ancianitat sinó que es busqui aquell qui tingui un do especial o tingui les qualitats, encara que sigui el més jove de la Comunitat. Jo no era pas el més jove però era bastant jove, tenia quaranta anys, i em sembla que n'hi havia bastants d'altres que estaven més preparats que jo. Però aquell va ser un moment de moltes divisions i hi havia molta lluita interna. Em sembla que van buscar una persona que sempre havia insistit a dir: "busquem més el que ens uneix que no pas el que ens separa". I en comptes d'elegir un gran teòleg o un gran biblista van elegir un músic, potser per harmonitzar. Però jo vaig quedar tan espantat que vaig estar tres dies malalt de l'ensurt que me'n vaig endur! ¿Com vau aconseguir de dur a terme la vostra tasca de "pare, mestre i metge dels monjos"2 juntament amb l'activitat més de tipus social sense que quedés oblidada ni l'una ni l'altra? Jo vaig mirar de conjuminar les coses i, per exemple, em vaig reservar completament d'activitats pastorals a fora del Monestir. Ara, quan havia de sortir per a anar a veure algun pres o per a anar a fer alguna gestió davant del governador, o el que fos, ho feia ràpidament. Jo mirava de ser el màxim present en el Monestir i també de donar responsabilitats, o sigui, el principi de corresponsabilitat. No mirar de fer-ho tot jo sinó mirar de tenir un bon equip de col·laboradors i delegar, delegar molt. Jo em reservava el contacte personal amb cada monjo, sobretot en aquest guiatge que Sant Benet proposa que sigui freqüent i més aviat cordial, després mirava de tenir una actitud d'acolliment davant les febleses dels monjos. Bé, jo vaig mirar de fomentar una actitud de confiança mútua, d'esperança a dins de la Comunitat, que els uns als altres s'anessin ajudant. |
L'escolta de l'abat Cassià era una escolta activa, sempre hi havia acollida, sintonia, comprensió i, si calia, resposta. També, si calia, toc d'atenció. Era tan gran la seva escolta com ferma la seva paraula. Ferma i bonhomiosa alhora. La seva paraula era tan clara com quan parlava als mitjans de comunicació, en entrevistes que algú intentava que resultessin escandaloses però que no eren més que el fruit d'una llibertat i un respecte que només una persona radicalment evangèlica com ell podia tenir.
A l'entrevista de l'any 1991 ja s'hi reflectia aquesta visió seva de l'Església, tan respectuosa i crítica al mateix temps. Alguns temes, com el paper de la dona a l'Església, no eren un tema més de discussió, sinó el fruit de reflexions viscudes per l'abat Cassià.
Com és que també visiteu comunitats de benedictines? Bé, aquest és un altre càrrec, sóc Assistent religiós, però a mi no m'agrada gaire aquest càrrec i ja ho dic a elles que em van proposar. Això ho proposa la Federació catalano-balear a la Santa Seu cada tres anys i ja fa una colla d'anys que en sóc. Per què no us agrada aquest càrrec? Dic que no m'agrada perquè sembla que les tractin com a menors d'edat, per què a nosaltres els benedictins no ens posen una benedictina d'assessora? Ja ho explico a les benedictines; actualment he tingut l'ocasió de viatjar per Espanya, de visitar monestirs de benedictines que estan en un nivell humà i espiritual més elevat que el dels monjos. I a què hem d'anar-hi nosaltres? Alguna vegada m'han demanat de representar-les davant del bisbe respectiu que potser volia tenir una actitud que no respectava prou l'índole benedictina, i en aquest sentit, malauradament, fan més cas d'un home que no pas d'una dona. Potser la pobra abadessa es presenta davant del bisbe i l'engega a passeig, i hi vaig jo i no s'hi atreveix. Aquest és un dels mals que encara hi ha a l'Església. Es parla molt de la dignitat de la dona en aquell document que va fer el Sant Pare, però no s'aplica. I això jo sempre que puc ho dic, és un greu error, després ho trobarem. L'any 2010 o no sé quin llavors diran que l'Església sempre ha defensat la dignitat de la dona... sí, sí, però i la pràctica què? Per això dic que no m'agrada el càrrec, que quedi clar. |
El dia 14 de març, a l'enterrament de l'abat Cassià, la basílica era plena de gom a gom i la gent escoltava, pregava, cantava, amb tristesa, estimació i agraïment. A dalt, al cor, hi havia sacerdots, religiosos, abats, bisbes, cardenals, i entre ells, al costat de l'orgue, també, les abadesses benedictines.
La mort ens interroga, sempre, quan ve a buscar, també sempre massa aviat, els qui més ens apreciem. Com em va interrogar a la mort sobtada del meu primer avi, a l'any 1996. El cap de setmana següent, essent a Montserrat, parlava amb el P. Cassià des de la cabina telefònica de la porteria del monestir i en comentar-li el fet em féu adonar que és trista la pèrdua de les persones estimades però que, amb el temps, "aquesta tristesa es va transformant en un record que es va tornant cada vegada més dolç".
Acaben de tocar els dos quarts i m'adono que ja portem una hora de conversa; ens haurem d'acomiadar del P. Cassià perquè ha d'anar a Vespres.Bé, moltes gràcies per l'atenció. Jo ara me n'aniré perquè estem a punt de començar les Vespres i aquesta setmana he entrat en el torn d'organista i no puc fer tard... Moltes gràcies i a reveure! Montserrat, 23 de maig del 1991 |
Barcelona, 17 de maig del 2008
Fotografies: Departament de Comunicació de Montserrat
Notes
1 Regla de Sant Benet. Amb pròleg i glosses per a una relectura de l'Abat Cassi`a M. Just. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989.
2 Relleu. Butlletí del Grup d'Estudis Nacionalistes. Any IX Número 32-33 - Primavera / Estiu 1991.