La visió cristiana dels pares d'Europa

A partir de la victòria cristiana de la batalla de Tours, Europa va començar a ser conscient de la seva identitat pel fet de poder preservar la cultura, la religió i els costums cristians a la resta del continent europeu.

Les idees primigènies de la formació d’una Europa unida neixen d’una visió cristiana, sobretot per part de Robert Schuman, ja beatificat per l’Església Catòlica i en procés de canonització, i d’Alcide de Gasperi, en procés de beatificació. En aquest treball s’analitza la visió cristiana de tots dos polítics, al costat de les idees de Konrad Adenauer, pare del miracle econòmic alemany de la postguerra, i de Jean Monnet. Les seves idees cristianes contrasten amb la redacció de l’actual Constitució europea, que culminarà el procés d’integració europeu, tant des d’una visió econòmica amb la formació d’una Unió Econòmica i Monetària (UEM) com, en el futur, des de la visió política.

Introducció

En quin moment va néixer el concepte d’Europa des del Cristianisme? El primer cop que es parla d’Europa com a unitat és amb el relat del mossàrab espanyol Isidorus Pacensis, que en la seva Cronica Pacensis o Crònica mossàrab de 754 va descriure els fets esdevinguts a la batalla de Tours (França) el 10 d’octubre de 732 tot contraposant els victoriosos cristians europeistes liderats pel franc Carles Martell¹, als àrabs i musulmans africans, comandats pel valí (governador) d’Al-Àndalus Abderrahman ibn Abdullah al-Gafiki. A partir de la victòria cristiana de la batalla de Tours, Europa va començar a ser conscient de la seva identitat² pel fet de poder preservar la cultura, la religió i els costums cristians a la resta del continent europeu. Aquesta identitat ha estat definida des d’una visió multidisciplinària, tant per la geografia (des de Finisterre fins al vessant europeu dels Urals, a l’actual Rússia) com per la història (a partir de la formació del Sacre Imperi Romà),³ l’economia (amb la creació de l’Espai Econòmic Europeu [EEE]) o la teologia (el cristianisme com a nexe d’unió entre tots els pobles d’Europa, fossin catòlics (de ritu romà o grec i armeni), ortodoxos⁴ o protestants en les diverses branques respectives.

El setembre de 1929 el polític francès Aristide Briand⁵ (1862-1932) va pronunciar un cèlebre discurs a la Societat de Nacions. Hi va defensar que «entre els pobles geogràficament agrupats hi ha d’haver un vincle federal [... per] establir entre ells un llaç de solidaritat que els permeti enfrontar-se a circumstàncies greus. Evidentment, aquesta associació hauria de tenir efecte sobretot en el camp econòmic». Aquest polític socialista francès va col·laborar amb el comte Richard Nikolaus Eijiro von Coudenhove-Kalergi⁶ (1894-1972) en el projecte Paneuropa⁷ d’aquest darrer, creat el 1923 i caracteritzat per una forta influència cristiana i perquè «s’enfrontava a tres grans conjunts més: els Estats Units, l’Imperi Britànic i la Unió Soviètica».⁸ De fet, la bandera del moviment paneuropeu, utilitzada després de la Segona Guerra Mundial per la Unió Parlamentària Europea, és igual que la bandera europea, a la qual s’uneix una creu, «símbol principal del Cristianisme, i el Sol, que simbolitza la civilització europea il·luminant el món».⁹

En el Projecte Paneuropa també hi va tenir una forta influència l’alemany Konrad Adenauer (1876-1967), amb la col·laboració d’intel·lectuals europeus com l’espanyol Miguel de Unamuno y Jugo (1864-1936), José Ortega y Gasset (1883-1955) i Salvador de Madariaga y Rojo¹⁰ (1886-1978), a part d’altes personalitats intel·lectuals (Sigmund Freud, Alfred Einstein, Heinrich Mann, Selma Lagerlöf, Paul Claudel, Paul Valéry, Jules Romain, etc.). La influència del Projecte era tanta, que el 28 de gener de 1925 el polític francès Édouard Herriot, president de Consell i ministre d’Afers Estrangers, va proclamar a la Cambra de diputats francesa que «el seu desig més fervent era assistir al naixement dels Estats Units d’Europa».¹¹ Es buscava la unificació política del continent des de l’esquema d’una Europa federal amb l’objectiu últim de preservar la pau a Europa. Malgrat això, el pla va fracassar a causa de l’ascens del nacionalsocialisme alemany al poder, el 1933, l’augment del proteccionisme comercial a Europa, la signatura d’acords internacionals de defensa, i, més endavant, l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939.¹² Amb això s’acabava el primer intent del segle xx per unificar una Europa dividida tant en l’aspecte social i polític com en l’econòmic i comercial.

La signatura de l’acta de rendició incondicional, el maig de 1945,¹³ va significar l’acabament de la guerra al Vell Continent i el començament d’una nova etapa en què, a diferència del període d’entreguerres, l’economia va prevaler sobre la política. En moltes ocasions, aquella Europa segmentada es podia unificar d’una manera artificial, malgrat la divisió d’Europa mitjançant el Teló d’Acer churchillià, després de la signatura dels Tractats de Jalta (4-11 de febrer de 1945) i Potsdam (14 de juliol de 1945). Així doncs, naixia una nova etapa que esdevindria irreversible després de l’establiment entre Alemanya i França de la Unió Duanera: FRANCITAL.¹⁴

En aquest treball analitzarem les motivacions dels que han estat considerats pares d’Europa (Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi, Jean Monnet i Robert Schuman) en el procés d’integració europeu. Amb aquesta recerca demostrarem que el procés de construcció d’una Europa unida ha seguit els mateixos paràmetres des de l’inici: una «opció espiritual a favor del perdó i una voluntat de superar la violència pel diàleg i la solidaritat».¹⁵ Aquell procés de construcció permetrà la reunificació de tot el continent, amb notables excepcions integrades en processos d’integració no tan severs, com és ara l’European Free Trade Agreement (EFTA) i l’Espai Econòmic Europeu (EEE).

1. Els pares d’Europa: ètica i religió

La signatura del Tractat de Roma, creador de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), com també de la Comunitat Econòmica de l’Energia Atòmica (EURATOM), del qual vam commemorar el 50è aniversari el 25 de març de 2007, ha estat una fita en la història de l’Europa unida que coneixem avui. Des de llavors, Europa ha estat en pau, tret dels esdeveniments sagnants dels Balcans durant la dècada de 1990, sorgits després de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia del mariscal Tito. Amb el Tractat de París de 1952, iniciador de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), el Tractat de Roma constitueix un dels anomenats tractats fundacionals de l’actual Unió Europea (UE).

Aquests tractats no haurien estat possibles sense l’aportació i l’esforç de quatre grans homes que han configurat la història de l’Europa moderna: el francoalemany Robert Schuman (1886-1963), l’alemany Konrad Adenauer (1876-1967), el francès Jean Monnet¹⁶ (1888-1979) i l’italotriestí Alcide de Gasperi (1881-1954). Tots quatre van impulsar un projecte europeu basat en «una comunitat ampla i profunda entre països molt de temps oposats per divisions sagnants».¹⁷ Aquest fet va tenir una influència molt forta en Schuman, que durant la seva vida va veure com Clausen, el seu lloc de naixement, canviava tres vegades de mans.¹⁸

1.1. Robert Schuman: valor i testimoniatge davant l’adversitat

Tres dels quatre pares de l’Europa unida actual eren profundament catòlics. Robert Schuman, que «en un moment de la seva vida va arribar a plantejar-se el sacerdoci, tot i que va ser més forta la seva vocació política i de servei, que neix de les seves profundes conviccions religioses»,¹⁹ es va distingir per la recerca constant de la pau entre dos dels contendents principals en la Segona Guerra Mundial: França i Alemanya.

«[...] ¿M’equivoco, potser, si penso que somies el sacerdoci, i que aquest camí et sembla l’únic que pots seguir? Gosaria dir-te que no sóc del teu parer. En la nostra societat, l’apostolat laic és una necessitat urgent, i no em puc imaginar cap apòstol millor que tu. T’ho dic amb una sinceritat absoluta. Pensa què et dic; estic segur que em donaràs la raó. Continuaràs essent laic perquè d’aquesta manera podràs fer millor el bé, que és la teva única preocupació. Sóc categòric, oi? És perquè tinc la pretensió de llegir el fons de certs cors, i em sembla que els sants del futur seran sants vestits amb coll i corbata.»²⁰

De fet, aquestes paraules van resultar profètiques. Com un dels motors de la seva existència, en Robert Schuman va existir el desig de pau entre França i Alemanya, ja que, per avatars de la seva vida, es considerava francès i alemany alhora. Així, el 9 de maig de 1950, només cinc anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Robert Schuman i Jean Monnet van llegir davant una vintena de periodistes l’anomenada «Declaració Schuman», en la qual s’afirmava que «Europa no es farà d’un sol cop ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creïn en primer lloc una solidaritat de fet. L’agrupació de les nacions europees exigeix que l’oposició secular entre França i Alemanya sigui superada, i per això l’acció empresa ha d’afectar en primer lloc França i Alemanya». D’aquesta manera neix el concepte de solidaritat econòmica i política dins de la futura Europa unida que es faria viable mitjançant la posada en marxa de fons estructurals que van beneficiar els socis comunitaris més desfavorits.²¹ Actualment, i vista l’exemplaritat de la seva vida cristiana, el Vaticà ha obert el seu procés de canonització.

La Declaració Schuman és conseqüència directa de l’anomenat «Discurs europeu de Zuric», pronunciat a la Universitat de Zuric (Suïssa) el 19 de setembre de 1946 pel primer ministre britànic Winston Churchill, que hi defensava la formació dels Estats Units d’Europa.²² Per això el 9 de maig ha estat proclamat Dia d’Europa, tal com va establir el Consell Europeu de caps d’Estat i de Govern reunit a Milà (Itàlia) el 1985. Això no obstant, les diferències i la visió entre el discurs de Churchill i les idees de Schuman són importants. Així, mentre que el polític britànic enfoca tots els seus esforços en una visió política d’Europa, Schuman, a més a més d’aquesta visió inclou valors com ara la responsabilitat i la solidaritat. Així ho expressa Schuman de manera ben taxativa en els primers estadis del procés de construcció d’una Europa unida, quan afirma que «la pitjor responsabilitat davant la història és la de les ocasions que s’han deixat perdre i la de les catàstrofes que no s’han sabut evitar».²³

El procés de canonització del polític francoalemany es va iniciar per la petició d’un grup de laics francesos, alemanys i italians que, reunits en l’associació Sant Benet, Patró d’Europa, fundada el 15 d’agost de 1988, van sol·licitar al Vaticà l’obertura d’aquest procés canònic, perquè consideraven que l’actual beat havia practicat les virtuts cristianes en un grau heroic. Aquest procés de beatificació va ser començat abans de la polèmica sobre la inclusió en el preàmbul de la Constitució europea del cristianisme com a element unificador d’Europa que va tenir lloc entre la comissió que va redactar el text constitucional, presidida pel francès Valéry Giscard d’Estaing, i Joan Pau II, avui en procés de canonització. Aquella lluita es va saldar amb el paràgraf següent, que no va satisfer les esglésies cristianes del Vell Continent ni, especialment, Joan Pau II, pel marcat caràcter laïcista que tenia la Constitució:²⁴

«Inspirant-se en l’herència cultural, religiosa i humanista d’Europa, a partir de la qual s’han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona humana, la democràcia, la igualtat, la llibertat i l’Estat de Dret.»²⁵

Per tant, havent-se iniciat el procés de beatificació i posterior canonització de Robert Schuman el 1988, gairebé dues dècades abans de la polèmica sobre el preàmbul de la Constitució europea, no tenen raó els qui afirmen que el procés de beatificació ha estat una reacció de l’Església Catòlica per enfortir les seves posicions en aquesta polèmica. No és la primera vegada que sorgeix aquesta mena d’acusacions.²⁶

El dissabte 29 de maig de 2004, vigília de Pentecosta, monsenyor Pierre Raffin, bisbe de Metz (França), va tancar oficialment la fase diocesana del procés de beatificació de Robert Schuman, un dels pares d’Europa, per iniciar la fase de canonització. Va ser constant al llarg de la seva vida la seva defensa del cristianisme en el procés de construcció d’Europa. Així, el 19 de març de 1958,²⁷ en un discurs sobre el procés d’unificació europeu, va arribar a afirmar que «tots els països d’Europa estan impregnats de civilització cristiana. Aquesta és l’ànima d’Europa i hem de retornar-la-hi»,²⁸ així com a Pour l’Europe escriu que «aquest conjunt [de pobles] no pot ni s’ha de quedar en una empresa econòmica i tècnica. Cal donar-li una ànima. Europa viurà i se salvarà en la mesura que tindrà consciència d’ella mateixa i de les seves responsabilitats, quan tornarà als principis cristians de solidaritat i fraternitat».²⁹

1.2. La Declaració de Schuman com a pedra angular de la reunificació europea??

L’Europa laica actual contrasta amb el missatge contingut en la Declaració de Schuman del 9 de maig de 1950, basada en la inclusió implícita del «principi de solidaritat» amb camí cap a la pau com a finalitat última, en dos aspectes clau:

1. Per evitar la guerra per mitjà de la solidaritat productiva entre França i Alemanya, i per extensió entre els altres països d’Europa,

[...] perquè una Europa organitzada i viva pugui contribuir a la civilització és indispensable mantenir relacions pacífiques [...] Posar en comú les produccions de carbó i d’acer assegurarà immediatament l’establiment dunes bases comunes de desenvolupament econòmic [...] La solidaritat de la producció [...] [farà impossible] tota guerra entre França i Alemanya [...] [i] posarà els fonaments reals de la seva unificació econòmica [...] [i] el desenvolupament del continent africà.

2. Per impedir la creació d’un càrtel del carbó i lacer que portaria a un repartiment del mercat i a l’establiment d’uns preus que només beneficiarien els productors d’aquests productes, ja que

[...] en contraposició a un càrtel internacional que tendeixi al repartiment i l’explotació dels mercats nacionals mitjançant pràctiques restrictives i el manteniment de preus elevats, l’organització projectada assegurarà la fusió dels mercats i l’expansió de la producció.

La Declaració de Schuman constitueix un dels embrions de l’actual UE, juntament amb el Discurs Europeu de Churchill, perquè fa possible la creació d’una Europa unida caracteritzada per la pau i la reconciliació entre tots els pobles d’Europa. En aquest procés unificador no hi caben els processos de separació propis dels nacionalismes més radicals, que van contra natura, en cert sentit, en una Europa cada vegada més unida i forta. El mèrit polític de Schuman va consistir a conciliar, per mitjà del valor cristià del perdó que, en paraules de Joan Pau II, «no és sinònim de simple tolerància, sinó que implica alguna cosa més àrdua. No significa oblidar el mal ni, encara pitjor, negar-lo [...] [És] infondre esperança i confiança sense afeblir la lluita contra el mal. Hi ha necessitat de donar misericòrdia i de rebre’n».³⁰

Robert Schuman va ser un dels firmants, per part francesa, del Tractat de París o Tractat CECA (Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer) del 18 d’abril de 1951, segons estableix el Preàmbul de l’Acord, «decidits a substituir les rivalitats seculars per una fusió dels seus interessos essencials, i a posar els primers fonaments mitjançant la creació d’una comunitat econòmica més ampla i profunda entre pobles tant de temps enfrontats per divisions sagnants, i a posar les bases d’unes institucions capaces d’orientar-se cap a un destí d’ara endavant compartit».³¹ Com a resultat d’això, els objectius del tractat van més enllà de la simple creació d’un mercat comú, de bon començament només de carbó i acer, sinó que la seva finalitat política (la consecució de la pau) va donar sentit a un procés de construcció que es faria imparable en el temps.

La creació de l’Europa tal com avui la coneixem ha generat el període de pau més llarg que hagi viscut mai el Vell Continent, cosa que, al seu torn, s’ha traduït en els més alts nivells de benestar econòmic i social coneguts. Els socis comunitaris es caracteritzen per estar regits per règims democràtics, com estableix el criteri polític de Copenhaguen com a requisit previ de pertinença a la UE. D’aquesta manera, des de la seva visió, en el capítol III del seu llibre Pour l’Europe Schuman escriu:

«[...] la democràcia deu la seva existència al cristianisme. Va néixer el dia que l’home va ser cridat a realitzar en la seva vida temporal la dignitat de la persona humana, dins de la llibertat individual, dins d’un respecte dels drets de cada persona i mitjançant la posada en pràctica de l’amor fratern als altres. No s’havien formulat mai unes idees semblants abans de Crist [...] La realització d’aquest ampli programa d’una democràcia generalitzada en el sentit cristià de la paraula troba el seu desenvolupament en la construcció d’Europa.»

Es va triar Roma, la Ciutat Eterna, com a ciutat per a la firma de dos dels tres tractats fundacionals de l’actual UE (CEE i EURATOM) (l’altre és el Tractat CECA) «perquè els europeus prenguessin consciència d’allò que els uneix. L’elecció de Roma [...] tenia un significat. Volem tornar a fer una unitat que ja hi era en temps de la Roma primer pagana i després cristiana [...] L’Europa dividida no ha sabut donar al món contemporani el missatge espiritual que necessita. Es tracta de saber si Europa podrà tornar a prendre el lloc que va ocupar en el passat [...] que tinguem consciència d’un patrimoni comú específicament europeu i que tinguem la voluntat de salvaguardar-lo i desenvolupar-lo».³²

Durant la vida de Schuman, a la vista del fort contingut cristià del projecte unificador d’Europa, es van alçar atacs molt forts que titllaven el procés unificador europeu de «creació d’una Europa vaticana». Davant aquests atacs, en una conferència pronunciada a Sainte Odile el 15 de novembre de 1954, Schuman va afirmar que:?

L’Europa vaticana és un mite. L’Europa que considerem és profana, tant per les idees que hi ha a la seva base com pels homes que les duen a terme. No prenen de la Santa Seu ni la inspiració ni cap consigna. Amb tot, els cristians, de fet, sí que han tingut un paper important, sovint preponderant, en la creació de les institucions europees [...] Però no han reivindicat mai una mena de monopoli ni han anat amb segones intencions clericals o teocràtiques que serien, a més, perfectament utòpiques.³³

Robert Schuman deixa clar «l’important paper del laic en la vida i la missió de l’Església»,³⁴ responsabilitat cristiana que serà àmpliament definida posteriorment tant pel Concili Vaticà II en la Constitució apostòlica «Lumen Gentium» com per Joan Pau II a la Carta encíclica «Christi fidelis laici». De fet, la vida del polític francoalemany va estar determinada «pel seguiment i la imitació de Jesucrist en la recepció de les seves benaurances, [...] en la pregària [...], en la fam i la set de justícia [...], la pràctica del manament de l’amor en totes les circumstàncies de la vida [...], especialment si es tracta dels més petits, dels pobres i dels que sofreixen».³⁵ Schuman, des de la política, va materialitzar aquesta actitud de vida des d’una visió cristocèntrica, per aconseguir així una Europa més unida caracteritzada per l’element cohesionador dels valors cristians.

El procés de beatificació (ja acabat) i posterior canonització³⁶ es va obrir el 9 de juny de 1990. Després d’haver escoltat uns dos-cents testimonis que van conèixer i van tractar Robert Schuman, i després d’una anàlisi crítica de tots els escrits públics i privats del polític, les més de les 50.000 pàgines de l’enquesta van ser traslladades a la Congregació per a les causes dels sants, que, en virtut de la Constitució apostòlica «Divinus perfectionis Magister» de 25 de gener de 1983, té una missió doble: (1) assegurar-se que en les obres escrites i els discursos del beat no hi ha cap contradicció espiritual i moral amb la fe, i (2) analitzar amb l’ajuda d’un o dos experts l’existència de miracles, en cas que se’n produeixin (punt 33).

La vida de Robert Schuman es va caracteritzar per una orientació plena a Crist a través de l’Eucaristia, que rebia diàriament, com també per un gran fervor per la Verge, herència espiritual de la seva mare. En la seva vida diària se sentia predestinat a ser un instrument diví amb una missió concreta, com va deixar plasmat per escrit en la seva obra, quan afirma que «som tots instruments, encara que imperfectes, de la Providència, que se serveix de nosaltres per a designis que no ens és donat d’entendre».

La crida universal a la santedat també concerneix els polítics, segons afirma el Concili Vaticà II en la Constitució apostòlica «Lumen Gentium»: «Queda, doncs, completament clar que tots els fidels, de tota estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat». Que després la crida es (materialitzi), això és un pas successiu. L’activitat dels polítics ha d’estar al servei del bé comú. És evident, per tant, que es pot santificar qui l’exerceix i també que la mateixa activitat política pot i ha de ser santificada. Cal alegrar-se, per tant, pel fet que molts laics hi participin activament, segons les pròpies condicions i possibilitats. No és debades que Pau VI definís la política com «la forma més alta de caritat».

1.3. De Gasperi i el testimoniatge cristià

De Gasperi va ser un dels polítics més destacats³⁷ de la Democràcia Cristiana (en italià, Democrazia Cristiana). La seva profunda espiritualitat resumida en «la unitat de vida, una vida interior plena de pau i serenitat malgrat els grans afanys, una conversió personal per poder canviar el món i una vida generosa en el treball ‘vivo di stanchezza’». La seva vida cristiana va ser tan exemplar, que Giulio Andreotti, visiblement trasbalsat després de la mort de De Gasperi, va dir: «Ha mort com un sant […] Ha estat un bon cristià, un gran home».³⁸ Mentre que Robert Schuman ja està en procés de canonització, una vegada superat el procés de beatificació, els mèrits i la forma de vida d’Alcide de Gasperi fan que es trobi en procés de beatificació.

La contribució principal del polític italià, primer president de l’Assemblea parlamentària de la CECA en el procés de construcció europeu, la trobem en l’estreta col·laboració que va tenir amb Robert Schuman per tirar endavant tot el procés. Tots dos concebien al procés d’unificació europeu com un repte en el qual el cristianisme constitueix la base de la societat i la cultura europees:?

«La matriu de la civilització contemporània es troba en el cristianisme [...] Hi ha un repte europeu comú, abans i tot que els interessos econòmics i polítics, que ha d’estar a la base de la nostra unitat. És el repte d’una moral unitària que exalta la figura de la responsabilitat de la persona amb el seu ferment de fraternitat evangèlica [...] amb respecte pel dret heretat dels antics.»³⁹

Amb De Gasperi, «el compromís catòlic amb la vida pública adquireix un nou sentit: conciliar els fets espiritual i profà considerant la democràcia una creació contínua».⁴⁰ Una conciliació aconseguida mitjançant la constitució «d’aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, per insuflar a la unitat europea l’esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre el de la decisió en els grans moments de la història».⁴¹

Quan l’arquebisbe de Milà, beat Ildefonso Schuster, va saber la mort de l’estadista trentí, va comentar: «Desapareix de la terra un cristià humil i lleial que va donar testimoniatge de la seva fe en la seva vida privada i en la pública». Aquesta difícil conciliació de comportament cristià tant en la vida pública com en la privada porta al fet que el polític saldi les seves virtuts religioses i civils amb el servei del treball polític. Només gràcies a aquesta complementarietat es pot aconseguir una plenitud de vida.

En aquesta vida els grans homes i dones es coneixen per les seves obres i pel llegat que deixen a la posteritat. Així va ser la vida de l’actual servent de Déu Alcide de Gasperi, que escriu a Francesca, la seva muller: «Hi ha homes de presa, homes de poder, homes de fe. Jo voldria ser recordat entre aquests darrers». Així ha estat.

1.4. El paper determinant de Konrad Adenauer

A més de ser considerat pare d’Europa, Konrad Adenauer (1876-1967) ha estat un dels grans cancellers de la República Federal d’Alemanya (1949-1963) després d’haver estat vicealcalde (1907-1916) i alcalde (1917-1933) de Colònia. Pare de l’anomenat miracle econòmic (Wirtschaftwunder) alemany de la dècada de 1950 i introductor del marc alemany després de la reforma canviària de 1947, des del 1906 fins a la seva dissolució el 1933 va ser membre del Partit Catòlic de Centre (Zentrum), un dels embrions de la Unió Democràtica Cristiana (en alemany, Christlich Demokratische Union Deutschlands, CDU), del qual va ser el líder des del 1949 fins al 1963. Aquesta formació política es caracteritza segons els seus estatuts per «unir catòlics i protestants, conservadors i liberals, defensors dels ideals socials d’inspiració cristiana». Actualment, la CDU s’oposa a l’ingrés de Turquia a l’actual UE-27 perquè no compleix un dels anomenats criteris de Copenhaguen (criteri polític),⁴² ja que no respecta els drets de les minories cristiana i kurda que viuen a Turquia.

En paraules d’Adenauer «una unió entre França i Alemanya donaria nova vida i vigor a una Europa seriosament malalta. Tindria una immensa influència psicològica i material i alliberaria poders que salvarien Europa. Crec que aquest és l’únic camí possible per aconseguir la unitat d’Europa, i això portaria a la desaparició de la rivalitat entre França i Alemanya» (7 de març de 1950). Aquell conflicte també ha existit entre altres nacions europees al llarg dels segles i s’ha anat eliminant a mesura que Europa s’anava ampliant.

Una de les característiques del gran estadista alemany és que sabia unir coneixements econòmics amb habilitats polítiques, sobretot en l’àmbit de les negociacions internacionals. Pensava en termes europeus més que no pas en sentiments merament alemanys. De fet, es definia com a alemany i europeu al mateix temps, i fins i tot afirmava explícitament que «sóc alemany, però també sóc, i sempre he estat, europeu i sempre m’he sentit europeu».⁴³

Adenauer era un polític amb un elevat sentit pràctic, amb objectius clars cap on dirigir-se. Concebia la idea d’Europa com una fortalesa econòmica que, com més gran fos, millor seria per a tots. Pensava en la mera supervivència d’una civilització europea caracteritzada per néixer d’ella mateixa després de la destrucció gairebé completa per dues guerres mundials. Pensava que «com més gran sigui l’àrea econòmica, més bé es podrà desenvolupar [...] Aquesta unió salvaria la civilització occidental del declivi».

Aquest procés d’unificació del continent s’ha de fer mitjançant la cessió de sobirania dels estats per beneficiar una entitat supranacional, perquè, «com més perd l’Estat el caràcter de forma històrica de govern introvertida i autosuficient, més cridat és a incorporar-se a Europa –és a dir, amb la Unió– i a desenvolupar-se conjuntament amb els altres els estats, que no se senten units només per les exigències de l’economia i la tasca de procurar la pau, sinó també per la cultura europea i els principis constitucionals comuns».⁴⁴

Com a element cohesionador de tot el continent, i per aconseguir la finalitat última de la pau, Adenauer afirmava categòricament que «és ridícul ocupar-se de la civilització europea sense reconèixer la centralitat del cristianisme»,⁴⁵ perquè el cristianisme és el garant de la pau i d’un sistema de valors que estructura el conjunt de la societat, incloent-hi la Constitució.

Em mantinc en la convicció, més ferma si pot ser, que tota autèntica Constitució es fonamenta en un ordre de valors i que la seva obertura a instàncies supraestatals no s’ha de veure només com un risc, sinó que suposa un corol·lari lògic de l’afirmació anterior.⁴⁶

Amb la seva vida Konrad Adenauer va saber forjar una existència coherent amb les seves creences religioses. Va ser un polític d’acció, de fets concrets. Va dirigir el procés de construcció tant d’Alemanya després de la gran destrucció esdevinguda durant la Segona Guerra Mundial com de l’Europa unida. Ha passat a la història com un dels grans estadistes del segle XX, un europeista convençut, un gran polític.

1.5. Jean Monnet: el pare econòmic

Mentre que Schuman, Adenauer i De Gasperi van centrar el seu pensament en qüestions polítiques, Jean Monnet ho va fer sobre economia. Aquest pare d’Europa, un «laic respectuós amb les idees religioses de Schuman, Adenauer i De Gasperi»,⁴⁷ pensava que a Europa no hi hauria «si els estats es reconstrueixen sobre una base de sobirania nacional [...] Els països d’Europa són massa petits per assegurar als seus pobles la prosperitat i els avenços socials indispensables. Això implica que els estats d’Europa s’agrupin en una federació o ‘entitat europea’ que els converteixi en una unitat econòmica comuna».

Amb Jean Monnet s’afirma la pròpia personalitat i identitat, però des d’una comprensió fraterna de la pluralitat intrínseca de la condició humana. A diferència de Schuman, Adenauer i De Gasperi, caracteritzats per una visió cristocèntrica del procés de construcció europeu, Monnet segueix una perspectiva antropocèntrica en què l’ésser humà ocupa alhora l’objectiu i el centre dels seus interessos per unir-los entre si i aconseguir d’aquesta manera la pau en el continent.

«Crec haver seguit sempre una mateixa línia de continuïtat, en circumstàncies i latituds diferents, però amb una sola preocupació: unir els homes, resoldre els problemes que els divideixen, fer-los veure el seu interès comú. No tenia aquesta intenció abans de fer-ho, i només vaig treure conclusions després d’haver-ho fet durant molt temps. Només quan vaig ser esperonat pels meus amics o per periodistes a explicar el sentit del meu treball, vaig prendre consciència que sempre m’havia vist empès a la unió, a l’acció col·lectiva. No podia dir per què; la naturalesa m’havia fet així.»⁴⁸

A la Societat de Nacions, Monnet es va consagrar especialment a la recuperació econòmica i política d’Àustria però també a la partició de l’Alta Silèsia entre Polònia i Alemanya, d’un gran interès econòmic, no solament per les seves riqueses mineres, sinó també per la indústria establerta en aquella regió. Aquesta experiència va marcar la vida de Jean Monnet, pel fet que ell hi imbuí l’esperit de solidaritat, tal com expressa ell mateix, ja que «va ser allà que vaig descobrir el valor de l’acció solidària i la necessitat de vincular en una empresa comuna i en igualtat de drets tant els vencedors com els vençuts, els benefactors i els beneficiaris».⁴⁹

Aquest esperit de solidaritat s’hauria d’estendre entre els països europeus. Calia unir les voluntats i els interessos de representants polítics de les tendències més variades, com també dels sindicats i les associacions empresarials, i lobjectiu es va aconseguir gràcies a la creació, el 13 d’octubre de 1955, del Comitè d’Acció a favor dels Estats Units d’Europa, que tindria per objectiu fer realitat els principis acordats en el preàmbul del Tractat de París constitutiu de la CECA. Aquest comitè, presidit en tot moment per Jean Monnet, va tenir una influència decisiva, entre els fets més remarcables, en la concepció i firma del Tractat de Roma, constitutiu tant de l’EURATOM com de la CEE, el desenvolupament de la Política Agrícola Comuna (PAC) instrumentalitzada a través del Fons Europeu per a l’Orientació i Garantia Agràries (FEOGA) i en la primera ampliació del que llavors eren les comunitats europees, per formar el Grup dels Nou, on s’inclourien el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca.

A diferència de Schuman, Adenauer i De Gasperi, personatges en els quals els valors cristians promovien el comportament d’acció, en Jean Monnet «la font de la meva acció quotidiana», segons les seves pròpies paraules, és l’humanisme i el valor suprem de la llibertat.

«La llibertat és la civilització. La civilització és la suma de les regles més les institucions. I tot perquè l’objecte essencial de tots els nostres esforços és el desenvolupament de l’home i no pas l’afirmació d’una pàtria gran o petita.

1. És un privilegi haver nascut.

2. És un privilegi haver nascut en la nostra civilització.

3. Aquests privilegis, els limitarem a les barreres nacionals i a les lleis que ens protegeixen

4. O intentarem més aviat ampliar aquest privilegi als altres

5. Cal mantenir la nostra civilització tan avançada respecte a la resta del món.

6. Cal organitzar la nostra civilització i la nostra acció comuna cap a la pau.

7. Cal organitzar l’acció comuna de la nostra civilització.

[...] Aquestes reflexions no eren l’índex d’un llibre, sinó la font de la meva acció quotidiana.»⁵⁰

D’ací ve que avui es faci realitat la formació d’una Europa unida que ja s’ha convertit en la primera regió comercial del planeta. Una gran revolució política i econòmica que serveix d’exemple per a altres regions del món perquè puguin aconseguir d’aquesta manera uns nivells més elevats de benestar econòmic i social.

2. La construcció d’Europa i el bé comú

El rerefons que hi ha en el procés de construcció de l’Europa actual es va caracteritzar ja de bon començament per lobjectiu del bé comú. Per pròpia concepció, el bé comú ha de ser l’objectiu últim de tota activitat política. Només així, en la recerca d’aquest valor final, es pot aconseguir una societat èticament més justa i solidària.

La introducció en el bé comú del terme europeu s’atribueix a Enees Silvio Piccolomini, papa Pius II (1458-1464):

«Una Europa que renuncia al seu passat, que nega el fet religiós i mancada de dimensió espiritual, quedaria desgraciadament mutilada davant l’ambiciós projecte que mobilitza les seves energies: construir l’Europa de tots.»⁵¹

La riquesa del procés integrador europeu és donada perquè és molt més que un mer procés d’integració comercial, com actualment s’esdevé, per exemple, en el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entre els Estats Units, Mèxic i el Canadà. Europa camina cap a la integració política seguint les fases descrites per l’economista austrohongarès Bela Balassa⁵² (1928-1991). «L’exemple europeu evidencia que un procés d’integració regional és molt més que una iniciativa netament comercial o d’inserció al mercat hemisfèric o mundial. Involucra el desenvolupament d’institucions, la definició de polítiques i estratègies sectorials, el desenvolupament d’infraestructures (de transport, energètica i de telecomunicacions) i la creació de mecanismes de compensació i de polítiques d’informació i participació que permetin aconseguir un nou equilibri social i econòmic».⁵³

En una declaració conjunta de Benet XVI i Christodoulos, arquebisbe d’Atenes i de tot Grècia, tots dos demanen «que es demostri més sensibilitat per protegir amb més eficàcia en els nostres països, a Europa, i en l’àmbit internacional, els drets fonamentals de l’home, fonamentats en la dignitat de la persona creada a imatge de Déu».⁵⁴

Una de les grans diferències entre els pares d’Europa i els seus constructors d’aquest moment és l’absència en els documents actuals de les arrels cristianes que apareixen en els documents angulars de l’Europa unida. Aquestes arrels han anat vertebrant la història, la societat i la cultura europees des dels inicis. Que lluny que queden les paraules del rei Balduí de Bèlgica (1930-1993),⁵⁵ pronunciades en un sopar de gala davant el general Charles de Gaulle (1890-1970) el 24 de maig de 1961 quan el rei, avui en procés de canonització en una causa dirigida pel seu confessor espiritual, el cardenal Suenens, afirma que:

«Aquesta Europa, si vol ser fidel a la seva missió pròpia i exercir el seu paper en el diàleg dels pobles, no es pot limitar a defensar l’herència del passat. Li correspon ser l’avantguarda del progrés material i espiritual. Que potser la vocació d’Europa no és d’oferir […] la imatge d’una societat que respecta les exigències de la persona humana i alhora les del bé comú?»⁵⁶

La recerca del bé comú parteix d’una nova concepció econòmica, que també inclou el mercat de treball.⁵⁷ Introduir valors cristians a la societat fa que aquesta societat passi de ser una cultura de mort a una cultura de vida, i una Vida amb majúscules, per tal com té un sentit santificador últim. L’apostasia silenciosa de què parla Joan Pau II, actualment en procés de canonització, s’insereix dins d’una nova cultura europea aparentment allunyada dels seus principis constituents:

«La cultura europea fa l’efecte de ser una apostasia silenciosa per part de l’home autosuficient, que viu com si Déu no existís. En aquesta perspectiva sorgeixen els intents, últimament també repetits, de presentar la cultura europea prescindint de l’aportació del cristianisme, que ha marcat el seu desenvolupament històric i la seva difusió universal. Assistim al naixement d’una cultura nova, influïda en gran part pels mitjans de comunicació social, amb característiques i contingut que sovint contrasten amb l’Evangeli i amb la dignitat de la persona humana. D’aquesta cultura també en forma part un agnosticisme religiós cada vegada més difús, vinculat a un relativisme moral i jurídic més profund [...] una cultura de mort.»⁵⁸

Malgrat aquest fet, el procés d’unificació del continent europeu continua, perquè en aquest procés d’integració hi conflueixen aspectes culturals, religiosos, econòmics i polítics. Així, «[…] a Europa, mantenint-nos oberts a les altres religions i a la seva aportació a la cultura, hem d’unir els nostres esforços per preservar les arrels, les tradicions i els valors cristians, amb la finalitat de garantir el respecte de la història i contribuir a la cultura de l’Europa futura, a la qualitat de les relacions humanes en tots els aspectes».⁵⁹ Europa camina cap a la unificació com a continent. En el passat la cultura europea es va disseminar per tots cinc continents, i això va permetre al Vell Continent aconseguir nivells de lideratge estables en el temps que fins avui no han estat mai superats. A partir de l’Edat Mitjana, i amb l’excepció dels Estats Units i la Unió Soviètica, cadascun amb una influència global pròpia, el poder (tou⁶⁰ i dur⁶¹) de les nacions europees cap a la resta del món i en la resta del món, ha estat una constant al llarg de la història. Europa ha de tornar a les seves arrels, ha de tornar a trobar-se amb si mateixa. Només d’aquesta manera Europa podrà ser més Europa, i els valors, l’ètica i la moral hi tindran un paper fonamental. Amb aquests valors, el cristianisme com a element cohesionador del continent té, ha tingut i tindrà un paper preponderant en el procés d’unió.

Notes

1. El sobrenom «Martell» li va ser atribuït després de la victòria a la batalla de Tours.

2. Negro, Dalmacio (2004): Lo que Europa debe al Cristianismo, Madrid, Unión Editorial, p. 115.

3. Cal no confondre aquest terme amb el de «Sacre Imperi Romano-Germànic» la denominació del qual va néixer el 1512. Poc més de cinc decennis més tard, la coronació de Carlemany com a emperador pel papa Lleó III (795-816), el dia de Nadal de l’any 800, va portar que Europa naixés com a entitat política sota la denominació de Sacre Imperi Romà. El terme «Europa» neix doncs com una denominació política, estesa pels benedictins, i designa, a continuació, un territori geogràfic.

4. Formades per catorze esglésies autocèfales amb el patriarcat ecumènic a l’església ortodoxa de Constantinoble, la seva influència fou especialment forta a l'antic imperi de Bizanci, que va arribar a la seva fi amb la caiguda de Constantinoble el 1453. Per això, l’església ortodoxa predomina a Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Grècia, Bulgària, Sèrbia, Geòrgia, Romania, la República Txeca i Eslovàquia.

5. El 1926 va compartir el premi Nobel de la Pau amb l’alemany Gustav Stresemann per la signatura del Pacte de Locarno (16 doctubre de 1925) format per un conjunt de set acords per reforçar la pau a Europa després de la Primera Guerra Mundial. Aquest pacte es trencà el 1936 amb la militarització de Renània per Adolf Hitler.

6. Austríac de naixement, va ser ciutadà txec després del Tractat de Saint-Germain. Va tenir la nacionalitat francesa el 1939. Per a més detall sobre la seva vida, vegeu Pérez-Bustamante, Rogelio (1997): Historia de la Unió Europea, Madrid, Dykinson, p. 35-38.

7. Manifest complementat amb el llibre La lluita per Pan-europa (1925-1928, tres volums). Després d’exiliar-se als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, publicà el 1944 Croada per Paneuropa. Retornat a Europa, va fundar la Unió Parlamentària Europea. El 1950 va rebre el premi Carlemany per la seva contribució a la pau a Europa.

8. Durverger, Maurice (1995): Europa de los hombres. Una metamorfosis inacabada, Madrid, Alianza, p. 49.

9. Lager, C. (1993): «Le drapeau européen, histoire et symbolisme», dins Fahnen, Flags, Drapeaux, Llibre d’actes del XV Congrés Internacional de Vexicologia, Universitat de Zuric (Suïssa), 23-27 dagost, p. 126-129.

10. Europeista convençut, va ser cofundador del Col·legi d’Europa. Avui, aquesta institució té dos campus, a Bruges (Bèlgica) i Natolin (Polònia).

11. Durverger, op.cit., p. 50.

12. L’operació militar va començar a les 3.30 de la matinada amb la invasió terrestre de Polònia per les tropes alemanyes després de l’inici de l’operació Weiss. Aquesta operació s’emmarcava en l’anomenada «política de l’espai vital» (Lebensraum) del III Reich alemany.

13. Es va produir en dos actes: el primer, el 7 de maig de 1945 a les 02.41 de la matinada, a càrrec del cap de l’Estat Major de l’Alt Comandament de les Forces Armades alemanyes, Alfred Jodl, a les casernes de la SHAEF a Reims (França), i el segon, poques hores abans de la mitjanit del 8 de maig a Berlín (Alemanya), en aquest cas per part de funcionaris alemanys comandants per Wilhelm Keitel davant els soviètics. Totes les operacions actives de l’exèrcit alemany van cessar definitivament el 8 de maig de 1945 a les 23.01 hores. Com que la pau es va fer efectiva a tot Europa el 9 de maig de 1945, per a moltes nacions europees aquest dia és festa, el Dia de la Victòria.

14. Si se segueixen les fases d’integració de Bela Balassa, és amb la FRANCITAL, no pas amb la CECA, que arrenca de fet el procés unificador dEuropa.

15. Joan Pau II (1986): Carta encíclica «Dominum et vivificantem», Vaticà, p. 45

?16. El nom complet de naixement és Jean Omer Marie Gabriel Monnet.

17. De Gasperi, M. Romana (1981): Mio Caro Padre, Brescia, Morcelliniana, p. 25.

18. Quan Schuman va néixer, el seu poble natal pertanyia a Luxemburg. No gaire després va passar a Alemanya i, a partir de la Primera Guerra Mundial, passà a pertànyer a França. Durant un breu període, durant la Segona Guerra Mundial, va tornar a ser alemany, fins que va passar definitivament a jurisdicció francesa després de la capitulació alemanya.

19. Muñoz, J. i Uriarte, C. (2004): «Los padres de Europa: modelo de compromiso político para la juventud de hoy», Actas del VI Congreso «Católicos y Vida Pública», 19-21 de novembre, Madrid, Universidad San Pablo-CEU, p. 537.

20. Beyer, H. (1986): Robert Schuman: l’Europe par la réconciliation franco-allemande. Lausana, Fondation Jean Monnet pour l’Europe, p. 19-20.

21. Abans de la primera ampliació cap als Països de l’Europa Central i Oriental (PECO), l’1 de maig de 2004 aquest percentatge era del 75%. L’augment de 15 punts en el percentatge obeeix al fet que l’entrada de països relativament més pobres a la UE obliga a augmentar el percentatge (efecte estadístic).

22. Encara que la denominació «Estats Units d’Europa» s’atribueix a Churchill, ja al segle xix diversos autors van utilitzar aquest terme. Així ho va fer lanarquista Mikhail Bakunin (1814-1876) que, en un congrés organitzat per la Lliga per la Pau i la Llibertat, reunit a Ginebra (Suïssa) el 1867, va afirmar que «per aconseguir el triomf de la llibertat, la justícia i la pau en les relacions internacionals a Europa, i per impedir l’esclat de conflictes bèl·lics entre els pobles que formen la família europea, només queda oberta una possibilitat: constituir els Estats Units d’Europa». L’1 de març de 1871, l’Assemblea Nacional Francesa també va advocar per la creació dels Estats Units dEuropa. Aquestes idees xoquen radicalment amb el pensament de Lev Davídovitx Trotski (1879-1940), que el 1923 va lluitar per la formació dels Estats Units Soviètics dEuropa.

23. Schuman, Robert (1963). Pour l’Europe, París, Nagel.

24. Aquesta doble dialèctica entre religió i laïcisme ha existit sempre al llarg del procés de construcció europeu. Per exemple, en el cas de la simbologia de la bandera europea (blau fosc de fons amb dotze estels de color groc en forma de cercle) va ser obra d’Arsène Heitz, i el mateix autor va afirmar que per concebre-la -havia inspirat en la Puríssima Concepció de Maria. D’aquí ve el color blau que simbolitza la Mare de Déu i els dotze estels que envolten el cap de Maria (Apocalipsi 12, 1), i és idèntica a la part superior d’una de les vidrieres de la catedral d’Estrasburg. Encara més: la bandera va ser aprovada el 8 de desembre de 1955, festa de la Puríssima. Enfront d’aquesta versió, hi ha una versió laïcista que constitueix la versió oficial: el cercle d’estels (d’or) simbolitza la unió perfecta entre els pobles, ja que per als grecs el cercle és la figura perfecta, i n’hi ha dotze (nombre invariable) perquè, també per als grecs, és el nombre perfecte. Des del 1986 fins al 1995 va circular la teoria que els dotze estels simbolitzaven els dotze països que aleshores formaven les Comunitats Europees. Aquesta darrera idea és clarament errònia.

25. Preàmbul de la Constitució Europea.

26. Durant dècades, al Regne Unit, liderat per l’expremier britànica Margaret Thatcher, es va escampar l’acusació que la UE era una conspiració catòlica orquestrada des del Vaticà. Pel que fa a aquesta qüestió, vegeu AA.DD., (2004): «The European Commission and Religious Values», The Economist, 28 doctubre, edició electrònica.

27. El 12 de setembre daquest mateix any, Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà i futur Pau VI, va consagrar una estàtua de Maria Santíssima de vint metres daltura, coneguda per La Serenissima, a la base de la qual hi ha escrit: «Sancta Maria, Mater Europae, Ora pro nobis!».

28. Zin, I (2004): «La fe va il·luminar la seva acció política», 30 Giorni, núm. 9, edició electrònica.

29. Ibid.

30. Joan Pau II (1998). Al·locució durant la pregària de l’Àngelus, diumenge 29 de març.

31. Laguna, José María (1991): Historia de la Comunidad Europea, Bilbao, Mensajero, p. 61.

32. Schuman, Robert (1952): «La mission de la France dans le monde», Conferència a la Universitat de Lausana, Suïssa.

33. Cf. Hostiou, R. (1968): Robert Schuman et l’Europe, París; Cujas a Barea, Maite (2003): En los orígenes de la Unión Europea. Robert Schuman y Jean Monnet, Madrid, Universitas / Comunidad de Madrid, Consejería de Educación, p. 85.

34. Cf. Constitució apostòlica «Lumen Gentium», 31.

35. Cf. «Christifideles Laici», 16.

36. Des d’un punt teològic, i després del que estableix el punt primer del Comunicat de la Congregació per a les causes dels sants de 29 de setembre de 2005, mentre que la beatificació és un acte pontifici generalment presidit pel prefecte de la Congregació per a les causes dels sants, la canonització, que atribueix al beat el culte en tota l'Església, sempre és presidida pel summe pontífex.

37. També es considera l’italià Altiero Spinelli (1907-1986), un dels defensors de la creació duna Europa federal. Membre del Partit Comunista Italià (PCI) i opositor de Benito Mussolini, va ser condemnat el 1927 a deu anys de presó. Fundador del Moviment Federalista Europeu l’agost de 1943, com a resultat del «Manifest Ventotene» del juny de 1941, redactat a la presó del mateix nom, va tenir per objectiu crear una Europa federal en la qual els estats tinguessin unes relacions tan estretes que impedissin que es congriés cap guerra més a Europa. Va ser representant d’Itàlia a la Comissió Europea des del 1970 fins al 1976 com a responsable de política industrial.

38. Andreotti, G. (1986): De Gasperi visto da vicino, Milà, Rizzoli.

39. Pastorelli (1979): «La política europeística de De Gasperi», a Konrad Adenauer e Alcide de Gasperi: due esperienze di rifondazione della democrazia, Bolonya, Il Mulino, p. 295-319.

40. Cf. De Porras, Soledad (2004): «Actualidad de Alcide de Gasperi. Pasado y presente», VI Congreso Católicos y Vida Pública ‘Europa sé tú misma, Madrid, Universidad San Pablo-CEU, del 19 al 21 de novembre, p. 3.

41. Barea, op. cit, p. 35.

42. En els criteris de Copenhaguen se sintetitzen les obligacions geogràfiques, econòmiques i polítiques que han de complir els països candidats a formar part de la UE. Concretament són tres: (1) criteri geogràfic (una part o la totalitat del territori ha de formar part del continent europeu); (2) criteri econòmic (economia de mercat) i (3) criteri polític (democràcia i respecte a les minories).

43. Vegeu Adenauer, Konrad (1965): Memorias (1945-1953), Madrid, Rialp.

44. Hesse, Corrado (1998): «Estadios en la historia de la jurisdicción constitucional alemana», Teoría y Realidad Constitucional, 6, p. 119.

45. Weiler, Joseph H. H. (2003): Una Europa cristiana, Madrid, Encuentro, p. 55 i 56.

46. Cascajo, José Luis (2004): «Constitución y Derecho Constitucional en la Unión Europea», dins Teoría y Realidad Constitucional, 15, Madrid, UNED, p. 89-106.

47. Zin, op. cit.

48. Monnet, Jean (1985): Memorias, Madrid, Siglo XXI, p. 215.

49. Ibid., p. 81.

50. Ibid., p. 479.

51. Joan Pau II (2002): Vaticà, Osservatore Romano, p. 45.

52. Distingeix cinc fases d’integració: àrea de lliure comerç, unió duanera, mercat comú, unió econòmica i monetària i unió política.

53. Herbas, Gabriel, i Molina, Silvia (2006): «La Iniciativa para la Integración de la Infraestructura Regional Suramericana (IIRSA) y la integración regional», Observatorio Social de América Latina (OSAL), 17, Buenos Aires (Argentina): Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales (CLACSO), maig-agost, p. 310.

54. Benet XVI (2006): «Declaració comuna del Papa Benet XVI i del Patriarca Ecumènic Bartomeu I», Viatge apostòlic Benet XVI a Turquia (28 de novembre-1 de desembre), discurs de 30 de novembre, punt 8.

55. En procés de beatificació en una causa dirigida pel seu confessor, el cardenal Suenens.

56. Ojea, I. (2004): «Aportaciones del rey Balduino a la construcción europea», Actas del VI Congreso ‘Católicos y Vida Pública’, 19-21 de novembre, Madrid, Universitat San Pablo-CEU, p. 531-534.

57. Saiz Alvarez, José Manuel (2004): Claves para un nuevo mercado de trabajo. Una aplicación a la Unión Europea, Alacant, Editorial Club Universitario.

58. Joan Pau II (2003): Exhortació apostòlica postsinodal «Ecclesia in Europa», 28 de juny, punt 9.

59. Benet XVI (2006): Declaració comuna del papa Benet XVI i de l’arquebisbe Christodoulus, 14 de desembre, punt 4.

60. Format per valors socials, econòmics, culturals, lingüístics, religiosos, artístics... de la societat dominant.

61. En moltes ocasions, quan el poder tou és insuficient, les potències dominants opten per recórrer al poder dur, és a dir, la força militar mitjançant confrontacions bèl·liques i cops d’estat.