La vendedora de rosas, de Víctor Gaviria

Al cinema ens vàrem quedar muts i clavats a la butaca una bona estona. Acabàvem de fer un viatge als inferns i en sortíem amb aquella la sensació de lleugeresa que ens regala a voltes la millor poesia.

La història que s’explica en aquesta pel·lícula és molt senzilla. El punt de partida és el conegut conte La venedora de llumins de Hans Christian Andersen, si recordeu, la història d’una nena que ven llumins la nit de Nadal i que ha d’anarlos encenent per a escalfar-se. La protagonista és la Mònica, una nena de tretze anys que viu junt amb altres nens pels carrers de la ciutat de Medellin. L’acció, igual que el conte, passa el dia abans de Nadal. Mentre la ciutat prepara les festes engalanant aparadors i tirant coets, els nens del carrer surten al vespre a vendre roses i a drogar-se amb sacol (cola que es pren inhalada). La nit anirà degenerant poc a poc cap a l’irracional, la bogeria de la droga, la violència i la soledat. Al matí següent, les bromes de la nit s’aniran desfent i apareixerà el paisatge desolador de les barriades que creixen als afores de la ciutat, on germina la misèria i on els nens del sacol malviuen ajudant-se entre ells, al marge de la societat dels adults.

La vendedora de rosas, pel·lícula teixida a partir de les històries, els sentiments i les il·lusions d’aquests nens pàries, ens mostra amb cruesa la frustració quotidiana que viuen aquests desheretats que han perdut el seu lloc al món.

Víctor Gaviria, el director i principal guionista, no va inventar res. Tot el que s’explica a la pel·lícula està unit, com per un cordó umbilical, als esdeveniments viscuts pels propis nens que hi apareixen. Cal tenir-ho molt present perquè una pel·lícula no es mira igual quan saps que els actors s’interpreten ells mateixos o els seus amics.

Paga la pena explicar com es va fer la pel·lícula. Com Gaviria explica “hice una cita con una pelada que se llamaba Mónica Rodríguez...”1, una nena que vivia en un orfenat i coneixia molt bé la vida al carrer. La seva història i el conte d’Andersen varen ser el punt de partida del projecte. Durant un temps Gaviria i el seu equip varen entrevistar molts nens del carrer. Ho gravaven tot en vídeo, creant així un corpus de sis-centes hores de filmacions que es de fet un exhaustiu treball d’investigació sobre les seves vides i costums: “yo les preguntaba por todo, por todo. Por las mamás. Hablaba con las mamás, iba a sus casas... Todo, todo. Los detallitos... Todo era película, todo es película”. Mentrestant els nens improvisaven les escenes en petits assaigs filmats. De mica en mica s’anava construint així la pel·lícula, a partir d’aquest diàleg entre nens, les seves experiències i el director. Aquesta manera de treballar és part consustancial de les idees de Gaviria sobre l’obra de creació: “La ficción es el rodeo que hacemos a través de la imaginación, para llegar a la verdad de lo que está aquí mismo, a la verdad de la elusiva realidad nuestra de todos los días...”, “De pronto lo poético para mí es muy documental. Quizá lo poético es lo que veo, lo que me parece que la realidad esconde y, a veces, revela”.

Els resultats fan de la pel·lícula un document impagable de les terribles forces que pot desencadenar la descomposició social en la personalitat d’un nen. És aquí on es situa l’èpica de la pel·lícula, el combat entre una realitat intolerable que endureix i insensibilitza els individus despersonalitzant-los, i la innocència que malda per a sortir i expressar-se, per a perpetuar-se a través del sentiment i de la poesia. Combat desigual lliurat a l’interior de milers de nois del carrer on la duresa, necessària per a la supervivència, esdevé la mesura del fracàs de la infantesa.

Un dels aspectes que més va investigar Gaviria i que queda reflectit a la pel·lícula va ser els efectes que provoca el saco en els nois. La droga dóna als nens del carrer la possibilitat d’experimentar tot allò que els es negat. En certa manera és l’última reserva espiritual d’aquests nens en procés de desnaturalització, una manera desesperada de conservar una infància que està sent espoliada.

“Por medio de la botella, los niños simbolizan a la madre cariñosa que ya no está por ninguna parte. La madre que transforma por completo el ánimo y el sentido de la vida de un niño. (...) Los niños y adolescentes sacoleros «sueñan», alucinan y tienen visiones de imágenes pacientemente construidas: ven a su mamá, que está tan lejos, aparecer de pronto para regañarlos e indicarles un camino que ellos odian sin saber la razón... A veces sueñan con la Virgen María, aparición dulcísima, que está suspendida sobre la calle, y les murmura, sin traicionar los labios, palabras de cariño saturadas de dulzura increíble... Luego la Virgen se transforma en la mamita, la abuelita que le ordena dejar la botella de sacol y volver al internado de las monjas... O sueñan que son más altos que los edificios, o sueñan que se hacen tan pequeños que ya nadie los ve ni los persigue... O viendo rostros cambiantes en las nubes del cielo, o con amigos queridos que conversan con ellos durante horas, amables y agradables, riéndose de la gracia absurda de las palabras...”

Com uns Oliver Twist del segle XXI, els nens de La vendedora de rosas ens obliguen a mirar, cara a cara, el submón invisible que creix paral·lel a la societat de l’abundància i del progrés (econòmic i no pas moral). Un món on l’única frontera clara és la gran claveguera que separa el barri de barraques del centre de la gran ciutat. On la realitat i el somni es confonen i on la frontera entre la vida i la mort esdevé tènue, desdibuixada.

M’és molt difícil no fer una referència al final de la pel·lícula, a l’escena de la mort de Mònica, apunyalada a les runes del que havia estat casa seva. És, crec, la gran metàfora de la pel·lícula: el fracàs d’una família que no va poder ser i per extensió el d’una societat d’adults que no han sabut deixar un futur als seus fills.

Malauradament la pel·lícula de Gaviria es pot veure avui com un oracle. La realitat, implacable i grollera, no ha deixat gaires escletxes a l’esperança: des que va acabar el rodatge, sis dels actors han mort i Leidy Tabares, la protagonista complex una condemna de vint-i-vuit anys de presó per haver matat un taxista.

Fitxa tècnica:

Director: Víctor Gaviria
Producció: Erwing Goggel?
Guió: Víctor Gaviria, Diana Ospina, C. Henao
Director de fotografia: Rodrigo Lalinde
Muntatge: Agustín Pinto
Càmeres: Erwing Goggel, Olmo Cardozo
So: Rafael Umaña, Heriberto García
Director artístic: Ricardo Duque
Música: Luís F. Franco
Repartiment: Leidy Tabares (Mónica), Mileider Gil (Andrea), Geovanni Quiroz (Zarco), Marta Correa (Judy), Alex Bedoya (Milton), Diana Murillo (Cachetona), Liliana Giraldo (Claudia), Yuli García (Yuli), Elkin Vargas (Anderson), John Fredy Ríos (Chocolatina), Robinson García (Pepón), Elkin Rodríguez (Don Hecåtor), Wilder Arango (El Cejas), Giovanni Patiño (Papa Joani)
Nació: Colombia
Any: 1998

Notes

1. Les cites estan tretes de dos entrevistes a Víctor Gaviria:

  • Revista Universidad de Antioquia, núm.266 / Octubre-Diciembre de 2001. Entrevista feta per Víctor Viviescas.
  • ”Víctor Gaviria por Víctor Gaviria”, entrevista feta per Fernando Cortés. Es pot consultar a www.revistanumero.com