La transmissió de l'Evangeli
Gaudí i Verdaguer són la nostra Renaixença. Compareu Gaudí i Domènech i Montaner, compareu el Palau de la Música (o el “Círculo del Liceo”) i la Pedrera. El Modernisme és una senyoreta feble que es desmaia entre coixins i li han de portar les sals per a recuperar-la, mentre que la Pedrera és una pagesa, de físic abundant i robust, que ven els seus productes a plaça.
Gaudí i Verdaguer tenen també una empenta que avui s’ha perdut. Així, en Salvador Espriu ens parla de la seva “pobra, bruta, trista i dissortada pàtria”, referint-se a la Catalunya oprimida sota el franquisme, i així no es fa un país. Per quan algú a pagès o a ciutat canta la Santa Espina, així sí que es fa un país.
Max Scheler era un filòsof que m’ha ajudat molt, quan defineix tres formes de saber (“sapere”): el saber vulgar, el saber científic i el saber de salvació. Així, un exemple del primer tipus de saber seria el pagès que mira les papallones com a potencial perill per a la seva collita i les persegueix amb insecticides; un exemple del segon seria el savi que classifica totes les papallones que troba, tot clavant-les amb una agulla dins d’una vitrina; i un exemple del tercer és contemplar la papallona quan vola. Es pot concloure, per tant, que els dos primers tipus de saber no toquen la realitat de la papallona: la papallona és ella quan vola.
Jo em vaig fer capellà per a transmetre l’evangeli i, en principi, hauria de saber com es transmet l’evangeli, per precisament per això no sé com s’ha de transmetre. Ara bé, hi puc dir unes quantes coses: en primer terme cal que l’evangeli sigui un saber de salvació. Així, el millor predicador que he conegut és el meu rector a Gósol perquè es creu el que diu, i aquesta seria la primera condició, per a transmetre l’evangeli un se l’ha de creure. I després, modestament, mirar d’acomplir-lo, sabent que per la nostra condició pecadora patim les nostres degeneracions humanes.
Avui tenim una deformació de la idea de llibertat, que ve dels escolàstics de Salamanca dels segles XVI i XVII. Aquests autors diuen que “quan tens tot allò que cal per a actuar, llavors ets lliure per actuar o no actuar”, que fàcilment llisca perillosament cap a la idea de que la llibertat “és fer all que em dóna la gana”. Per a Sant Agustí, en canvi, la llibertat és la possibilitat de realitzar-se com a persona, i aquesta realització és més plena quan estimes, i com més estimes més lliure ets. Així, ser capellà és fer com Juli Cèsar o Hernán Cortés quan van cremar les naus: els romans i els conqueridors castellans havien perdut la llibertat d’anar endarrere, per havien guanyat la llibertat d’anar endavant. Cal, per tant, descobrir la tremenda llibertat que suposa estar lligat.
Una segona condició per a transmetre l’evangeli és que la pau comença per un mateix i dintre de cadascú. La pau és all que queda quan no tens res, és all que es troba en l’últim racó de l’ànima quan sembla que no hi queda res. La pau és, per tant, el repòs últim de l’ànima, perquè l’home és un animal essencialment contemplatiu. Parèntesi: acabada la guerra, a l’exili vaig estar en un camp de concentració, dels de debò, i puc desmentir Freud quan diu que l’ultim instint o desig de l’home és sexual; us puc dir que amb la gana que teníem, si se’ns apareix Eva completament despullada amb una poma, tots ens hauríem tirat… sobre la poma.
Tanmateix, per a transmetre l’evangeli cal tenir també la gràcia de saber tornar a començar, quan sembla que ja no tens res ni et queda res. Així, un es fa persona quan se sent lligat sense remei a all que un estima i per sempre; i quan conserva un últim racó de l’ànima amb pau i quietud, on no hi entren el coragre ni el ressentiment.
Segons que es desprèn de les cartes de Sant Pau, l’evangeli es pot resumir amb aquesta frase: “l’home va voler ser com Deu i es va perdre, per ens hem redimit perquè Déu ha volgut ser com l’home”.
Per a mi, l’evangeli és com arribar a casa després d’un dia de feina feixuga, treure’s les sabates i posar-se les sabatilles. A més a més, les benaurances ens donen un esquema de vida cristiana: així, la pobresa vol dir no posseir-se i sentir-se posseït pels altres, i la puresa de cor et fa veure que dins de cada persona hi ha un últim racó de bondat (mentre el psiquiatra busca dins de la consciència per allà on ets boig, el capellà quan confessa busca dins de l’ànima per allà on ets salvat: el primer pinta amb color negre i el segon amb color blanc). I la puresa de cor s’ha de buscar fins i tot en el general Franco: quan va morir, mentre altra gent brindava amb cava, jo li vaig resar un parenostre (que per cert, bona falta que li feia).
L’evangeli és també aquella frase del parenostre, la que costa més: el perdó de les culpes als altres. Cal perdonar segons l’evangeli i descuidar-se’n de cor, no pot ser que vint anys després d’haver patit una malifeta d’altri encara estiguem ressentits dins nostre i encara criem mala bava.
A l’Església jo li agraeixo dues coses: primera, haver-ne rebut el parenostre (ha fet de corretja de transmissió). I segona, ha estat l’única multinacional capaç d’aguantar-me, perquè en ella no hi ha “despido libre”. Per cert, l’Església és més un conjunt de petites botigues del Sr. Esteve (les parròquies) que no pas una gran multinacional.
L’Església és més comprensiva que no sembla, per cal tenir present que en ella s’hi acompleix una llei de la física, la llei de l’entropia, segons la qual l’energia mística degenera. Us en donaré un exemple semblant referit al comunisme: Marx era jueu i alemany i el seu llibre “El Capital” és un totxo del qual tothom en parla però que molt pocs han llegit, però el seu Manifest és un clam contra la injustícia social que pateixen els treballadors europeus del moment. Lenin és un asceta encara més llauna que Marx, fins al punt d’arribar a dir que “val més equivocar-se amb el partit que encertar-la sol” (i això ni els jesuïtes havien arribat a dir-ho): va començar a posar així les bases de l’obediència cega al partit. I Stalin, com a bon ex-seminarista que era, va portar més enllà aquesta degeneració de l’energia mística del comunisme, fins al punt de dur aquesta obediència al partit als pitjors extrems imaginables, arribant a assassinar els discrepants de la “línia” per milions.
L’Església amb dos mil anys ha passat totes les entropies, i jo penso que l’Església ha fet el seu paper. Ha patit totes les flaqueses humanes (totes!!) i per això és l’església dels pecadors. Per ha sabut també transmetre el fonament de l’esperança: “sabem que a l’ideal evangèlic no hi arribarem mai per que maldarem sempre per tornar a començar”.
Cal llegir l’evangeli amb els ulls i amb l’esperit de la infantesa, no caient gaire en els detalls dels crítics i dels exegetes, d’aquesta manera l’entendrem con un tot. I per a transmetre l’evangeli la millor manera de fer-ho és “callant” i predicant amb la vida, sense avergonyir-se de viure’l i mirant d’acceptar tothom. I que Déu hi faci més que nosaltres.
Text preparat per Ramon Tremosa