La tercera fase

Segons R. Simone, estem entrant en una nova fase extraordinàriament important en la història del coneixement, ja que ens trobem enmig de grans canvis. Ens trobem en el que Simone anomena una "tercera fase" en la manera com es formen els coneixements de l'espècie humana. No només els coneixements acadèmics, sinó totes les formes de coneixement.

No és la primera vegada que es produeix un canvi important en la manera com es formen els coneixements. Simone distingeix dues grans fases anteriors:

• La primera fase fou l'invent de l'escriptura, la qual va permetre fixar en termes escrits les informacions en un suport estable. Plató, en el Fedre, ja advertia que el text escrit perdia la capacitat de respondre les preguntes del lector. El text s'estabilitza i es fa tancat. Els pensaments, en estabilitzar-se en la forma escrita, moren. Aquest pensament, tanmateix, cal complementar-lo amb les tesis de la filosofia hermenèutica tal com han estat proposades per M. Heidegger, H.G. Gadamer o P. Ricoeur.
• La segona fase arribà vint segles després amb la invenció de la impremta, la "revolució inadvertida" -segons l'expressió d'E. Eisenstein- que va modificar profundament diferents aspectes de la vida cultural i social. El llibre ha estat durant segles un símbol del coneixement i la cultura.
• La tercera fase ha arribat els últims 20 anys del segle XX. S'ha produït un dràstic canvi quantitatiu. La quantitat de coses que sabem pel fet d'haver-les llegit és molt inferior que fa 30 anys. Sabem moltes coses que en realitat mai no hem llegit enlloc, i encara menys en llibres. Les hem "vist" a la TV o les hem "llegit" en una pantalla d'ordinador. O les hem escoltat a la ràdio o en un "walkman". La lectura de coses escrites no és ni l'únic ni el principal canal per adquirir coneixements en l'actualitat.

El pas d'una a l'altra de les grans fases de la història de la manera de conèixer ha estat produït per fenòmens de distintes categories: tècnics i mentals. Des del punt de vista tècnic, determinats invents materials han modificat de manera decisiva la nostra manera de conèixer: l'estilet o la ploma, la impremta, l'ordinador i els media. Des del punt de vista mental el salt està constituït pel pas de l'oralitat a l'escriptura i de la lectura a la visió i a l'escoltar, punt aquest analitzat per un altre autor italià -guardonat enguany amb el premi Príncep d'Astúries- G. Sartori, en la seva obra Homo videns.

La mateixa idea del saber i de la cultura han canviat profundament en el pas d'una fase a l'altra, perquè el mitjà que utilitza un missatge, com ens deia Marshall McLuhan, acaba ràpidament per influir en la naturalesa mateixa del missatge. Hem perdut ja algunes formes de coneixement, però en tenim d'altres que abans eren inimaginables.

L'antiguitat va identificar dues vies privilegiades de la percepció: la vista i l'oïda, i va establir entre elles una oposició i una jerarquia. Als segles XVII i XVIII es torna a plantejar la qüestió a propòsit de la nova ciència. Aquests dos sentits donen peu a dos modes diferents de coneixement i d'intel·ligència. Mentre la percepció visual parteix sempre d'una mena de "quadre" en el qual no es distingeix un abans i un després, en l'escoltar l'abans i el després són fonamentals.

En un cert moment de la història la jerarquia fou modificada per l'aparició de l'escriptura, primera gran revolució cognitiva de la història segons Simone. L'escriptura, que fa estable el discurs, va posar a la nostra disposició una extraordinària memòria individual i col·lectiva en la qual es varen poder conservar informacions que fins aleshores només es conservaven en la ment. L'escriptura va privilegiar el "veure" (visió alfabètica) enfront del sentir. Es va desenvolupar una oposició entre dos tipus d'intel·ligència: simultània i seqüencial. La impremta, per la seva part, va contribuir a la transició d'un públic d'oients a un públic de lectors.

La lectura i, en general, la utilització de codis alfabètics, afavoreixen la formació i l'ús de la intel·ligència seqüencial; la TV i, en general, la utilització de codis iconogràfics, basats en la imatge, afavoreixen la intel·ligència simultània.

Hi ha una estreta relació entre els dos tipus d'intel·ligència i el mitjà privilegiat en una societat donada. El llenguatge i l'escriptura afavoreixen la intel·ligència seqüencial; l'activitat de mirar imatges té a veure amb la intel·ligència simultània.

Si haguéssim de destacar les característiques de cadascuna d'elles, podríem fer-ho de la manera següent:

1. Ritme. En el cas de la lectura, el ritme de representació del text és determinat pel lector. En la visió el ritme és d'hetero-arrastre per part de l'emissor.
2. Corregibilitat. La lectura és corregible, la visió no.
3. Convivialitat. La lectura és poc convivial. S'ha de realitzar en silenci, en soledat, en concentració, i és impossible llegir mentre es fan altres coses. En canvi, la visió pot tenir lloc en ambients molt més convivials. Es pot mirar i escoltar col·lectivament i en companyia, però es llegeix en soledat.
4. Multisensorialitat. La visió és multisensorial, la lectura no.
5. Grau d'iconicitat. El significat i el significant s'assemblen. La fotografia d'un nen se li assembla més que la paraula nen. La visió permet captar un nivell icònic fonamental, la lectura no. Les imatges posseeixen un alt grau d'iconicitat, la lectura un grau zero.
6. Citabilitat. El text es pot citar, la visió s'hi presta poc.
7. Afabilitat. Un medi és amistós si és fàcil tenir-hi accés. El canal més amistós és aquell que dóna "menys feina" al seu usuari i que més estimula el pathos.

L'únic avantatge de l'escriptura-lectura enfront de la visió és la citabilitat. Tota la resta ho és de la visió. Segons l'expressió de G. Sartori, l'homo videns ha substituït l'homo legens.

La societat de la tercera fase, tal com l'anomena Simone, pot ser definida amb algunes propietats que es refereixen precisament a la distribució dels coneixements:

1. Els coneixements dels quals podem o hem de fer ús en l'actualitat han augmentat enormement.
2. Han augmentat sobretot els pre-coneixements necessaris per a una sèrie de comportaments. S'ha invertit el paper dels "vells" i els "joves". Els vells tenien la prerrogativa de saber "com fer" les coses, i havien de transmetre-les als joves. Els nascuts després de 1970 han tingut accés a formes complicades de coneixement pràctic que els altres no han tingut. Els nous "vells" són ara els "joves".

En èpoques anteriors a l'actual, el que Simone anomena coneixements evolucionats i sofisticats es formaven en llocs ben definits; els ingenus i pràctics, en canvi, es formaven a qualsevol lloc, encara que amb diferents graus de subtilesa. Els coneixements evolucionats es difonien a través de la mediació del llenguatge i, per tant, només eren accessibles als qui tenien alguna pràctica verbal. Els coneixements pràctics i operatius s'adquirien generalment "mirant com es feia", és a dir, sense recórrer a instruccions o regles explícites; en altres casos, a través de la comunicació oral. Molts coneixements es podien adquirir de forma immediata, sense haver d'aprendre prèviament cap software previ. El coneixement evolucionat quedava al marge de qualsevol possible control, ja que l'expert gaudia d'un privilegi intangible.

Amb la instauració de les societats democràtiques i amb la consolidació dels mitjans de comunicació de masses, el grup de persones dotades de coneixements s'ha fet cada vegada més nombrós, de manera que la difusió del coneixement s'ha anat fent gradualment més àmplia i més ràpida. El volum de coneixements en circulació és ara infinitament més gran. Es fan cada vegada més nombrosos els "bancs de coneixement", és a dir, els lloc físics en els quals s'acumulen informacions per a poder-les trobar quan és necessari, amb el resultat de donar per fi un caràcter estable al capital de coneixement disponible (com per exemple internet).

És cert que el coneixement és més abundant i està més ben conservat, però no és en absolut tan accessible com pogués semblar. Per a poder accedir-hi és indispensable superar la barrera del software que és cada vegada més complexa. En la societat tradicional, el coneixement era limitat i poc accessible; en l'actualitat és abundantíssim, però la seva accessibilitat és només potencial.

A finals del segle XX hem passat gradualment d'un estat en el qual el coneixement evolucionat, que s'adquiria sobretot a través del llibre i de l'escriptura, a un estat en el qual s'adquireix a través de l'escoltar o de la visió no-alfabètica. Estem retornant al domini de l'oïda i de la visió no-alfabètica, encara que no sempre en el mateix sentit.

En les últimes dècades del segle XX, les generacions joves han adoptat costums comunicatius completament diferents als dels seus pares, i s'estan acostant gradualment cap a un llindar més enllà del qual es troba el silenci. Així trobem que el llenguatge de les joves generacions és genèric, no-proposicional, a diferència del llenguatge de les generacions anteriors, que era bàsicament proposicional. La pràctica proposicional és típica de qui considera que l'experiència, si és rellevant, ha de ser expressada en paraules i que aquestes proposicions són més significatives quan més relacionades estan entre elles formant un text. Si haguéssim de caracteritzar l'actitud proposicional diríem que és:

1. Analítica
2. Estructurada
3. Col.loca les dades en el temps i en l'espai
4. Referencial

En canvi, l'actitud no proposicional és:

1. Genèrica
2. Vaga des del punt de vista referencial
3. No dóna noms, sinó només "paraules generals" dintre de les quals s'hi pot introduir el que es vulgui.
4. Rebutja l'estructura

Aquests dos tipus d'actituds en relació al llenguatge donen lloc a dos tipus de cultura:

1. Cultures proposicionals
2. Cultures no proposicionals

La cultura no-proposicional es regeix per la màxima de la fusió: tot es presenta en una massa indiferenciada, tot està en tot, i analitzar, jerarquitzar i estructurar és inútil o il·lícit. L'anàlisi espatlla la percepció i la riquesa de l'experiència.

Com en tants altres aspectes de la cultura actual, diu Simone, ens trobem en un moment de completa inversió de les coses. Potser és encara aviat per saber si el resultat final és positiu o negatiu, però hem de ser conscients que allò que s'està rebutjant és un dels pilars més arrelats de la nostra cultura.