La seva feina, la nostra missió

Tot això de l'estatut ha anat com podia anar. Va sorgir com una estratègia en els equilibris i tensions de la política catalana més estricta i quotidiana i del joc enrevessat de les relacions entre la política catalana i la política espanyola i s'ha acabat de la mateixa manera. Gairebé en cap moment de tot el procés s'ha aixecat el cercle que restringia tot l'afer als límits del protagonisme dels polítics i dels media. Possiblement perquè dintre del seu caliu l'agitació els entretenia d'una manera notable amb fortes dosis d'emocions, rèpliques i contrarèpliques, trobades a dues, tres, quatre i cinc bandes, esmorzars, dinars, sopars i berenars, brindis amb cava, i tota la pesca... El resultat de tot plegat és un resultat ben propi de la vida possible d'una comunitat autònoma de les dibuixades en la constitució espanyola de 1978, que s'afanyaran a recollir totes les restants. Tots els actors de la representació hauran de meditar primerament que estan més encerclats en ells mateixos i els seus tics que quan la varen començar. Que no s'enganyi ara ningú s'ha escrit únicament una pàgina de la vida d'una comunitat autònoma i del parlamentarisme espanyol definits l'any 1978. La sobrietat i la discreció en el comentaris són obligatoris i seran benèfics. Perquè, com deia la vident Ada Castells al Diari Avui del 23 de gener: "cada cop hi ha més ciutadans que viuen al marge de la política, però de tant embrancar-se en batalletes, la política ni se n'ha adonat."

Els sempre il·lusionats, si és que encara en quedaven, ara decebuts poden aprendre una gran lliçó NO ESPERAR DE LES COSES MÉS DEL QUE PODEN DONAR. El destí de la participació catalana a la vida política espanyola és, des del decret Dato de desembre de 1913, enredar una reivindicació de dignitat nacional i llibertat com a poble en els problemes de l'estructura administrativa de tot l'estat espanyol. Barrejar qüestions de distinta naturalesa no serà mai un camí per a resoldre-les adequadament. Que no ens confongui ningú: Catalunya no ha recuperat mitjançant aquest Estatut les seves llibertats.

Els rondinaires crònics, que sense definir res que la pugui substituir o vivificar, malparlen sense parar de la vida política real en cada moment, han d'aprendre també una lliçó complementària: NO ESPERAR DE LES COSES MENYS DEL QUE PODEN DONAR. En el marc d'una constant confusió de qüestions, entre la cridòria sovint insuportable dels uns i dels altres hom pot fer en cada cas una feina més mal o ben feta i esperar-ne uns resultats. Els nostres polítics, tots, han fet la seva feina. Simplement la seva feina, una feina que certament ni pot despertar grans entusiasmes ni mereix tampoc una curiositat continuada dels seus ritmes falsament intensos.

Per més voltes que li donem, però, fora exagerar molt i molt sostenir que aquest Estatut és un marc per a la vida catalana pitjor a tots els anteriors des de 1714.

LA NOSTRA MISSIÓ, la dels qui no renunciarem mai a exercir políticament de ciutadans lliures en una nació sobirana, ens exigeix situar les coses ben situades en la llarga distància del relleu entre generacions. La nostra missió ÉS UNA MISSIÓ DE SEMBRADORS: sembrar un noble sentit de l'ideal a defensar, de la dignitat a mantenir, de la plenitud a esperar. ÉS UNA MISSIÓ D'ENFORTIR REALITATS en el dia a dia, missió més continua que les actualitats, enfortir la vida escolar, professional, acadèmica, cultural, econòmica, i tants altres aspectes de la vida de la nació catalana que depenen del nostre protagonisme com a ciutadans. Li cal a la nostra missió saber esperar sempre de les coses just el que poden donar.