La revolución europea, de Christopher Caldwell
Cristopher Caldwell
Debate, 2010
El nord-americà Christopher Caldwell és un periodista de sòlid bagatge intel·lectual, columnista del Financial Times i redactor en cap del Weekly Standard, la revista d’opinió neoconservadora més significativa. En el llibre que comentem planteja una qüestió molt candent relacionada amb la immigració en general i l’islam en particular: els problemes de les societats multiètniques i multiculturals, i la qüestió de si pot Europa seguir sent la mateixa amb una població diferent. El protagonista del llibre és Europa i hi exposa com i per què la immigració i les societats multiètniques marquen una ruptura amb la seva història.
Europa es va convertir en una societat multiètnica en un moment de distracció, ens diu l’autor, després de la segona guerra mundial i com a resultat del consens de les seves elits polítiques i comercials, que pensaven que els immigrants serien pocs en nombre i que en la seva majoria restarien a Europa de manera temporal, quelcom que no els va permetre preveure’n les conseqüències a llarg termini. Davant del progressiu sorgiment de recels per part de la població o de certs líders polítics, titllats de seguida de populistes i racistes, aquestes elits van situar el debat en el pla de la correcció moral, ja que el tarannà moral dominant a l’Europa de la postguerra era la vergonya i el penediment pel passat colonial i el nazi.
La qüestió de l’elevat preu que la immigració i el multiculturalisme es cobra en llibertats també és tractada. El multiculturalisme, que parteix del principi que totes les cultures són d’igual valor i que és la forma que ha adoptat Europa per gestionar la immigració, exigeix el sacrifici de llibertats que en altres temps els europeus consideraven drets. Per exemple, en els països en què els costums dels immigrants reprimeixen les dones s’han tornat més freqüents les intrusions en els assumptes domèstics de totes les famílies.
L’autor constata els costos i l’impacte que la immigració té per a la societat del benestar, al marge del fre que suposa pel creixement de la productivitat. En efecte, s’oblida sovint que les economies del benestar, com les existents a Europa des de fa seixanta anys, tendeixen a no sorgir en societats multiètniques, o dit d’una altra manera, que els Estats de benestar tendeixen a aparèixer en condicions d’homogeneïtat social, perquè, en definitiva, un Estat no es pot constituir a partir de qualsevol grup casual de persones o qualsevol període casual de temps.
Una altra conseqüència de la immigració és que els europeus han perdut la fe en alguns aspectes de la civilització que en un principi havien atret els immigrants. La correcció política de suposar d’igual valor totes les cultures i la idea que l’Estat abordaria amb neutralitat les qüestions d’immigració ha convertit en inapropiat obligar (o tan sols persuadir) els immigrants a assimilar-se amb les antigues lleialtats nacionals; cita el cas d’un dirigent socialista català que en un debat va preguntar amb sorna si s’examinaria els immigrants sobre el seu coneixement del Virolai. Aquesta correcció política porta fàcilment a rebutjar la idea que la cultura nacional d’un país (per exemple, la cultura alemanya a Alemanya) s’entengui com la principal, com la cultura líder dins de la pluriculturalitat de la societat.
D’altra banda, aquesta ideologia de la tolerància, a més d’endurir-se progressivament, ha ampliat l’abast de les persones amb dret a ser protegides de la “intolerància” (per exemple, els homosexuals), quelcom que ha tingut efectes perniciosos sobre la llibertat d’opinió (per exemple, amb la criminalització de creences).
L’autor també recorda que les velles cultures d’Europa basades en la religió complien la funció essencial de fixar uns costums i valors que tots els integrants de la societat havien de respectar, fins que van ser posades en entredit a la dècada dels seixanta i setanta en nom de l’alliberament personal i l’autonomia individual, i finalment va ser repudiades per fer que Europa fos més acollidora per les minories; per això no ha de sorprendre que els immigrants no ajudin a reviure una cultura que els nadius i els seus fills defensen tan poc.
Una part important del llibre se centra específicament en l’Islam i l’impacte que té en els barris de moltes ciutats europees, amb la generació d’un fenomen de segregació –que en molts casos és autosegregació– així com uns espais per a la xara, i, finalment, la creació de societats paral·leles derivades del fet que alguns immigrants es proposen establir cultures estrangeres en terres europees.
Tot això té conseqüències importants sobre les lleialtats, quelcom que es pot exemplificar amb la “prova de Tebbitt” (per l’expresident del Partit conservador britànic): els immigrants a quina selecció animen? A la del país d’on van venir o la d’aquell on es troben? I com constata l’autor, la correcció política porta a demanar als immigrants únicament que respectin la llei, no pas la nostra cultura; en definitiva, que als immigrants no se’ls pot exigir lleialtat, no ja l’assimilació sinó ni tan sols l’acceptació dels nostres valors bàsics.
L’autor conclou que els diversos models per gestionar la immigració, i especialment la musulmana (el laïcisme francès, la tolerància britànica, el multiculturalisme holandès, etc.), no han donat un resultat satisfactori per a la preservació dels valors europeus.