La qualitat de la nostra memòria històrica
La història no és una ciència exacta, sinó que s'obre a través d'un camp ple de matisos, de reflexions, d'elements subtils, de personalitats diverses.
És evident que a Catalunya és respira en l'ambient, amb cada vegada més força, la necessitat de treure la pols d'alguns conceptes i d'algunes explicacions que hem fet de la nostra pròpia història i també de la història dels grans fenòmens d'àmbit continental. Aquesta necessitat de repensar la història es percep no només al nostre país, sinó també a Europa, i tot plegat per tal de no passar per alt cap fet d'importància que ens pugui indicar exactament d'on provenim i, per tant, què som ara.
Tres notes prèvies per començar:
- Si volem donar un impuls al que som com a país, és absolutament indispensable tenir una comprensió correcta de la nostra història. Per tant, que cadascú de nosaltres dediqui unes hores, uns dies, uns mesos a comprendre més correctament la nostra història no és un luxe, és un esforç absolutament indispensable si després, juntament amb d'altres elements, volem donar un nou impuls al poble que som i a més a més volem contribuir a rellançar i a donar una més bona orientació al conjunt dels pobles d'Europa que, tal i com sovint s'ha dit, és la nostra casa gran.
- La història no és una ciència exacta, sinó que s'obre a través d'un camp ple de matisos, de reflexions, d'elements subtils, de personalitats diverses i complexes. Cal per tant un esforç accessori per tal de penetrar-hi.
- L'exposició discorrerà sobre deu punts. Els quatre primers seran argumentatius, mentre que els sis últims volen ser d'aplicació del que s'haurà exposat fins al moment.
Primer punt - Què vol dir qualitat, aplicada a la memòria històrica? Senzillament, quan la història que ens evoca aquesta memòria ens explica tots els fets, tal i com succeïren, tenint en compte tots els factors que hi intervengueren, sense oblidar-ne cap; sense voluntat d'oblidar-ne cap, en tot cas. La qualitat de la història vol dir, també, esforç: cal desconfiar de les versions fàcils, assequibles, síntesis de tota mena, compendis, que poden ser bons però que no ens han d'eximir de l'esforç d'intentar conèixer les claus de la història. Un bon exemple: hi ha un llibre de Jordi Ventura Sis rostres del nacionalisme a Europa, publicat l'any 2000, que il·lustra molt bé la complexitat de la història. Hi descriu sis personatges europeus que varen interpretar el nacionalisme de maneres molt diferents: Mistral, Connlly, Kafka, Pétain, Hitler i Kardels, un líder eslovac. Sis cares del nacionalisme europeu. Amb això vull dir que, quan alguna vegada, sobre un pensament polític o un fet de la història es dóna una sola raó per explicar el que va succeir, desconfiem-ne si volem conèixer la història. En un fet hi poden confluir tres o quatre pensaments polítics, accions, sectors, iniciatives.
Encara sobre aquest punt: penso que hi ha tres opcions per encarar-se amb la història. La primera opció és la de girar full. Hi ha pobles que, davant d'una determinada situació política opten per girar full, com ara féu Alemanya després de la Segona Guerra Mundial, enlloc de torturar-se amb el que havia passat els últims deu anys. Aquesta és una de les actituds que es poden prendre davant d'una circumstància històrica. La segona opció és la de la revenja: escriure la història en contra d'algú. Tercera opció: la de la reconciliació; acostar-nos a la història per entendre-la i descobrir que cap dels factors que hi concorregueren no tenia ni tota la raó ni tota la culpa del que succeí. Que cap dels diferents elements no actuà sempre correctament.
Posaré un exemple del que he estat comentant: el President Pujol va fer un viatge institucional a Israel. Jo l'acompanyava com a Conseller de Cultura. Qualsevol delegació que arriba a Israel és convidada, d'entrada, a visitar el museu de l'Holocaust. És un museu molt aclaparador. A la guia, en un moment donat, el President li va dir que potser fóra el moment de girar full. Ella li respongué que de cap manera, que no podien perdonar. Jo, allà, hi vaig veure dues filosofies: la del Nou i la de l'Antic Testament. Personalment, em decanto per l'opció de la reconciliació, entre d'altres motius perquè no hi ha cap poble, el català tampoc, que no hagi comès fets, al llarg de la seva història, dels quals no hagi de penedir-se. Des de la limitació del homes i dels pobles que formem, em sembla que cal acostar-se a la història no per utilitzar-la com una arma en contra d'altri sinó com una eina per entendre'l. Evidentment per afirmar-se, però també per comprendre l'altre.
Segon punt - Periòdicament, el pobles tenen la necessitat de treure la pols de la seva història i la de la civilització a la qual pertanyen. Ho fan en funció de les seves aspiracions. Per exemple, la Renaixença va ser un gran moviment en favor de la llengua i de la cultura, que tenia un rerefons: el període en què Catalunya va ser independent. Això és el que fan els pobles habitualment. En funció de les seves aspiracions, treuen la pols a la seva història per evitar els errors, per insistir amb els encerts, amb una voluntat de conèixer tant els uns com els altres. Finalment, la història no és un camp on vulguem aprofundir sense cercar-hi cap interès: del coneixement del que hem fet en podem treure energies per continuar caminant, per continuar projectant-nos, organitzant-nos, millorant-nos, aprofundint-nos. Tots els pobles que, com Catalunya, tenen la necessitat de completar els seus esquemes històrics en aquest moment, no són una cosa rara. Això succeeix periòdicament. A França mateix, encara s'estan publicant llibres sobre el que va fer la societat francesa durant la Segona Guerra Mundial. Senten la necessitat de saber, d'aprofundir, d'entendre més la complexitat d'aquells anys. Hi havia, per exemple, una versió oficial sobre el que havien fet els francesos durant aquell període: era el silenci al mal, El silenci del mar de Vercors. Ara, no tots els francesos van comportar-se com deia el llibre de Vercors, d'aquella senyora que va haver d'hostatjar per força un militar alemany a casa seva i mai no li va dir ni una sola paraula per tal de manifestar-li el seu rebuig. És evident que la història de França durant aquell període va ser més complexa. Un altre exemple: a Alemanya encara hi ha debat sobre les declaracions contraposades de Günter Grass i de Joachim Fest de quan eren adolescents.
És a dir, la història no és un article de luxe. I tots els pobles tenen la necessitat, periòdicament, de tornar a rellegir la seva història, tornar a rescriure-la, no d'una manera diferent però sí, segurament, afegint-hi matisos.
Tercer punt - L'objectivitat i la identificació. Sobre l'objectivitat és podria fer un discurs filosòfic, però en aquests moments prefereixo donar-ne una definició molt pràctica: l'objectivitat és donar totes les fonts. Potser és una pretensió utòpica, però hem de mirar d'acostar-nos a aquest objectiu. De moment, ens pot ser suficient dir que un fet s'explica objectivament si se'n donen totes les fonts. Pel que fa a la identificació: en el cas que ens ocupa, evidentment, identificació amb la història vol dir sentir-se'n formant part, participant. És evident que els catalans ens mirem la nostra història amb la voluntat de conèixer-la per tal de continuar-la, per millorar-la, per aprofundir-la, per mirar de ser tan interessants com vàrem ser-ho durant algunes de les pàgines de la nostra història. Seguim sent protagonistes de la nostra història.
Quart punt - Les quatre etapes fonamentals de la història de Catalunya. Entre els molts capítols possibles, la història de Catalunya es pot dividir en quatre etapes fonamentals: fórem independents des del segle X a mitjans del XV; visquérem com a confederats de mitjans del XV fins a principis del XVIII; dependents d'un altre país i renaixents de principis del XVIII fins el 1975; i iniciàrem una quarta etapa, que ja veurem com qualifica la Història, que nosaltres hem anomenat de reconstrucció nacional. A mi em sembla que és bo tenir clar que aquests mil anys, durant els quals han passat moltíssimes coses, marquen unes etapes clares: independència, confederació, dependència i reconstrucció nacional i projecció.
Cinquè punt - Observeu que hem deixat els conceptes més teòrics per entrar en els punts d'aplicació, de recerca de la qualitat en la nostra història. Hem dit que la Història ha de ser contemplada en totes les seves fonts i que no hem d'oblidar cap element important de cada període. Així doncs, anem a veure què ha de contemplar la qualitat històrica en el nostre segle XIX. D'entrada la revolució industrial. És un element evident i important. La capacitat del catalans per fer a Catalunya, contra pronòstic, aquella revolució que en d'altres països s'havia iniciat. I de fer-la aquí, tenint com a gran adversari l'Estat espanyol, sense matèries primeres, sense grans capitals i, insisteixo,amb la incomprensió de l'estat, que es mirava amb recel l'estratificació social que n'estava sorgint. Per tant, una història de qualitat del segle XIX a Catalunya ha de tenir en compte l'esforç de la revolució industrial. Ha de tenir en compte tots els moviments socials que van anar estratificant-se com a una societat moderna que era, i aviat va tenir els problemes d'aquests tipus de societat. Va tenir treballadors i industrials. A tot Europa, llegiu Germinal, aquelles primeres etapes de la revolució industrial foren duríssimes. A casa nostra els moviments socials van existir a partir del 1830 i es van manifestar per millorar les condicions de treball, els salaris, etcètera. Són elements importants sense els quals no podríem entendre el segle XIX. No podem oblidar tampoc la Renaixença, lingüística, literària. No tenim més remei que aprofundir-hi. La història superficial ens diu que fou un moviment de poetes. Jo ús recomano un llibre: La restauració dels jocs florals, de 1960, de Josep Miracle, un bon biògraf. És un llibre patrocinat per l'IEC, que s'hauria d'haver dit El pensament polític de la Renaixença, però no era un títol possible en el moment de la seva publicació. I amb aquell títol el públic va creure que era una llauna i no el va comprar. Aquest llibre, que encara ara es troba de vell, és la història política de la Renaixença. La Renaixença es proposava retornar tota la dignitat a la nostra llengua i a la nostra història com a pas previ per recuperar realment el poder polític, les institucions, i s'enmirallen en l'època en què havíem estat independents. Les formules més evidents, la llengua i la literatura, eren elements de partida per a objectius molt més profunds. La història de qualitat del segle XIX ha de tenir en compte el catalanisme polític. El catalanisme polític és aquell que diu: aneu a votar i voteu gent honrada, patriota i catalana. Aquest és el missatge del catalanisme polític. No podem caure en l'error tampoc que abans de fa 125 anys no hi hagués patriotisme. N'hi ha hagut sempre. Una de les coses que podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, és que després de 1714 Catalunya mai no es va rendir. Analitzeu qualsevol període del XVIII i sempre trobareu la voluntat dels catalans de manifestar-se, de conservar el seu dret, és a dir, de fer tot el que està al seu abast per continuar essent catalans. Ara bé, s'entén per catalanisme polític el que va començar fa 125 anys. Penso amb sorpresa com, 125 anys després, ara, a Catalunya, sovint se sent el comentari, per motius diferents: no hi tornaré mai a votar. Què passaria si ens acostuméssim a no anar a votar? Fa 125 anys el catalanisme polític va recomanar que els catalans anessin a votar per gent honrada, amb solvència, catalana. Hi ha els pensadors. No és el moment de fer la lectura d'un reguitzell llarg que n'hi ha. Però una història de qualitat no pot oblidar ni Almirall amb Lo catalanisme, ni Torres i Bages, amb La tradició catalana. Són pilars que ens fan entendre com era la societat catalana del segle XIX. Finalment cal parlar de les reformes de l'estat. Ja fa anys, als 80, en Miquel Roca va escriure un llibre que es va dir Per què no? Per què no podem reformar l'Estat espanyol? Cal dir que al XIX jo ho vàrem intentar dues o tres vegades. Tres com a mínim: l'intent de Prim, el de la primera República espanyola, que és un invent català i ja sabeu com va ser rebut, i la Restauració, que no és un invent català. Tot això ha de formar part de qualsevol història del XIX, que dediqui espais extensos a cadascun d'aquest aspectes que són molt importants.
Setè punt - Quina és la qualitat exigible a la memòria història dels anys trenta del segle XX. He anotat tres punts: cal tenir una lectura de com era Europa als anys trenta, com era dividida per models emergents de tarannà violent. Ho dic perquè quedi clar que no només a Catalunya hi havia mastegots. A Europa emergien el comunisme i el feixisme, ideologies violentes, que tenen en la seva filosofia elements que justifiquen la violència per implantar el seu model, que justifiquen l'agressivitat i la força. Un altre element: el primer Estatut de Catalunya. El de 1932. No el podem conèixer superficialment, l'hem de conèixer en profunditat. Què va proposar Catalunya, què va obtenir, com es va anar descabdellant i quin balanç n'hem de fer? I finalment, el fracàs nacional del 36 al 39. Abans he parlat elogiosament de la Renaixença, però els catalans ens hem de preguntar què no vàrem fer prou bé. Els qui iniciaren la Renaixença no tenen cap responsabilitat sobre la gran crisi del 36 al 39, però és evident Catalunya, per diverses causes, del 36 al 39 va fracassar com a poble. La història que hem fet entre tots tracta molt generosament aquest aspecte, aquests tres anys, però, si hem de conèixer amb qualitat la història hem de saber, hem de poder arribar a conclusions, i tots el estaments de Catalunya amb tots els sectors polítics van comptabilitzar un fracàs. En acabar el 39 Catalunya era un poble vençut, o ensorrat, si voleu. Com que aquest és un període que continua generant obres, n'he anotat cinc que em semblen recomanables. El meu diari de guerra de Pere Tarrés; el Dietari de Guerra d'Edmon Vallès, que era un xicot de 17 o 18 anys que va anar a la guerra i aquest era el seu dietari; Dies de memòria de Joan Triadú; Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Ja sabeu que hi ha gent que per a conèixer les coses els va més bé a través de la novel·la, d'altres a través de la poesia. Jo no diré el que deia Josep Pla, però és evident que les Cartes de Màrius Torres són extraordinàries, són dures, però són extraordinàries com a element per a conèixer amb qualitat la història d'aquest període; finalment, les memòries de Raimon Galí, Signe de Contradicció que no sé per què, sembla que a tots ens fan por perquè són vuit volums; bé, només cal llegir un volum darrera l'altre... Per cert que, sovint, noto que a Catalunya encara hi ha debats que no han tingut en compte aquestes memòries. Us en posaré un exemple: al sud del Principat, allà on hi va haver la batalla de l'Ebre, hi ha pobles que volen conservar-ne la memòria amb tota la bona voluntat del món, no amb un sentit de revenja, sinó de comprensió i de reconciliació, però tinc la impressió que no tenen en compte la visió que dóna Galí del que va ser la batalla de l'Ebre. És més, Galí no passava per allà, era a l'Estat Major, i escriu la seva indignació per aquella batalla que s'ha plantejat sense objectius clars, o potser amb l'objectiu d'acabar d'eliminar el que el govern de Madrid en deia l'exèrcit de l'Est. No podem oblidar, doncs, les memòries de Raimon Galí, si volem aportar qualitat a la nostra explicació històrica. De fet, quan anaven apareixent anaven fent nosa a molta gent. Ara que ja són complertes continuen fent la mateixa nosa. Però nosaltres hi tenim una font de primera mà per a conèixer moltes coses. Ell no solament parla d'aquest tres anys de guerra, parla de la Catalunya de Macià, de la de Prat de la Riba, de molt replecs de la nostra manera de ser, tant els positius com els negatius: Per a conèixer-nos són un element molt important, a part que, sobre fets molt concrets, com ara l'esmentada batalla de l'Ebre, conté raonaments que malauradament no veig que s'hagin tingut en compte.
Vuitè punt - La qualitat de la memòria històrica en els quaranta anys de dictadura. Els qui vàrem escriure aquesta història ho férem sota la pressió de l'opressió.La catalanitat era perseguida i, per tant la nostra reacció, justificada o no, va ser defensar-la a peu i a cavall, sense matisos; qualsevol fet, qualsevol persona, qualsevol institució que representés Catalunya o que l'hagués representada, tenia la nostra defensa aferrissada. Un element que cal que tingui en compte el lector que llegeixi segons quins llibres escrits aleshores, és que van ser escrits en un moment d'opressió, quan la catalanitat era perseguida sistemàticament. Hi ha tres grans historiadors de la Catalunya d'aquella època: Soldevila, Vicens Vives i Pierre Vilar. És evident que representen pensaments polítics diferents, actituds diferents; ara bé, el que no podem, si és que volem una història de qualitat, és ignorar-ne algun; els hem de conèixer tots tres, perquè aleshores podrem tenir una visió de Catalunya des de tots els angles. I dos llibres, que venint d'aquella època, tots dos van ser editats clandestinament: Justificació de Catalunya, de mossèn Armengol, que és un compendi del que és el catalanisme que va aparèixer als anys cinquanta i el llibre de Jordi Pujol, Construir Catalunya. El moll de l'os de Construir Catalunya són petits articles que ell escrivia i enviava a una quanta gent. En un d'ells ens diu que la situació dels anys 60 generava tres tipus d'opinions respecte al futur de Catalunya. L'una sostenia que Catalunya se salvaria si tenia una economia forta; l'altra, si era capaç de fer les transformacions socials adients; la tercera, si tenia una cultura forta. Doncs bé ell proposava que per a reconstruir Catalunya el que calia era fer les tres coses a l'hora.
Novè punt - La qualitat de la memòria històrica en la reconstrucció nacional, que vol dir el període que arrenca amb la mort de Franco fins el 2000 per no fer-ho arribar fins ara. En aquest període, la història, a Catalunya, ha tingut una certa marginació que no s'ha produït perquè sí, sinó per una voluntat de prioritzar el fet i no el coneixement d'on venim. Conscients que d'allà on veníem era d'una etapa que va acabar amb un fracàs i una divisió entre nosaltres, crec que es va prioritzar el construir amb la voluntat de millorar la història i d'evitar les etapes de divisions tan crues que havíem passat. En aquest últim quart de segle és quan ha nascut el políticament correcte, que vol dir contemplar la història creient-se tot el que vàrem escriure quan Catalunya estava sota la pluja de la dictadura franquista. En fi, quan es recuperen condicions de llibertat, evidentment podem entrar en els matisos, en d'altres tipus de valoracions. No ho hem fet això, i hem continuat repetint el que ja no està tan justificat com ho havia estat durant la dictadura franquista, i aleshores la gent, amb una expressió molt gràfica d'això en diu el políticament correcte. En aquesta etapa hem continuat silenciant els nostres errors. A la nostra història del segle XX hi ha errors polítics, socials, culturals, hi ha errors que s'expliquen perfectament per la repressió, i no només de la dictadura franquista. Com és que la CNT va esdevenir una organització ens mans d'uns facinerosos com els membres de la FAI? S'explica perfectament: per la repressió sistemàtica que van patir els qui eren els seus líders naturals. I aquest últim quart de segle hem tendit a silenciar els errors comesos per Catalunya. Al costat d'això hi ha hagut un desplegament del segon Estatut d'autonomia, que jo m'atreveixo a qualificar d'harmònic. És a dir, seguint aquell llibre de Pujol, Construir Catalunya, que donava el mateix valor a la dimensió econòmica que a la social i la cultural, l'esforç que s'ha realitzat ha volgut avançar en tots els fronts. És el que alguns n'hem dit el desplegament harmònic. Potser és un ideal, però és el que s'ha intentat com a prioritat política.
Desè punt - La memòria històrica avui: la necessitat d'una visió de conjunt. Jo he de reconèixer que l'estil de fer els llibres d'història actualment està més pensat de cara a qui l'escriu que no pas de cara al lector. M'explico: el llibre d'història, avui, es fa entre set o vuit especialistes. Això, per al lector és molt incòmode. Necessitem una història de qualitat de conjunt, no una història sectorialitzada. Una narració global i continuada, en la qual tant hi hagi tant elements polítics com socials, econòmics o culturals, però com en la vida, on tot es produeix de manera barrejada, alhora. Sense fer exclusions. Ara, en les circumstàncies actuals, havent-se recuperat la democràcia, quina excusa podríem tenir per fer exclusions? Necessitem conèixer les grans tradicions filosòfiques i culturals de Catalunya; totes, perquè totes han fet el país, totes han fet la seva aportació, totes elles són indispensables per tal de conèixer la nostra història. Penso,doncs, que necessitem aquesta visió de conjunt sense exclusions i que hem de seguir tenint aquesta voluntat renaixent que vol dir la voluntat de refer el país, tal i com és en el nostre ideal. No hem feu dir si algun dia va existir, però sí que existeix aquest ideal i cal insistir amb l'esforç renaixent. Digerir els errors i els encerts. Catalunya no és perfecta ni n'ha estat mai. Com tots els pobles ha tingut errors i encerts, com tots. I ens cal conèixer-los, els uns i els altres, per rebutjar els uns i insistir amb els altres. Hem de prendre el compromís d'estimar la nostra història i millorar-la, fer-ne un element de reflexió i d'impuls, una actitud de servei a Catalunya. En definitiva, la qualitat de la història la cerquem, la necessitem, per millor comprendre-la, per millor comprendre'ns i per millor actuar. Ja he dit que no és una ciència exacta, però és una ciència indispensable, és un element indispensable. Aquell poble que desconeix la seva història és fàcil joguina en mans dels altres. És bo demanar qualitat a la història, és bo que l'obtinguem i és bo que ens comprometem amb aquest esforç. És un esforç que, essent personal i intransferible, cal mirar de transmetre als altres en una actitud de compromís catalanista; animar i fer taca d'oli, ser llavor, ser la sal perquè cada vegada més gent en aquest país senti l'impuls de fer aquest esforç.
Aquesta conferència ha estat transcrita per Raimon Terradas.