La prepolítica. XXIè Curs d'Estiu

Taula rodona amb Jordi Barnadas, Lorenzo Albardias i Vicenç Pedret.

Abans d’entrar en la crònica de la taula rodona, vull fer esment d’una intervenció d’en Jordi Barnadas, del catorze de març d’enguany, a la sala d’actes d’Enciclopèdia Catalana, La funció de la Fundació Relleu, més tard publicada a la revista Relleu, núm. 72, perquè està en la base del debat que celebràrem al XXI curs d’estiu sota el títol de La Prepolítica. Després de parlar dels objectius de la fundació, diu: d’aquesta tasca de formació, d’estudi i acció, en direm de forma general pre-política. Una consciència del que ha passat i passa al nostre país, i una voluntat d’influenciar-hi, però al marge o complementant-se amb els partits polítics. Més endavant, en parlar del model d’organització de la fundació escriu: això comporta a la pràctica un model a la pre-política on les jerarquies es creen d’una forma real, llimant-se en el dia a dia en contra de la preocupació per l’estructura formal i mediàtica de moltes organitzacions polítiques, amb models allunyats de la realitat. Finalment, ens diu que aquesta pre-política, dotada d’un aparell conceptual, d’un estil i organització peculiar nosaltres defensem que és necessària per donar força al debat polític i social de Catalunya, i que, davant del fenomen actual de descrèdit de la política, cal rearmar la prepolítica.

Creient que la línia encetada amb aquesta intervenció havia de ser aprofundida, el dia 3 de juliol de 2002, en el marc del XXIè Curs d’Estiu del GEN-Fundació Relleu, es dugué a terme el debat que ens ocupa, per tal d’anar perfilant el concepte. Hi intervingueren Lorenzo Albardias, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona, membre del PSC i actualment gerent del Districte de St. Martí, ajuntament de Barcelona; Vicenç Pedret, llicenciat en Enginyeria Química per l’Institut Químic de Sarrià, empresari vidrier de tercera generació, militant d’UDC i vicepresident d’aquesta formació a Barcelona; Jordi Barnadas, llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, director de la galeria d’art Jordi Barnadas, militant de CDC i membre de la Sectorial de Cultura d’aquest partit.

Abans d’entrar en el debat pròpiament dit, exposaren les seves reflexions al voltant del tema. En Jordi Barnadas, que obrí la tanda, continuant amb el discurs encetat en la intervenció esmentada anteriorment, definí la prepolítica com a fer política fora dels partits, en una acció que no ha de ser necessàriament prèvia a la política, sinó com una rerapolítica, sense que aquest terme signifiqui que no hagin d’estar al mateix nivell. Sobre com s’ha de viure aquesta acció, entén que cal fer- ho des de la gratuïtat, durant un temps propi que es dóna a la societat, sense esperar-ne contrapartides. És per això que la prepolítica mai no pot ser una activitat professional, des del seu punt de vista (sobre l’activitat política deixa oberta aquesta possibilitat), ans al contrari: aquell qui s’hi dediqui cal que sigui, al seu torn, un bon professional, un bon estudiant, etc. La prepolítica surt de la societat, de la seva vitalitat, i interpel·la el polític, que ha de buscar el diàleg i el suport de la societat a la qual pertany. En Lorenzo Albardias, a partir d’una visió més vivencial, exposa la seva experiència personal al voltant de la política i de la manera com ell va aproximar-s’hi, fins a la seva dedicació professional. Desgrana una sèrie d’elements clau, en aquest sentit: l’educació, en la doble vessant de continguts i d’actituds, que van decantant la visió que es té de la societat, la manera en què s’hi viu, com hom s’hi ha de relacionar i pot incidir-hi; les actituds de lluita i de compromís de persones properes, el mestratge; la participació en associacions, fora dels partits polítics. En aquest punt, la seva experiència en el moviment associatiu universitari, la seva participació, ja en el moment fundacional, a l’associació Món Tres, per al tercer món, i la seva participació en la revista Generació, des d’una dedicació no professional, entén que foren activitats molt importants per a la seva formació política, per les exigències que aquestes activitats comportaven de rigor intel·lectual, de reflexió dels continguts, de relació entre els membres de les associacions pròpies i amb les contrincants, quan n’hi havia.

En Vicenç Pedret comença enfocant el tema des d’una premissa: la política només es fa des d’un partit polític, malgrat reconèixer les dificultats de mantenir-ne la militància en determinats moments. Des del seu punt de vista, abans de definir la prepolítica, cal pensar en allò que hauria de ser la política. I si aquesta ha de ser la recerca d’una bona forma de governar per tal d’obtenir el bé comú, definicions més pragmàtiques a part, només es pot dur a terme per algú que s’hi dediqui professionalment. Malgrat això, i donat el nostre règim democràtic, tothom hauria de fer política, o si més no tenir-ne vocació, enquadrant-se en alguna de les quatre categories següents: votant, militant, militant avançat, polític professional.  L' exercici professional és el nivell polític pròpiament dit (que a més hauria de ser limitat en el temps) i la prepolítica és tot allò que prepara per  a la politica, sense ser-ne, i nomes té sentit politic si condueix cap a l' exercici professional d' aquesta.  Per altre cantó, no veu com arribar al nivell politic sense el bagatge prepolític.  Finalment introdueix el concepte de post politica, sense la qual no hi ha prepolítica, entén. El post politic és qui et condueix a la prepolitica, el que s' ocupa del mestratge en aquesta fase, mestratge que han de fer els polítics professionals al final de la seva carrera, tot tancant el cercle. Així doncs, tres idees de síntesi: política professional obligada i limitada; prepolítica com a activitat prèvia; postpolítica necessària, obligatòria com a final de la política.

Fets els posicionament inicials, el debat comença. Tot i el seu discórrer sinuós, amb anades, vingudes i salts enrere, miraré de treure’n el que crec que reflecteix millor les posicions dels ponents.

Segons en J. Barnadas, en V. Pedret entra en contradicció quan diu que la política ho és tot i que la prepolítica no n’és. Per a ell, és la societat qui genera tensions i idees que són recollides per la “política”. Ara bé, qui fa prepolítica no ho ha de fer pensant que serà polític. És més, en aquest cas trairia la prepolítica. I, per altra banda, si la prepolítica es professionalitza del tot, es mor. Es tracta d’un joc entre la societat en general i aquells que, en un determinant moment la manen, i en aquest joc la societat, d’una manera natural, va drenant gent cap a la política. Si tot és massa reglamentat, si tot es pensa en termes de partit, les coses no funcionen. Els bons polítics –diu– venen de la realitat social.

L' Albardias, per la seva banda, admet que hi ha d' haver professionals en la política, per al desenvolupament correcte de la funció. Però -apunta- el problema d' aquest fet, o d' aquesta necessitat, és que la societat pot percebre l' activitat política com una qüestions estrictament tècniques. I per tant, una visió estrictament professional de la política pot comportar que no es percebi l' activitat política en tota la seva dimensió.  En un altre ordre de coses -i per una sèrie de motius que ara es faria llarg exposar-, percep una disminució preocupant de la militància, política i associativa, una disminució del compromís, i una relació amb les associacions, els moviments socials, etc,. més de clientelisme que de participació activa.

En J. Barnadas està d’acord amb aquesta descripció del moment actual de la militància i la participació associativa que ha fet en L. Albardias. Però per ell, el problema actual no és la qüestió de la professionalització de la política, sinó que simplement no se sap cap a on es va, no hi ha veus, no hi ha referents. Manca il·lusió. I, donat que la política és molt estàtica, el que cal és rearmar el lloc on la gent pugui fundar coses, fer coses, i aquest lloc és la prepolítica. Cal rearmar la prepolítica perquè la política té problemes greus per a fer-ho i la seva professionalització –creu– encara ho dificulta més.

L’afirmació: la política no funciona, reforcem la prepolítica, pot implicar caure en l’antistema. Aquesta és la resposta de V. Pedret a la visió de J. Barnadas. Si l’objectiu és rearmar la prepolítica per després acabar en la política, bé. I insisteix en el que ha dit al principi: la prepolítica ha de ser condició per a la dedicació política, ha de ser d’ella d’on surtin els polítics. Però si ens quedem només amb la prepolítica, ens carreguem el sistema de partits.

Bé, entrar amb més detall i en les intervencions del públic –abundants i interessants, per altra banda– seria interminable. Segurament amb aquest debat hem obert més punts de discussió que no pas n’hem tancat, i les posicions d’una prepolítica independent, gratuïta, espontània, realment política per vocació i funció, però fora de l’enquadrament als partits polítics en front d’una prepolítica més dirigida cap a la participació política en el marc dels partits i dirigida, fins i tot, pels mateixos partits, són difícilment reconciliables. Possiblement un dels problemes de fons és des d’on es fa i com es fa el relleu en el poder, en el marc d’una mena de ficció que contraposa una “societat civil” amb (si admetem aquest terme és que hi ha alguna altra cosa) una “societat política” (?). Crec doncs, que el debat resta obert i confio que, en properes ocasions, puguem continuar aprofundint-hi.