La prepolítica o la formació en la política

Curs d’Estiu del G.E.N. - Fundació Relleu
Barcelona, 3 de Juliol de 2002

1. Introducció

Com ja ve sent habitual, un any més agraeixo la invitació a participar en el Curs d’Estiu del GEN. Com sempre ho considero un honor i una més que provada mostra de confiança i amistat.

És des d’aquesta consideració que avui goso parlar de la prepolítica o la formació en la política, una matèria que fàcilment trobaríem persones més competents que jo per tractar-la. No sent politicòleg i ni tan sols polític, saber que em trobo davant d’un auditori predisposat a comprendre i a disculpar les mancances m’anima a encetar un discurs al voltant d’un parell de qüestions, d’alguna manera recurrents en les meves darreres intervencions, i que em temo hauré de deixar embastades, sense una resposta satisfactòria, fins i tot per a mi mateix.

Penso tractar de la formació en la política des d’una doble vessant, la que ofereix la seva relació amb l’exercici professional i amb els valors respectivament. Més concretament, les qüestions que vull examinar en sengles parts d’aquesta exposició són: (i) els polítics, convé que es professionalitzin? (ii) quin paper juguen els valors en la formació del polític?

Abans, però, duré a terme unes precisions gramaticals i semàntiques que ens serviran per situar la discussió en el context degut.

El terme prepolítica admet vàries funcions i significats. Adjectivament s’usa, en un sentit que aquí ometré, en l’expressió societat prepolítica, denotant la societat pre-jurídica, l’estat de natura hobbesià en contraposició a la societat que ja s’ha proveït d’unes lleis i acorda obeir-les, és a dir, l’estat civil.

Com a adjectiu encara, el mot prepolítica té un parell més de significats. El primer caracteritza tota hipòtesi o condició que fonamenta la praxi política i, alhora, n’estableix els límits: una condició prepolítica, com ara sobre qui és el dipositari de la sobirania o qualsevol dels principis i els valors que regeixen l’elaboració de les lleis, no pot veure’s afectada per les desavinences pròpies dels processos de controvèrsia política, dels quals no se’n deriva. El segon qualifica l’activitat “política” no professional, amb independència de l’àmbit en el qual es realitza, partit polític, ONG, etc., i de qui la practica, júnior, sènior o veterà.

Substantivament la prepolítica fa referència al conjunt d’aquestes activitats. És des que li atribuïm un caràcter formatiu que la prepolítica participa de la formació en la política.

Fetes les precisions podem enfocar de prop i desplegar les qüestions plantejades. Em proposo esbrinar: (1) si caldria promoure la professionalització en la política; (2) el paper de la prepolítica en l’educació del polític; (3) si la praxi política ha d’observar estipulacions de naturalesa prepolítica, com ara els valors.

2. Sobre la professionalització dels polítics

Als Col·loquis de Vic d’octubre del 2000 vaig presentar una comunicació amb el títol La Política com a professió. El contingut no és conegut sinó pels qui la van escoltar ja que, per negligència meva, no va ser publicada en les Actes. El que vaig dir aleshores em servirà per iniciar la discussió.

Observava que les activitats que hom exerceix d’una manera habitual es poden classificar en tres grups, segons que es practiquin per plaer o també per obtenir un profit econòmic: amateurs, com el voluntariat i l’hoquei sobre herba femení; professionals, com l’advocacia i la medicina; mixtes, com el teatre i el futbol. Seguidament constatava que, avui en dia, la política pertany al tercer grup, admet l’exercici amateur i professional alhora, i preguntava: es bo que sigui així?

Una precisió: entenc que dedicar-se professionalment a una activitat és exercir-la a canvi d’una remuneració que permet guanyar-se la vida, la qual cosa sol comportar, encara que no necessàriament, un règim d’exclusivitat. La contraprestació econòmica no testimonial per allò que es fa no és suficient. Fer d’àrbitre de futbol pot donar per viure; tot i això la paga, per si sola, no confereix la categoria de “professional de l’arbitratge”.

A pesar que era conscient que anava contra corrent, que advocava en favor d’una tesi que no gaudeix de bona premsa, a Vic vaig defensar la professionalització. La proposta, era d’esperar, va ser contestada. Poc abans, a la mateixa sessió, Heribert Barrera (tretze anys màxim dirigent d’ERC, diputat en tres parlaments diferents, president d’un d’ells) havia dit que era un polític atípic perquè mai no havia estat un polític professional; Just Palma també afirmà que no es considerava un polític (professional, s’entén) sinó “un nacionalista que fa política ateses les circumstàncies del país”. I sense anar tan lluny, fa tres setmanes van preguntar al nou alcalde de Santa Coloma de Gramanet, Bartomeu Muñoz (45 anys), si era un polític professional (La Vanguardia, 15.6.02). La seva resposta va ser: “Jo soc vocacional. Els polítics no podem ser professionals; no tenim dret a l’atur”. Muñoz, militant socialista des que era estudiant i, si no vaig errat, tota la vida treballant a l’Ajuntament de Santa Coloma i a la Diputació, ha substituït en el càrrec a Manuela de Madre.

Dono per suposat que qui participa en política ho fa per vocació. Però aquesta no és la qüestió, sinó qui volem que es dediqui a la política. Quan una activitat admet tant l’exercici professional com l’amateur, els millors estan en el camp professional. La política, potser no és prou important com perquè s’hi dediquin els millors?

Molts dels qui fa 25 anys van començar a viure de la política, quan es va reinstaurar la democràcia, encara ho segueixen fent. De fet s’han professionalitzat. Els noms estan en la ment de tots. Alguns es jubilaran exercint de polítics; altres, però, tot i ser joves, es veuen afectats pels corrents de renovació que reclama la societat. Llevat dels funcionaris i de gent experta en valer-se de la política per a la seva promoció personal els més corren el perill de “perdre la feina” i ballar-la magra.

És comprensible que els uns i els altres es preocupin pel seu futur i es dolguin dels anys dedicats a una professió que no els permet “canviar d’empresa” si no és que volen ser titllats de trànsfugues. Hi ha qui, a contracor, subordina l’activitat política a la sortida professional, supeditant els interessos ideològics als econòmics. Una remuneració suficient i tenir dret a cobrar l’atur ajudaria a mantenir la rectitud, a ser honrat.

A hores d’ara segueixo pensant que, a certs nivells, el parlamentari posem per cas, l’activitat política hauria de tenir un caràcter professional i ser practicada, com a regla general, en règim d’exclusivitat.

Sé que trepitjo un terreny relliscós. Es pot argüir que la tendència a la professionalització és una de les principals causes del descrèdit de la política. I si paro l’orella al que diu la gent no seré jo qui ho negui. Tanmateix al camp del Barça també escolto dir, sobretot quan l’equip perd escandalosament, que els jugadors són uns mercenaris, uns “pesseteros”, uns “vagos”; però ningú gosa demanar que es torni a l’amateurisme per més meravelles que es cantin dels equips islandesos.

Òbviament, promoure una major professionalització no és la panacea. Opino, però, que apregonar en la proposta, contemplant la creació d’un col·legi professional amb un codi deontològic i unes regles de conducta, més enllà dels codis ètics interns dels partits, contribuiria a combatre el descrèdit de la tan denigrada classe política. D’entrada pal·liaríem les sospites que genera la concurrència dels interessos públics i els privats, com passa a Suïssa, on la majoria dels parlamentaris distribueixen la jornada entre el parlament i l’empresa, no sabent-se de cert quina part del temps que dediquen al parlament en realitat està al servei de les empreses per a les quals treballen.

Tot em porta, així, a veure la professionalització com una de les vies per a aconseguir dignificar i perfeccionar la praxi política. És una via, si bé no la única. A més cal considerar l’educació i la prepolítica.

3. L’educació del polític i la prepolítica

Segons Aristòtil (Política, c. 2):

“Un bon governant és virtuós i savi, i un ciutadà que pren part en la política ha de ser savi. A més, alguns diuen que àdhuc l’educació d’un governant ha de ser diferent i de fet veiem que els fills dels reis s’eduquen en l’art de cavalcar i en exercicis militars (…) existeix una educació especial pel governant.”

La referència, malgrat que pugui semblar el contrari, no és anacrònica. Hi ha una educació especial pel governant, i també pel ciutadà que pren part en política: de savi no se’n neix.

La política és una “ciència pràctica”, una tecnologia amb molta part de tècnica. Cal saber el què, però també el com, la theoria i la téchne. En la política es fa palès que les dues dimensions de l’educació, la instrucció , que porta a conèixer i a teoritzar, i la formació, que té relació amb l’aplicació dels coneixements, són les dues cares d’una mateixa moneda, formen un binomi indestriable.

El cardenal Giovanni Salviati es planyia en una carta a Maquiavel (16.9.1521), referint-se a l’art militar: qui el coneix no sol poder actuar i qui actua no el coneix. No s’hauria de mirar d’evitar que això passi a la política?

L’exercici de la política precisa d’una bona educació. I no penso tan sols la que ofereixen carreres com ara Ciències Polítiques i de l’Administració, Dret, o Econòmiques, que són força útils, mes no imprescindibles. Em refereixo al fet que a un polític li cal aprendre a poder no ser bo (tesi de Maquiavel) sense per això haver de ser un poca-vergonya.

El camí de l’infern és empedrat de bones intencions. Maquiavel va judicar amb severitat Pier Soderini, gonfanoner de Florència, retraient-li la seva paciència, bondat i innocència, és a dir, la incapacitat de fer el mal que era necessari per evitar la caiguda de la República (set. 1512). Escriu Mauricio Viroli (El somriure de Maquiavel, Tusquets, 2000):

“Una persona que obra bé i serveix l’interès públic amb absoluta dedicació i honradesa, que s’esforça per entendre les causes dels mals que afligeixen a la seva pàtria i assenyala les solucions necessàries, hauria de ser estimada i admirada pels seus conciutadans. Però com que els homes són, en la seva majoria, envejosos i mesquins, gairebé sempre succeeix al contrari: quant més actua una persona per al bé comú, amb rectitud i intel·ligència, més se la mira amb malfiança i rancor, i més afany hi ha en fer-li mal i en impedir-li prosseguir la seva obra.”

No cal ser Maquiavel, ni tan sols maquiavèl·lic, per afirmar que el polític ha d’aprendre a administrar la bondat, a no pecar d’ingenuïtat, a superar la contradicció entre els valors rebuts i l’exigència de la praxi política en un context molt complex, a no ofegar-se amb la pols de l’era. Em pregunto si no s’hauria de demanar una certa mena d’acreditació, si no fóra millor que el polític hagués de demostrar tenir “ofici” i que existís una institució on s’ensenyessin aquestes matèries, que si s’aprenen “per lliure” poden crear veritables monstres.

En tant que professions, ocupacions com ara el futbol, el bàsquet, la medicina i l’advocacia, unes necessiten un títol per poder-se practicar i altres no. Amb el temps, aquest requeriment es va estenent. Ja ha succeït amb el periodisme, l’entrenament de futbol, l’educació física, etc. La política, ciència pràctica suprema (Aristòtil), ha de ser menys? menys que el periodisme, per exemple? Si els advocats, administradors de finques, farmacèutics, mestres i arquitectes han d’acreditar uns coneixements, per quina raó els polítics no ho haurien de fer? Si algú digués que se’n va a fer de metge sense ser-ho, gosaríem a posar-nos en les seves mans?, no pensaríem que és un brètol? En canvi, trobem d’allò més normal que aquesta persona digui que se’n va a fer de polític per més neòfit que sigui en la matèria. Tan poc important és la política per la societat?

A manera d’aportació dialèctica proposo que per a exercir “professionalment” la política s’hagi de demostrar que s’és capaç de realitzar tan excelsa funció, si de veritat creiem que és excelsa. Un mèrit a considerar fóra haver participat en activitats prepolítiques, incloent-hi les campanyes electorals, que com va notar Tocqueville, tenen una funció més substanciosa que la merament ritual.

De prosperar el suggeriment milloraria el procés de selecció dels polítics. Procés en el qual tot ciutadà té el dret de prendre-hi part. En tot el que vinc dient tinc molt present l’adagi aristotèlic: “el veritable ciutadà és el que pot governar” (Pol. c. 3), així com l’editorial de la revista Relleu (n. 71, gener-març 2002): “una societat democràtica es compromet a (…) la formació de tots els seus membres com a possibles governants.”

La prepolítica forneix el medi necessari on aprendre a fer política. Necessari, però no suficient. Això per dues raons: perquè la prepolítica té a veure bàsicament amb el procés de formació, no el d’instrucció; i perquè, si del que es tracta és de formar bons polítics, i és el poble qui en darrera instància mesura el grau de “bondat”, ara per ara trobem que no es donen les condicions d’índole prepolítica adequades. Estic al·ludint als valors.

4. Els valors i la prepolítica

És sabut que Sant Agustí (Conf. 14, 11), quan li preguntaven què era el temps, responia: “Si ningú no m’ho demana, jo ho sé; però si se’m demana i ho vull explicar, no sé fer-ho.” A mi m’ha passat el mateix amb els valors. O bé pitjor. No és aquesta la primera vegada que trec els valors en aquest fòrum. Reconec que quan m’he posat a pensar-hi més a fons m’he adonat que no tenia gens clar de què parlava quan parlava de valors. I confesso que m’he amoïnat, ja que tinc molt present allò que també digué Sant Agustí: “No hi ha res intel·ligible que no comprengui, sinó allò que ignoro.” (De Trin. X, 12, 18).

Vegin aquest reconeixement com una manera de cridar l’atenció sobre el fet que dels valors, així en plural, com de la identitat i de tantes altres nocions, se’n sol parlar sense circumspecció, acceptant de manera tàcita que la seva intel·lecció no planteja problemes, quan és tot el contrari.

Alguna cosa voldria dir al voltant del paper dels valors en la formació del polític. Tanmateix, si no resolc la incertesa apuntada res de tot allò que digui no tindrà sentit. Participaré en l’actual cerimònia de la confusió, de la proliferació de paraules buides de tota significació real, paraules que no es poden deixar de pronunciar des del moment en que han entrat en el circuit de la moda.

En el document preparatori de l’esborrany de Avantprojecte de la Llei d’Universitats de Catalunya (versió de 7.6.02), en el Títol Preliminar (Disposicions generals) hi ha un article epigrafiat Educació en valors. Textualment:

“El departament competent en matèria d’universitats i les universitats (DCMUiU) contribuiran, en l’entorn universitari, al desenvolupament de les capacitats dels estudiants, i promouran l’educació en valors com a part integral del seu procés global d’aprenentatge i formació. Han d’estimular i donar suport a aquelles iniciatives complementàries a l’ensenyament oficial que comportin la transmissió de valors de llibertat, responsabilitat, convivència, participació i ciutadania plena.”

A la vista del text anterior la meva incertesa pot semblar injustificada. Valors? Tot un article d’una llei que m’afecta dedicat a ells, a recordar-nos que, també a la universitat, l’educació en valors és part integral del procés global d’aprenentatge i formació dels estudiants. Prenc bona nota que rebran suport i seran estimulades les iniciatives dirigides a la transmissió de determinats valors. Potser jo desconec què hauré de fer per emprendre iniciatives d’aquesta classe; però, si m’animo, hi ha una considerable bibliografia al respecte. Seguiré mantenint obert l’interrogant sobre la cosa de la qual es parla quan es parla de valors?

Ho sento, però així és. Torno a llegir l’article i em sento incapaç d’assegurar que allò que hi entenc es correspon amb el que el legislador ha volgut expressar. Passo per alt que la llibertat és una noció que tothom interpreta com vol (fa poc s’ha rememorat que en les eleccions del 15.06.1977 l’eslogan d’AP esmentava “la verdadera libertad”; la falsa era el “libertinaje”). Pressuposo un joc lingüístic regit per un cert rigor, una certa precisió i un cert tecnicisme, i miraré de treure l’entrellat sobre què són els valors a partir dels cinc que han estat seleccionats. Tots ells suposo que se’ls ha considerat valors perquè se’ls deu tenir per qualitats valuoses, bones.

Com que no puc estar-me de recórrer al lèxic comprovo que això enllaça amb la definició que ofereix el Diccionari de l’IEC: “valor és una qualitat o conjunt de qualitats que fan que alguna cosa o alguna persona sigui preuada, valgui”, definició que recull La Gran Enciclopèdia Larousse junt amb aquesta altra: “Cadascuna de les suposades qualitats positives considerades en abstracte”. Ja!: valoro que algú sigui responsable; comprenc doncs que la responsabilitat sigui un valor i a més puc identificar els possibles portadors.

Ara bé, quan penso que ho tinc clar comencen a brollar nous dubtes. Perquè de “qualitats” que responen a les definicions anteriors en podem fer una llarga llista, i poc ens posaríem d’acord, ni en la sèrie, ni en l’ordre. La Corporació Catalana de RTV acaba d’adoptar un codi deontològic pels seus mitjans. A la pàgina web de la Corporació penja la següent informació:

“La síntesi de valors i principis d’actuació de la CCRTV destaca la imparcialitat, l’exactitud, la responsabilitat editorial sobre el contingut de totes les emissions, el respecte al dret a l’honor i la intimitat, l’observança del bon gust, la presumpció d’innocència, i que s’evitarà qualsevol explotació gratuïta de la violència.”

El programa educatiu Living Values ordena alfabèticament els 12 valors que componen la seva llista: cooperació, llibertat, felicitat, honestedat, humilitat, amor, pau, respecte, responsabilitat, simplicitat, tolerància i unitat.

Observo que no figuren ni la salut ni els diners. Enlloc he vist que la riquesa, individual i col·lectiva, se la consideri un valor; serà perquè abans entrarà un camell per l’ull d’una agulla que un ric en el regne de Déu (Mat., 19). D’altra banda, la severitat, posem per cas, per uns serà valor, per altres ho seran la indulgència i la flexibilitat. Em temo, doncs, que si només ens quedem amb les “suposades qualitats positives” no en tindrem prou per saber de què parlem quan parlem de valors.

Temença que corrobora la pròpia Enciclopèdia Larousse. Addicionalment inclou l’entrada valors i defineix sistema de valors com “el conjunt d’idees i creences pròpies d’una societat i que condicionen el comportament humà i el sistema de normes socials”. Això ja respon a la idea que, confusa o no, tenia abans d’empatollar-me. En tant que idees i creences, els valors es poden transmetre, inculcar, i poden condicionar les conductes i les lleis. Començo a veure-hi clar.

Almenys així m’ho sembla, perquè sé que si no vaig amb compte m’embrancaré amb les subtileses que sorgirien si em posés a analitzar la relació entre els valors d’una banda i normes, principis, conductes, creences, ideals culturals i actituds de l’altra. O bé toparia amb els problemes que investiga la teoria axiològica com ara són el pluralisme dels valors, la jerarquia, el conflicte, la universalitat, la transcendència, el relativisme, …

Ara no és el moment de fer disquisicions sobresi l’observança del bon gust s’ha de considerar un valor o un principi, sinó de deixar constància de la complexitat que envolta la noció de valors i de que quan es fa servir en certs contextos cal fer-ho amb molta cura.

Feta aquesta digressió em sento més tranquil. Al capdavall trobo que els meus dubtes no eren del tot injustificats. Els valors plantegen prou problemes fins a constituir la disciplina acadèmica que s’inicià durant la segona meitat del segle XIX com a branca de la filosofia i que avui és objecte d’estudi en la Sociologia, la Psicologia, el Dret, l’Economia i la Pedagogia.

Doctors té l’església. A partir d’ara el que digui ho serà des d’una visió neòfita, però mirant de ser el més precís possible i que se m’entengui. Quedem-nos, doncs, amb la compilació, encara que sigui amb traç gruixut i provisionalment, d’una sèrie de trets observables en relació als valors: n’hi ha un fotimer, tenen un caràcter relatiu, se seleccionen i ordenen segons convé, que no dic a arbitràriament, i sovint col·lisionen.

La pregunta inicial era: quin paper juguen els valors en la formació del polític? Pregunta que més tard he reformulat: la política ha d’incorporar estipulacions de naturalesa prepolítica, particularment els valors?

Quant a la segona versió pocs dubtarien en respondre afirmativament. Altra cosa és quan comencéssim a discutir sobre quins valors s’haurien d’incorporar i per què.

Tornem a l’esborrany de la llei d’universitats. Llibertat, responsabilitat, convivència, participació i ciutadania plena. No sé si l’ordenació té algun sentit; ara bé, queda clar que de la cistella dels valors se n’ha fet una tria. Perquè no la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, que juntament amb la llibertat són els quatre valors superiors constitucionals? perquè no la fraternitat, en comptes de la convivència?

En el Títol II, el capítol dedicat als estudiants preveu un article amb un punt, Associacionisme i activitat voluntària:

1. El DCMUiU promouran entre els estudiants el civisme, la solidaritat i la participació.
2. Per contribuir a la consolidació i creixement del teixit social implicat en la vida universitària i de la comunitat, el DCMUiU facilitaran i estimularan l’associacionisme de tot ordre dels estudiants. Les associacions han de gaudir d’un marc dinàmic de participació dins la Universitat.
3. Igualment, per reforçar l’acció solidària i les actituds cíviques, el DCMUiU fomentaran l’activitat voluntària i de cooperació dels estudiants.

Per què la solidaritat i el civisme no apareixen en la llista inicial i sí la participació?

El text anterior resulta revelador. Indica de quina manera no s’ha d’enfocar la relació dels valors amb la formació en la política. Vull que se m’entengui bé. En una època on la universitat està immergida en un procés de tecnificació indeturable defenso una universitat concebuda com a escola de ciutadans responsables, compromesa amb la transmissió de valors i la promoció de la creativitat dels estudiants, del desenvolupament de l’esperit crític. Per tant, comparteixo plenament les bones intencions del legislador i penso que el DCMUiU han de fer tot el que es preveu i més.

El que passa és que les lleis s’han de fer complir, sinó, com diu Ramon Valls, són sermons. I la situació no està per a fer sermons. Fora de lloc alimenten la hipocresia, que reuneix tots els ets i uts per erigir-se en el valor per excel·lència. A menys que ens ho prenguem seriosament, la tendència observada en prop de dues dècades d’associacionisme universitari permet aventurar en què resultaran aquelles bones intencions, quins valors acabaran propiciant i fomentant.

Aquesta reflexió la podem traslladar a l’àmbit de la prepolítica. Quins valors s’hi han d’incorporar i per què?

Per a tot ens, individual o col·lectiu, els valors que valen són els que contribueixen a la preservació d’aquest ens. És per això que quan no es prenen a la lleugera, d’ells se segueixen normes d’estricte observança, perquè si no orienten les accions d’una manera efectiva la persistència de l’ens en qüesti. perilla. Això és vàlid en els individus, en les espècies i en les societats.

Nolasc Acarín, neuròleg, (El cerebro del rey, RBA, Barcelona, 2001:262) explica que el 95% dels 150.000 anys d’existència de l’espècie humana hem viscut com a caçadors i recol·lectors d’aliments. Els grups cohesionats tenien més possibilitats de supervivència que els grups disgregats.

El nostre cervell ha incorporat els “valors” ancestrals, és a dir, allò que ha estat valuós, eficaç per els nostres avantpassats. La convivència, la vida en comunitat, era un valor tangible. Els qui no van ser capaços d’introduir normes de convivència van desaparèixer. Segueixo citant Acarín (pp. 271.2):

“Sempre van existir i sempre existiran individus perversos, … pares egoistes que entorpeixen la felicitat dels fills, polítics corruptes, funcionaris que abusen del poder, dictadors sanguinaris, etc. però la seva actitud no és la norma que procura l’eficàcia i l’èxit en la història de la humanitat. (…) L’altruisme recíproc (jo t’ajudo perquè abans o després tu m’ajudaràs), els sentiments morals i les accions per simpatia, són programes naturals que permeten el progrés dels humans (…) La humanitat aprecia molt més les conductes altruistes i benèfiques que les egoistes i perverses. Aquestes últimes (…) no constitueixen els impulsos universals que van dur a la humanitat a la conquesta del planeta a partir d’un grapat d’humans sorgits a l’Àfrica. El desenvolupament i expansió dels humans va ser possible quan el cervell va desenvolupar la capacitat per a les conductes altruistes i solidàries que, amb el pas de milers d’anys, van millorar les interrelacions i els vincles entre ells; gràcies a això es van crear agregacions i comunitats potents que els van ajudar a avançar en el difícil camí de la història.”

Els valors que valen no s’improvisen, no són passatgers, no són efímers: individualment i col·lectiva formen part del sediment que l’experiència d’èxits i fracassos ha dipositat al llarg dels anys. De la importància d’aquests valors cal ser-ne conscient, de la seva vigència i observança depèn el futur del sistema que els assumeix com a propis: la màfia, la ciència, la república, els ordes religiosos, la democràcia… Els polítics, la societat sencera, haurien de mirar-s’hi molt abans de manotejar-los, i més encara abans de potinejar-los.

L’honradesa és un d’aquests valors. Ningú no es creurà que els valors han d’estar presents a la prepolítica si la persona honrada és motiu de rialla i se la considera incapacitada per exercir l’ofici de polític. Perquè si és així vol dir que el valor imperant és, per no carregar les tintes, el desvergonyiment dels espavilats, que “pobrets”, no saben el mal que fan quan són majoria.

Potser recordaran que G. Soros estableix una divisòria entre els principis fonamentals i la conveniència. Dels primers, ancoratge que impedeix a la societat oberta estable tornar-se inestable i caure en la societat tancada o en el caos, es pensa que la seva validesa no depèn de l’aprovació de les persones, es defensen independentment de les conseqüències i s’associen generalment a creences religioses. Els segons només es consideren pels resultats i no compten amb el recolzament d’una autoritat externa com ara els llibres sagrats, la ciència o la raó.

Els valors que valen poden evocar els principis fonamentals. Però hi ha una diferència cabdal: els valors de què parlo no són principis. Això convé precisar-ho. Observa bé Soros que si les persones es deixen emportar pels principis incondicionalment i prescindeixen de les conseqüències es poden adoptar actituds fonamentalistes, religioses o polítiques, que quan imperen les societats esdevenen totalitàries.

Deixar-se dur d’una manera incondicional és el que pertoca fer davant d’un principi en sentit estricte, del qual se n’ha de seguir una conclusió unívoca. Altra cosa són els principis en un sentit més lax, com poden ser-ho la majoria dels drets humans o de principis legals. Aquesta mena de principis en el fons són objectius que, com els valors i els interessos, generen raons per a totes aquelles accions que contribueixen a la seva consecució.

La dicotomia sorosiana no està plantejada en els termes correctes. El que cal distingir és entre els valors fonamentals que no són principis en sentit estricte, i els de conveniència.

Els valors fonamentals han de ser pocs, ben triats i clars. Formen part dels signes d’identitat d’una persona, d’una organització, d’una societat d’un poble. Quins es promouran amb proliferació de jocs d’atzar, donant a entendre que tothom es pot fer ric en dos dies, mentint impúdicament, fent la puta i la ramoneta, …? Per les seves obres els coneixereu.

5. A tall de conclusió

L’ésser humà és imitador per naturalesa i li agrada emular. Cada activitat o professió aporta els seus models. La política no és una excepció. Els murris clonen murris, i segons el lloc que ocupin i la influència que tinguin, ho omplen tot de murris. Més d’un haurà pensat que l’article de la llei d’universitats, educar en valors, acabarà servint com un mitjà de comprar voluntats via subvencions. Més que l’omplir-se les butxaques, el que s’hauria de denunciar i condemnar amb tota la força és la corrupció de tants i tants joves idealistes a qui el seu pas per la prepolítica ha fet perdre tot vestigi d’excel·lència espiritual, per l’exemple que han rebut dels que haurien d’haver estat els seus mestres.

Els valors fonamentals col·lectius han de ser fruit del consens sobre el fi que hom considera valuós i com més universals, és a dir, com més universalment acceptats siguin, millor. La dignitat humana és l’únic valor universal absolut. La selecció mai no s’ha de fer prescindint de les conseqüències. I aquests valors no han de ser nominals, sinó efectius, per sobre de tot s’han de respectar i fer respectar. Tothom qui es volgués dedicar a la política hauria de saber que són d’estricta observança, que la seva conculcació comporta l’exclusió del col·legi.

La formació en la política hauria de tenir com a un dels valors superiors ensenyar que s’ha de predicar amb l’exemple. “Obras son amores y no buenas razones”. Organitzacions prepolítiques, com ara la Fundació Relleu, que assumeixen de ple les condicions prepolítiques com a base de la seva actuació, poden fer-hi molt.

Moltes gràcies per la seva atenció.