La porta daurada de Poblet

La Porta Daurada ni s’arronsa melangiosament ni s’estira per arribar on no pot, s’aixeca segura sobre ella mateixa, esvelta, noble. Com tot, Poblet és signe de la nostra sobirania perenne, no solament record d’una passada grandesa, sinó senyal, testimoni, penyora de la nostra passada, present i futura plenitud nacional. La Porta Daurada ens és lliçó d’aquell domini sobre nosaltres mateixos, de l’autogovern més pregon que ni s’escura ni s’allarga, reposa amb suavitat i força en el lloc que és el seu lloc al món. Tota afirmació nacional deriva da l’ésser d’una realitat ben aposentada sobre ella mateixa ni arrogant, ni poruga, senzillament senyora de la seva presència, oferint el rostre als vents amb serena mirada, ni agredint l’aire que l’envolta, ni suplicant desmaiada reconeixements aliens.

La nostra terra és plena de realitats naturals o construccions humanes que s’aixequen tal com són amb la seva estatura pròpia. Com avui nosaltres, a Poblet cal apropar-s’hi caminant amb respecte i goig, i contemplar amb una mirada amant la terra per la qual “Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas” i les belles construccions dels homes que la fan una terra habitable. Sense cap temor, com cap temor de res té l’ull de l’enamorat que contempla el rostre, el nacionalisme té el seu secret en aquest amor foll. La Pàtria és la nostra estimada i nosaltres som els seus pobres i esforçats cavallers. Cap temor de retrets, de pairalisme, sentimentalisme o folklore ens pot paralitzar, cap neguit ni de les accions a emprendre, ni de teories a desplegar, ni de treball, ni d’estudi ens pot excusar de retrobar en la visió joiosa de la nostra terra la font primera de les energies del nostre nacionalisme. Les accions, les teories, el treball, l’estudi i els seus neguits vindran després i aquest moment de joia els sostindrà enmig de qualsevol dificultat.

Sense fer nostra avui la lliçó de majestat i de plenitud de la Porta Daurada el nostre nacionalisme esdevindria sec, eixorc, infecund, estèril, gris, avorrit i trist.

La nostra vinguda avui a Poblet ens pot donar una segona lliçó, un segon ensenyament. La meditació sobre els moments de destrucció interna que comporta la nostra història i la nostra realitat. El meu pare i els seus germans havien jugat de petits entre les ruïnes de Poblet. El record d’aquelles ruïnes són el nostre real de la deixadesa, de la rutina sense esperit, de les obres de la mirada petita, de les obres de l’odi, de la rebentada sobtada i ximple, de l’embriaguesa rampelluda i poca-solta, del torçar-se, adormir-se i podrir-se que amenacen sempre totes les construccions humanes. Em refereixo a la destrucció del monestir i a la profanació de les tombes reials de l’any 1835. No cal ara examinar les causes ni la decadència del Monestir, ni de la destrucció, ni del període de prop de cent anys en què Poblet restà abandonat i fou testimoni de la terra sense esperit. Tal volta serà algun dia un dels tants temes d’estudi dels nostres estudis nacionalistes. Sigui com sigui, les obres de destrucció són sempre absurdes i sempre possibles.

Com ens cal la joia d’emmirallar-nos amb la majestat de la Porta Daurada, ens cal també la humilitat de reconèixer que som també hereus dels antics borratxos de Vimbodí i de la seva fúria destructora. El nostre nacionalisme enamorat cal que sigui, també, humil i lúcid.

Hem vingut a Poblet caminant, al Monestir de Santa Maria, una realitat passada i present dels frares del Cistell. Hem vingut contents del treball de la setmana des de llocs ben diversos de Catalunya, ens hem aplegat i hem arribat caminant contents, parlant de la joia i de la pobresa del nostre nacionalisme, i ara ens trobem al Monestir per escatir el sentit de les noves paraules i fer-ne motius de claredat i de força. Ho hem fet, tal com diu el vostre escrit de presentació, perquè “la vostra voluntat d’estudi i de reflexió sobre el conjunt del llegat de l’aventura humana: les tècniques i les arts, les ciències, el dret, els humanismes, la cultura i la religió. I ben en concret el cristianisme. No sabem fer-ne un parèntesi constant, com si la relació dels homes amb el que els ha estat anunciat com la seva salvació pogués ésser sempre reduït a l’esfera més íntima de les vides privades. Sabem que el misteri de la fe pertany al domini de la més pregona llibertat personal, però sabem també que la vida cristiana és ben present i és exterioritzada tant en la nostra història com a poble, com en el nostre actual moment” (Del document de presentació del Grup d’Estudis Nacionalistes). És així de senzill per dir-ho; i de vegades més difícil de viure en les mil i una complexitats de les nostres vides i, sobretot, en les vint mil complicacions que de vegades ens hi busquem.

Ens cal retrobar la senzillesa de plantejament en tantes coses que, el millor serà, ara, deixar la paraula a mossèn Ballarín, que en l’escrit-guió de les seves lliçons de Valls sobre “Esperit i Terra”, que aquests dies m’ha fet arribar, diu, parlant de “Els Frares del Cistell i la Vinya”:

“Cap als finals del segle XI, els monjos s’havien endormiscat de salms i s’havien engreixat de massa perdius. Amb les foguerades del món cavalleresc, sant Bernat i els frares del Cistell escamparen per Europa, de Riga a Alcobaças, l’orde del Cister.

A Poblet tenim les tombes dels comtes-reis, però les nobles pedres daurades vénen d’uns senyorívols monjos vinyaters. Entre càntics a dama Santa Maria, els del Cistell tornaren a la terra, a la pobresa.

Perquè no hi ha honor cavalleresc sense pobresa”.

La majestat sobirana de la Porta Daurada, al record vergonyós de tota destrucció, els càntics de Santa Maria dels monjos vinyaters conflueixen en l’única lliçó per a la nostra voluntat d’estudi.

Voluntat d’estudi que, com també diu el vostre document de presentació, és una voluntat de reflexió sobre el que és l’home: “quins són els desigs i els ressorts que ens mouen a la recerca de la felicitat, el benestar i l’amor; quines són les possibilitats humanes, tant de mesquinesa, embrutiment, violència destructora, com les d’heroisme, abnegació callada i generositat” (Del document de presentació del Grup d’Estudis Nacionalistes).

Poblet és com Catalunya una realitat sorgida de l’esplendor de la Terra i construïda com l’obra de l’Esperit. És, també com tot Catalunya, una realitat refermada. Catalunya com a realitat històrica és plena d’afirmacions repetides, d’esforços de supervivència, ens hem aixecat de les ferides d’agressions i ens hem oposat a les voluntats que ens negaven, als qui ens donaven per morts, una tossuda voluntat d’ésser, que ens ha salvat una i altra vegada com a poble. Aquesta voluntat de resistència pot ser cantada amb tons heroics i amb paraules de sentiment molt intens i dramàtic, com fa el poeta basc quan diu, si fa no fa, el següent:

Defensaré la casa dels meus pares
amb les mans i si les mans em són tallades
Defensaré la casa dels meus pares
amb els braços, i si els braços em són tallats
Defensaré la casa dels meus pares amb el pit,
i si el pit m’és arrencat
Defensaré la casa dels meus pares amb el cor

Això és un sentiment molt bell, és un moment abrandat, encès, tot foc i flama, com el ferro roent, i recitat amb més art i tremolor de veu i una bona mímica podríem acabar tots plens d’emoció patriòtica. No seré jo qui faci massa broma d’aquestes coses. Però els moments d’exaltació i d’abrandament no són res si no se’ls fa seguir dia a dia d’una conducta apropiada, feta de paciència, pobresa i joia. La voluntat de resistència de Catalunya enfront d’agressions externes l’hem demostrada. Si calgués, hi tornaríem. En la mesura que encara calgui, hi som. Però justament a aquesta voluntat de resistència ens cal ara, avui, comprometre’ns a una pacient voluntat de resistència com a poble. Ens cal demostrar que sabem i volem viure junts, establir-nos junts (això vol dir etimològicament en llatí “consistir”, ens cal una consistència nacional. Ens cal assegurar l’anella de la cadena de generacions, de relleu entre els homes que han viscut sobre aquesta terra i l’han edificada i l’han feta digna de sobirania i de llibertat. On són les races lliures, la nostra hi anirà. Com diu el vostre escrit de presentació: “Com a joves i catalans, som els hereus de totes aquelles generacions que, amb més o menys encert, han anat tancant la seva anella, entrecreuant-la amb l’anterior, fins formar una mil·lenària cadena d’història, de tradicions, de cultura, de Nació. Per seguir el fil del pas de les generacions que van configurant un país, no volem partir de zero, sinó recolzar-nos en el mestratge de la història ?llunyana i recent? i d’aquells homes que han mostrat una trajectòria inequívoca de fidelitat a uns ideals de catalanitat”. Són molts més dels que de vegades hom pensa, i moltes vegades, els que han treballat més decisivament ho han fet habitualment en un major silenci. Juntament amb la lliçó de la Porta Daurada, del record de 1835, dels monjos del Cistell, cal parlar de la primavera de 1958. Es un fet del qual m’he assabentat aquests dies i que em pertoca d’assenyalar com a bocí intermedi d’aquest tram de la cadena de generacions. Un fet que sobretot per part del seu protagonista femení tan habituada a no deixar rastre i a treballar en un silenciós capteniment, no permetrà de fer-ne massa ostentacions, ni cal, però deixeu-me’l ressaltar amb tota la seva fecunditat històrica i, per a nosaltres avui, amb el seu simbolisme esperançador. Ara fa vint-i-quatre anys, per la Setmana Santa de 1958, Montserrat Jarque sortia amb les seves noies-guies des de Poblet fins a Montserrat fent el camí a peu, seguint els oficis a diferents esglésies de Catalunya, ajuntant així la pregària, el sentit de l’esforç humà i la joia de la terra. Qui llavors dibuixà el camí i orientà la ruta fou Raimon Galí. El camí que hem fet avui ens l’han triat en Raimon Galí. Ell escriu a la plana final del seu llibre Els camins de l’estimar:

“Cal tenir el coratge de seguir els camins un cop trobats i de posar-hi el que és més difícil: les enyorances i les solituds. I l’angoixa de la nostra injustícia en marxa’’.

Els camins de l’estimar, com tota la vida, són irreversibles. Sense l’ajut de Déu que ens esborra les marrades, no arribaríem mai al cim.

Sense l’ajut de la Verge perdríem tota llum. Avui sols voldria cantar a Poblet la “Salve amb regust de vinya i avellaner. I que les tres llums damunt l’altar major m’acompanyin sempre”.

Hem caminat fins al monestir de Poblet parlant de la joia, pobresa i gratuïtat del nacionalisme. Sobre el que n’hem dit en parlarem tots plegats després d’aquestes paraules ja massa llargues. Deixeu-me dir encara un parell de coses. La joia, la pobresa i la gratuïtat poden semblar noms de realitats massa íntimes, personals o espirituals, i el nacionalisme alguna cosa massa externa a elles i a les persones. Alguna cosa que solament tindria de veure amb l’organització administrativa o política dels ciutadans o, estirant molt, a nivell de reivindicació històrica o cultural. La paraula nacionalisme -com gairebé totes les acabades en isme- té inconvenients, i de vegades cal donar-ne explicacions circumstanciades un xic difícils. Sobretot per discernir-ne components agressius o despersonalitzadors. De tota manera, no té cap substitut que no tingui inconvenients més greus. Cal recordar a quina realitat bàsica respon, ho podem formular així: Els pobles que han adquirit consciència de grup específic, que saben que són una nació, refusen que siguin uns altres pobles els qui decideixin en comptes d’ells el seu procés històric. Aquests pobles volen organitzar la seva pròpia comunitat, la seva pròpia vida. Volen disposar de si mateixos, volen autogovernar-se. Volen articular ells mateixos els seus propis pluralismes, especialment els de l’ordre social. La necessitat d’autogovern és un fet natural, arrenca de la naturalesa de les coses, és un dret. Podem dir que és un dret a exercir la consistència nacional, i que, com a tot dret, li corresponen uns deures correlatius. La nació és una realitat al servei de les persones, font del seu ésser, de la seva vida i del seu àmbit comú. Des d’aquesta perspectiva al nacionalisme com a corrent personalista i comunitari no se li plantegen dilemes artificiosos entre llibertat nacional i igualtat social. Això és un dels punts claus que ens convé mantenir per a ser conscients com a poble. Era i és la doctrina dels homes dels Quaderns de l’Exili, quan escrivien en l’editorial del quadern d’abril-maig de 1946, referint-se a Àngel Guimerà com a màxim precursor:

“El nacionalisme autèntic el duia d’una manera lògica a un socialisme idealista, ja que igualava tots els compatriotes” i citaven aquest text de Guimerà: “perquè quan Catalunya es despertarà per ésser sobirana d’ella mateixa, es despertaran amb ella els rics i pobres, no afalagant els uns i deixant els altres enrere, sinó esborrant odis de classes, agermanant hisendats i pagesos, obrers i fabricants, pobres i rics; en fi, tots socialistes d’una Catalunya associada, avinguts tots per sobre les impureses humanes...”

Algú em dirà, això és molt difícil. Exactament, ho és molt de difícil. I precisament per això és bo de reflexionar sobre la joia, la gratuïtat i la pobresa personal i del nostre nacionalisme, no fos cas que en les nostres inquietuds d’acció o de doctrina barregéssim sense cap escrúpol les nostres tristeses i avorriments, els nostres interessos mesquins o confiéssim massa en els nostres mitjans de tota mena. Per això una vocació d’estudi al servei del nacionalisme, cal emprendre-la amb la totalitat de la nostra vida personal.

Finalment em vull referir a alguns obstacles del moment present que ens amenacen d’esdevenir una terra sense esperit. El primer d’ells és la barreja entre l’avorriment i subtilitats crítiques. Un hom està sense saber massa què fer, però si un hom troba alguna cosa o algú engrescat a fer quelcom, un hom s’afanya a cercar-hi mil inconvenients i raons per no trobar prou interessant el que s’ofereix i es constitueixen mil disquisicions molt rebuscades de si això potser serà en benefici del Pere o del Pau, i s’argumenta: “I jo del Pere no en vull ser perquè el Pere és així com massa d’aquesta manera o d’aquella altra”. I vinga a dir coses i a trobar taps i tot el que calgui. I un hom torna a avorrir-se sol o amuntegat i a queixar-se de l’avorriment.

També és un obstacle de moltes coses possibles el fet de considerar les urgències d’altres coses aparentment contràries i sovint complementàries en temps distints o per persones distintes. Massa vegades sentim a dir que cal acció quan un hom té ocasió d’endinsar-se en l’estudi, que és una de les bones possibilitats de la vida humana. O bé entren unes ganes molt grans de teoria i de debats verbals quan una acció molt concreta és oferta. O bé se’ns parla d’un perill de pairalisme quan la invitació és retrobar la nostra història ben arreglada. I a l’inrevés, un hom s’afanya a no considerar prou nacionals els moments dedicats a l’estudi o a l’interès per tota la cultura humana. I que el que és espiritual és polític, i el que és polític és poc cultural, o que la ciència teòrica cal que sigui subordinada a la tècnica i l’economia, que ens sobren teories i cal acció o que les accions concretes són insuficients sense plantejaments doctrinals, o bé que cal coses específicament juvenils o que el que es fa solament entre joves és poc consistent, o entre plantejaments nacionals i plantejaments socials, i així amb moltes mitges veritats perquè davant d’una possibilitat també sempre en podem pensar una altra. Enfront de totes aquestes coses “cal saber trobar el propi camí i lloc per a donar un rendiment que contribueixi a la consistència nacional, sense massa justificacions ni aclariments previs massa llargs ni deliberacions verbals”. No estic fent cap elogi d’engrescaments irreflexius, però molt menys el faria de rutines còmodes i avorriments tristos. Estic invocant com a fruit de la pobresa i de la joia nacionalistes la generositat reflexiva, serena i sòbria, l’esplendor de la terra i de l’esperit.

El poema de Gabriel Aresti