La política i l'art d'actuar, d'Arthur Miller
Arthur Miller
Edicions La Campana, Barcelona, 2002.
Arthur Miller, Premi Príncep d’Astúries de les Lletres, és un dels més grans dramaturgs i intel·lectuals nord-americans. Ha publicat entre moltes, La mort d’un viatjant. En un text de lúcida ironia i excepcionalment suggestiu per a tothom Miller explica com l’actuació teatral i la política són arts bessones, “els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d’aprendre a fer d’actor”. Aquest petit tractat es proposa simultàniament tant d’ajudar a formular correctament la pregunta: és bo que la nostra vida, i també la política sigui regida tan profundament per les arts del teatre, des de la tragèdia al vodevil i a la farsa? com a trobar la resposta adient. La seva anàlisi és bàsicament descriptiva i periodística, i profunditza en la psicologia de polítics rellevants: Roosevelt, Kennedy, Clinton, Bush, Hitler, Mussolini i Franco; i les arts interpretatives d’actors com Bob Hope, Clark Gable, Marlon Brando i Dustin Hoffman. El text, tan breu com àgil i fàcil de llegir, és redactat en un sol capítol, sense divisions, i centra la seva anàlisi primordialment en la política dels EE.UU. L’edició que n’ha fet La Campana de la traducció de Ramon Folch i Camarasa, inclou un epíleg del periodista Francesc-Marc Álvaro titulat: El teatre de baixa intensitat que ara es fa, on s’analitza l’escena política catalana des del 1975 fins als moments actuals abans de l’expectativa de l’imminent calendari electoral.
Actualment ens mouen més les nostres reaccions glandulars enfront de la personalitat d’un líder – la seva manera “d’actuar” que no pas les seves propostes o el seu caràcter moral. Aristòtil creia que l’home era un animal social per naturalesa, i , de fet, ens governen les arts de la representació –és a dir de l’actuació–, més que no voldríem. El misteri del líder com a actor és tan antic com la civilització, però en els nostres temps la televisió ha produït un canvi quantitatiu en la seva naturalesa. Avui els individus corrents, milions de vides, es troben envoltats- assetjats, podríem dir per les arts del teatre. D’altra banda es deia de Reagan la incapacitat per distingir entre les pel·lícules que havia vist i els esdeveniments reals en els quals havia participat. Reagan era ben representatiu de la perplexitat que apareix en una persona quan l’experiència li arriba tan sovint a través de l’art de l’actuació teatral. En aquest món de la comunicació mediàtica per uns, i la interpretació teatral per altres, cal acabar pensant que tanmateix ens hem de preguntar si no és simplement una estupidesa esperar consistència o fins i tot coherència dels candidats a un càrrec nacional quan es veuen obligats a satisfer interessos que, de fet, són contraposats. Això dóna també als polítics una altra dimensió: la dificultat per semblar tipus corrents. Actuar és representar un paper. Miller aproxima una regla general o axioma: com més t’apropes a qualsevol mena de poder, més teatre has de fer. La qüestió és, fins a quin punt? La màscara i el maquillatge ja existeixen des de temps primitius. Els homes transformen el seu aspecte exterior i la seva manera de parlar per atreure damunt seu uns poders que amb el seu comportament ordinari no poden aconseguir, no solament el món és un escenari, sinó que de vegades sembla com si gairebé haguéssim esborrat la fina línia que separa la ficció de la realitat. Hi ha una sola norma bàsica fonamental en aquest joc: per tenir èxit en la televisió cal aplicar la minimalització davant la càmera, facis el que facis, fes-ne menys i irradia tranquil·litat. En poques paraules, actua, fes teatre. En els debats polítics la tendència a la càmera pot tenir un efecte limitador de l’espontaneïtat dels participants en el debat i de la seva voluntat d’entrar en conflicte amb l’oponent. En la nostra perspectiva de ciutadans-votants el que volem dels dirigents és exactament el mateix que exigim als nostres líders: la seguretat que estem en mans d’algú que ha dominat els esdeveniments i ha vençut les seves pròpies incerteses. Els éssers humans, com va dir el poeta, no podem suportar gaire realitat, i l’art de la política n’és la millor prova. El problema és que d’alguna manera un líder acaba per simbolitzar el seu país, i, per tant, la pregunta inquietant és si, quan es planteja el veritable problema, ens en podem sortir actuant. Franklin Roosevelt va ser l’únic President dels Estats Units que no va fer d’actor, però probablement , diu Miller, de tant bon actor que era. Per això va tenir sempre molt de compte en no mostrar mai cap mena de feblesa.
Actualment, el volum d’actuació teatral que ha posat en joc tant el president Bush com els demòcrates és espantós, després del recompte de vots i que el Tribunal Suprem hagués de decidir-ne el guanyador. Bush va actuar com si fos el guanyador, el Tribunal Suprem com si fos el Tribunal Suprem, Gore va actuar pràcticament boig d’alegria per haver estat derrotat i així successivament una cadena de teatralitats. Clinton adora actuar, mai no se sent tan viu com quan interpreta. El seu amor a l’actuació teatral pot ser la seva emoció més autèntica, la part més real d’ell mateix i com en el cas de Reagan no hi ha línia divisòria entre la seva actuació i ell mateix: ell és la seva actuació, hi ha una tensió subjacent entre ells i el seu paper. Aquesta tensió pot paralitzar l’amor, en la tribuna pública com al llit. El fonament bàsic del poder polític no ha canviat mai: és el fet que el líder està disposat a recórrer a la violència, si cal. Ho va definir Hobbes. Però fins i tot dir això és simplificar massa. Un líder americà podrà fer un sermó dominical sempre que tingui l’espasa a l’abast de la mà. Es va veure amb Roosevelt i John Kennedy i ho veiem actualment. En l’art de “l’actuació” hi ha una paradoxa. És rar avui que el polític s’interessi per les arts, l’artista és pels polítics un excèntric, un sospitós, una nosa, una amenaça per a la moral o un estafador. O tanmateix, l’art –especialment la música i el cinema– ocupa el quart lloc entre les exportacions americanes més lucratives, no gaire lluny dels avions. Però l’art ha estat sempre la revenja de l’esperit humà per damunt dels curts de vista. Tot el que no es converteix en art desapareix per sempre.
En l’epíleg que ens ofereix aquesta edició Francesc-Marc Álvaro fa un repàs dels principals actors i protagonistes de la política espanyola i catalana des de l’inici de la transició. Les seves planes són plenes d’intel·ligents i agudes apreciacions i el millor és llegir-les. Des de l’històric “Ja sóc aquí” de Tarradellas des del balcó de la Generalitat el 24 d’octubre de 1977, el text té un record objectiu per tot l’espectre polític i dels grans líders actors a l’alçada dels models nord-americans que van protagonitzar el període de la transició. Adolfo Suárez, el galant que va dirigir la Televisió Espanyola, Felipe González, l’heroi fascinant, Jordi Pujol, a qui descriu com primer actor de sòlid bagatge i de molt eficaços registres i que demostra el millor d’ell mateix quan es troba contra les cordes, Manuel Fraga Iribarne, Santiago Carrillo etc. Tots ells han deixat pas a un relleu de segona generació. Es produeix el pas dels actors-creadors, als actors-gestors que dominen l’escena del teatre actual de la política, on la posada en escena es mesura per un control excessiu de tot el que fan i diuen a l’escenari, i on l’antiga màgia es menys té. Es descriu l’estil de Carod-Rovira, d’Antoni Duran i Lleida, de carrera encara oberta, d’Artur Mas, dels que han callat com Miquel Roca, casos de difícil classificació com Maragall, polítics com Montilla, destre fent d’apuntador en la tramoia etc. Recorda també com en aquest relleu figuren fills de grans intèrprets que proven sort, com Suàrez o Pujol. Álvaro es pregunta de què seran capaços els nous artistes que arriben en aquest nou context que defineix com a “política de baixa intensitat”. Aquest llibre tan actual i punyent de Miller sobre el líder-actor, i el text que l’acompanya de Francesc-Marc Álvaro sobre el líder-gestor, mereix però un comentari. Si el segon grup és una forma mediocre de fer teatre enfront el model americà, cal que ens fem la següent pregunta: realment és aquest, l’americà, el model que ens convé? No ha estat, a la vista dels fets actuals, una perversitat per a la política europea el seguidisme als models americans allunyats del contacte i coneixement real de les persones i les societats? El líder-actor pot tenir la virtut, com a mètode, de la seducció, però en definitiva potser cal propugnar un líder-persona, categoria no definida en el llibre però en la qual de ben segur podríem situar a alguns o molts d’aquests “nous artistes”.