La pime industrial a Catalunya: missió impossible

Les pimes industrials viuen com a empreses subsidiàries de les grans corporacions industrials (Seat, Nestlé, Almirall, Puig) i realitzen una aportació fonamental a les arques de l’Estat, ja que gràcies a la seva activitat es recapta l’IVA, l’IRPF, la SS i l’impost de societats que fan girar la roda econòmica de l’Estat del benestar. L’actual situació de degradació de l’activitat industrial en general als països occidentals i molt concretament a casa nostra fa que el model vigent durant més d’un segle, quedi no només en entredit, sinó que estigui clarament en vies de desaparèixer. Durant els darrers 30 anys, el pes de la industria en l’economia catalana ha caigut del 50% a prop del 25% del PIB.

Factors negatius per a la sostenibilitat de la nostra indústria. La vocació industrial del nostre país ha de fer front actualment a un cúmul de reptes que la deixen pràcticament fora de joc.

El primer i més angoixant és la competència dels països asiàtics. El cost de mà d’obra difícilment serà inferior al 10 euros/hora. A Xina, difícilment superarà el dòlar/hora. A l’encariment progressiu, cal afegir-hi l’enorme dificultat que existia fins fa poc per reestructurar fàcilment les plantilles. L’actual nova llei soluciona parcialment aquest problema, però crea moltes incerteses per la inevitable inseguretat jurídica a què sotmet el mercat laboral, perquè no és fruit d’un pacte sinó d’una imposició i pot ser alterada per un nou govern. Els costos energètics en els darrers 5 anys s’han pràcticament duplicat, fruit d’una insostenible política energètica que menysprea l’impacte brutal d’un sistema energètic opac i desestabilitzat. La fortalesa de l’euro respecte del dòlar s’ha incrementat un 50% en 10 anys fent quasi impossible exportar fora de la zona euro. La muntanya de regulacions mediambientals i de seguretat farà que el cost d’instal·lació d’una nova planta o simplement el manteniment d’una ja existent incorporin una quantitat de despesa insostenible (adaptacions a normatives d’emissions, de residus, de sorolls, elèctriques, antiincendis). La política intervencionista i dirigista d’una administració poc amable amb els sectors tradicionals i molt decidida a donar diners sense control a projectes “innovadors”, fa que s’hagin de suportar en els darrers anys inspeccions laborals de caire recaptatori. És humi-liant que existeixi una oficina de denúncies anònimes que generin inspeccions on l’empresari queda immediatament sota sospita. Una lectura acurada del nou Estatut català, en aquest sentit sortosament ineficient, deixa clar que als industrials se’ns ha de controlar i planificar per evitar que fem mal a les persones i al medi ambient.

A tots aquests factors cal afegir-hi actualment, i com a conseqüència de la crisi financera, una manca de crèdit per a inversions i per al propi circulant. Aquesta situació, fruit de la patètica situació del sector financer, ha acabat amb moltes petites empreses.

Com resistir

De tot el que he dit, se’n pot treure una única conclusió: el món industrial està en vies de quedar reduït a un petit percentatge del PIB, com ja li va passar en el seu moment al sector agrícola. És possible que això sigui així. L’únic problema és que tot el sistema impositiu està basat en l’IVA, l’IRPF i la SS, i per tant cal donar ocupació a una gran part de la població i manufacturar per recaptar els impostos. Només com a exemple, si els 90 milions d’ampolles de perfums que es produeixen anualment en la meva indústria acabessin importats de la Xina (deslocalitzats), caldria recol·locar 200 persones i acceptar una pèrdua d’ingressos de prop de 8 milions d’euros en impostos. Però aquest és un problema de l’Estat, no del petit industrial. Tot i que, òbviament, de la seva supervivència en depèn igualment la supervivència de l’Estat del benestar.

Cal, doncs, resistir en la mesura del possible, intentant competir en servei i qualitat, en aquells subsectors on la competència no sigui ferotge i on encara quedin clients europeus. Cal reforçar els balanços i els fons propis amb una política ferotge d’autofinançament, en la mesura del possible, ja que previsiblement, els bancs seguiran sent de poca ajuda.

Caldria igualment que l’Estat i els mateixos governants prenguessin consciència de la gravetat de la disminució del teixit industrial, deixessin de posar traves injustificades a l’activitat industrial i afavorissin la desaparició dels factors negatius anteriorment esmentats amb mesures com ara: pactar definitivament una reforma fiscal assumible pels sindicats, devaluar l’euro (o sortir-en), limitar els increments dels costos energètics per les indústries, racionalitzar la regulació de l’activitat industrial eliminant els condicionants absurds, deixar de criminalitzar l’activitat industrial, fer arribar el crèdit a les empreses i evitar que marxin les grans indústries.

I cal, molt especialment, que el petit industrial faci un esforç de creure en la seva supervivència i superi totes les temptacions de tirar la tovallola. Hi ha, més enllà d’una qüestió econòmica, un autèntic repte social. Donar ocupació ha de ser una prioritat en un moment on només podran fer-ho els petits industrials que resisteixin.

Com a conclusió, uns breus comentaris personals

He acceptat d’escriure aquest article en un to neutre per fer-lo entenedor. La veritat és que no puc concloure’l sense abocar-hi algunes reflexions molt personals i completament sinceres. Sóc vidrier, fill de vidrier i nét de vidrier. Fabriquem flascons al Masnou des del 1931. He vist en els darrers cinc anys tancar 13 de les 30 plantes vidrieres de l’Estat espanyol. De l’associació de “fabricantes de vidrio hueco”, només en quedem tres dels sis que érem al 2007. I molt probablement, els altres dos acabaran tancant en els propers anys. Si he de ser “l’últim mohicà”, cal deixar clar que tot el que ens està passant s’hauria pogut evitar només amb sentit comú. El col·lapse de la política antiindustrials de tots els governs en general és monumental. Tots els factors negatius esmentats s’haurien pogut evitar. Cada vegada que sento parlar d’Innovació i Economia del Coneixement per la colla de profes i funcionaris que ens governen m’agafen ganes de fer pintades incendiàries a les seus de totes les conselleries i òrgans fiduciaris de tan hipòcrita casta. Amb els ingressos de la nostra activitat, bruta, insegura i poc glamurosa, s’han construït durant els darrers anys discursos i palaus institucionals com mai. I ara que estan aconseguint acabar amb nosaltres veuen esglaiats com la nostra fi els aboca irremissiblement al desastre econòmic. Qui pagava les misses? Els banquers? Les elèctriques? No!! La indústria! He dit que eren comentaris personals i inevitables. He vist darrere cada tancament drames personals que haguessin sigut evitables si se’ns hagués deixat seguir existint. Passegeu-vos pels polígons i veureu escenes dignes de MadMax. Però encara hi ha molts petits industrials amb la síndrome de “l’últim mohicà”! I polítics i gestors públics, ni que sigui per la vostra pròpia supervivència, feu alguna cosa! Feu els deures, devaluant, pactant reformes laborals, aturant els preus de l’energia, deixant de controlar-nos-ho tot, i donant crèdit a qui realment fa anar l’economia i pot tornar a crear ocupació.