La pàtria llatina, de Nicolau M. Rubió i Tudurí
L’autor de La pàtria llatina, fou un sòlid intel·lectual que inicià aportació pública en l’Escola Superior de Bells Oficis, creada a Barcelona el 1914 per la Mancomunitat de Catalunya. Era dirigida per Francesc d’Assís Galí, qui aplegà com a professors personalitats valuoses com Joaquim Folch i Torres, Josep Aragay i Nicolau M. Rubió i Tudurí, entre d’altres.
Rubió i Tudurí fou deixeble de Jean Forestier, amb qui s’especialitzà en jardineria ornamental. Des del 1917 fou el director dels jardins públics de Barcelona i col·laborà amb Forestier en la realització dels jardins de Montjuïc. Al voltant de 1925 introduí a Catalunya l’anomenat “jardí de paisatge”. Publicà Jardines de Barcelona (1929), El jardí meridional (1934), Estat espanyol, societat anònima amb N.Mart (1930) i El litoral català en un conflicte mediterrani (1933).
Per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 construí els hotels de la plaça d’Espanya i presentà el projecte “Barcelona futura”. El 1931 publicà a París Actar. El 1932 participà en el Primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana, en la ponència urbanística, i amb el seu germà Santiago presentaren un “Pla de Distribució en Zones del territori Català” (Regional Planning). El 1934 construí a Barcelona l’edifici de la Metro Goldwin Mayer.
S’exilià el 1937 a París on col·laborà en La Tribune des nations i fou el representant oficiós del president Lluís Companys a prop del govern de França. Rubió i Tudurí mantenia una gran relació amb un moviment mediterranista que s’expressava en la revista Cahiers du Sud a Marsella. El 1936 li havien publicat Le Reveil de l’Afriquer i el febrer de 1938 La Catalogne, la Mediterranée et l’Afrique.
Publicà nombroses llibres sobre les caceres a l’Àfrica, és autor d’obres de teatre: Un sospir de llibertat (1932) Judas Escariot, Midas, rei de Frígia (1935) i Ulisses a l’Argòlida (1962). També publicà novel·les, Cacera en el no-res (1954) i No ho sap ningú (1961). Rubió i Tudurí es considerat com una de les personalitats més representatives del noucentisme.
Doncs bé, aquest arquitecte dedicat a la planificació del territori i a la construcció d’edificis prou representatius en escriure La pàtria llatina feia una de les aportacions intel·lectuals més suggerents de la seva trajectòria. Josep M. Quintana, que fou el qui traduí a la llengua catalana el llibre, hi afegí una introducció en què explica que per a Rubió i Tudurí “la seva visió d’Europa vista des de la llatinitat, és un concepte que, partint de l’element grec, es confon amb el romà i forma una sola civilització, la qual, un cop empeltada al tronc indígena d’Occident, dóna origen a un esperit particular, el que ell denomina ‹‹esperit llatí››”.
El llibre recorre el món llatí a través dels segles, n’analitza les característiques i en situar-se en l’època que s’obria a l’acabament de la Segona Guerra Mundial assenyala la confederació dels pobles llatins com una unitat necessària per a esdevenir interlocutor en l’escena global.
Quan el llibre fou publicat a París el 1945 fou difícil aprofitar-ne les anàlisis i conclusions a Catalunya, però aquell text ha estat capaç de sobreviure a les maltempsades i avui ens ofereix la seva experiència que resulta especialment suggerent.