La paraula buida
Ho és tota paraula que es troba al lèxic i que hom utilitza per a fins aliens al seu contingut, o a la seva dignitat com expressió del pensament. Hom ha propagat doctrines a base d'un llenguatge equívoc, el qual ha actuat sobre les masses inclinant-les al servilisme o a la revolta. Perquè aquestes han estat les dues finalitats a les quals ha contribuït amb més eficàcia la paraula viva. Els homes habituats a dirigir-se a les multituds ciutadanes, a les diferents agrupacions socials, als organismes representants d'una ideologia, coneixen els mitjans de descartar el sentiment que ha de moure els esperits en un sentit o altre; l’acció o la inhibició estan sovint a les mans del bon orador o de l'escriptor discret.
La paraula és una arma perillosa que pot danyar el mateix que l'empra, quan ho fa inadequadament. Sovint, en la vida ordinària, se'ns fa retret de les coses que hem dit, potser no ben pensades, potser no ben sentides. Cal triar els mots amb cura i elegància, però sobretot emprar-los amb propietat, ço que vol dir que serveixen a l'exactitud i transparència del pensament. La paraula no ha estat creada per a disfressar les idees ni per a dissimular les intencions. Confusions de llenguatge han portat sovint a situacions espirituals perilloses. El sofisma s'aprofita d'aquesta ductilitat per a desviar el pensament de la seva trajectòria lògica. Raons d'ordre moral es superposen a d'altres de naturalesa dialèctica, per tal d'assegurar que la comunicació entre els homes tingui totes les garanties de veritat i d'eficàcia.
La vida contemporània es desenvolupa sovint en un ambient d'inquietud i de desconfiança, degut a una mistificació de les finalitats humanes, Cal fixar els termes del moment històric en relació amb el destí de les noves generacions. No ocultar la gravetat de l'hora present, les dificultats de tots els ordres, les possibilitats de reeixir en l'empresa. El progrés comporta, sens dubte, un augment de benestar, però també comporta nous sacrificis i noves obligacions. Cada vegada que la vida d'un poble es complica s'imposa una revisió de la seva conducta col·lectiva, interindividual i intersocial. És com un repensament que el desvetlla d'una possible uniformitat i atonia.
Aquesta és la primera veritat que ha de saber el poble per mitjà de la paraula transparent i viva. Perquè la veritat no pot danyar mai, sobretot si és dita a intel·ligències despertes i sense cap ombra de vanitat ni d'utilitarisme. Convé desfer el vell prejudici de la ignorància de les masses; quan aquesta existeix, no és mai tan general que no permeti aquella mínima comprensió que la convivència dóna. Demés, la veritat arriba també a la intel·ligència pel camí de la sensibilitat i del cor. La vida humana, subjecta a necessitats d'ordre material, no sempre reïx en la recerca del benestar, però és capaç d'assolir la veritable pau que dóna el compliment del deure. Seria una pretensió utòpica creure que una situació de perfectibilitat absoluta és realitzable en la societat dels homes. La visió paradisíaca d'un món llunyà ha contribuït a una concepció del present enervant i pessimista, perquè al costat d'aquella visió es dibuixa la penombra d'una resistència gairebé insuperable per a l'home actual.
La polèmica entorn dels drets i de les aspiracions de l'home va començar amb el segle XIX i durava encara a les seves darreries. Però el món, a força de sentir parlar i de discutir les possibilitats humanes que descobreix l'exploració del pensament, i les realitats històriques que s'hi ajunten d'una manera lògica, ha adquirit la plena consciència que l'home té una missió a acomplir i que amb la seva conducta s'ha de fer digne d'ella. No és a l'atzar com es camina a través de les terres verges, sinó amb un propòsit clar i amb una voluntat incommovible d'arribar a terme.