La orquesta del Reich. La Filarmónica de Berlín y el nacionalsocialismo, de Misha Aster

Tot melòman sap que l’Orquestra Filharmònica de Berlín es troba entre el grapat d’orquestres situades en el cim de l’excel·lència. A vegades, la fama de les orquestres és paral·lela a la dels seus directors musicals, que poden contribuir decisivament a la projecció del conjunt orquestral, amb vinculació estreta dels seus respectius destins. Des de la seva creació, a finals dels segle XIX, la Filharmònica es va consolidar com una orquestra excepcional formada pels millors instrumentistes, amb una personificació privada i un sistema d’autogestió per part dels mateixos músics que proporcionava una preuada autonomia en la seva organització i activitats. Quan l’any 1924, ja immersos en un procés de dificultats econòmiques, van designar Wilhelm Furtwängler com a director principal, van dipositar en el mític mestre un seguit de responsabilitats (artístiques, de personal, polítiques) que van suposar una ruptura en la seva tradició democràtica i que tindrien una gran transcendència en el futur de l’orquestra.

El llibre que comentem analitza profusament la relació que es va establir entre la Filharmònica -amb Furtwängler al capdavant- i el règim nacionalsocialista quan, aclaparada per unes dificultats financeres que amenaçaven la seva supervivència, el dia 1 de novembre de 1933 l’orquestra es va convertir oficialment en l’orquestra del Reich (amb l’aprovació personal de Hitler), esdevenint de titularitat pública i, sobretot, convertint-se en objecte de la política cultural i instrument de propaganda del règim, sota el comandament de Goebbels.

Com exposa l’autor, des d’aquell moment fins al 1945 el règim i l’orquestra es van utilitzar mútuament. Pels nazis, l’orquestra esdevindria el mascaró de proa musical que permetria mostrar la superioritat de l’art alemany; i en especial, durant la guerra, l’experiència musical adquiria una nova dimensió, reforçant l’aspecte propagandístic. Per l’orquestra, la protecció subministrada pel règim li conferia un seguit de privilegis dins les estructures culturals (de tipus salarial, d’exempció del servei militar, etc.), quelcom que els músics aprofitaren per conservar un cert marge d’autonomia artística i organitzativa, emparats també pel respecte que Hitler i Goebbels tenien per la figura de Furtwängler. Òbviament, aquesta situació privilegiada no els dispensava, per exemple, de complir les lleis racials i antisemites, però sí que podia alentir la seva completa aplicació, considerant l’actitud resistent i intercessora de Furtwängler, compromès en la defensa dels músics jueus.

El nou marc polític i organitzatiu va portar l’orquestra pels camins de l’autocensura i una certa docilitat, que sovint feien innecessàries les intervencions polítiques externes. Per això, com constata l’autor, pel sol fet de mantenir l’altíssima qualitat artística malgrat excloure grans directors i intèrprets per raons polítiques, i en la mesura que va excloure també de l’herència musical alemanya compositors com Mendelssohn, Mahler, Schönberg o Hindemith, l’orquestra, sense voler-ho, era un suport de la ideologia nacionalsocialista.

El llibre tracta amb especial detall el controvertit paper de Furtwängler, que sense manifestar mai cap tipus d’adhesió ideològica ni personal al règim, hi col·labora, encara que sigui passivament, tot intentant preservar la seva independència artística. Furtwängler s’encararà a vegades amb el poder, ja sigui respecte a la política de programació de certs autors i bandejament d’altres, en la no contractació de no aris, o en interferències de diversa índole, però el seu enfrontament no estarà motivat per raons ètiques, sinó artístiques. Per Furtwängler, la música estava per sobre de tot, inclosa la política, i per tant el que calia salvaguardar era la independència del director. Per això s’oposava a la interferència política en les seves tasques, més per una defensa de la llibertat artística i personal que per una actitud de rebuig moral a les idees nazis.