La núvia cadàver (Corpse bride)

Va ser durant les vacances de Nadal -una tarda d'aquelles que un no sap ben bé què fer- que el meu estimat veí em va embolicar a anar al cinema juntament amb els seus tres fills, de sis, nou i onze anys, i un amic seu de l'escola. El pla era aquest: es tractava que els nens passessin una bona estona veient una pel·lícula -que havien triat ells-, amenitzada la cosa amb un bon sortit de crispetes, i quedant els adults en un discret, i si convenia sacrificat, segon terme. El protagonisme havia de ser per a la quitxalla. Aquest era el pacte. I, vés per on, a banda del plaer que sempre suposa veure gaudir els infants, l'experiència ens oferí l'afegit de contemplar una pel·lícula encisadora, La núvia cadàver de Tim Burton. Tenint al cap films com Edward Scissorhands (1990), The Nightmare Before Christmas (1993) o Charlie and the Chocolate Factory (estrenada el mateix juliol del 2005), aquella anada al cinema prometia. I el cert és que no ens va defraudar. Ben al contrari, ens va entusiasmar, tant als adults com als menuts. Potser no és el millor treball que hagi fet Tim Burton -o en el qual hagi participat-; en aquest sentit, hi ha qui diu que El malson abans de Nadal (The Nightmare Before Christmas) és la seva veritable obra mestra; però sí que és indiscutible que disposa de tots aquells ingredients que fan que una pel·lícula pugui captivar l'ànim de l'espectador.

Quins són aquests ingredients? El primer i el més important: haver triat fer una cosa i haver-se mantingut fidel a la tria. En una entrevista, comentant les raons que el van portar a realitzar aquesta pel·lícula, el director californià explica que, "després de fer Malson abans de Nadal, buscava fer alguna cosa en el mateix mitjà, perquè l'encanta", segons diu ell, "l'animació amb stop-motion ." Aquesta és una tècnica de filmació, utilitzada tant a la pel·lícula citada com a La Núvia cadàver, consistent a rodar fotograma a fotograma. Es tracta de captar en cada nova imatge un petit canvi de posició en uns objectes que romanen estàtics, de manera que, en projectar-los, es tingui la sensació que es troben en moviment. Constitueix una manera de treballar ben artesana, ja que no s'empra tecnologia digital, per la qual cosa es van haver d'invertir cinquanta-dues setmanes de rodatge -quan en la filmació d'una superproducció del tipus Harry Potter es dediquen unes catorze setmanes-. Així doncs, partint d'una manera de fer cinema molt específica, Tim Burton cercà el material idoni per a crear una obra. I això se li posà a l'abast per via d'un sinistre, però al mateix temps tendre i commovedor, relat: "un parell de paràgrafs d'una vella història popular, que semblaven ben adequats per a aquest tipus concret d'animació. Com en el casting", conclou Burton, "vols unir el mitjà amb el material. (T. Burton a Warner Sogefilms, 2005). La tria del tema, doncs, no fou aleatòria, va estar determinada per la forma d'expressió.

La Núvia cadàver no és sinó un conte portat al cinema. Com tots els contes, també les llegendes, i fins i tot els mites, algun punt de recolzament en la realitat presenta. En aquest cas el relat fa referència a les persecucions i vexacions a què era sotmesa la població jueva a la Rússia del segle XIX. Sembla que en aquell temps bandes de fanàtics exaltats de tant en tant atacaven bodes jueves, mataven la núvia i l'enterraven amb el vestit de casament. A partir d'aquests fets verídics, que convé tenir-los en compte, situant l'espectador en una vila de l'Europa oriental -terra propensa al misticisme-, la pel·lícula ens narra una història impossible. A l'estil del millor Burton, la trama s'entreteixeix al voltant del casament atzarós d'un viu amb una morta. Un viu, de nom Víctor -a qui dóna veu Johnny Depp-, que en vida manifesta una certa tirada cap a la mort: té veta d'artista, li agrada dibuixar papallones i tocar el piano, però és maldestre en els afers mundans; i, per un altre costat, una morta, l'Emily -la dolça veu de la qual pertany a Helena Bonham Carter, parella actual del director-, que en la mort es mostra molt lligada a la vida: hi té un compte pendent que l'impedeix d'alliberar-se'n. És una miraculosa unió del natural amb el sobrenatural el que constitueix el cor de la narració. Plantejament que resulta summament atractiu al pensament i fecund en imatges, i que dóna mostres del geni del director californià, sempre disposat a posar la raó en situacions límit -aspecte que es demostra amb un simple cop d'ull a la seva filmografia-. Per a elaborar una història a partir d'una situació tan inversemblant com aquesta, sense fer una atzagaiada o caure en el mer absurd -cosa que fora molt desagradable per a una ment infantil-, es requeria de l'ús d'un mitjà molt poètic. Això és el que deuria atraure Burton, quan va llegir el relat per primera vegada. La tècnica d'animació, a banda de permetre una llibertat de creació, que el treball amb actors i scenaris reals, si més no, limita, ajunta la virtut de predisposar l'espectador a deixar de costat la lògica racional per jutjar allò que veu i sent. S'ha de tenir en compte que una bona part de l'acció transcorre en el món dels morts. Qui l'ha vist mai aquest món, oi? Arribats aquí, ja no se sap massa qui va triar qui: si fou Burton qui va triar el tema, o si va ser aquest que es va servir de Burton per a prendre cos.

Si forma i contingut es manifesten com un matrimoni feliç en aquesta pel·lícula, també resulta un encert la definició dels personatges. La paleta dels creadors mostra un joc "fauvesc" de caràcters contraposats. Els uns es defineixen per oposició amb els altres. En Víctor s'oposa als seus pares, el senyor i la senyora van Dort, peixaters de professió i gent d'èxit en els afers d'aquest món. El negoci de peix enllaunat que regenten els converteix en uns burgesos adinerats. Per la seva banda, Victòria, el tercer personatge protagonista d'aquesta història, i la núvia viva d'en Víctor, s'oposa també als seus pares, el senyor i la senyora Everglot, en la mesura que no considera les relacions humanes sota el rígid i hipòcrita esquema d'unes formes aristocràtiques. Si els pares d'un encarnen la figura dels nous rics descurats en les formes, els pares de l'altra són la viva imatge de l'aristocràcia decadent que només viu de les formes; si els primers volen el reconeixement social dels segons, aquests volen compartir la caixa amb els primers -cal recordar, en relació amb això, que el context del film és el segle XIX-. Des d'aquest angle, en Víctor i la Victòria, que han vist concertat el seu matrimoni pels seus pares, en el fons estan fets l'un per l'altre, com, d'una altra banda, els seus onomàstics ja semblen indicar. Els uneix el rebuig a la tradició de les seves respectives famílies i una fe sincera en el món de l'esperit. Una actitud molt romàntica, per cert. És simptomàtic que la primera trobada de tots dos es produeixi com a conseqüència de la interpretació d'una peça musical per part del noi, la melodia de la qual fa que la noia se senti atreta i s'hi atansi. I encara més simptomàtic: també el moment en què en Víctor manifesta el seu sentiment d'afecte envers l'Emily, el vèrtex d'aquest triangle amorós, coincideix amb la interpretació d'una peça al piano, aquesta vegada, però, a quatre mans, compartint l'execució amb la morta. Coneguda és l'especial predilecció que, des de temps de Kant, els pensadors romàntics sentien per la música, la qual consideraven l'art espiritual per excel·lència. Finalment, l'Emily. En front de qui defineix la seva personalitat aquest personatge? La resposta és que en front dels vius. Ella no pertany a aquest món. Fou la víctima innocent d'un assassinat comès per la mà d'un home extremadament vil: l'encarnació del mal, representada per Lord Barquis. L'Emily és una ànima en pena que només assolirà satisfacció per mitjà d'un sacrifici d'amor. Alliberarà en Víctor de l'atzarós compromís que té contret amb ella i permetrà que aquest s'uneixi amb la dona que veritablement estima, la Victòria. Fentho, haurà eliminat les restes d'egoisme que encara quedaven en ella, el seu amor serà ple i es convertirà en un esperit pur. Es transformarà en una munió de papallones que ascendeixen al cel, tot fent giragonses sota la llum blanca de la lluna.

Com veieu, i tal com deia més amunt, la pel·lícula és un conte portat al cinema. Ara, un conte romàntic. Amb un regust que recorda les llòbregues històries del mestre Edgar Allan Poe o la poesia d'exaltats sentiments de Charles Baudelaire. A l'equilibri entre el missatge i la tècnica i l'afinat tractament dels personatges, els acompanya una banda sonora de qualitat, a càrrec de Danny Elfmann, habitual en els treballs que dirigeix Burton, i de qui cal assenyalar que ha sabut traslladar bé l'esperit romàntic, a voltes deixatat, que impregna la història en les melodies de les seves composicions. Completen el conjunt d'ingredients que fan d'aquesta obra un treball reeixit: un guió sobri i sense grans complexitats, perquè el tema de per si ja és prou complex, i una acurada posada en escena, en la qual destaquen el disseny exagerat, però extremadament graciós, de l'aparença física dels personatges, i el joc de llums i de colors dels escenaris, sempre al servei de les situacions que es representen. En resum: una olla amb un punt just d'ebullició. Cal recordar que La Núvia cadàver es va fer mereixedora a la nominació a l'òscar per la millor pel·lícula d'animació l'any 2005 -òscar que es va acabar emportant Wallace & Gromit: La maledicció de les verdures de Nick Parck i Steve Box- Acabarem assenyalant que, part del mèrit en el dibuix dels personatges és d'una empresa de disseny catalana. Carlos Grangel, el seu responsable, s'ha convertit en un altre dels habituals col·laboradors de Tim Burton. De tant en tant, la rauxa, sàviament aconduïda pel seny, ofereix uns resultats ben dignes d'admiració.

Fitxa tècnica:

Director: Mike Johnson i Tim Burton
Producció: Tim Burton i Allison Abbate
Guió: John August, Caroline Thompson i Pamela Pettler; basat en els personatges creats per Tim Burton i Carlos Grangel
Fotografia: Pete Kozachik
Música: Danny Elfman.
Doblatge original: Johnny Depp (Víctor Van Dort), Helena Bonham Carter (Emily, la núvia cadàver), Emily Watson (Victòria Everglot), Tracey Ullman (Nell Van Dort), Paul Whitehouse (William Van Dort), Joanna Lumley (Maudeline Everglot), Albert Finney (Finis Everglot), Richard E. Grant (Barkis Bittern), Christopher Lee (Pastor Galswells), Michael Gough (Elder Gutknecht).
Direcció artística: Nelson Lowry
Nació: USA i Regne Unit
Any: 2005
Duració: 76 minuts