La nit del caçador

“Bé, us recordeu, oi nens, d’allò que us vaig explicar sobre Nostre Senyor, que pujava a la muntanya i parlava a la gent, i els digué: «Benaurats els nets de cor perquè
ells veuran el Senyor.»

I de com digué: «el rei Salomó amb tota la seva esplendor no fou tan bell com els lliris del camp.»

I sé que mai no oblidareu allò de: «No jutjareu si heu de ser jutjats, perquè ... bé, ja ho sabeu.»

I Nostre Senyor continuà i digué: «Vigileu els falsos profetes, se us atansaran amb una pell de be, però per dins són llops ferotges, pels seus fruits els coneixereu.»”

Retallada sobre un fons de nit estrellada apareix el rostre de Rachel Cooper pronunciant aquestes paraules de l’Evangeli. Aquest és el començament de la magnífica pel·lícula que avui us vaig a comentar: La nit del caçador de Charles Laughton. A l’anterior notícia ja us parlava d’aquest geni del cinema que és sir Laughton, però ho feia atenent a la seva faceta d’actor, la que, amb diferència, més va conrear. En aquesta ocasió, però, viatjarem a l’altra cara de la lluna, a descobrir el Laughton director. Es tracta d’una faceta que, pràcticament, comença i s’acaba amb aquesta pel·lícula. Sembla que la manca d’èxit a les taquilles va comportar que les productores no volguessin oferir-li més encàrrecs de direcció, i que el desengany del propi Laughton contribuí a fer que la seva obra en aquest camp no fos més pròdiga. El reconeixement de la pel·lícula ha arribat més tard, com en tantíssimes ocasions s’ha esdevingut en la història de l’art. Actualment, La Nit del caçador està considerada una obra mestra.

Prenent com a base, la història de dos nens que queden orfes de pare i mare, i que esdevenen víctimes de l’avidesa d’un padrastre sense escrúpols, Laughton en aquest treball ens proposa una reflexió sobre la naturalesa del bé i el mal en la conducta humana. El Bé, encarnat pel personatge de la senyora Gish (Rachel Cooper), s’identifica amb la voluntat de donar acollida als altres –ella recull els dos germans del riu quan fugen del seu temible padrastre–. És la lluita en defensa de la innocència. Aquella innocència de la qual en són posseïdors els infants, i que als Evangelis veiem que Jesucrist reclama per al món dels adults. D’altra banda, el Mal el constitueix l’Engany. La mentida fruit d’un desig fora mida d’estar per damunt de l’altre. Personificat en Harry Powell, el padrastre dels nens, el mal és el que s’oculta rera una mera aparença de bé. Atenció a això: Harry Powell, a més de ser un fals pare, és també un fals predicador! Es val de la paraula per enganyar els homes i, molt especialment les dones, les dones vídues, que, sense la protecció del marit, esdevenen víctimes propícies de les arts d’aquest bergant. Harry serà pare de John i Pearl els dos nens protagonistes del film perquè, assabentat que l’autèntic pare d’aquests els va confiar la custòdia de 10.000 dòlars robats en un banc, vol fer-se amb l’extraordinari botí. Per això, es casarà amb la mare, Willa Harper (Shelley Winters), i, quan aquesta s’interposi en l’assoliment dels seus sòrdids propòsits, la matarà. No hi ha escrúpol que l’aturi.

Harry Powell, extraordinàriament interpretat per Robert Mitchum –la millor interpretació que jo li he vist–, és un personatge mogut per l’odi. És un home a qui el ressentiment ha corromput per dins, com Satan, l’àngel caigut per no haver volgut reverenciar la creació humana de Déu, per ésser, i valgui la redundància, massa humana. A les mans, el predicador porta escrit odi (Hate), a l’esquerra, i amor (Love), a la dreta, i així que pot explica la història que el món constitueix una lluita entre aquestes dues forces, en la qual, segons diu, sempre acaba vencent l’amor. És la manera d’entendrir l’ànima d’aquells qui en realitat vol prendre possessió, i en vol prendre possessió perquè, des del seu punt de vista, la seva vida només els fa mereixedors de caure a la condició d’esclaus. La majoria de les dones, si no totes, viuen mogudes per la lascívia i la luxúria i, d’aquesta manera, impulsen els homes al pecat.

Caldria extirpar com fos aquest mal perquè el món esdevingués pur. Harry Powell viu esquinçat entre el seu desig de puresa i els seus instints, que el porten a sentir una atracció física cap a les dones. Ara, ell és un home a qui l’esquinçament esmentat porta a voler eliminar un dels dos objectes entre els quals se sent escindit, el segon. A l’inici de la pel·lícula, tot fugint en cotxe després d’haver comès un dels seus crims, es refereix a les dones com a “criatures ben perfumades. Criatures amb roba fina i cabells arrissats a qui Déu –el seu Déu– no pot sofrir.” Poc després, però, se’l veu contemplant des d’unes butaques on només hi ha homes un espectacle de cabaret. No us perdeu el diàleg que manté amb l’innocent Willa en la seva primera nit de noces. En aquest es fa ben visible les dimensions infinites del seu odi, un odi generat pel fet que, no ja la seva dona, o les dones en general, sinó el gènere humà no compleix amb les expectatives que ell té. Al reclam d’amor d’ella respon amb un contundent i vergonyant “et creies que et toquejaria d’aquella manera que figura que els homes han de grapejar les seves dones la primera nit de noces.” Si el món tot sencer és condemnable, jo, l’únic pur, tinc llicència per fer el que calgui per a sobreviure. És així que Harry pot justificar tots els seus assassinats. El seu nihilisme el porta a la mort, altrament dit, a la negació de la vida.

Enfront de la figura del predicador es dreça la de Lillian Gish. Una dona gran que es dedica a donar acollida a nens orfes. Cal tenir en compte que el context de la pel·lícula és el de la Nord-Amèrica de la depressió dels anys trenta, on la pobresa arribà a límits extrems. La senyora Gish no té una visió angelical del món en què viu, ella, a la inversa que Powell, combat el sexe masculí en allò que té de maliciós i pervers. No és que la cosa vagi d’un religiós misogin i una vella feminista, no. El rival contra el qual combat la senyora Gish és l’engany: el mal que s’introdueix en aquest món sota la forma de paraules ben sonants, però mancades de qualsevol compromís amb la veritat. És l’home que, sabent de la debilitat de la dona, n’abusa per a saciar els seus més baixos instints; altrament vist, la de l’adult que s’aprofita de la innocència de l’infant utilitzant-lo en funció dels seus fins. Menció a part mereix el personatge de John (Billy Chapin), el germà gran. A pesar de la seva feblesa –és només un vailet–, sabrà seguir el camí recte en un món en el qual les coses rarament són el que semblen. La seva serà una fortalesa interior. No podia ser d’altra manera, considerant que l’exterior és voluble i canviant. És la fidelitat al seu pare el que l’evita de perdre’s. I la cosa té el seu què!: la fidelitat és envers un pare que va robar. Això sí, que va robar per a donar de menjar els seus fills. Des d’aquest punt de vista, perquè no mirar-se l’escena en què detenen el predicador i el nen li colpeja l’espatlla escampant els cobejats diners damunt seu i tractant-lo de pare com un acte de desgreuge del seu autèntic progenitor?

Deixeu-me acabar amb una breu referència als recursos cinematogràfics. El missatge de la pel·lícula és el que és, però sens dubte aquest aconsegueix arribar a l’espectador d’una forma viva i pregona gràcies a l’ús que es fa de la tècnica. De primer, el ritme ràpid en què se succeeixen les escenes ajuda a què et faci’s teva la desorientació i el desassossec dels menuts, davant la manca d’un ordre humà, fins i tot còsmic, estable. El clima angoixant arriba potser al seu zenit amb les imatges de la fugida dels dos infants riu avall a bord d’un petit bot. Es tracta d’una seqüència construïda a partir d’una poètica nocturna i delirant, que usa dels recursos de la narració fantàstica. D’aquesta manera, el director aconsegueix trametre la sensació de neguit que suposa el sentir-se com un estrany al món; un món amb el qual no sembla que es pugui establir cap lligam de complicitat. Veient aquestes imatges, a un li agafen calfreds! Finalment, com podria ser d’altra manera?: el joc de llums i ombres, retrotraient l’estètica de l’expressionisme alemany, resulten essencials per acabar de donar aquest aire entre misteriós i enigmàtic que el contingut de la pel·lícula demana. Això queda perfectament plasmat en l’escena que suposa el primer encontre de John amb qui serà el seu padrastre. L’escena transcorre de nit. Amb la llum de la lluna, el nen aconsegueix distingir la figura del predicador: una ombra projectada sobre el fons blanc d’una paret de la seva habitació. En fi, una escena digne del millor Murnau.

Fitxa tècnica:

Director : Charles Laughton
Productor: Paul Gregory (United Artists)
Guió: James Agee i Charles Laughton basant-se en la novel·la Night of the Hunter, de Davis Grubb
Fotografia: Stanley Cortez
Música: Walter Schumann
Decorats: Alfred E. Spencer
Efectes especials: Louis DeWitt, Jack Rabin
Repartiment: Robert Mitchum (Harry Powell), Shelley Winters (Willa Harper), Lillian Gish (Rachel Cooper), Billy Chapin (John Harper), Sally Jane Bruce (Pearl Harper), James Gleason (Oncle Birdie), Evelyn Barden (Icey Spoon), Don Beddoe (Walt Spoon), Peter Graves (Ben Harper), Gloria Castillo (Ruby)
Nació: Estats Units
Any: 1955
Duració: 93 minuts