La Nacionalitat Catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba

El centenari de “La Nacionalitat Catalana", que s'esqueia l'any passat, serà recordat com un dels més discretament celebrats d'aquest país, juntament amb de la seva coetània Solidaritat Catalana. Malgrat tot, aquest text fonamental per al pensament polític català, introductor del mots “nació", “nacionalitat" i “nacionalisme" en el llenguatge corrent, encara ens pot servir com a termòmetre per prendre la temperatura del nostre moment actual.

Així, els primers capítols de l'obra ens expliquen una voluntat política exitosa, la del catalanisme, que descansava sobre una realitat i sobre una idea concreta de com els plantejaments polítics es difonen i guanyen pes social. La realitat que sosté l'obra de Prat és la Renaixença, de la qual l'autor no només se'ns mostra orgullosament conscient sinó que, a més, en subratlla la seva seva participació personal. Pel que fa a la difusió de les idees polítiques, Prat defensa la idea de l'expansió en cercles concèntrics, segons la qual el centre d'una comunitat genera plantejament innovadors que de mica en mica, s'escampen cap a les capes més àmplies i allunyades, on de fet encara persisteixen plantejaments anteriors. Així, la idea nova atrapa i xoca contra la vella -en els temps de Prat, la innovació era el catalanisme; la idea antiga la castellanització heretada de la victòria dels Borbons absolutistes.

També ara estem vivint un avanç d'un cert plantejament que abasta a tot l'espectre del fer polític català: l'esgotament de la idea de participació positiva de Catalunya a la realitat espanyola. Ben cert que d'adéus a Espanya se'n han sentit més d'un cop, amb més o menys força. Però sembla que sigui ara que aquesta idea sigui correntment acceptada, fins al punt que els intents de quantificar-la fins i tot econòmicament són cada cop més reiterats. Quin serà el final d'aquest moviment, no és possible de predir-ho, però el primer que podem afirmar és que, quan es posa en qüestió el paper de Catalunya a Espanya, la mateixa idea d'Espanya es replanteja i s'obren totes les possibilitats -i la més certa de totes, és que arribarà una resposta des de Madrid. La segona cosa que podem afirmar és que aquest esgotament té data de caducitat. Si alguna cosa cansa a fons, és això d'estar permanentment enfadats o “emprenyats", com ara s'ha de dir. L'única força que pot sostenir un esforç continuant és la força de l'esperança i aquesta sempre s'orienta cap a un futur més prometedor. Aquí reia la força de la Renaixença (que, certament, va sorgir en un moment de fracàs espanyol, però no era filla d'ell, sinó de l'inici de recuperació que Prat situa en les primeres reclamacions catalanes a participar en el comerç americà... d'abans de 1714.). Per aquest motiu, la recuperació de la voluntat de “plenitud", de la voluntat de col·locar “Catalunya al món" són, al meu entendre, els aspectes fonamentals de la conferència d'Artur Mas el passat 20 de novembre al Palau de Congressos. No són pas idees noves, també en Prat trobem aquesta necessitat de recuperar la potència i la dignitat del país. Però donat el decaïment generalitzat i el cert ambient de queixa sistemàtica, sí que les haurem de qualificar de “refundadores". Són paraules velles que donen nova vida.

Pel que fa a la manera concreta d'expandir un nou plantejament polític, l'esquema de Prat només em sembla vàlid fins a un cert punt. De fet, descansa en una visió molt jerarquitzada de la societat, segons la qual una única elit il·lumina a la resta de la societat. Diria que actualment, hi ha molts grups que es reivindiquen com a elits, com a especialistes d'àrees més o menys àmplies, amb el resultat que actualment hi ha una multiplicitat de centres, tots amb pretensions de donar una resposta total. Una mena de cacofonia dirigida a la totalitat d'un cos electoral d'una amplitud i varietat mai vista, gràcies al sufragi universal, sobre el qual, al capdavall, només aconsegueix incidir de manera molt superficial i molt puntual, via manifestacions, manifestos i similars. Enfront d'aquesta situació, crec que es podria fer un intent de recuperar la quotidianitat de la política, és a dir, buscar sistemes en què la participació en la política des d'un àmbit pràcticament individual i més o menys continuat, sigui normal i tingui el seu pes. En aquest sentit, un fet que hi ajudaria seria el canvi radical de sistema electoral, de manera que s'abandonessin les llistes alimentades per l'obediència de partit i s'optés per les llistes obertes i les circumscripcions electorals úniques que viuen de la lleialtat envers els electors, guanyats porta a porta, vot a vot. Amb aquest canvi de sistema, però, no n'hi hauria prou. De fet, també comporta un gran risc d'atomització. Per evitar-ho i per, també, anar treballant mentre no arriba aquest canvi, cal d'altra banda que tots els centres que es dediquin a la reflexió política es coneguin entre ells i mantiguin un intercanvi fluid d'impressions. La naturalitat de les relacions entre els “caps pensants" d'aquest país tindrà com a conseqüència la facilitat en adoptar una posició política comuna i coherent en moments crítics -de fet, en aquests primers capítols de “La Nacionalitat", Prat ens parla contínuament d' “amics", de gent contemporània i d'antecessors que li són propers.

Per què, comptat i debatut, quin és el fonament del nacionalisme i perquè encara ara juga un paper tan determinant en la vida política? Per respondre aquestes preguntes, el text de Prat, amb la seva càrrega originària, ens és molt útil. Prat dedica a la teorització del nacionalisme i la seva aplicació al cas català des del capítol V fins al final del seu llibre i la seva posició es pot resumir com segueix. Prat presenta la nacionalitat, entesa com “una unitat de cultura o civilització", com una necessitat per a l'home, ja que aquest “neix, creix i es forma en el si d'una societat". És important subratllar que aquesta idea parteix del “fet", no pas de la “construcció" de la nacionalitat. Intentaré explicar-me. Prat, i en general, tot nacionalisme, no intenta explicar el perquè existeix, quina raó fa que existeixi una nacionalitat catalana. Prat pren la nacionalitat catalana com un fet, manifestat sobretot per una llengua i un dret propis.

És precisament aquesta manca d'explicació i de justificació racionals dels orígens la que alimenta totes les acusacions de totalitarisme i de voluntat de domini llançades contra el nacionalisme. Des d'aquestes posicions, resulta simplement ridícul el recurs de Prat a un “esperit nacional", que malgrat tots els embats, resisteix mal que sigui esmorteït, tot esperant en el seu “hivern" la nova “primavera" que el veurà renéixer. Contra aquests atacs, el primer que podem dir és que si el nacionalisme fos realment una ficció, llavors s'hauria d'acceptar que és una ficció a la qual tothom juga. Alguns amb tot el pes de l'Estat i les seves corresponents Societats Estatals per a les Commemoracions, promotores de magnes exposicions sobre, la glòria de per exemple, el Vè Centenari del descobriment d'Amèrica o del naixement de Carles V. Posats a fer de profeta accidental, m'atreveixo a dir que la propera temporada es portarà l'eslògan “1808, año de la fundación de la Nación Española". Tots els governants alimenten l'"esperit nacional", ni que sigui disfressat de “consciència cívica". I diria que es així perquè el nacionalisme juga en les nostres democràcies el mateix paper que la convicció de l'origen diví del poder podria haver jugat en l'absolutisme. Si en aquest, l'origen diví justificava el poder absolut del monarca, en les democràcies, el fet que la comunitat nacional s'alimenti de l'adhesió individual de cada un dels individus justifica i sosté l'igualitarisme entre els ciutadans.

D'una manera o altra, però, sempre ens retrobarem amb els fets. El “ser" que realment importa, tal i com defensa Prat en el llibre que ens serveix de base. Aquesta consciència de l'importància del ser, que de fet, és la gran aportació de Prat, crec que és la que està darrera d'una distinció que, ara que el nacionalisme ja no està de moda, cada cop guanya més terreny. És la distinció entre “catalanista" i “català". Sovint s'ha defensat com a necessària per a evitar la confusió segons la qual, la supervivència del fet català depèn de de les seves vicissituds en l'arena política i molt particularment, de les seves victòries o derrotes contra els nostres eterns veïns. Aquests polítics no són pas els salvadors de la pàtria, s'ha vingut a dir, sinó que més aviat, és la pàtria els que els suporta i la que, amb una tossuderia còsmica, es manté fidel passi el que passi. No són pas els catalanistes els que persisteixen, sinó els catalans. No crec que es pugui dir que aquest és un posicionament mancat de raó, sobretot vistos els fracassos espectaculars del catalanisme polític (el mateix Prat albira, en el llibre que comentem, l'adveniment d'un federalisme ibèric). Però, en opinió meva, no crec que sigui una distinció justa. Fixem-nos precisament que si el catalanisme ha fracassat en allò més espectacular (el lideratge en una Espanya moderna o, alternativament, la consecució d'un estat propi), en canvi, els seus triomfs se situen en les petites coses, en els aspectes més anodins del que significa governar-se a un mateix. Petites victòries. Com ara que ningú s'escandalitzi que un Mosso li posi una multa, en virtut d'una llei catalana i a sobre amb el propi idioma. Com ara que ens posem a defensar una Agència Tributària pròpia (o vells contrabandistes!), ni que sigui perquè la no tan pròpia ens roba. No fa pas tant, més d'un de nosaltres hauria optat per l'acràcia daurada o la tirania -això sí, subtil. Vull dir que el catalanisme, el nacionalisme o com vulguem dir-li al fet de fer política catalana també alimenta i reforça a la nacionalitat catalana, a l'esperit nacional o com vulguem dir-li al fet de ser català. No crec que existeixi un exemple més clar que el de la pròpia obra de Prat de la Riba. Al capdavall, si ara crec que estic escrivint sense gaires faltes i si hi ha correctors amb autoritat per treure'm del meu error, és tan gràcies a la feina institucional del primer President de la Mancomunitat com a la fidelitat d'un poble en els anys més foscos.

Voldria acabar amb una petició final. Necessitem una nova “Nacionalitat Catalana". Una obra senzilla de forma, clara en l'expressió, densa de contingut, que ens serveixi com a punt de reunió comú i que tingui tant d'èxit, que tothom es trobi que, un Sant Jordi o altra, li ha arribat a les seves mans. Seria una senyal, prou clara, que d'aquesta voluntat de plenitud, d'unitat i al capdavall, d'alegria que traspua l'obra de Prat de la Riba i que, espero, hagi sabut transmetre amb aquestes línies.