La muntanya màgica, de Thomas Mann
Thomas Mann
Editorial Proa, 1992
Els grans corrents d’idees a l’Europa de fa cent anys.
En començar aquesta gran novel·la que és considerada habitualment com l’obra mestra de Thomas Mann, que cinc anys després, el 1929, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, escriu un “Propòsit” que orienta el lector sobre la ubicació en el temps i l’estil amb què es escrita. En aquesta mena d’advertiment diu que la història que s’hi explica “s’ha esdevingut i s’esdevingué antigament, en altres temps, al món abans de la Gran Guerra, amb l’inici de la qual van començar tantes coses que gairebé ja no han parat de començar. S’esdevé abans, doncs, encara que poc abans.” Thomas Mann havia començat a escriure aquesta obra la tardor de 1924, el trontoll profund de la que esmentem com a Primera Guerra Mundial (1914-1918) era ben present en l’escriptor.
També en el “Propòsit” el lector llegeix “som del parer que només allò minuciós és realment distret” i així és com comença a explicar-nos les experiències de vida que recull el personatge que fa de fil conductor, Hans Castorp, qui viatja al poble suïs de Davos per a visitar-hi un parent en un dels sanatoris d’afectats per la tuberculosi. Thomas Mann, a l’hora de triar l’escenari d’aquesta novel·la, va recórrer a l’experiència que li proporcionà el fet que el 1912 Katia, la seva dona, hi féu estada per curar una afecció pulmonar. El coneixement d’aquell ambient el degué atreure perquè era un món lluny de la plana, en què les relacions i els ritmes es movien amb més lentitud i més profundament, clars en els grans fenòmens meteorològics de l’alta muntanya i en la relació entre les persones, el temps hi passa pausadament, referint-se als malalts diu: “Tres setmanes són com un dia per a ells.”
En aquest marc, Thomas Mann explica amb detall a través de la trajectòria de Hans Castorp, que esdevé de visitant a malalt, la descoberta dels grans canvis de la natura –que a la plana passarien inadvertits–, un reguitzell canviant de pacients amb les alegries i angoixes, amb curacions i desenllaços i sobretot en la coneixença d’alguns personatges que constitueixen el moll de la novel·la i que descriuen els corrents de pensament que circulaven per Europa.
Aquests personatges centrals són Settembrini, el francmaçó, decidit partidari de la il·lustració, que explica apassionadament com una “Lliga per a l’Organització del Progrés” reunida a Barcelona havia decidit l’elaboració i posterior publicació d’una “Patologia sociòlogica”, “on les penes humanes seran descrites sistemàticament i exhaustivament, segons totes les categories i menes. Settembrini explicarà amb detall i insistència com la ciència i l’estudi són el camí. Som, doncs, davant, un dels grans enfocaments que caracteritzaven Europa ara fa cent anys.
Un segon gran personatge de La muntanya màgica és Naphta, jesuïta, apartat de responsabilitats per la malaltia, que explica com l’Església ha estat profundament revolucionària i així en un dels debats afirma: “La cultura del sòl europeu es deu als monjos! A ells s’ha d’agrair que Alemanya, França i Itàlia no estiguin cobertes de selves i aiguamolls, sinó que ens obsequiïn amb gra, fruita i vi! Els monjos, senyor meu, han treballat prou...”. Al llarg dels debats, Naphta arriba a creure que grans idees “ressusciten en el modern moviment del comunisme”.
Finalment, el tercer gran personatge, en la meva opinió de lector agraït, és Pieter Peeperkorn, “holandès de les colònies, de Java, l’amo d’una plantació de cafè”, que expressa els seus pensaments amb dificultat, però que aconsegueix un gran èxit social entre els que l’envolten. Hans Castorp sintetitza el personatge dient: “Ell era patró i comandant. El pes de la seva personalitat hauria decantat la balança encara que no hagués estat, com sempre, l’organitzador i el cap de l’empresa”.
Molts altres personatges faciliten a Thomas Mann la descripció de l’època, és difícil ressenyar-los perquè són un nombre important. Potser cal destacar Clawdia Chauchat, l’amor impossible de Hans Castorp, que en retornar d’un viatge i explicar-ne les experiències en llengua francesa, que encara era la llengua franca de l’època, referint-se a El Escorial el qualificà com “Un castell inhumà” i a continuació fa un elogi de “la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà.”
La gran novel·la acaba amb capítols on progressivament s’enrareix l’ambient entre els residents, esclat fàcilment la indignació en les activitats com a senyal de la gran tempesta de guerra que s’apropa. Quan esclata, tots baixen a la plana i es submergeixen en la confrontació. Thomas Mann ens diu que Hans Castorp hi havia passat set anys com a malalt i ara en les últimes pàgines el veiem marxant en ple combat enmig d’onades de soldats que protagonitzen aquella tragèdia.
La muntanya màgica és un gran quadre en el què el lector coneix a través de la vida quotidiana de molts personatges com era la vida abans del que Mann qualifica com “La tronada” que com ja sabem va canviar Europa. Al llarg de la lectura d’aquesta novel·la sovint recordem Stefan Zweig amb El món d’ahir. Memòries d’un europeu. La guerra que tanca el llibre significa el fracàs dels grans corrents d’idees que l’havien de millorar i projectar al món. Aquest no és un llibre d’història, però la reflecteix i ajuda a entendre’n un tros.