La lengua de las mariposas

Una tarde parda y fría de invierno. Los colegiales estudian. Monotonía de lluvia tras los cristales. Es la clase. En un cartel se representa a Caín fugitivo y muerto Abel, junto a una mancha carmín..."

Aquesta és la poesia que don Gregorio, mestre rural d'un poble de Galícia, fa llegir a un dels seus alumnes el segon dia en què Moncho, un nen de set anys, assisteix a escola. Mestre i nen són els protagonistes d'aquest film d'aire costumista, però amb un important contingut polític en el fons. La pel·lícula està basada en una obra de l'escriptor gallec Manuel Rivas. En ella se'ns conta la història a través de la qual un infant, el petit Moncho, fa la descoberta del món. Un món que descobreix tant des d'un punt de vista estètic, amb la bellesa sobreeixint de la natura, com des d'un de moral, amb els amors i les lluites fratricides que marquen les relacions humanes. És una descoberta que no fa sol, sinó dut de la mà del seu vell mestre amb qui l'unirà una relació ben especial. Aquest procés intern, que té per protagonistes el mestre i el nen, se situa en el marc dels convulsos anys de la II República, vigílies de la Guerra Civil espanyola, la qual cosa serveix al director per a oferir-nos un ventall dels personatges arquetípics de la societat rural gallega d'aquell temps. Hi veiem aparèixer les figures del capellà de poble, el cacic, la pagesia, i, és clar, el mestre rural, i d'altres, com els pares d'en Moncho. Home d'ofici el pare -és sastre-, ateu i republicà convençut, admirador d'Azaña; la mare, dona de missa, pragmàtica i poc donada a deixar-se enlluernar per la retòrica política del moment.

José Luís Cuerda, seguint el text de Rivas -cal recordar, en aquest punt, que el film va merèixer el premi Goya com a millor guió adaptat-, ens transmet la visió d'una societat animada per unes grans expectatives, les suscitades pel nou règim republicà, però que, tanmateix, viu amenaçada per l'existència d'unes forces latents, que es mouen sota l'impuls del ressentiment i l'odi a la llibertat. El tempo de la pel·lícula en certa manera ve determinat pels moments en què aquestes forces fan acte d'aparició, conformant una mena de crescen do el final del qual desemboca en un conflicte declarat, és a dir, amb l'esclat de la Guerra Civil. En aquest sentit, la irrupció a l'aula, al començament de la pel·lícula, de don Avelino, el cacic del poble, demanant al mestre davant de tots els alumnes que no s'estigui per punyetes i que apliqui una major disciplina a l'hora d'ensenyar el seu fill, constitueix el primer d'un seguit de senyals premonitoris del desastre que s'esdevindrà més endavant. No cal dir que don Avelino és un dels agents de les malèfiques forces de què parlàvem abans.

El món que va desvetllant Moncho no és transparent ni pur. No és el món virginal encarnat pel personatge de don Gregorio, el mestre -paper en el qual excel·leix, per cert, la interpretació de Fernando Fernán Gómez-. En ell hi ha la llavor del mal. Un mal que es fa present, com ja s'ha dit, en la figura del cacic, però que també apareix en la del capellà del poble i en la de les forces de la guàrdia civil. Tots ells membres i representants d'institucions que actuen com a intermediaris de l'autoritat, ja sigui política, ja religiosa. L'escena de la celebració de l'aniversari de la proclamació de la República per part d'uns veïns del poble, sota la mirada vigilant d'una parella de guàrdies civils muntats a cavall, és un altre dels senyals que enuncien la tragèdia final. L'esquema al voltant del qual s'estructura la trama de la pel·lícula és, sincerament, molt simple. Ens temem que en això es posa de manifest la ideologia política de José Luís Cuerda. Recolzant-se en uns efectes estètics extremadament acurats i brillants -tant la fotografia, amb unes bellíssimes imatges de la natura, com del vestuari i de la música demostren un treball de gran qualitat-, el director confegeix una imatge de les coses, i sobretot de les persones, que tampoc no és ni transparent ni pura. Peca de ser excessivament maniquea: n'hi ha uns que són bons, exageradament bons -compte amb aquests perquè acostumen a ser els pitjors!-, i uns altres que són dolents, terriblement dolents. Es tracta d'un problema que llasta tota la pel·lícula i que no sabem si s'ha d'atribuir a l'obra de Rivas o a la interpretació que en fa Cuerda, però que, en qualsevol cas, afecta el resultat final. El treball, al qual s'ha de reconèixer el mèrit de la intensitat poètica, no deixa d'insistir en els tòpics recurrents a partir dels quals s'ha elaborat la visió d'esquerres del període republicà i l'esclat de la guerra.

Que la pel·lícula queda llastada per això que hem dit i que, per tant, ens explica quelcom més proper a un mite que a una realitat, ens ho demostra el mateix tractament dels personatges. Uns estan en funció del que es vol ressaltar en els altres. De la vida i pensament de don Avelino, el cacic, i del capellà, poca cosa en sabem. L'un se'ns mostra només preocupat perquè el seu fill aprengui a manipular bé els números. No li interessen els coneixements humanístics que tracta d'inculcar don Gregorio. Aquesta mena de coneixements constitueixen cabòries que no aporten cap mena de profit material! Don Avelino el veiem, el poc temps en què apareix, apel·lant al sentit de l'ordre i a la necessitat d'aplicar mà dura: la letra con sangre entra. En fi, se'ns el pinta com un home mesquí i menyspreable. Dels trets del capellà del poble, encara en sabem menys. La seva personalitat, la trobem esbossada, molt simplista, al llarg d'una conversa que manté amb don Gregorio a la plaça del poble. És un moment clau de la pel·lícula, perquè en ell es defineixen les forces en conflicte latent. El capellà expressa la seva preocupació pel fet que, des que en Moncho va a l'escola "se li ha torçat el seu interès per les qüestions que s'ensenyen al seminari". Responent a aquesta observació, don Gregorio raonarà, mentre la càmera enfoca com el vailet se'n va a jugar amb una amiga seva, que, si això es produeix és perquè, després d'un període de reclusió, degut a una malaltia, el noi ha despertat a la vida i sent encuriosit per les coses del món. La conversa acaba amb un fred intercanvi de sentències en llatí. A un "salten les aus del caliu dels nius", pronunciat pel capellà, el mestre respon amb l'afirmació que "la llibertat és l'estímul dels esperits forts." En un cas es remarca la pèrdua del caliu en abandonar la llar; en l'altre el guany i el repte de la llibertat. Aquest constitueix un tercer senyal premonitori dels fets que s'esdevindran. Les figures del cacic i del capellà són despatxades ràpidament i superficial, tenint com a únic objectiu el fer més destacable la mena de relació que s'estableix entre mestre i alumne.

Ara bé, segons com, aquesta és una relació malaltissa. Don Gregorio és un home estrany. Amaga un cert misteri. Viu sol, va quedar vidu al cap de poc d'haver-se casat. I no té fills. Ja hem dit que és un personatge virginal, i, en cert sentit, estèril. Moncho, per la seva banda, també és un infant una mica estrany. El primer dia que va a escola, es presenta amb el nom de "Gorrión", perquè és tal i com l'anomena la seva mare. Dels nervis, perquè el mestre el fa sortir al mig de la classe, s'orina al damunt. La hilaritat que aquest fet provoca entre els seus companys farà que el vailet fugi de l'escola atemorit. A qui se li acut presentar-se amb aquest nom! A més a més, pateix d'asma, cosa que l'ha obligat a passar un temps de la seva infància reclòs i que li limita el fer certes activitats com és el córrer. Tots dos tenen, doncs, elements que els porten a viure a una certa distància dels altres. I tots dos han desenvolupat una sensibilitat extremadament delicada. Gaudeixen anant al bosc a buscar estranys, també, especímens de papallona, i, a classe, el gaudi és amb els coneixements de geografia i d'història. Don Gregorio és un exponent dels mètodes de la pedagogia activa. Pedagogia que va tenir un gran desenvolupament amb l'establiment de l'escola pública republicana gràcies, entre d'altres entitats, a la labor duta a terme per la Institución Libre de Enseñanza. Per ella, van passar-hi bona part de les ments republicanes. Sortides a la muntanya, transmissió dels coneixements d'acord amb les capacitats dels alumnes, defuig del càstig sistemàtic -exemple d'això n'és l'escena en què el mestre, com a bon Montessorià, davant d'un batibull de classe decideix romandre callat mirant per la finestra, en comptes de posar-se a cridar per obtenir silenci-. Aquesta és la pedagogia que utilitza don Gregorio. I aquesta és la base educativa sobre la qual s'havia d'edificar un nou món. Un món basat en l'ideal de la llibertat i la República com a forma de govern: "Los maestros no ganan lo que tendrían que ganar. Ellos son las luces de la República", diu el pare de Moncho, posant de manifest la seva confiança en aquest règim. "Si conseguimos", assenyala en un altre moment el mestre, "que una sola generación crezca libre en España ya nadie les podrá arrancar nunca la libertad".

Racionalitat i llibertat són les claus que han de permetre el ple desenvolupament de la humanitat de cadascú. Per a Don Gregorio, "el infierno del más allá no existe. El odio, la crueldad, eso es el infierno. A veces el infierno somos nosotros mismos." El seu pensament no contempla la possibilitat d'una dimensió transcendental en l'home. Ell defensa la necessitat d'engrandir l'ésser dels nens amb el coneixement del món -lloable inquietud-, però els seus arguments, basats en l'ús de la raó, resulten impotents quan del que es tracta és d'evitar que l'infern siguem nosaltres mateixos. Establir la raó i la llibertat com a fins suposa un greu perill. És un perill del qual ja va alertar el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, referint-se al pensament de la Il·lustració, perquè raó i llibertat han d'estar al servei de l'home, d'un ideal d'home, i no pas a la inversa. Les raons profundes de l'actuació i el pensament del mestre es fan d'alguna manera explícites en l'escena que transcorre a la biblioteca de casa seva amb el vailet, que coincideix amb el moment en què explica els motius de la seva solitud. Triant un llibre perquè aquell el llegeixi, don Gregorio agafa dos volums. L'un, el que acaba donant-li, és l'Illa del Tresor de R. L. Stevenson. L'altre, el que torna a posar a la llibreria -potser per a una millor ocasió- és La conquesta del pa del príncep rus Piotr Kropotkin. Conegut pensador anarquista que va basar la seva teoria sobre l'assoliment d'una societat ideal -comunista- en el desenvolupament del coneixement científic

Amb la seva concepció, i retornant als versos que citàvem al principi, el mestre s'impedeix la comprensió del sentit de la responsabilitat amb què carrega Caín per haver assassinat el seu germà Abel. I encara més, s'impedeix d'entendre el significat de la protecció que rep aquell. Significat que no és de cap de les maneres banal quan del que es parla és d'una lluita fratricida com la que va suposar la Guerra Civil espanyola.

Fitxa tècnica:

Director: José Luís Cuerda
Productors Executius: Fernando Bovaira, José Luís Cuerda
Productor Associat: José María Besteiro
Muntatge: Nacho Ruiz Capillas
Guió: Rafael Azcona a partir d'una narració "La lengua de las mariposas", de Manuel Rivas, que es troba dins el llibre ¿Qué me quieres, amor?
Fotografia: Javier Salmones
Música: Alejandro Amenábar
Direcció Artística: Josep Rosell
Vestuari: Sonia Grande
Repartiment: Fernando Fernán Gómez (Don Gregorio); Manuel Lozano (Moncho); Uxía Blanco (Rosa); Gonzalo Uriarte (Ramón); Alexis de los Santos (Andrés); Jesús Castejón (D. Avelino); Gruillermo Toledo (O'lis); Elena Fernández (Carmiña); Tamar Novas (Roque); Tatán (Roque Padre); Celso Parada (Macías); Tucho Lagares (Alcalde).
Espanya, 1999
Duració: 95 minuts