La incerta glòria de Joan Sales, o la llum d’un món desventurat

Novel·la d’amor, de guerra, però sobretot de mirades interiors que en fan, també, una obra existencialista, amb torbadores i pregones implicacions metafísiques.

“–Poc després de tornar de l’exili, va venir i em va demanar les cartes que m’havia escrit durant la guerra. Què havia de fer? Eren les seves, els hi vaig donar –i amb veu indignada, afegí– I mira què n’ha fet!
–Què n’ha fet?
–La Incerta glòria!”

Per a Mercè Figueras, l’amiga corresponent de Puig d’Olena, el fet de transformar en públic, encara que fos en forma de novel·la, uns textos que pertanyien a l’àmbit privat, era inadmissible. Formava part de les “indiscrecions” a les quals la tenia acostumada l’amic Joan Sales. Jo, tot i celebrant la dita indiscreció, no vaig gosar preguntar res més i ara me’n penedeixo. Perquè si bé la Núria Folch ens explica amb precisió els avatars de les diferents edicions, poc sabem del procés de producció d’aquestes, les motivacions, les vinculacions de l’obra amb la biografia de l’autor, els possibles models reals dels seus personatges. Les cartes de la Mercè devien afegir-se, en la inspiració i els materials de l’autor, a les d’altres corresponents. Núria Folch relaciona l’obra amb la relectura de les Cartes a Màrius Torres, les que els dos amics s’escrivien durant i immediatament després de la guerra: “També ens diu (Sales) que havia llegit les cartes ‘amb l’emoció de tot allò que m’evocaven’. Amb aquesta mateixa emoció començaria a projectar Incerta glòria, una novel·la on els esdeveniments de fons i els personatges secundaris són com fotografies amb algun retoc, i els protagonistes, combinacions de diverses persones reals –tots ells amb bastant, o molt, o moltíssim de Joan Sales mateix” (Núria Folch, “Notícia” a Joan Sales, Incerta glòria. Seguida d’El Vent de la Nit, Club Editor, 2a. edició definitiva en aquesta col·lecció, 1999, tercera reimpressió, 2010 –citem per aquesta edició).

No voldria estendre’m en la doble complexitat de la producció i de les edicions d’aquesta obra, tot i que, com a lectora, les he anat seguint des de la primera edició de 1956 fins a la que suara hem citat, passant per les intermèdies, concretament la segona edició de febrer de 1969. En l’Afegit a aquesta 2a. edició, l’autor comenta: “Afanyem-nos a dir que no tota la diferència d’extensió correspon a supressions d’aleshores; [es refereix a la publicació de la primera edició] hi ha llargs passatges afegits després, coses que he anat escrivint al llarg d’aquests anys d’aparent silenci”.

En faré un recorregut purament textual, a partir d’aquesta última edició de 2010, fixant-me especialment en les veus narratives amb les quals l’autor ha organitzat les diferents parts de l’obra, destacant alguns dels que em semblen els principals punts d’interès d’aquesta novel·la d’amor, de guerra, però sobretot de mirades interiors que en fan, també, una obra existencialista, amb torbadores i pregones implicacions metafísiques.

El text s’inicia com una novel·la epistolar, que serà crònica de guerra, en la veu del tinent Lluís, en el moment en què està pendent que el destinin a un nou batalló, mentre que en l’espera “haig d’anar matant el meu avorriment en aquest poble”, Castel de Olivo. Les cartes s’inicien al juny (de 1937) i hi evoca els onze mesos viscuts ja de guerra. El destinatari és un germà, poc present narrativament, confident fiable i contrapunt ideològic, que es fa palès des de les primeres ratlles: “No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista” (p. 26).

Destaquem d’aquesta primera part les magnífiques descripcions dels paisatges de l’Aragó, pregonament viscuts i interioritzats, font contínua de reflexions vitals –“el núvol i la roca”– però també transcendents, com la que genera el descobriment de la buitrera: “Aquella buitrera m’entrava molt endins; l’aridesa d’aquells ossos em feia sentir una set indefinida i em venien a la memòria unes paraules d’en Soleràs: ‘Una set immensa, una gota d’aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l’infinitament gran i l’infinitament petit’” (p. 46).

El personatge de Soleràs, que es reclama des de les primeres ratlles de la novel·la (“Pensava trobar en Juli Soleràs”, p. 25), és el contrapunt dialèctic del narrador i porta un dels fils de connexió (o de volguda inconnexió) que travessen tota l’obra. D’ell es conten històries estrambòtiques que el fan aparèixer com un personatge fonamentalment àcrata, contradictori, fins i tot grotesc, lliure, d’una llibertat que dóna lloc a un tipus de pensament que fluctua entre la pregonesa i la pura boutade. En aquesta primera part, Soleràs funciona com una mena d’“altre jo” d’en Lluís, però un “altre jo” no reflectant, sinó de contrast. Ell pensa i diu el que Lluís no gosa ni pensar ni dir, però en els pensaments de l’altre hi ha un tipus de veritat que és el que motiva la “necessitat” que tots tenen d’aquesta figura, que genera contínuament, per esperit de contradicció, la dialèctica interpretativa dels fet terribles que es viuen en aquesta guerra absurda. Ja en aquesta primera part són importantíssims els diàlegs que reprenen les idees, sempre provocatives, del personatge i que sovint s’acaben amb un “estàs boig” i que més tard es reprenen amb una frase freqüent: “En Soleràs tenia raó”.

A les descripcions del paisatge i dels pobles d’aquesta primera part, s’afegeixen les descripcions del monestir, saquejat i profanat pels anarquistes, l’episodi del castell i de la carlana que desperta la passió del protagonista, les dels habitants del poble i les dels altres components del regiment, amb escenes sovint grotesques que culminen en la terrible descripció de la batalla: la seva rudesa, la seva crueltat i, com a gran leitmotiv de tota l’obra, la reflexió, que és també vivència de la guerra, sobre l’obscè i el macabre, “la mort i el seu contrari”, com a principi i final de la vida, única certesa d’una existència absurda que s’acompanya de la recerca vaga de la “incerta glòria d’un dia d’abril”, citació de Shakespeare, que obsessiona aquesta joventut abocada a l’experiència de la guerra.

L’enamorament boig de Lluís per la carlana, que el porta a falsificar uns documents perquè aquesta pugui mostrar la legitimitat dels fills tinguts amb el carlà, assassinat pels anarquistes, suposa una infidelitat envers la seva dona, la Trini, la qual l’espera a Barcelona, amb el seu fill Ramonet. La segona part de l’obra són les cartes que la Trini ha enviat a l’amic Soleràs i que aquest fa arribar a Lluís per tal de fer-li prendre consciència del seu oblit culpable.

En aquesta segona part, la força interlocutòria del relat epistolar és més important que en la primera, perquè el destinatari, que comença sent l’amic-germà confident, s’acaba revelant com a enamorat i pretén fer seva la dona de l’amic Lluís, del qual ha desvelat la suposada infidelitat.

Frontal de la primera edició (1956) de Club Editor.

Les cartes de la Trini mostren la soledat pregona dels milers de dones que tenen els seus homes al front. Tot i que viu en una torre de la part altra de Barcelona, és una altra Colometa que lluita contra la fam que es viu a la ciutat durant la guerra, tractant d’alimentar el fill petit. Anècdotes com el difícil transport d’un sac de patates i el robatori per part d’en Soleràs d’uns pots de llet, funcionen com a emblemes del patiment d’aquestes dones, al qual s’afegeix l’horror dels continus bombardeigs. La correspondència amb l’amic permet, a més, un feed-backenvers el passat universitari del temps de la República i fins mirades a episodis anteriors de la història de Catalunya.

És una veu autèntica, lluitadora, innocent, la de la filla d’una família anarquista, pura, com el pare, el vell Milmany, que de fa contrapunt als horrors provocats per aquests militants o a les derives interessades del germà Llibert, que el converteixen en figura de l’instigador de crims i revoltes. La figura convencional de la mare mostra que la incomprensió d’uns esquemes llibertaris són equivalents a la que es dóna en uns esquemes burgesos i religiosos, i es fa palesa en l’episodi en què queda sobtada i “escandalitzada” amb el baptisme de la Trini. La conversió d’aquesta al cristianisme està encoratjada indirectament per l’amic Soleràs i moguda sobretot, exemplarment, pel pare Gallifa, figura de jesuïta, d’una religiositat entregada, que plana per tota l’obra com a model contagiós d’un cristianisme autèntic.

Una altra figura emblemàtica, menys important, és la de l’oncle d’en Lluís, el tiet Eusebi, “fabricant de fideus i macarrons”, figura prosaica que representa l’esforç treballador de la burgesia catalana davant les ínfules “aristocràtiques” de la branca paterna d’en Lluís –ambdues, però, perseguides en les revoltes que acompanyen la guerra.

A la tercera part, la veu narrativa es cedeix a Cruells, l’altre amic, fins ara a l’ombra de la seva condició de seminarista i alferes de sanitat. No hi ha interlocució, ni pròpiament memòries. Aquesta veu ens relata els fets viscuts al front, inicialment front mort, amb tot el grotesc intercanvi de mercaderies amb els “altres”, la vida expectant de soldats i oficials, fins a l’embranzida de l’atac final i, altra vegada, la crueltat dels combats, la mort, l’abandó dels ferits i la retirada republicana, penosa, duríssima, en la qual seguim durant molts dies aquests soldats republicans perduts per terres desconegudes.

Frontal de la darrera edició (2012) d’Incerta glòria, de Club Editor.

L’interès del personatge de Cruells en aquesta tercera part resideix en la seva funció de testimoni dels fets i, alhora, en la seva voluntat “adjuvant” de la situació d’en Lluís i la Trini; la funció principal és, però, la de transmetre la dimensió metafísica que la seva condició religiosa dóna a les vivències personals i col·lectives: ?“Els mesos passaven i als ‘crits estranys’ del principi succeeixen altres ‘crits estranys’; un s’hi perdia, no hi comprenia ja res, un es trobava més i més cansat i desencantat. Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, i per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no era restablerta la lliberta del culte catòlic, que era el de la majoria dels catalans? Hi havia moments en què sentia com un remordiment o un dubte de pertànyer al cantó republicà” (p. 393).

Aquests dubtes, la confrontació amb tantes contradiccions, són els que mouen la seva veu en la quarta part, les Últimes Notícies de les primeres edicions, presentades després amb el títol El Vent de la Nit. És certament un text molt diferent de les tres parts anteriors: el temps de l’escriptura narrativa correspon a un després de la guerra que va fins a una data molt significativa. La subratlla el mateix Sales en el ja citat Afegit de la segona edició: “He afegit un últim i extens passatge: aquell que, com veurà el perspicaç lector, duu una data tan recent com és el 26 de gener passat”; 26 de gener, la caiguda de Barcelona, i l’edició és de febrer de 1969! La veu és la mateixa, però l’estil canvia, no sols perquè el narrador té ara 50 anys, trenta anys després de les seves vivències de guerra. Narrativament, les noves formes de diàleg interior, d’una escriptura que reflecteix els moviments del pensament, que barreja records amb vivències presents, onirisme i realitat, són molt freqüents en la literatura dels anys 60, i són l’estil adient per al relat d’aquest “neurastènic” Cruells de la postguerra. Confrontat amb els seus records i els que proporciona una nova veu, la del “fantasma” Lamoneda, seguim amb ell l’esdevenidor dels diferents personatges de les tres primeres parts. Creiem per aquesta raó que, si bé El Vent de la Nit és un text diferent, pertany plenament al conjunt d’Incerta glòria i n’és inseparable, no solament perquè se’ns hi aclareix el destí dels personatges de l’obra, en Lluís i la Trini, en Soleràs, el comandant Picó, sinó perquè tot l’absurd, el grotesc i les injustícies d’aquesta postguerra no es poden entendre sense l’enfonsament dels ideals, l’esperit solidari amb què Cruells i els seus han viscut la guerra. No es tracta d’Història, sinó de les històries interiors de cadascun dels personatges, sobretot dels tres amics i la Trini, històries de mort, d’exilis, de retorns fugaços i desenganyats; històries també de vileses i traïcions, com les de Llibert i Lamoneda.

L’autor ha guardat la veu de Cruells perquè és ell qui, en la seva fe, està confrontat a aquesta Església que s’imposa, que s’identifica amb el vencedor, amb l’ocupant, i que no té res a veure amb la fe i el cristianisme de Cruells. Ja en la tercera part, l’opció religiosa s’aferma en el dolor, en la condició de vençut, en la mort –morts absurdes i injustes que fan descobrir el possible sentit de la mort del Crist. La fe és una opció salvadora davant l’absurd i el no-res. Quedava ja molt explícit en la conversió de la Trini.

Ara, però, aquest cristianisme no es pot identificar amb el d’una Església estranya al poble i victoriosa. Cruells perd la fe, i en la seva davallada coneix un món de desgràcia en què, més tard, hi trobarà també el Crist. El retroba en l’aparició misteriosa, deliri o somieig, de mossèn Gallifa. Contínuament, en un text extremadament ric i complex, sentim ressons de Baudelaire i Dostoievski, tan cars a l’autor. Ho seguim en les paraules que adreça mossèn Cruells als fidels: “–Tants horrors hem hagut de veure damunt d’aquest món desventurat! I el silenci del Senyor arriba a semblar de vegades còmplice (...). Si Tu ho sabies, Senyor! Perquè l’Anticrist et segueix com si fos la Teva ombra i mentre Tu calles ell parla, i Tu, Tu el deixes parlar i regnar (....). ¡Senyor meu i Déu meu! Si n’hem vist d’atrocitats damunt d’aquest món desventurat al llarg d’aquest segle criminal entre els segles” (p. 718).

Ho seguim també en el record insistent de les atrocitats “de l’Algarve a Kamtxatka”: les execucions massives, les cambres de gas, els camps de concentració, “un oceà de sang i de merda”. La veu del “vell” Cruells predica l’amor com a únic referent de la fe: “Fugim ben lluny de la mentida negra, però també de la mentida roja; ¡la Mentida és la reina d’aquest món i ens sotja pertot sota els colors més impensats! La Veritat és amor i en això la coneixerem sempre” (p. 719).

Queden els records, els somnis, la joventut perduda o, millor, viscuda, i són aquestes vivències, les d’“aquests grans sensuals” d’un dia d’abril, les que cremen “com a llenya molt seca i és per això que cremen sense consumir-se del tot, és per això que sempre tenen la mort davant dels ulls com un mirall. És per això perquè en senten la fugacitat vertiginosa, que cremen d’aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada, incerta glòria” (p. 680).

Obra polièdrica, fins i tot calidoscòpica, en què a cada sacsejada del text –veu narrativa, veus també de diàlegs, visions, espais, temps– les figures canvien, amb mil colors, i quan creiem copsar un episodi, un significat, un paisatge, un instant d’una vida, un moment de la Història, una idea, el nou moviment, una altra acció exterior o un nou moviment interior, ens l’ha transformat. Darrere, però, perquè tots aquests colors i figures es puguin veure, hi ha sempre una llum, la que il·lumina tota aquesta Incerta glòria, obra densa i rica, estranya, realista i poètica, onírica, de vegades voluntàriament grotesca, apassionada, sempre pregona i diversa. És la llum que plana al llarg de tota l’obra:

“La fe... ¡la fe se’ns comunica per contacte! Com una flama. I no en sabem res més” (p. 761).