La gran il·lusió, de Jean Renoir

Aquesta ressenya va ser publicada al diari Avui el 2 d’abril de 1983.

És aconhortador veure una sala d’assaig a Barcelona que repeteix –sense doblar– alguns dels films més importants de tots els temps. No oblidem que la indústria cinematogràfica és un negoci capitalista com qualsevol altre i que, en un moment donat –sempre amb el rerafons de la guixeta– serveix subsidiàriament la propaganda política. En els països totalitaris la guixeta i la propaganda són inseparables.

Això fa que els veritables realitzadors del cinema els puguem comptar amb els dits. L’actual decadència fílmica pot viure de la massificació que es conforma amb trucs psicològics, amb sexe o amb ciencia-ficció. El veritable realitzador sempre s’ha vist com un ostatge entre el negoci i la propaganda. Gairebé mai la seva motivació artística no és lliurement respectada.

Entristeixen, en canvi, els comentaris d’un públic que davant d’un realitzador veritable no entén res de res. I que són incapaços de captar la retina d’un Renoir que fa cinema tan bé com el seu pare quan pintava.

“La gran il·lusió” és una de les escasses cintes en què l’ànim del creador ha estat íntegrament respectat. És tret d’uns relats autèntics –només cal haver estat a la guerra per a comprovar-ho. Renoir ho va dir ben clar. “El meu film (1937) era una veritable denúncia de la guerra i a la vegada donava un missatge de pau. Era la gran il·lusió dels que als anys trenta vorejàvem la vintena i, ben aviat, ens havíem de trobar dins l’‘holocaust’”.

El reclam de la sala Barcelona recorda dues frases històriques entorn del film. La primera de Roosevelt. “Tots els demòcrates del món haurien de veure aquest film”. La segona del Dr. Goebbels en prohibir-la a Alemanya: “Aquest film és l’enemic públic número u”. Més clar ni l’aigua.

Però ni dins ni fora de la sala no he oït un sol comentari intel·ligent. Vells i joves es limiten a repetir les estruçades dels comentaristes corrents. “La clau del film és la conversa entre l’aristòcrata capità francès presoner, amb el seu carceller, un junker comandant de la fortalesa...”:

- No sabem qui guanyarà la guerra, però certament amb ella s’acabaran els De Boiel dieu i els Rauffenstein... Certament... la Revolució francesa... la història no marxa enrera...

La conversa és una part important del film, però dins el context de l’obra, és a dir, exactament al revés del que la gent capeix. Més grotescos són els comentaris d’un gran professional com Georges Sadoul, entestat encara en què les classes s’entenen per sobre les nacions. “El marquès De Boieldieu és més a prop del junker von Rauffenstein que de l’aviador francès Maréchal (Jean Gabin), nascut en el medi popular...” El Sr. Sadoul ens escamoteja que tot el film gira sobre el sacrifici personal i auster del capità francès, que dóna la seva vida per l’alliberació de l’home del poble, el tinent Maréchal. Els ritus que preparen l’evasió –fins els guants blancs del capità– són la més forta lliçó de fidelitat a la pàtria i al seu avenir, prescindint de la classe social. Les darreres paraules del capità morent, després de salvar els seus compatriotes, són el centre real de l’obra: “je n’ai pas manqué ma mort”. Confiades a l’alemany, adversari i amic, tenen un deix d’ironia i tendresa. El junker es plany d’haver mancat la seva.

Quan hom llegeix les cretinades de Sadoul a propòsit d’aquella gran il·lusió, s’entén bé per què va esclatar la segona guerra mundial i ara voregem l’àmbit de la tercera. Si la classe social que ha de substituir la que se’n va confon la llibertat amb els vicis d’aquella, i fa escarni de les seves virtuts, la pau no és possible i no parlem més de democràcia. El civisme fonamenta la democràcia. Però exigeix la donació gratuïta de l’individu. Donació gratis a la pàtria, a les noves classes socials, al company desvalgut, a l’amor net vers una dona, a l’amistat entre amics i adversaris. L’esperança de la pau és muntada íntegrament en l’acte d’assumir aquestes contradiccions sense enganyar-se. Heus ací el missatge de Renoir tot sencer. No podem treure un sol element sense destruir tota la seva gran il·lusió –i la nostra.

Des de Grècia sabem que la democràcia és el veritable teixit que pot dibuixar la pau a la història. Treballa en forma dialèctica. Unes classes socials obren un camí. Després es desgasten històricament i moren, no sense haver transmès el missatge que configura la identitat nacional. El poble és la continuïtat històrica. La classe és una funció ocasional. Aquesta és la dialèctica.

Tota referència al civisme ens portarà indefectiblement a la filologia llatina. No obstant, la paraula “areté” dels grecs, literalment intraduïble, dóna més plenament la idea de virtut moral i política. És la pedra angular de la nostra civilització. La democràcia és possible quan un capità De Boieldieu transmetent gratuïtament la identitat de la pàtria a les noves classes populars, conscient d’una mort “no mancada”.

Esperem la resurrecció de les virtuts cíviques de la nostra terra, per tal que el sacrifici de la nostra generació no resulti, al capdavall, una mort mancada.