La generació del 1901

No penso desdir-me mai de la meva afirmació que l'esforç realitzat pels catalans durant els cent cinquanta anys darrers no té parió  a cap més poble d'Europa o de fora d'Europa.
Jaume Vicens i Vives, 1960, Serra d'Or - L'espill dels dies: "Pairalisme i universalisme"

DE L’“APROXIMACIÓN A LA HISTORIA DE ESPAÑA” 1952, DARRERA REVISIÓ 1960

La crisi del segle XX

El dualisme de la generació del Desastre a Castella i a Catalunya és obvi. Però així com aquella ha tingut bons historiadors, aquesta ha passat quasi desapercebuda, a pesar de la seva claríssima consciència generacional, de la varietat i la qualitat dels elements que la varen integrar (pensadors, poetes, tècnics, industrials i polítics) i dels ràpids i sensacionals triomfs que va aconseguir en l’espai d’un decenni, tant en el terreny artístic com en el de construcció de “carreteres negres” (o d’asfalt). És una generació que no solament ha existit, sinó que ha existit amb una plenitud major que la generació del 1898 a Castella (...) M’he preocupat de perfilar el meu pensament sobre les dues variants de la mateixa generació, i em reafirmo en la hipòtesi de treball de la primera edició d’aquesta obra: és a dir, que a mesura que es progressi en la investigació s’observarà cada vegada més el pes decisiu que va tenir en la generació catalana l’optimisme burgès i en la castellana el pessimisme professoral.

Que aquest fet es traduís en la reivindicació per part de Catalunya de la teoria del pluralisme hispànic, entrava en la lògica dels fets.

Aquella generació va llançar dues afirmacions unànimes i tallants: Espanya no els agradava tal com era i calia europeïtzar-la al preu que fos. Sobre quina forma es donaria a la futura Espanya que ambicionaven aquells homes, hi hagué mires divergents: els perifèrics, sobretot els catalans, varen predicar una solució constructiva, optimista, burgesa i historicista; els castellans, en canvi, es varen caracteritzar pel seu pessimisme, l’estripada del seu passat, l’aristocratisme i l’abstraccionisme. Els dos grups s’alimentaven d’un patriotisme ardent, que desitjava cremar etapes i restaurar la grandesa d’Espanya. Si això no era possible, si Espanya era morta, els catalans, els bascos i els gallecs havien de renunciar a portar el pes mort de Castella. Aquí radicava el problema (...)

La diferència generacional a què hem al·ludit –i que expressem amb el doble grafisme: 1898 per a Castella , 1901 per a Catalunya– va provocar un dissentiment de criteris entre Castella i Catalunya sobre quina havia d’ésser l’organització de l’estat espanyol. A l’àpex de la polèmica intel·lectual i del joc polític es va arribar a posicions especulatives abocades al separatisme ideològic mutu, posicions que no varen deixar de ser aprofitades pels captadors d’entusiasmes fàcils. L’estricta realitat dels fets revela, en el corrent nacionalista mencionat, una intervenció dels catalans en la vida científica, social i econòmica d’Espanya més important que la que havien tingut en el passat. En el fons d’aquest afer es debaté no solament la possibilitat d’admetre una cultura autòctona i autèntica com a representativa d’una modalitat hispànica, sinó també la possibilitat de donar a l’Estat una estructura eficient i moderna, els dirigents de la qual, en lloc de politiquejar, es decantessin cap a l’enfoc i solució dels problemes més urgents i dramàtics del país. Per cohonestar les dues tendències, els nacionalistes catalans demanaven un règim d’autonomia. La seva proposta va ser deformada per concepcions anquilosades i pel temor que s’esberlés l’Estat espanyol (...)

DE LA “NOTÍCIA DE CATALUNYA” 1954, DARRERA REVISIÓ 1960

La gent de bé

La tasca de les grans generacions del segle XX –no pas senzillament la “intelligentsia” dels gaiters i dels mestres en Gai Saber, sinó també la dels industrials del cotó i la llana– fou recollida, definida i cisellada per la joventut que agafà les regnes de la societat catalana a començaments del segle actual. Una minoria conscient d’ella mateixa, de la seva puixança intel·lectual i econòmica, de les seves ambicions catalanes i hispàniques: la generació de l’any 1901, molt més expressiva en les seves inquietuds essencials que la tan lloada del 1898 a Castella. Els seus membres foren capaços d’enardir i mobilitzar la gent de bé, de formar un front solidari en què imperaven, simultàniament, l’ardiment i l’esperit de sacrifici, l’amor per les coses minúscules de la terra amb l’ànsia dels horitzons universals. Només la política oficial de l’època i els seus exegetes posteriors han estat orbs en considerar l’obra d’aquella minoria com a testimoniatge d’una posició dissident. Dissentien de l’Estat com a expressió d’una ineficàcia secular; i quants després no seguiren llurs petjades fins a canviar-lo tres vegades en el transcurs de dues dècades! Dissentien del lloc que els havia atribuït en la història hispànica la mentalitat oficial; i quants després els han donat la raó! Avui, a mig segle de distància, comprenem què hauria estat possible de fer amb aquell exèrcit disciplinat, orgànic, amb individus rectors, fortes minories dirigents i nombroses masses entusiastes, si l’Estat, despullant-se d’inútils prevencions, hagués recollit la seva força ingent, la seva encesa vitalitat.

En canvi, l’Estat, la política oficial, maldà tan com pogué per desanimar i encara destruir una de les poques minories realment actives aparegudes a Espanya des de finals del segle XVIII. Davant els successius problemes que li foren plantejats –socials, econòmics, intel·lectuals– la gent de bé vacil·là en la seva fe i en la seva actuació. No és estrany que devoréssim polítics i homes de govern, que es malmetessin tantes i tantes ocasions, quan a cada oportunitat que tenia aquella minoria hom maldava per posar-li bastons entre les rodes, per enfrontar-la amb una antiminoria, fàcil d’aixecar en un país sense tradició social ni política, recelós per natura de qualsevol disposició de la màquina burocràtica. I així la gent de bé consumí les seves energies en un propòsit molt superior a les forces de qualsevol comunitat minoritària europea.

En els horitzons actuals de la societat catalana la generació de 1901 –polítics, industrials, professors, poetes, filòsofs– ha estat aixecada per damunt de tota crítica menuda. Ella té el gran mèrit d’haver fet el país actual i de no haver passat en va. La seva obra és indestructible i irreversible. No ens importen les seves errades, mínimes en relació al conjunt de la tasca proposada. Nosaltres la mesurem per les seves realitzacions positives i, a més, per l’alçària de les seves ambicions. Perquè, per primera vegada a Catalunya, s’enfrontaren pràcticament amb el problema d’Espanya i el saberen apamar, en funció de quelcom universal, no a la mida, com han suposat els seus inintel·ligents detractors hispànics, de les seves posicions de campanar.

Entre el pragmatisme i el misticisme

Balançant-se entre aquests dos extrems –el cofoisme pragmàtic d’acceptar un fet existent; el mil·lenarisme de la catàstrofe redemptora–, Catalunya anà poc a poc passant la corda fluixa de la recuperació del sentit de l’Estat i de l’administració. Aquí rau el veritable i incriticable mèrit de la generació de 1901 i singularment d’Enric Prat de la Riba: el de fer possible que un equip de catalans palesessin llur alta competència com a governants i administradors de la cosa pública. Llur èxit travessà ben aviat l’Ebre i arribà a Castella com a possibilitat de reforma política i millora social sense trencacolls subversius. Però a Madrid hi coïen tot un altre arròs, i els grans primats del règim parlamentari o caciquista no volgueren ni escoltar aquella cançó. Tenien uns altres procediments. I amb llurs simpàtics tentacles dugueren els prohoms catalans a les palanques del Minotaure quan ja no tenien delit per a moure-les –ben entès, en el sentit de redreçament hispànic promogut per Catalunya–. Fou una experiència de la qual ningú no es remuntà aviat.