La fuente impura. Los orígenes antidemocráticos de la idea europeísta, de John Laughland
John Laughland
Editorial Andres Bello, Barcelona, 2001
El propòsit d'aquest llibre no és altre que posar de manifest el que, en opinió del seu autor, constitueixen els foscos i "impurs" orígens del procés d’integració europea i, com a teló de fons, l'imperialisme germànic i la seva voluntat de dominació política del continent. Laughland parteix de l'estreta correlació entre sobirania i Estat, d'una banda, i legitimitat democràtica i imperi de la llei, de l'altra, així com –des de la perspectiva de les relacions internacionals– de les equacions entre Estat-nació sobirà i equilibri de poder. El vigent procés d'integració europea trenca amb aquests esquemes, creant distorsions d'abast considerable.
El punt de partida de l'obra és que el futur postnacional que es persegueix a Europa té unes arrels ideològiques força inquietants. Així per exemple, les idees federalistes europees van ser defensades, en el període d'entreguerres i durant la mateixa segona guerra mundial, per persones properes als cercles feixistes i nazis, involucrades i immerses sovint en tasques de col·laboració amb els ocupants alemanys. Els exemples es poden localitzar a França (Groupe Collaboration, el personalisme de Mounier, Uriage, les ambigüetats de Robert Schumann), Bèlgica (les vinculacions belgues del grup francès Esprit, les proclames nacionalsocialistes de PaulHenri Spaak), Itàlia (corporativisme supranacional) i a la mateixa Alemanya (la Comunitat econòmica europea defensada pels nazis). En definitiva, es vincula el pensament nazi, vichyista i feixista amb la ideologia de la integració europea vigent en l'actualitat. L'autor troba un fil conductor de la integració europea en les pretensions hegemòniques d'Alemanya, prescindint de l'evident diferència entre els mitjans emprats per assolir-la al llarg de la història (conquesta o acord amb altres Estats) i centrant-se finalment en els propòsits i els resultats (l'hegemonia alemanya a Europa).
Laughland també contraposa la idea d'equilibri de poder, que des de Westfàlia va guiar la política britànica i que portà a l'equilibri europeu, a la idea d'hegemonia, que condueix a l'imperi del centre (Alemanya). La pràctica de l'equilibri de poder sempre ha topat amb l'oposició d'Alemanya (històricament de Prússia), l'objectiu de la qual, ja des del segle XVII, ha estat l'expansió de l'Estat a través del cultiu previ de les bones relacions amb les seus veïns, o almenys impedint que ingressessin en una coalició contrària. Alemanya és molt més forta quan té aliats i més vulnerable i dèbil quan està envoltada per enemics. Amb aquesta estratègia, Alemanya ha acabat obtenint pacíficament el que, des de Bismarck i altres va procurar obtenir per conquesta: una zona de pau i prosperitat al seu voltant.
La ideologia integracionista europea es fonamenta en l'hostilitat envers els conceptes de sobirania i Estat-nació, així com en l'economicisme, és a dir, l'enfocament en virtut del qual la política consisteix essencialment en l'administració de l'economia i la societat. Aquest plantejament és molt pròpiament germànic. El lideratge alemany es basarà en l'economia i no en la política: Alemanya ha estat tradicionalment un país apolític, que ha bastit la seva identitat en factors culturals i econòmics. La construcció d'una Europa supranacional implica l'abolició de l'únic factor que tradicionalment ha compensat el poder alemany: la política. Per això aquest país tindria un gran interès en desmantellar les estructures polítiques d'Europa, substituint-les per estructures econòmiques. Alemanya pot existir sense Estat; en canvi, França o Gran Bretanya no. Una Europa postnacional esdevindria així una Europa germànica. La visió economicista de l'Estat ens allunya de la política (és a dir, l'art de prendre decisions), que queda substituïda per la gestió burocràtica a càrrec de tecnòcrates que no han de respondre davant de ningú i que poden adoptar decisions "científiques", preses per raons exclusivament econòmiques menystenint les implicacions constitucionals, jurídiques i polítiques. Aquest es el model predominant en el marc de la Unió Europea.
El capítol dedicat a la Banca central té punts de notable interès, però és inconsistent des de la perspectiva de les solucions proposades, al marge de clars encerts en la diagnosi d'alguns problemes i reptes (sense comptar-hi, però, el fal·laciós paral·lelisme entre l'odi dels feixistes per l'or i l'abandó definitiu del patró or).
Finalment, en la seva crítica penetrant al sistema políticoinstitucional de la Unió Europea, la reflexió de l'autor és molt encertada quan ens recorda que la validesa general d'una constitució independent depèn de la política, no del dret: sense autoritat política, un ordre jurídic és un simple esquelet formal. Perquè, finalment, la sobirania és una qüestió d'autoritat, no de poder. La sobirania no s'ha de confondre amb el poder discrecional del govern, sinó que es una qüestió d'autoritat: es limita a descriure qui és responsable de què. La sobirania no diu res sobre la magnitud o naturalesa del poder que exerceix l'Estat, sinó que ens ajuda a explicar la font d'aquest poder i les condicions per al seu exercici. Per això, l'abolició de tota diferència entre autoritat i poder –que avui predomina en l'escenari europeu– significa reconduir totes les relacions humanes i interestatals a relacions de poder, generant greus problemes de legitimitat i responsabilitat.