La fragilitat de la Pax europea

La pax europea –com el sufragi universal– és una realitat molt recent i molt fràgil. Imposa deures a tots els ciutadans i ha estat “venuda” com una font de privilegis i avantatges mitjançant una retòrica economicista que lligava l’europeïtat a l’argument més o menys indefinit de la prosperitat econòmica després dels desastres de la guerra. Després de la primera crisi del petroli els problemes europeus es barregen amb el que s’ha anomenat manteniment de l’estat del benestar. L’actual realitat europea ofereix problemes constants a tothom, a totes les posicions; podem discernir: els que deriven de l’emergència de problemes de substrat, les tensions derivades de l’extensió de la lliure circulació de mercaderies i els que deriven del manteniment o no de l’estat del benestar. Parlem ara només dels primers, els problemes de substrat.

Si contemplem amb algun detall la realitat europea ens adonarem que per sota la homogeneïtat de vida creixent que travessa les antigues fronteres i l’homogeneïtat dels estats membres hi ha, a cada pas, realitats més o menys latents, fruit d’antigues tensions més ben o mal resoltes en la quotidianitat. Vaig tenir ocasió d’estar a Cholet, prop de Nantes, en plena Vendée, poc després de les commemoracions del bicentenari de la Revolució francesa. Allí el 14 de juliol mai havia estat ni podrà ser mai alguna cosa així com una festa. Em van explicar que en ocasió del bicentenari les autoritats republicanes varen reunir els alcaldes de la regió per pensar alguna mena de celebració del 14 de juliol que tingués un mínim de viabilitat. Finalment, varen decidir fer un castell de focs a la Plaça Major. No el va anar a veure ningú. Les finestres de les cases estaven ostentòriament tancades i els carrers en silenci i deserts.

El que vull indicar amb aquest exemple és que les homogeneïtats que ara s’homogeneïtzen estan molt plenes de silencis d’una memòria històrica molt tossuda amb la qual haurà de conviure sense cap mena de frivolitats la nova homogeneïtat política interestatal de la ciutadania europea. Ideològicament, ara seran els uns, ara seran els altres. Recordem Braveheart d’un Mel Gibson australià d’ascendència escocesa que fa una pel·lícula que enfada els anglesos; les derrotes de Baviera davant la Prússia unificadora; els problemes oberts del terrorisme basc, irlandès o cors; la constant inestabilitat belga; la moderna unificació italiana del Risorgimento no sona igual a la Llombardia, Les Marques o el vell regne de Nàpols, un substrat que es remourà amb recents invents, les dificultats cròniques del Mezzogiorno i la soterrada crisi italiana de “règim”; el malestar de l’antic regne de Lleó dintre l’autonomia espanyola de Castella-Lleó; la feble, però constant, reivindicació de l’espai occità. M’explicava un francès francès de la Picardia que no s’havia adonat fins als vint-i-dos anys que no era del tot francès: en marxar cap a París la seva àvia li va dir que anés molt en compte amb els francesos. Podem afegir a aquesta dimensió de problemes de substrat el record de les guerres que d’una manera gairebé ininterrompuda han anat fent entre si els estats components de la Unió Europea des del segle XVI –i ja abans– fins al 1945. En aquestes guerres, gairebé tothom, amb diferents fronteres i règims, ha envaït o fet sofrir tothom.

Cal adonar-nos que la construcció europea ha d’ésser necessàriament una tasca molt llarga de pacificació.