La formació del ciutadà

El filòsof Kant diferencia en el procés de formació (Bildung) de les capacitats humanes un moment positiu, la cultura, consistent en el desplegament d’aptituds i un moment negatiu, la disciplina, que és la manera de reprimir i finalment eliminar la constant inclinació a apartar-se de certes regles (KrV (1781) A709). En les societats modernes el dret de ciutadania és universal. Aquesta és una veritat legal i una exigència ètica de tota vida política democràtica. La democràcia és la igualtat de tots en el respecte de la llei i com deia Chesterton el govern de l’home qualsevol. En conseqüència una societat democràtica es compromet a educar tots els seus membres en el respecte a la llei i a la formació de tots els seus membres com a possibles governants. És un error de concepte confondre els tecnicismes de la versió procedimental de la democràcia en les societats de masses amb tot els seu sistema d’experts amb l’horitzó essencial de la vida democràtica que és la lliure discussió pels ciutadans dels problemes que els afecten. És en aquest contrast que Hans Blumenberg donà l’any 1961 aquesta original definició de formació (Bildung) com la “capacitat de no deixar-se seduir”.

Si el sistema escolar tingués únicament com a finalitat una conformació comunitària o tribal, la seva durada és massa llarga i el seu tarannà massa flexible; si el sistema escolar es justifiqués únicament com un servei de promoció individual en el mercat de treball, els seus costos són massa barats i la seva estructuració serà sempre massa rígida; com a lloc creador d’opinió pública passiva té massa rivals més rics en mitjans i de major prestigi social; l’aventura de la llarga escolaritat obligatòria de les nostres societats es justifica perquè és el lloc únic de formació dels ciutadans. També és un greu error de concepte situar el sistema escolar dintre l’anomenat estat del benestar, com un entre d’altres serveis socials que els poders públics promouen per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans i que avaluen per experts com un procés social més entre processos socials.

La formació del ciutadà no és de cap manera, doncs, la planificació per experts d’un ensinistrament executat per menys experts que actuen amb pautes preestablertes sobre individus aïllats de la seva condició d’actors polítics. La instrucció pública és diàleg amb autoritat entre l’acció d’instruir i l’acció d’aprendre, instruir i aprendre a desplegar aptituds i a eliminar disfuncions. No hi ha cap mena de passivitat ciutadana, els passius són únicament les pedres i els troncs.