La flor de l'esperança, de Josep Ma Ballarín
Josep Ma Ballarín
L'Albí, 2009
La flor de l’esperança és el darrer llibre de Josep Maria Ballarín. Es tracta d’un recull d’articles al diari, curosament seleccionats i ordenats segons els versets d’un poema de Màrius Torres. L’autor s’estén sobre les seves vivències i els seus records, ens parla de la història, dels llocs, de la gent i de les tradicions d’aquesta terra i ens descriu de forma planera quines són les seves il·lusions i les seves esperances.
La lliga de bona part dels articles del llibre és la pàtria. Ballarín se l’estima pel que té de bo i accepta el que té de dolent. Aquest plantejament el fa ser crític amb moltes de les coses que s’han fet i es continuen fent: “la nostra història és plena d’esvalotades de crueltat i de miserietes de rebotiga”. En particular ho és amb els polítics pel fet de pensar més en el seu partit que en la unitat nacional. Per això insisteix en posar Catalunya primer, per sobre de qualsevol ideologia de partit, i ens recorda que és més el que ens uneix que el que ens separa. “Ens separa la confrontació amb el veí. Ens uneix aquesta parla, els cims amb neus i les bagues amb rovellons”.
L’autor es declara no partidista. El seu partit en realitat és l’església, tot i que tampoc no escatima crítiques envers ella. Fa notar als bisbes que han d’enyorar, i molt, els seus dies de capellans, “quan deixant-se de sagristia no tancaven les portes a ningú i fins feien la botifarra amb vés a saber quins venerables”.
En molts dels articles del llibre s’entreveu el que l’autor ha anomenat en d’altres ocasions “l’esperit de pobresa”, la qual cosa no és res més que la modèstia que tota persona hauria de conservar per sobre tot. I l’hauria de conservar sense perdre l’ambició per a fer grans coses, no pas únicament per al seu profit, sinó pels qui en realitat acaba servint.
Si bé Ballarín és crític amb segons quines coses de Catalunya, també és romàntic amb moltes d’altres. La pàtria de Ballarín és acollidora i propera, està feta de rics dialectes, de pobles i paisatges, de festes majors i tradicions, de gent senzilla i entregada que pensa més en els seus deures que en les seves llibertats: “estem tant enlluernats pels sants de vida heroica, que descuidem del menut heroisme d’una monja qualsevol”. En conjunt, es tracta de la veritable glòria d’aquest país, el contrapunt de les seves misèries i tristors. Són en definitiva els brots d’esperança que neixen en cada instant, sense esperar res a canvi.
Mesclat amb tot aquest romanticisme per a les petites coses d’aquesta vida, és on es comença a entreveure què és per a l’autor la flor de l’esperança. Una flor de l’esperança que neix i creix, però no mort, sinó que viu per sempre. És l’esperança de qui creu en Crist. No és l’esperança cega de la ciència que ens porta un progrés en forma de ciutats aglomerades i paisatges fets a clapes. “Per moltes meravelles que ens donin, [els científics] no arribaran al darrer misteri del món”. Ballarín ens fa veure que existeix una altra pàtria, més gran encara, “esdevinguda ciutat de Déu, i que durarà tant com els segles”. Pàtria que també s’amaga en petits racons del nostre terrer i en moments que transmeten sensació d’eternitat. S’amaga rere la tranquil·litat de les planes emboirades i els cims escarpats, rere l’amor d’uns pares per a un nadó, rere cada vida franca i donada pels altres.
Josep Maria Ballarín ens deixa amb aquesta obra una opinió sincera sobre moltes de les coses que li ha tocat viure, experiències que ha compartit i penes que ha passat. Un interessant recull d’articles que els podríem considerar síntesi del seu pensament.