La fidelitat d'un home de Déu

Han passat uns mesos des de la mort del bisbe Carrera i som molts els qui des de l’enyor i l’esperança procurem, amb l’ajuda de Déu, ser fidels al seu testimoni de bisbe, d’amic i de mestre que es lliurà  a Déu i als altres. Som molts els qui li demanem en la intimitat de la pregària que intercedeixi per l’Església, per aquesta terra i per tots nosaltres. La seva vida ha estat la història d’un home de Déu, fidel a Jesús i a l’Evangeli. El mossèn, el bisbe, estimava l’Església, poble de Déu, i se sentia fill d’ella. La serví fins a la mort, com serví, també, aquest país. Estimà les persones, en les quals sabia descobrir el proïsme evangèlic, amb especial predilecció pels qui passen dificultats, pels immigrants, pels senzills. Fou un home d’una espiritualitat profunda i treballada, de pensament reflexiu i ben construït, obert al diàleg i bon comunicador, respectuós amb les conviccions dels altres. Ho entrellucà en la seva infantesa al costat de la mare i del record del pare traspassat quan ell era molt petit i al costat de Mn. Tomás Garcia Garrote, el mossèn de la parròquia de Sant Feliu de Llobregat que després seria jesuïta, amb una llarga trajectòria missionera a Bolívia, i que l’acompanyà en el camí que el portà al Seminari de Barcelona.

Enfortí aquesta fidelitat en els anys d’estudis i de convivència amb els companys seminaristes als quals afegí contactes amb alguns religiosos i laics i laiques inquiets. Anys d’obrir els ulls i de sensibilització personal envers els menys afavorits, els perseguits, els humiliats, els silenciats... cercant respostes des de l’Evangeli i des dels principis de la Doctrina Social de l’Església. Un capteniment que marcaria tota la seva vida, especialment un cop ordenat prevere, en les parròquies populars que li foren confiades, en les responsabilitats pastorals que li assignaren i en les múltiples iniciatives en què col·laborà o promogué i també, després, com a bisbe auxiliar continuà amb la seva manera de fer i de ser. Atenció a les persones de tota condició, especialment als preveres, preocupació per les seves inquietuds i dificultats. Presència continuada a les comunitats parroquials i moltes hores de despatx.

La seva dinàmica vital ha estat marcada per la confiança en la força de l’Esperit que convida a no tenir por, en l’expectativa que neix de la confiança en l’altre, mitjançant el qual l’Esperit també es manifesta i en el convenciment de saber-se, en darrer terme, en mans de Déu. Una dinàmica marcada per la paradoxa entre la lògica del cap i la lògica del cor, cercant la saviesa. Una dinàmica exigent basada en la superació evangèlica a la qual Déu, que ens mira fit a fit, ens convida. Tot viscut amb una senzillesa i una humilitat que mai no és conformar-se amb la mediocritat.

El seu ha estat un testimoni de vida i un mestratge arrelats a la terra, al poble i a la seva història, oberts a l’acollida des de l’acceptació de l’altre, a l’encontre interpersonal des del diàleg real i a la integració des de l’autenticitat. Quantes persones del país o vingudes de fora ho han viscut al seu costat! Acompanyant durant algunes estones els dies d’hospital del bisbe en estat de coma, un home, ja jubilat, em parlà del bé rebut del comú amic en un context difícil i com gràcies al testimoni del, llavors, novell mossèn i a les paraules que els adreçava, descobriren ell i els seus joves companys, alguns vinguts d’altres llocs de la península, la dignitat com a treballadors
i la crida de Jesús a seguir els ensenyaments evangèlics en el treball de cada dia com a militants de la Joventut Obrera Catòlica.

Recordo, també, els anys de col·laboració amb el bisbe a la cúria episcopal de Barcelona. Foren intensos en experiències molt diverses. El dia a dia al seu costat feia descobrir, sovint, noves dimensions de la seva rica personalitat. Per a mi i per a molts altres col·laboradors seus, fou temps i espai de mestratge, i és que afavoria que el sentíssim molt proper i establia lligams d’amistat sense detriment de l’autoritat moral que tenia sobre tots nosaltres. No podia ser d’altra manera. Es podia estar d’acord amb els plantejaments que feia o no, amb les decisions que prenia o amb els dubtes que dilataven una opció necessària, però mai no es podia dubtar del seu respecte i estimació per les persones, de la reflexió seriosa abans de prendre una determinació, de la seva recerca de la veritat evangèlica, del seu aguait de la voluntat de Déu.

Sorprenia que sempre tenia temps per a tothom, el que necessités cada persona. La maduresa el portà a ser germà, pare i pastor: per a la confidència, la consulta, el consell, la conversa distesa i confiada, l’acolliment incondicional, en les tasques de govern, en el diàleg cultural i en la relació personal. També per a l’acompanyament espiritual. Amb quantes persones d’edats i condicions ben diverses no ha caminat per la quotidianitat de la vida, ajudant-les a viure el manament més gran: estimar Déu i els altres.

El bisbe Joan Carrera ens convidà a viure al món –allunyats del tancament que porta al ghetto– sense ser del món, a viure al món –allunyats de lliuraments i assentiments fàcils– defugint l’aigualiment que pot portar a l’anonimat i a la dissolució. És a dir, tal i com hem vist que recentment ha recomanat Benet XVI: assumir la laïcitat com a marc social, participant activament i positiva en els espais comuns de diàleg des del testimoni serè i joiós de la pròpia identitat.

Ens traspassà així la inquietud continuada per la presència pública de la fe i pel testimoni dels cristians en el quotidià social. Ell ho féu des de diversitat de formats: llibres, conferències, debats, entrevistes, articles, tertúlies...; diversitat institucional: editorials, associacions, fundacions, mitjans de comunicació...; diversitat d’àmbits: teologia, educació, cultura, política, història, serveis socials... Res no era
aliè al seu interès en aquest sentit. La preocupació era fer respectuosament present el capteniment cristià, de persones i institucions, en l’esfera pública, des del diàleg amb els qui compartia pensament i amb els qui en tenien un de diferent. Una presència humil però no vergonyant, coherent, autèntica, de testimoni.

No tenia por a assumir les contradiccions de la història personal i de la col·lectiva. Coneixia la realitat i la història d’on venim. Des d’una actitud de reconciliació, convidava a demanar perdó i a perdonar, fent pròpies les paraules de Joan Pau II quan parlava de la “purificació de la memòria”, que aplicava en especial a l’Església i a la Guerra Civil, sense deixar de dir amb valentia i enteresa –encara que no fos políticament correcte– que algunes institucions i algunes associacions polítiques també n’haurien de demanar. En les situacions compromeses ens ensenyà a buscar la veritat i defugir la temptació del tancament en un mateix i en els interessos de grup
i a no caure en la posició acomodatícia que porta a la renúncia o a la dissolució dels criteris i de les conviccions personals.

El seu traspàs ha estat per a moltes persones ocasió de commoció, tristesa, reconeixement, dolor, silenci, afecte, respecte, admiració... Fou palès en la reacció dels mitjans de comunicació i en la gernació que passà per la capella ardent i que participà en les seves exèquies. A tots ens queden les paraules recollides en el seu testament: “L’esperança em ve de la meva fe en Jesucrist ressuscitat que, per gràcia de Déu, m’ha acompanyat tota la vida. Una fe que, en mi, ha surat per damunt de les febleses i els dubtes –que també els he tinguts– i que he viscut en el si de l’Església Catòlica que ha estat sempre per a mi una pàtria espiritual”.