La diligència, de John Ford
Els pelegrins del Mayflower eren calvinistes de l’estricta observança, creien en la predestinació: uns homes són fets per als cels i d’altres, pobrets desastrats, petarem als inferns per molt que fem cursets d’estiu al GEN. Ep. Ho diuen ells.
Seguint-los la veta, els predestinats a la glòria reben senyals de la benvolença de Déu ja en aquesta terra. Fins fan calers. I vet ací el capitalisme amb catedral banquera a Wall Street.
No en mancava gaire més perquè la progressia pontifical, ara que a Roma sembla que ja no bufin cullera, ha fet dels USA la Babilònia apocalíptica del segle XX i del segle XXI, com sap tot bitxo.
No se m’espanteu, no me les emprendré amb el Bush i el Bin Laden.
Més aviat vaig per “Billy el Niño”.
Els USA, al segle XIX, tenen la seva epopeia. Aquells tretze estats fent una llenca arrapada a l’Atlàntic, van creuar els Apalatxes, que tenien arran, fins al Pacífic. A carro van passar els milers de kilòmetres de praderia, van saltar les Rocalloses i arribaren a Califòrnia. Ep. Més tard que el nostre Ginebre Serra. Pensem-hi gent. Els miralls versallescos dels saloons, esmicolats a trets, havien arribat per carro. Com el piano, els llums, la vaixella bona i els sillons “ranxer” ratjós, els sofàs i les calaixeres, els llits amb capçalera o les cornucòpies.
M’hi torno, fou una epopeia, com la dels russos passant els Urals, gelant-se i escaldant-se a Sibèria fins a Vladivostoc.
Però mentre els russos, enderiats a cantar les glòries del Lenin, no en tenen aede, els nordamericans ho van cantar en el cinema.
I vet ací els “westerns” Aquests van començar innocents fent la joia dels meus anys de jovenàs. Sabies amb qui te les jugaves. El noi duia barret blanc, la noia feia cara de figaflor, el dolent duia barret negre i bigoti refilat. Al final, el noi es casava amb la noia després d’enllestir el dolent.
Potser avui, xiquets, que us empasseu films de missatge i angoixa, us embafaria tanta innocència. Raó que us dono. Però aquella innocència bleda ha acabat als “westerns” d’avui amb vaquers que tenen angoixes vitals.
L’èpica ni és bleda ni és angoixada, els seus personatges són tan sencers com els d’ Homer. No sé com dir-ho. Potser així. Els herois èpics no tenen defectes, tenen excessos.
I vet ací. Entre l’arcaisme del Tom Mix i el barroquisme del Clint Eastwood, hi ha l’èpica clàssica dels grans “westerns”.
Howard Hawks d’“El Dorado” i “Río Bravo”, amb el peus plans de Wayne fent el sheriff; l’Anthoni Mann de “El hombre de Laramie”, amb el James Steward i la noieta innocent, són èpics. N’hi ha més.
Però, per damunt de tots, jo diria que molt per damunt de tots hi ha Seean Aluysius O’Fearna. El John Ford irlandès i irònic com el Mike de “L’Home tranquil”. Tanmateix, se sent tan nord-americà que, ficat a “Monument Valley”, ha tocat com cap d’altre, l’èpica a “Centauros del desierto”, “L’home que va matar Liberty Valance”, “El sergent negre” i tants que no dic.
Per aturar-me a la seva obra mestra.
Amb el “Potemkin” d’Eisenstein, “La quimera de l’or” del Xarlot i la “Joana d’Arc” de Dreyer, mestre Ford ha aconseguit un dels grans cimals del cinema. Ep. No, no hi poso el “Ciutadà Kane” de l’Orson Wells, hi trobo massa tripijoc, dit sigui amb perdó.
Anem per “La Diligència”, obra de 1939.
L’Eisenstein ha dominat el muntatge com ningú més. No costa pas poc de lligar contrapuntant les escenes d’un guió filmades l’una potser per Tots sants i l’ altra per la Candelera. Doncs Ford és el mestre de l’enfocament. Ben poc de “travelling”, la càmera mira des d’un lloc, ho mira tan bé que no li cal moure’s. A la cursa dels cavalls de la diligència aconseguida pels indis, l’ull de la càmera no tremola ni es mou, és una aede que conta amb la serenor dels déus de la tragèdia grega.
Però més encara que de l’enfocament, Ford és el mestre del ritme.
Mentre l’Einseintein al “Potemkin” fa el joc dialèctic entre els soldats tsaristes que baixen implacables l’escala i el carret del nen que les baixa a tomballons, a la diligència d’en Ford no hi ha capgirells dialèctics, l’obra llisca ample com un riu de l’Oest, amb els seus ràpids, sense trencs.
Però deixem-nos de la tècnica. Amb aquesta sola, “La Diligència” només fóra un bon treball. Allò que la fa èpica és l’encert de ficar tots els personatges de l’epopeia encabits i apretats en un carruatge corrent entre perills.
Veureu, quins hi ha.
El xèrif i el carreter, que fan el seu ofici. Sobretot el xèrif, que compleix l’ordenança militar de Carles III dient que el cabo serà “graciable en lo que pueda”.
La dama jove, embarassada, que va a cercar el seu marit oficial a la cavalleria. A prop d’ella, la noia de “saloon” foragitada per la comissió de dames de la puritana.
El banquer que fuig amb el maletí de diners, sense perdre l’urc ni l’egoisme, fent costat a un pobric viatjant de whisky que, naturalment, acabarà ferit. No hi podia mancar el cavaller sudista escopit de casa per la guerra, que ha acabat tafur professional, sense perdre un besllum del seu senyoriu malgrat el bigoti refilat de dolent.
Fent falca, es fica a la diligència un John Wayne barbamec, escapat de presidi, un “cavaller” amb la noia de saloon, una noia com ell, de la colla dels maleïts.
I em deixo per al final el més èpic de tots.
El metge que, no n’estic segur, és en Thomas Mitchell, de la mena dels grans actors tinguts per secundaris i sovint millor que les estrelles. Ells han fet Hollywood, sense exagerar.
No puc estar-me de recordar-ho.
La Thelma Ritter és la veritable protagonista de “Casat i amb dues sogres”, com ho és el Walter Brennan fent de jutge borratxo i esvalotat a “El foraster” amb Gary Cooper, dirigit no sé si per Wyler.
Tornant a “La Diligència”.
Gent de tants estaments contraposats, es troben en el mateix caixó. La dama ni es mira la noia, el banquer no es mira ningú, al pobre se li va buidant la provisió de whisky perquè el metge no para de traguitxar. Els seus mams marquen el temps. L’arribada de trascantó del jove Wayne no canvia el ritme.
I ver ací que en una parada i fonda, la dama del militar va a deslliurar. I el metge, borratxo, dóna la mida. Remullat i botit de cafè fa la seva feina ajudat per la noia perduda. Aquestes escenes, barreja de dramàtic i de tendresa, són cinema irrepetible. He dit tendresa. Només per la tendresa en els seus personatges, Ford ja fóra únic.
Bé, malament rai si no us contés el final.
Venen els indis, els homes disparen mentre les dues dones acubillen la nadona, tot sembla perdut. Mor el sudista, fereixen el viatjant, la dama prega. I vet ací que arriba la cavalleria.
“Happy end”. El banquer a la garjola, el Wayne se’n carrega quatre que l’esperaven a males, el xèrif graciable que amb el metge arria els cavalls perquè el Wayne i la noia de saloon se’n vagin a plantar un ranxo.
I llestos.
Ja no tinc res més a afegir.
Però en tinc a rumiar.
M’ho heu sentit dir més d’un cop. El romànic és gregorià d’ombres, el gòtic és arquitectura de llums, el renaixement és pintura, el despotisme il·lustrat és música i el romanticisme fins i tot més que poètic és novel·la.
El segle XX és cinema.
Els historiadors de l’avenir, trobaran en els films totes les nostres ximpleries. Tant de bo que, enfitats d’ordinadors i maquinotes ultraterrenals, sàpiguen trobar també els rastres de tendresa èpica, tan palesa en “La Diligència” i en tota l’obra d’en Ford.
Arri, cavalls, que anem a l’Oest.