La corrosión del carácter, de Richard Sennet
Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo
Richard Sennet
Colección Argumentos
Barcelona, 2000
Un referent per a la construcció plurinacional de les Espanyes
Richard Sennet és sociòleg i professor de la London School of Economics. En la seva obra de 1998 La corrosión del carácter ens ofereix una reflexió sobre la condició moral de la vida humana en aquella situació en la qual tots d' una forma o altre ens veiem abocats: les relacions i els mètodes en el treball. L’enfoc de Sennet és simultàniament sociològic i econòmic, amb entrevistes personals a executius acomiadats de companyies com la IBM, constituint una interessant aplicació d’idees filosòfiques a l’experiència concreta. Els vuit capítols del llibre: “a la deriva, rutina, flexible, il·legible, risc, l’ètica del treball, fracàs, i el pronom perillós”, es complementen amb dades estadístiques i quantitatives.
El problema del caràcter, i de la formació del caràcter, en el capitalisme modern, és el problema a tractar, i parteix per fer-ho de la definició de caràcter d’Horaci: “el caràcter d’un home depèn de la seva relació amb el món”. Caràcter és una paraula que abasta més que la noció més moderna de “personalitat”, és un terme referit a desitjos i sentiments que poden existir dins de nosaltres mateixos sense que ningú més no ho sàpiga. En el transcurs del llibre s’intenta així reprendre la qüestió del filòsof renaixentista Pico della Mirandola, tot cercant una possible solució: Com haig de fer per modelar la meva vida? En el "nou capitalisme" modern la concepció del treball ha canviat i en aquest la principal conseqüència per a la vida personal és l’existència d’història però no de narrativa. Les empreses no són una organització on desenvolupar una rutina estable amb una carrera coneguda, i on la persona per un vincle d’adhesió desenvolupa un destí compartit amb elles. El “capitalisme flexible” és un obstacle per a la “carrera” en el treball i en ell prima la preocupació pel mercat global i l’ús de les tecnologies per damunt de la preocupació pel temps de treball. El signe més ostensible és la minimització del concepte “llarg termini” en les relacions contractuals empresarials i l’ús accentuat de la subcontractació, els projectes i el canvi de lloc de treball i empresa. Tots aquests en definitiva comportaran inevitablement la corrosió de la confiança i de lleialtat en la dimensió emocional de les persones, i hauran d’afectar, sens dubte, a la vida adulta en sí mateixa: com poden perseguir-se objectius a llarg termini en una societat a curt termini?, com sostenir relacions socials duradores? Com pot un ésser humà desenvolupar un relat de la seva identitat e història vital en una societat feta d’episodis i fragments? El somni americà de la mobilitat social ascendent girava entorn de les nocions de: vides lineals i assoliments acumulatius. La vida del treballador era una escala de fites i superacions, cadascuna millorava i completava l’anterior. La persona té dret a aspirar a esdevenir un exemple de determinació, d’algú que té un objectiu en la seva vida, un model per als seus, com la família i els fills.
Sennet ens mostra el cas concret d’una persona, Rico, que ha fet de la incertesa i el risc desafiaments en el treball i gràcies als quals ha après, com a consultor, a esdevenir un hàbil jugador d’equip; malgrat això aquestes formes de comportament flexible no li han servit en el seu paper de pare de família o de membre d’una comunitat, espais en els quals vol mantenir i oferir relacions socials duradores. Aquest és el parany en el qual es troba pres.
Sennet reflexiona sobre la noció de rutina, com allò que pot esdevenir eix del temps lineal. Una definició positiva la troba en l’Enciclopèdia de Diderot, 1751-1772, i una de negativa en l’obra d’Adam Smith La riquesa de les nacions de 1776. Per Diderot la rutina proporciona la riquesa en el treball, com qualsevol altra forma de memorització, un mestre necessari. Per Smith la rutina embotava la ment, per Diderot el treball és el factor pel qual els humans són en pau amb si mateixos. Una manifestació de la igualtat i fraternitat il·lustrada. Per Adam Smith el treball ha d’afavorir la lliure circulació de diners, béns i treball i s’acompanya d’una divisió del treball en la societat. Les dimensions numèriques de l’intercanvi –sigui del volum de la massa monetària o la quantitat de béns en el mercat– són inseparables de l’especialització de la funció productiva. Si avui la societat és al costat d’Adam Smith i les seves pors envers el temps rutinari ens han arribat amb el nom de fordisme, exemple de la divisió tecnològica del treball, Anthony Giddens recull per la seva part l’herència de Dide- rot en dir que una vida sense hàbits és, en definitiva, imaginar una existència sense sentit. Malgrat el nou llenguatge de la flexibilitat en els mètodes d’organització empresarial guanyi espai al de la rutina, l’operació de la producció flexible depèn en definitiva de la manera com una societat defensi el bé comú. Les empreses s’organitzen avui amb desagregració vertical –delayering– que és més que un simple procediment de descentralització. Els ordinadors són un collage de muntatges parcials fabricats en diferents parts del món on la marca és al mateix temps la única identitat i un signe buit, s’ha practicat el hollowing, el buidat. El temps de la flexibilitat és el temps d’un nou poder, d’una nova cultura en el treball.
Sennet fa finalment una interessant reflexió entorn el binomi: individualisme-comunitarisme. L’obsessió americana per l’individualisme es posa de manifest en la necessitat de status: un hom vol ser respectat per sí mateix, la classe tendeix a interpretar-se com una qüestió de caràcter personal. Contraposa dos models d’empresa: una “tradicional”, on l’aprenent arriba a ser forner, i una altra organitzada com a una cadena uniforme on aquest mateix “aprenent” diàriament no fa pa, sinó que es limita a prémer botons. Les persones ací tenen una identitat laboral dèbil i una comprensió del treball superficial. L’alienació marxista en el sentit de la vida quotidiana es defineix com a indiferència: “no faré això tota la meva vida”, “en realitat jo no sóc forner”. Els publicistes que triomfen a Nova York són aquells que alternen en clubs i en festes a galeries d’art mentre una legió d’anònims romanen treballant rutinàriament en despatxos. No són necessàriament els més ambiciosos, sinó els més aptes per relacions personals, estratègies polítiques, identificació i aprofitament d’oportunitats, i a la vegada els que saben allunyar- se dels projectes que s’endevinen sense rendiment o problemàtics. El risc ens obliga a encarar-nos constantment en un “retornar a començar” i els “forats estructurals” –Structural Holes– que Ronald Burt va definir, són el que confereix possibilitats d’oportunitat que escapen a un control i una autoritat central; quan més intermediaris, xarxes de proveïdors, passes hi hagi per a un projecte, més oportunitats apareixeran en la xarxa flexible. La cultura moderna del risc es caracteritza perquè no moure’s és sinònim de fracàs i l’estabilitat apareix gairebé com una mort en vida. Sennet contraposa també dos models d’ètica de treball, una clàssica definida entorn l’obra de Max Weber L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, on el treball i l’esforç per una gratificació carreguen d’exigència el jo del treballador. L’autodisciplina i la creació d’un mateix projectant-se vers una recompensa s’uneixen en aquesta proposta. En un pol oposat situa les formes modernes de treball en equip. Són una ètica de grup oposada en certa forma a l’individu. Els grups però tendeixen a mantenir-se units situant-se en la superfície de les coses, la superficialitat compartida manté unida a la gent gràcies a l’omissió de qüestions personals difícils, divisòries. És en certa forma un vincle de conformitat al grup. L’ètica de la comunicació i del compartir informació fan però també als grups espais possibles de flexibilitat i mobilitat en oportunitats, és la xarxa de contactes la que permetrà la vehiculació d’a- questes, més enllà d’una organització de cultura del treball conformista-corporativitzat. Sennet posa de manifest com aquest model té les seves pròpies ironies internes, ja que la creixent inseguretat experimentada pels treballadors fa que els sigui impossible assolir una identitat moral, –com diu Richard Rorty. Aborda un aspecte fonamental per a la corrosió del caràcter en aquesta situació de: prestació laboral-acomiadament; la del fracàs personal, com a sensació interna en ser acomiadat per l’organització “flexible”. La sensació de fracàs és la conseqüència moral més important que produeix aquest marc. La gestió del fracàs és fonamental a nivell de la dimensió interna del caràcter. Existeix la cruel sentència interna “no sóc suficientment bo”, d’un fet que no es comenta sovint exteriorment, i que repercuteix en la sensació de mancament a la família. La mateixa oposició dels termes èxit-fracàs, en una cultura de l’èxit és un primer pas per acceptar el fracàs. Un dels motius pels quals és difícil fer lleugera la sensació de fracàs és que aquest és d’una espècie més profunda: no podem estructurar una vida personal coherent, ni realitzar el que portem a dins de bo. La pèrdua de confiança en les promeses corporativistes i paternalistes de les grans multinacionals (parla de la IBM) és una altra conseqüència.
Sennet conclou la seva crítica a la corrosió del caràcter en l’empresa capitalista constatant un retorn moral a l’interior de la persona. Així enceta el darrer dels seus capítols: Un pronom perillós. Si tota la història d’una vida són tan sols una col·lecció de fragments on un fracàs, lluny del dolor i la gravetat, no és més que una altre incident: si el jo no és sinó un collage de fragments que flueix sempre vers noves experiències, aquesta narrativa postmoderna reflecteix una experiència determinada del temps. La insuficiència d’aquest temps extern demana un reforçament en un temps intern, on les relacions assoleixin la qualitat i consistència que una vida viscuda psicològicament com a plena demana. Sennet constata com l’únic compromís comunitari que els homes mantenen i que de fet, acompleixen cada vegada amb més rigor és el ser membres de les Esglésies locals i participar en llur administració. Quan les empreses tendeixen a crear organitzacions alliberades de les exigències locals, al mateix temps que les nacions temen que aquestes es traslladin a un altre continent o país si intenten exercitar llur sobirania, amb carregues fiscals, per exemple; el jo personal de les persones, que en definitiva ocuparan aquestes empreses com a treballadors, cerquen fonaments relacionals més immediats i sòlids. Si les empreses s’estructuren en flexibilitat, reinvenció discontínua, producció flexible i concentració de poder sense centralització, la persona cerca el referent en el compromís, en la confiança i en la responsabilitat mútua, categories que el moviment comunitarista ha fet seves, i que neixen quan en un determinat lloc la gent comença a emprar el pronom nosaltres. Quan apareix aquesta denominació és quan el lloc es converteix en comunitat. Quan les persones han fet però aquest pas, les empreses haurien també de plantejar-se quin valor tenen per a la comunitat, com serveixen als interessos dels ciutadans i no només al seu propi llibre de pèrdues i guanys. Una de les conseqüències no deliberades del capitalisme modern és haver reforçat el valor del lloc desvetllant un desig de comunitat, un nou escenari d’afecte i profunditat que superi la superficialitat d’una relació dèbil amb un treball aliè a la identitat moral.
Sennet recorda ací a determinats pensadors personalistes, citant a la noció de responsabilitat i caràcter de Levinas, en el que la constance à soi té una dimensió social en el que ha d’afectar a assumir la responsabilitat per altres persones, i la reformulació de Paul Ricoeur: “és perquè algú depèn de mi, que sóc responsable de la meva acció davant d’un altre”
La corrosión del carácter ens ha d’ajudar a comprendre la dimensió ètica del treball humà; la lectura que cal fer és però doble: no podem confiar en un sistema econòmic socialista que limiti la noció d’esforç i de competitivitat personal; i en segon lloc dir que és en definitiva l’organització la que haurà de ser responsable de crear un clima laboral en el qual la definició d’empresa com a: “comunitat d’homes que treballen junts per a guanyar-se la vida i per a el desenvolupament material i espiritual de la comunitat en la qual viuen” pugui ser viscuda per cada persona.