La commonwealth catalano-valenciana, de Josep-Vicent Boira
Per analitzar el fenomen, s’ha de partir del fet incontestable que entre Catalunya i València hi ha hagut un flux de caràcter industrial i econòmic constant, el qual ha format un clúster perfectament diferenciat, i sobre el qual graviten àrees adjacents que reben o subministren béns i mercaderies que cobreixen amplis sectors de l’agricultura i la indústria. D’ací la idea de la Commonwealth Catalanovalenciana, que no és altra cosa que “una agrupació de societats aplegades per una tradició i una historia en comú i assentada en principis de voluntarietat sobre uns interessos econòmics compartits”.
Gràcies a les dades de caràcter humà i personal que l’autor desvela, queda demostrat que aquesta realitat econòmica i social no ha estat fruit ni de la casualitat ni de l’atzar. L’eix mediterrani, conformat en bona part per Catalunya i València, s’ha anat fent històricament, sobre la base de les relacions entre ambdós pobles per gestionar una riquesa comuna, esperonats per tant per un interès comú.
Des del segle XIII fins al segle XVI, Catalunya i València van formar part d’una mena d’imperi, amb capitals alternants, en el qual les relacions estaven basades en la Corona, la casa d’Aragó, l’afany de conquesta, l’expansió i l’autofinançament burgès i mercantil, el domini de la Mediterrània, les lluites amb altres poders peninsulars i de l’Europa meridional, les arts i moltes altres realitats. Aquesta situació va durar des dels Àustries fins als Borbons.
A partir de 1707–1714 aquest imperi es va començar a esmicolar. Catalans i valencians, per la força de la situació, van seguir camins diferents, fet que va abocar-los a un llarg període d’incomunicació i d’independència total entre l’un i l’altre.
Al segle XIX les coses van començar a canviar. A tall d’imatge paradigmàtica, l’autor ens assenyala que a València, en un lloc força cèntric, s’hi troba l’estàtua eqüestre del rei Jaume I. Ens recorda també la crònica que, en ocasió de la inauguració de l’escultura, el dia 16 de novembre de 1890, el diari Las Provincias de València va publicar del sopar d’homenatge a l’escultor català Vallmitjana i al fonedor valencià Climent: “Al escanciarse el champagne, los señores Vallmitjana y Climent cambiaron sus copas, felicitándose de haber contribuido ambos al buen éxito de una obra que viene a significar la unión de Valencia y Cataluña”.
No es va tractar doncs d’un fet anecdòtic. De fet, és el símbol de la recuperació de la unió de dos pobles que s’havien vist forçadament allunyats des del 1707.
Les tendències industrials, el romanticisme i posteriorment la Renaixença, combinats amb un exagerat centralisme que el nou estat espanyol volia implantar, van revifar els vells records imperialistes, els quals es van anar concretant en diversos i amplis àmbits. L’Exposició Regional Valenciana del 1909 va ser l’exemple paradigmàtic d’aquesta nova etapa que ja no es frenaria mai més. A partir d’aleshores, Catalunya i València tornen a actuar com una mena de Commmonwealth, sense cap acord fundacional ni cap mena de base teòrica, sinó sobre el simple fonament dels interessos comuns, del record de temps polítics compartits, de la creació de riquesa comuna i de l’espai natural de relacions industrials compartides. Aquesta tendència i aquesta realitat, amb els seus alts i baixos, s’ha anat consolidant durant tot el segle XX i inicis del XXI.
Així doncs, aquesta recuperació, iniciada a finals del segle XIX, a través de la llengua, la cultura, les persones i l’activitat econòmica, avui és més forta que mai. La segona dècada del segle XXI ha de ser, sense cap mena de dubte, la que assenti i expliciti definitivament la Commonwealth, en un àmbit privilegiat que permeti consolidar no només unes bases materials d’infraestructures, de polítiques comunes en tot àmbit d’activitat, sinó també uns fonaments de concòrdia civil i social que facin del futur en comú un objectiu indestructible.
Premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític.