La ciutat i l'home, de Leo Strauss
Leo Strauss
Traducció de Jordi Galí i Josep Monserrat
Barcelonesa d’Edicions, col·lecció Realitats i Tensions, n. 8, Barcelona, 2000
En els primers Col·loquis de Vic, dedicats a “La ciutat” i celebrats el 1996, el Dr. Jordi Sales ens recordava com calia estar d’atents als nostres problemes des de l’experiència multisecular de la nostra tradició filosòfica. Si hi estiguéssim més atents recordaríem com el problema teòric de la filosofia política clàssica ja era el de la classificació de les formes de govern i la millor forma d’evitar la tirania. L’altra direcció dirigida també a raonar la urgència de l’estudi de la filosofia política és el de conservar i potenciar la ciutadania universal.
Ens comentava el següent: “El millor govern possible és el que evita millor la tirania. La superioritat de la filosofia política clàssica consistiria, segons Leo Strauss, en saber molt bé que el problema polític per excel·lència és la descripció de la tirania com a malaltia del poder. Per tal de discutir bé aquesta tesi ens cal diferenciar-la en dos sentits i dues formulacions. El primer sentit o sentit feble de la tesi fóra el de la formulació que ja hem avançat sense relacionar-la, però, amb cap altre terme de comparació: la filosofia política clàssica sap molt bé que el problema polític per excel·lència és la descripció de la tirania com a malaltia de l’home que exerceix el poder. Per a discutir la bondat d’aquesta tesi fóra bo acudir a The City and Man (1964) de Leo Strauss.” L’altra direcció d’estudi es preparava a comptar, com deia el professor Sales, amb la traducció de l’obra d’YvesCharles Zarka Hobbes i el pensament polític modern que ja ha aparegut també a la col·lecció Realitats i Tensions de la Barcelonesa d’Edicions.
Si el sentit feble de la tesi ja ha quedat explicitat, el sentit fort el que presenta és la superioritat del plantejament clàssic sobre tots els plantejaments posteriors. Ara, seria del tot ingenu suposar que aquest llibre de Strauss, que recull tres estudis sobre la Política d’Aristòtil, La República de Plató i La Guerra dels atenesos i els peloponesis de Tucídides, significa que el seu autor és “partidari” dels antics. Els textos següents de la introducció de Strauss poden aclarir el sentit de la necessitat d’estudiar els antics: “No és pas l’esforçat amor d’antiquari que s’oblida de si mateix, ni l’embriagador romanticisme que s’oblida de si mateix, el que ens indueix a tornar, amb un interès apassionat, amb una voluntat il·limitada d’aprendre, cap al pensament polític de l’antiguitat clàssica. Ens hi veiem obligats per la crisi del nostre temps, la crisi d’Occident”. “El retorn a la filosofia política clàssica és al mateix temps necessari i temptatiu o experimental. No malgrat, sinó a causa del seu caràcter temptatiu, cal que sigui fet seriosament, és a dir, sense tancar els ulls davant la nostra situació present. No hi ha cap perill d’oblidar aquesta situació perquè és ella la causa del nostre interès pels clàssics. No podem esperar, raonablement, que una nova comprensió de la filosofia política clàssica ens doni receptes per avui. En efecte, l’èxit relatiu de la filosofia política moderna ha produït una societat totalment desconeguda pels clàssics, una mena de societat a la qual els principis clàssics tal com els clàssics els han elaborat i exposat no són clarament aplicables. Només nosaltres podem trobar una solució als problemes d’avui. Però una comprensió adequada dels principis tal com els clàssics els han elaborat pot ben ser el punt de partida indispensable d’una anàlisi adequada, que hem de realitzar nosaltres, de la societat actual amb el seu caràcter propi, i d’una aplicació sàvia, que hem de realitzar nosaltres, d’aquests principis a les nostres tasques”.
La ciutat antiga potser fou un moment on la qüestió política va ser plantejada amb una claredat sense parió degut a les especials circumstàncies de què gaudí –entre les quals no és la menor l’aparició de la filosofia. Seria ingenu pensar, però, que allí hi és el tot de la política. Potser l’aproximació straussiana al problema pateix d’aquesta ingenuïtat. Si aquest podria ser el cas, malgrat el que podria pensar Strauss mateix, i només cal veure la “ingenuïtat” de certs straussians, és aleshores que té tot el sentit l’encarament d’aquest text amb l’anteriorment traduït de Zarka, tot treballant en el centre de la filosofia política moderna, la noció de ciutadania universal.
El text d’Strauss, però, ens resulta encara indispensable. El pensament de Strauss és sovint un pensament de les tensions (teologia i política, Jerusalem i Atenes, la ciutat i l’home, antics i moderns, filosofia i poesia...). D’aquelles tensions que s’han volgut solucionar massa de pressa en síntesis que han esdevingut més febles que els elements a partir dels quals es realitzaven, o en superacions encara més apressades d’un element per l’altre. Un pensament de les tensions no és, però, un pensament irresolt. És un pensament que es resol en el coratge de pensar unit allò que normalment s’entén en la seva resolució sintètica o bé en la renúncia a un dels dos elements.