La cinta blanca, de Michael Haneke
Michael Haneke
Alemanya, 2009
El director de cinema alemany, Michael Haneke, en aquesta pel·lícula ens proposa un viatge a les invisibles cavernes on creixen ufanoses les flors de l’odi i el desencís. Tot passa en un poblet del nord d’Alemanya, Eichwald es diu, situat a la regió de Mecklenburg-Schwerin. Una regió tradicionalment agrícola, i tradicionalment pobra, del nord d’Alemanya. Estem a un any que comenci la Gran Guerra, de 1914 a 1918, i en aquest poble, on mai no s’esdevé res de destacable, comencen a produir-se una sèrie de fets inquietants. El primer constitueix un cas de violència simple i, aparentment, pura i gratuïta. El metge, un home madur, també aparentment respectable, fa el camí de tornada a casa a cavall. Travessa els camps de blat madur que enuncien l’estiu. Els plans llargs de la càmera i la veu en off del narrador, introduint la història es conjuminen, per a obrir en l’espectador l’ampit de les expectatives. El ritme de la pel·lícula és important. Es desenvolupa en la forma de crescendo. De sobte, el metge cau. Un cable posat a banda i banda del camí n’és la causa. La víctima es trenca la clavícula i haurà de passar uns bons mesos ingressat a l’hospital. El cavall, sacrificat. Qui n’és el culpable? No se sap. Testimonis? No n’hi ha.
El metge és un senyor amb estudis. És vidu, la seva dona va morir fa uns anys. Amb ell, viuen els seus dos fills. Una noia, la gran, Anna, i un noi, més petit, Rudolf. La seva educació ha anat a càrrec de la llevadora del poble. Ella els ha fet de mare, de mala mare. Té un fill, en Karli, retardat mental, i està cegament enamorada del metge, amb qui manté relacions d’amagat. La mare substituta no s’estima els fills del metge. I el metge tampoc no se l’estima a ella. La menysprea perquè, en el fons, la seva presència és un fibló que li fa sentir l’absència de la seva dona. El metge és un home torturat, sense capacitat d’estimar, ni a la seva soferta amant (impressionant interpretació la de Susanne Lothar), ni als seus fills. La vida li va jugar un dia una mala passada emportant-se aquella a qui suposadament havia estimat. Ara ja no respecta res. Ni tan sols la seva filla gran. El petit Rudi, l’innocent, ho sap. Després de l’incident del cable en vindran d’altres, igualment sense sentit, igualment salvatges. La crema d’un graner, amb la collita emmagatzemada, i, sobretot, l’apallissament de dos nens, un en Karli, el fill retardat de la llevadora, l’altre, en Sigi, el fill del baró, el senyor de la contrada. Com el metge, es tracta d’un home que mereix el respecte del poble per la seva posició social. I, com aquell, és un home que no està a l’alçada del títol que li confereix dignitat i autoritat als ulls dels vilatans, molts dels quals treballen les seves terres. Una dona, mare de família, mor uns dies abans en un molí de la seva propietat, que no reunia les condicions de seguretat necessàries. Un dels fills, desafiant les ordres del pare, que té por de perdre la feina si critica el noble, es venjarà destruint a cops de dalla un camp de cols. D’altra banda, el matrimoni del baró i la baronessa no funciona. Ella l’abandonarà cansada de la vida sense encís i brutal del camp. A ciutat se n’enamorarà d’un altre.
En tots els incidents es produeix una constant. Poc després d’haver-se esdevingut, s’hi ha pogut veure els nens del cor de l’Església, els mateixos que van a l’escola del jove mestre, voltant pel lloc on han ocorregut. Van junts. Els seus rostres són d’expressió dura i freda, com si els fets no anessin amb ells. El mestre, davant l’apatia demostrada per les autoritats del poble, perplex per la barbaritat dels fets, anirà a veure el pastor per a compartir amb ell la sospita que l’envaeix i a la qual ha arribat tractant amb els seus alumnes. És un nouvingut, format a ciutat, de manera que no es troba empresonat dins la trama de relacions que manté
lligada la comunitat del poble. Ell es pot mirar els fets des de la distància –seva és la veu en off del narrador–. Tanmateix, en fer pública la sospita, serà censurat i acomiadat de males maneres de la casa del venerable senyor.
El pastor, com el baró i el metge, és una autoritat. Si la d’aquells procedeix del seu domini de la política i de la medicina, respectivament, la seva, deriva del saber de la moral. El pastor és qui dóna el to del poble. En cert sentit, posar de manifest que alguna cosa no va en relació amb la moralitat dels vilatans és assenyalar-lo a ell com a culpable, a ell, i a tots als qui, com ell, gaudeixen d’algun tipus d’autoritat. El pastor pertany a l’església protestant. Guia el ramat amb un gran rigor moral, especialment pel que fa als seus fills. En té cinc, que, als seus ulls, haurien de ser l’exemple per a tots als altres. Ell és incorruptible al pecat, però com el metge i el baró, no s’estima els seus. Castigarà la seva filla i el seu fill grans a portar una cinta blanca –d’aquí el títol del film– per tal que es puguin redimir dels seus comportaments excessivament vitals. Exterioritzant la culpa, el patiment s’engrandeix i, per tant, es fa possible la neteja de l’ànima. El noi, per exemple, víctima dels impulsos sexuals, dormirà lligat amb cordes, per a evitar les temptacions del cos. La duresa en el tracte del pastor li costarà la vida a la seva mascota, a la qual sembla estimar més que als seus propis fills. Un ocellet que un dia apareixerà crucificat damunt l’escriptori del seu despatx.
En una entrevista feta dies abans de rebre la Palma d’Or del festival de Cannes deia Haneke, referint-se a aquest seu darrer treball, que «tenia al cap que volia fer una pel·lícula sobre la manera com tot ideal s’acaba pervertint». Els ideals no es perverteixen, si no, no serien ideals. Els pervertidors, que resulten ser també els pervertits, són les persones. El tema de fons de la pel·lícula em sembla que podria ser definit de la següent manera: el de les condicions d’aparició del mal en la condició humana. De com la innocència i la gratitud envers el món es manlleven com a conseqüència de l’experiència del desengany. El món del metge, del baró i del pastor n’oculta un altre, fet de parets llòbregues i obscures, on s’expandeixen amb virulència les forces del mal, on tot allò que a la llum del dia es nega en virtut d’uns ventats principis morals, a la nit, i quan només Déu en podria ser testimoni, es practica. En la seva vida no hi ha raig diví. Impressionantment dura és l’escena en la qual el fill petit del metge descobreix aquestcostat obscur dels grans. Des de l’habitació, sent somicar la seva germana. A les fosques davalla les escales que porten al pis de baix i veu que de la porta d’una cambra –la d’atendre els pacients– s’escapa un fil de llum. Quan l’obri, trobarà la seva germana i el seu pare girats cap a ell mirant-se’l amb el rostre desencaixat. L’infant ha vist, tot i que en el moment no entén res. En ell ja s’ha inoculat la llavor del mal.
Premis i nominacions
Nominada Globus d’Or 2010: Millor pel·lícula estrangera. Seleccionada per Alemanya
Oscar 2010: Millor pel·lícula estrangera
Gran Premi FIPRESCI: Millor Pel·lícula de l’any 2009
Palma d’Or: Festival de Cannes 2009
Premis de l’Academia de Cinema Europeu 2009. Millor pel·lícula, director i guió
Fitxa Tècnica
Títol: Das Weisse Band: Eine Deutsche Kindergeschichte
Director: Michael Haneke
Guió: Michael Haneke
Fotografia: Christian Berger
So: Guillaume Sciama i Jean-Pierre Laforce.
Muntadora: Monika Willi
Decorats: Cristoph Kanter
Vestuari: Moidele Bickel
Intèrprets: Christian Friedel (el mestre), Leonie Benesch (Eva), Burghart Klaussner (el pastor), Ulrich Tukur (el baró), Ursina Lardi (la baronessa), Rainer Bock (el metge), Susanne Lothar (la llevadora).