La Catalunya d'en Macià i l'avantguerra, de Raimon Galí
Raimon Galí
Col·lecció Signe de Contradicció.
Barcelonesa d’edicions, 2001
La pedra que mancava per fer de Signe de Contradicció un veritable pont espiritual entre generacions ha estat col·locada. L’obra és, per tant, acabada i, el que és més important, reeixida. La lectura del conjunt permet una aproximació lúcida i penetrant a les institucions que van vertebrar Catalunya durant el primer terç del segle XX, tenint com a font d’inspiració principal els homes i les dones que les van encarnar i que en varen protagonitzar els seus moments clau.
En aquest darrer volum, Raimon Galí ens fa un retrat de l’estat de la societat catalana, tant des del punt de vista exterior, dels fets, com interior, de l’esperit, a la llum dels efectes que en aquesta societat tingueren els actes d’un home: Francesc Macià. A algú que no conegui l’obra de Galí, li pot sorprendre la seva pretensió de copsar una cosa tan intangible com és l’estat d’esperit d’un poble, i tanmateix cal dir que el llibre perdria tot el seu sentit –especialment en aquest cas– a manca d’això. Com en els volums anteriors, també en La Catalunya d’en Macià i L’a vantguerra domina una perspectiva profundament humana sobre els esdeveniments històrics narrats. Galí defuig el sacrifici de la dimensió concreta dels fets en benefici de la cientificitat del mètode. En lloc de ser un problema a superar, la naturalesa ambivalent, tal vegada contradictòria, de la persona humana constitueix el punt de partida que permet el desenvolupament, i en vivifica la recerca. Això explica els dualismes per mitjà del quals s’organitza el contingut del llibre. Aquests confegeixen una estructura que, en voler-se fidel a les circumstàncies viscudes, no pot ser altrament que dinàmica. Així, la narració es desplega en forma de diàleg, en el qual l’autor assumeix la responsabilitat d’allò que diu envers un Tu, amb el qual el lector es sent identificat, i que actua com a motor de la narració; la sobreposició de diaris, entre el que l’autor escrigué mentre preparava i ordenava els textos referits al període de Macià, a finals dels anys cinquanta, coincidint amb “la ruptura de l’escoltisme”, i el que constitueixen els mateixos textos esmentats; i, finalment, el paral·lelisme amb què es desenvolupen el temps intern de l’autor i el temps extern dels fets que es descriuen. El primer sempre a manera de reflexió personal, de la qual es fa partícip el lector, sobre els esdeveniments que es mostren a través dels segon. L’adopció d’aquesta forma d’ordenar els continguts, i la seva importància, se’ns explica al primer capítol del llibre, De Granyena a l’escola Blanquerna: “És curiós”, diu Galí, “que els homes i els infants portem la veritable noció d’espai dins nostre d’acord amb una disposició espiritual que ordena l’exterior i l’interior. Tots hem experimentat el fenomen de trobar-nos, de grans, en un antic jardí o edifici que, de petits, consideràvem immens, essent en realitat ben petits. La veritat és que no mesuràvem els metres quadrats. Però és absolutament equivocat pensar que es deu a un fenomen evolutiu de la infantesa, i que ens enganyem sobre la mesura real de les coses. És tot a l’inrevés: els nostres somnis i els nostres jocs són els que tenen la grandesa que cal. I l’espai matemàtic és fins a cert punt indiferent. És un problema que els infants i els arquitectes poden comprovar cada dia. L’espai, com la llibertat, són infinits en el nostre interior. La realitat interior de cadascú és el signe veritable de l’ésser a cada moment. L’arquitectura té per objecte posar la tècnica al servei de l’esperit.” Amb aquesta citació, situada tot just al començament del llibre, pensem que es resumeix el sentit, senzill i profund, de la seva estructura.
La mateixa citació, i, per tant, la mateixa estructura, ens dóna la clau d’entrada al que és el contingut, el qual es pot resumir en referència a dos grans nuclis: el pas de la infantesa a l’adolescència i la joventut, explicat a partir de l’experiència del propi autor; i, en correspondència amb aquesta evolució personal, el progressiu ascens de Francesc Macià en el món de la política catalana: des dels fets de Prats de Molló, l’any 1926, fins al dia de la seva mort i el temps de després, L’avantguerra, en què, segons paraules del mateix Raimon Galí, “el fil roig” dels esdeveniments “té el caràcter agredolç de la lluita d’una joventut que ha perdut el seu guia, [...], i fa els possibles per retrobar el seu propi camí.” Pel que respecta al primer dels nuclis esmentats, cal destacar la importància concedida per l’autor a la institució escolar, als professors i als companys de classe, en el procés de formació de la persona. Així, tot reflexionant sobre l’ensenyament que ha de dur a terme l’escola, Galí afirma que aquest ha de consistir, precisament, “a incorporar poc a poc els infants en el món dels homes fent-los veure que llibertat i responsabilitat són inseparables”. I, en relació amb això, hi juga un paper especialment important la figura del professor: “recordo bé els nostres comentaris a classe sempre modelats per la senyoreta Balderich. És així com la nostra gran mestra ens va ensenyar a jutjar els fets polítics i militars de la dictadura [de Primo de Rivera]: no amb una burla més o menys mereixedora, sinó com a fets històrics que cal saber judicar certerament.” La importància del mestre en la formació de la personalitat de l’alumne es torna a posar de manifest durant l’aprenentatge a l’acadèmia, i també més tard a la universitat. A més de la senyoreta Balderich, apareixen els noms de mossèn Batlle, de Gabriel Alomar, Pau Vila i el dr. Petit en el transcurs de l’ensenyament secundari. Aquest aprenentatge escolar té el seu contrapunt en les estades a Mogrony, on el Raimon adolescent, per exemple, té l’oportunitat d’adquirir coneixements com aquest: el lloc de niuada d’una parella d’aligots, a partir de relacionar els seus encontres, els dies de boira en una zona de boixos, amb la descoberta d’un corrent d’aire calent ascendent, que, segons explica, emergia del fons de la vall de les Planelles, i lligava amb la zona dels boixos.
Raimon Galí, mentre acumula experiències i coneixements, ja sigui en el marc de l’escola, ja sigui en contacte amb la natura, de mica en mica, s’introdueix en el món dels homes. Aquest és un món la condició d’ésser del qual és la consciència de la doble dimensió en la qual es mou la persona humana, instintiva i espiritual alhora. La descoberta de la identitat dels reis en la figura dels pares, i, més endavant, la revelació del sagrat a través de la relació amb les noies, obren a Raimon Galí una perspectiva adulta de si mateix. Aquesta transformació d’ordre intern, que és la que pauta el desenvolupament dels fets a la primera part del llibre, corresponent a La Catalunya d’en Macià, es constitueix en el motor, a la segona part: L’avantguerra, que impulsa la seva voluntat d’intervenir en el món de la política. Aquell món –extern– del qual, fins aleshores, només n’havia tingut notícia a través del seu pare. El pas per Minyons de Muntanya i Palestra, sota el guiatge de Batista i Roca, però sobretot la seva lluita formant part de la FNEC per garantir l’autonomia de la universitat catalana, són la conseqüència d’una assumpció de responsabilitats davant la realitat viscuda; constitueixen la interiorització dels ideals de Macià i així la síntesi del temps extern i intern que vehicula el llibre.