01/04/2001

La baixa edat mitjana

Aquest escrit va ser llegit a la conferència que vaig pronunciar al V Nucli d’Història Militar de Catalunya, organitzat pel Grup d’Estudis Coronel Guarner. L’estudi que s’hi du a terme, té com a fil conductor els problemes i les paradoxes que mossèn Ballarín desenvolupa en els capítols del seu llibre Catalunya terra de mar menuda dedicats a contar els segles baixmedievals catalans.

Introducció

Abans d’entrar en l’anàlisi del text de mossèn Ballarín, establirem el marc de referència cronològic en relació amb el qual aquest es situa, i definirem els nuclis de força que, al nostre entendre, vertebren el contingut. En relació, doncs, amb el primer, cal assenyalar que el període de la història de Catalunya del qual tractem tot seguit, abasta del segle XIII fins a finals del XV, és dir, del temps de les Vespres Sicilianes, amb l’època d’expansió vers el Mediterrani i la figura de l’almogàver com a teló de fons, a la primera guerra civil catalana i la fi del medievalisme. Des del punt de vista de la història de les edats, el període que ens ocupa és el conegut com a Baixa Edat Mitjana, un temps de transició entre el món feudal i l’època moderna.

Donat el marc cronològic, passem a referir els nuclis a través dels quals es desenvolupa l’escrit de Ballarín, i que constitueixen la pauta del nostre anàlisi. Aquests són:

L’almogàver (El darrer apartat del capítol Terres ençà, mars enllà)
El frare: dominics i franciscans (capítol: Frares i frarets)
El menestral: les viles i l’organització gremial (capítol: La gent del pa de cada dia)
El pastor i l’heretge (capítol: Muntanyes endins)
La fi del món medieval: de Joana d’Arc a Ferran el Catòlic (capítols: Les darreres guspires i Tururut viola)

Si es para atenció als títols que conformen aquest índex, hom es pot adonar que tots ells estan vinculats a un personatge determinat. Amb això hem volgut ser fidels amb el que pensem que és una de les línies de força important, no només de la part del llibre referida, sinó del seu conjunt: destacar que darrera dels fets històrics hi ha les accions d’unes persones concretes, a la vida de les quals cal atansar-se per tal d’assolir una visió de conjunt, i alhora real, allunyada del defecte de la sublimació del mètode i l’abstracció. Aquí les persones no s’interpreten en funció de les necessitats del mètode, sinó que aquest es desenvolupa a partir d’aquelles.

Dit això, comencem l’examen dels continguts:

1. L’almogàver

Per tal d’entendre la importància que mossèn Ballarín atorga a aquest personatge, cal tenir en compte que la seva caricatura és la que precisament serveix d’il·lustració a l’encapçalament del capítol, que tracta l’expansió catalana al Mediterrani, Terres ençà, terres enllà. Home rude, de temperament violent i eminentment pràctic, Ballarín, tot seguint les dades que aporta la crònica de Bernat Desclot, destaca que l’almogàver “podia ser aragonès, català i fins sarraí.” (1998: 92). El seu origen, continua explicant, cal cercar-lo a les muntanyes; diu que “rampinyava a tort i a dret, que podia passar dies sense menjar i que, si no hi havia res més, passava menjotejant herbotes” (idem). Pel que fa a aquest aspecte, Jean Pascot (coronel de l’exèrcit francès), al seu conegut llibre Els Almogàvers, apunta que aquesta mena d’home es deuria forjar durant el temps de la reconquesta, al territori inestable de la Marca Hispànica. Des del seu punt de vista, és, a partir de l’acció reconqueridora duta a terme per Carlemany, que apareixen els mots almogàver i almogaveria. Aquests termes, diu,“s’aplicaven als cristians isolats que, actuant per compte propi i per a pròpia seguretat, o bé a sol·licitud i a les ordres de llur senyor, s’infiltraven a les línies sarraïnes per recollir-hi informacions.” (Pascot, 1997: 34). Això lliga amb l’apreciació de Vicens Vives, segons la qual “jugar-se la vida per a defensar la vida va ser un exercici incessant que va fer dels primers catalans un poble de camperols i guerrers”; apreciació a la qual afegeix que “aquest aire bèl·lic no va desaparèixer fàcilment del nostre temperament col·lectiu” (1980: 34-35)

Durant el període al qual ens estem referim la població de l’àrea de la Marca es caracteritza per la presència d’un contingent notablement romanitzat, naturals de la plana que s’han refugiat als Pirineus fugint de la conquesta àrab, i per un contingent poc romanitzat, en el qual es manifestaria el manteniment de la cultura ibera: “la gent de terregada, que parlava basc, i barrejava la rel ibèrica amb terminacions germàniques” de mossèn Ballarín (ibídem: 48) –per a això mateix vegeu, Pierre Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, cap. I, “Població i condicions d’existència”; i l’obra de Josep Ma Salrach i Mercè Aventín, Conèixer la història de Catalunya, vol.1, “La societat prefeudal”. Així, al nostre entendre, l’origen dels primers almogàvers es troba vinculat amb les bosses de població d’ascendència ibèrica que es mantenien al redós del Pirineu. En aquestes es mantenia viu “l’esperit d’aventura i bel·licós” que Bosh Gimpera atribueix als ibers, els quals, d’altra banda, i d’acord amb els estudis del mateix autor, ja “van servir com a mercenaris en els exèrcits cartaginesos o en els grecs de Sicília” (citat a Quaderns de l’exili, núm. 25, vii).

Havent crescut, doncs, en un context ple de guerres i de violències, l’almogàver fóra aquell qui no ha sabut deixar l’espasa per la fanga, que hauria romàs, com diu Ballarín, sense bressol. No hi ha dubte, quant al temperament, és muntanyenc: no admet cap limitació de part d’un altre home a la seva llibertat –principi del dret–, i se les campa soles amb els seus; ara, en no haver-se estabilitzat en un lloc, tampoc no ha conegut la ponderació que sobre els impulsos infon el treball de la terra. En ell predominaria aquell aspecte de la psicologia dels catalans que Vicens Vives ha definit com a rauxa, en contraposició amb el seny. Des d’aquesta perspectiva, s’entén que pugui ser, tal i com destaca Ballarín, “el protagonista de la més gran estossinera feta per la gent de casa. Només de recordar com cridava “desperta, ferro” al començar les batusses ja t’agafaven tremolines” (idem).

Tot i que Ballarín no ho fa –com en moltes altres qüestions, que només les apunta– nosaltres, a través de l’estudi de les seves accions, aprofundirem una mica més en el caràcter i la personalitat d’aquest home de muntanya, el qual, paradoxalment, es manifesta mariner. La figura de l’almogàver, representant un cas extrem, és bona com a exemple per tal de discernir un del elements constitutius, no ja del caràcter del poble català, sinó de la mateixa naturalesa humana en general. De manera que, a través del model de persona que mostren els seus actes, podrem posar en relació, i comparar, les diferències que, quant al caràcter, es produeixen en el pla del concret, sigui, per exemple, entre un almogàver i un monjo, sigui entre un senyor feudal i un mercader de ciutat. Les diferències entre aquests, en contraposició amb allò que es manté constant i idèntic, no són de natura, cal explicar-les en relació amb l’aspecte contingent i històric dins del qual s’han desenvolupat.

Anem, doncs, a conèixer una mica més de prop aquests “ganàpies” d’almogàvers, tal com els denomina Josep Maria Ballarín. Dos seran els aspectes que centraran la nostra atenció en aquest punt: el sentit de grup que posa de manifest les relacions que mantenen entre si, i la seva especial manera de concebre el combat, el que militarment parlant es denomina tàctica.

1.1. El sentit de grup

En relació amb aquest aspecte, ja d’entrada convé assenyalar que el seu èxit en el camp de batalla es fonamentava en el fet que el grup dins la seva pluralitat constituïa una unitat, esdevenia un tot organitzat, i no un mer agregat. Pel que fa a això cal remarcar el següent element: a diferència del pagès, un altre arquetip de personalitat, en el qual el treball de la terra és el que l’impulsa a haver de coordinar el seus esforços amb l’altre, i per tant a organitzar-se per a assolir els seus objectius, en l’almogàver allò que dóna unitat al col·lectiu és el combat. En un cas, el del camperol, “l’esperit de la colonització de la terra, a l’ardiment en la feina”, d’acord amb les observacions de Vives, han esdevingut els valors al voltant dels quals “el català ha pogut vèncer els elements dissociadors procedents de la seva formació ètnica. Així el mestissatge és redimit per la conquesta de l’eina, del camp; pel treball individual i col·lectiu” (1980: 29). En l’altre, el dels almogàvers, aquests valors vénen determinats per l’ideal de soldat; en això seguim Jep Pascot, autor rossellonenc, coronel de l’exèrcit francès i estudiós de temes militars. “Per als almogàvers”, diu Pascot, aquest ideal “es traduïa en un comportament exemplar al camp de batalla. El combat era llur religió; s’hi preparaven amb gravetat, amb misticisme; sovint combregaven el dia abans de combatre; d’altres vegades, abans de proferir llur crit de guerra “Aragó! Desperta ferro!”, marxaven cantant la Salve Regina” (ibídem, 30). Uns homes així, difícilment podien avenir-se a dur una vida civil, sedentària, el seu ideal no els ho permet. És, des d’aquest punt de vista, que Jep Pascot explica llur renúncia a viure a Sicília un cop signada la Pau de Caltabellota entre Frederic II, tercer fill de Pere II el Gran, i Carles II d’Anjou, i el seu oferiment com a cos de mercenaris a Andrònic II, emperador de Constantinoble (ídem). L’aglutinant d’un col·lectiu com aquest és la disciplina militar i l’honor (sense que vulgui ser cap atenuant a les malvestats que es feren a Grècia i Macedònia, cal notar que aquestes tingueren lloc després d’un acte de traïció flagrant envers el seu cap). Jep Pascot, sempre seguint la Crònica de Muntaner, explica com Roger de Flor fou assassinat per Miquel IX, fill gran d’Andrònic II, degut a la gelosia d’aquest pels seus triomfs davant els turcs. Cal atendre el següent: malgrat estar assabentat de les intrigues del fill d’Andrònic en contra de la seva persona, Roger de Flor, d’acord amb les regles d’honor, es presenta davant seu sol, sense les seves tropes, a fi d’acomiadar-se’n, amb la qual cosa dona l’oportunitat a què es pugui atemptar en contra d’ell. No fer-ho fóra una covardia, fer-ho un motiu d’orgull. Com relata l’autor del Rosselló, “Roger de Flor no ignorava l’odi que li tenia Miquel IX; però creia que el seu honor l’obligava a prescindir d’aquest sentiment. I encara, l’home de guerra que era, rude però lleial i franc, no podia concebre la traïció, pertanyia a un món on la regla era desafiar-se cara a cara; quant al perill, l’havia vorejat massa vegades al llarg de la seva vida aventurera, per a donar-li importància; en moltes ocasions l’havia vençut i continuava creient en la seva bona estrella. Només escoltà la seva veu interior que li aconsellava de tenir confiança en un destí que l’havia conduït a la glòria. Aquella vegada”, conclou l’autor francès, “el destí el portaria a una fi tràgica” (ibídem, 90). Creiem observar en aquesta actitud de Roger de Flor una forma d’excés, en la qual hom és susceptible de caure, és una possibilitat connatural a la condició humana. Es tracta de la mateixa forma d’excés que impulsà a Pere II el Gran a deturar la seva marxa victoriosa per les terres de Calàbria per tal de presentar-se davant Carles I d’Anjou a Bordeus, amb l’objectiu de fer front al repte a què aquest l’havia desafiat. Pere II aleshores no tingué en compte, o no va voler tenir-ho, que aquest desafiament només era una maniobra política que tenia com a propòsit guanyar temps a fi de reorganitzar les tropes angevines al sud d’Itàlia; tanmateix la qüestió afectava el seu sentit d’honor cavalleresc, i això l’impulsà a exposar la seva vida, i juntament amb ella també la del seu regne, com més endavant es va demostrar. En la seva crònica, Ramon Muntaner farà retret a Pere II per haver comès aquest acte, tot i que el disculparà, com diu Ferran Soldevila, “invocant la maldat d’algun conseller o l’arrauxament de la jovenesa” (1989: 167).

On es troba l’element comú a l’excés en Roger de Flor i en Pere II? i per extensió en la conducta dels almogàvers? Pensem, que en el menysteniment de la vida, més concretament, en la subvaloració de la lògica que regeix la vida dels homes en temps de pau a la societat civil, és a dir, la política. Reconeixent que “si a la vida no hi ha res pel qual valgui la pena de morir, tampoc no mereix d’ésser viscuda” (R. Galí, 1994: 13), cal notar que aquelles coses per les quals val la pena morir constitueixen al mateix temps, com nota Raimon Galí, allò pel qual estem disposats a viure. El que permet la comparació de les empreses dels almogàvers, amb l’acció del rei Pere II, és el sentit de la vida que en ambdós casos es posa en relleu: el seu valor ve mesurat per la possibilitat de la mort. Centrant-nos en el cas concret dels almogàvers, allò que dóna sentit al grup, que el cohesiona i li dóna unitat és l’experiència de la mort. Ben el contrari s’esdevé en el cas del pagès; en aquest, més aviat, allò que li serveix per a reunir forces és la seva acceptació de la vida, la necessitat del treball per a subministrar-se el sosteniment. L’adopció d’un o altre model en termes absoluts, és a dir, sense tenir en compte la situació en què hom es troba, és allò que acaba conduint a la seva degradació: el cas més clar d’això que diem és la manera com varen venjar els almogàvers la mort del seu cabdill en la població de Macedònia.

1.2. La tàctica

El segon aspecte al qual volem fer referència és la tàctica emprada en la lluita pels almogàvers. Cal notar d’antuvi que només en casos excepcionals anaven dalt de cavall. Jep Pascot assenyala respecte a aquest punt que, fins i tot aquells que disposaven d’aquest animal, sovint descavalcaven per ajuntar-se a llurs companys no muntats, com succeí a la batalla d’Apros, perquè “a peu”, subratlla l’autor, “es trobaven més còmodes per al combat” (ibídem: 160). Els almogàvers formaven un cos d’infanteria, en una època com és la medieval en què el cavall era el rei, militarment parlant, i l’home de peu era tingut per poca cosa. D’on els venia, doncs, la fama de bons guerrers? en què consistia la seva destresa militar que, a diferència dels altres cossos d’infanteria del moment, els feia tant valuosos a l’hora combat? La perícia no els podia venir de l’armament: no anaven a cavall, ni estaven, lògicament, equipats amb armadures. La clau dels seus èxits es trobava en la capacitat de moviment dins el camp de batalla, en les múltiples possibilitats de maniobra de llurs forces. Aquesta capacitat els permetia adaptar-se a totes les circumstàncies que es podien produir al llarg d’un combat. Per estrany que pugui sonar, la tàctica que empraven era un cant d’exalçament a la persona. Mentre la seva concepció de vida, com hem vist abans, a l’extrem, comportava l’anorreament d’aquesta, la seva tàctica en el combat en depenia absolutament. Per dir-ho així, el principi que orientava la seva estratègia és que la victòria es decideix en favor d’aquell qui dóna més llibertat d’actuació a les hosts de què disposa. Llibertat que no vol dir en cap cas desordre. En aquest sentit, Jep Pascot observa que “de la llarga experiència adquirida havien sabut treure una lliçó: una manera de maniobrar, una doctrina empírica, que aplicaven segons les circumstàncies i especialment segons el lloc i els mitjans de l’enemic”. “Associaren a la tècnica del combat la ciència del moviment, que és pròpiament l’estratègia. Com diu Jomini”, continua l’autor rossellonenc; “l’estratègia és l’art de dirigir els exèrcits damunt els teatres d’operacions; la tàctica és l’art de dirigir-los sobre els camps de batalla” (1997: 188-189).

A finals de l’Edat Mitjana, durant la guerra de Cent Anys que enfrontà França amb Anglaterra, es van començar a posar de manifest les limitacions de la cavalleria. Els exèrcits anglesos a Crécy, en 1346, i a Azincourt, en 1415, varen derrotar les tropes de cavallers franceses gràcies al seu cos d’arquers, soldats de peu. Quin fou el camí seguit per França a fi de superar aquest contratemps? Varen afegir més proteccions i defenses al cos del cavaller per tal de resistir els trets de la ballesta. Finalment, però, degut a la rigidesa de l’equipament, van haver d’acceptar l’evidència, i el genet va baixar del cavall. En la conformació dels exèrcits permanents francès, el 1445, i castellà, el 1495, la infanteria ha guanyat importància en relació amb la cavalleria, la qual seguint la mateixa tendència, passa a ser lleugera. En relació amb aquesta concepció de la guerra, de la qual en són uns dels pioners els almogàvers, cal posar, segons Pascot, la famosa infanteria espanyola i la unitat tàctica coneguda sota el nom de terços, que data de 1534 (idem). No cal dir-ho, la noció de guerra llampec amb que es coneix els pla d’ofensiva alemanya sobre França a l’inici de la Segona Guerra Mundial, pla en el qual les unitats de tancs hi desenvolupaven un paper destacat, participa d’aquesta mateixa concepció.

2. Els frares: dominics i franciscans

El segon dels nuclis amb què hem dividit l’escrit de Ballarín correspon al capítol titulat Frares i frarets. Malgrat que l’anàlisi de la figura de l’almogàver ens hagi portat fins al temps de la Marca Hispànica i hàgim fet referència al procés de repoblació a l’inici de l’Edat Mitjana, el cert és que, com ja s’ha dit al principi, el període que pròpiament tractem és la Baixa Edat Mitjana. Si l’època anterior –l’anomenada Alta Edat Mitjana–, a gran trets, es caracteritza, d’una banda, pel seu aire rural: concentració de la població a la muntanya, amb un predomini de l’economia d’autosubsistència dirigida al sosteniment de la família; i, d’una altra banda, per l’atmosfera bèl·lica que envoltava totes les activitats, degut al perill que comportava la proximitat i la potència de l’adversari sarraí; en contraposició amb aquests aspectes, el període en què ens situem, com molt bé assenyala Ballarín, determina la puixança d’una “burgesia de nova planta que compta diners de molt i de massa”; i en què l’antic adversari es bat en retirada –la superioritat militar dels regnes cristians es comença a produir al segle XI, coincidint amb la creació del regnes de taifes musulmans. Així doncs, a una etapa d’enfortiment per tal de superar una situació plena de dificultats, succeeix una d’expandiment i d’assumpció de riscos pel que fa a les activitats econòmiques, que ara es basaran en l’intercanvi i el comerç. Mentre a la primera, la responsabilitat de vetllar pel benestar espiritual residia, fonamentalment, en els monjos dels monestirs que constituïen una mena d’avantguarda colonitzadora –tots ells benedictins per disposició expressa de Lluís el Piadós–; en la segona etapa, els frares dels ordes mendicants prenen el relleu en la direcció de l’espiritualitat del país. Si atenem al judici d’Antoni Pladevall, els frares es distingeixen pel fet que “s’agrupen amb un fi determinat i sovint delimitat: respondre a les necessitats de l’Església en l’ensenyança, predicació, hospitals, missions, etc. Els monjos, en canvi, a part l’estabilitat, la conversió de vida i l’obediència, més estrictes i accentuades que en molts religiosos, no tenen un fi determinat. Els monjos –sobretot els benedictins i llurs modalitats, són missioners, mestres, tenen hospitals o són colonitzadors, però no pas com a fi concret, sinó segons la necessitat del moment; són intel·lectuals i mestres de l’Ofici Diví” (A. Pladevall; 1978: 7)

Els ordes mendicants neixen al mateix temps que comencen a créixer els nuclis urbans, i en el moment en què la generalització de l’economia basada en l’intercanvi i en el risc en els negocis, ha propiciat que un determinat sector de la societat s’enriqueixi molt. Aquest, consolidat, constituirà un estament el caràcter distintiu del qual no es troba ni en el treball de la terra, cas del pagès, ni en la guerra, cas del senyor feudal, sinó en el comerç, en el benefici econòmic que genera l’intercanvi de productes. De la proliferació d’aquestes intercanvis es deriva el floriment de les ciutats. Cal recordar, en relació amb això, que l’àgora grega i el fòrum romà, a banda de ser els centres polítics i religiosos, també constituïen els centres d’activitat econòmica dels nuclis urbans. Tot això són indicis que quelcom està canviant al si de la societat medieval. El diner circula i, no només això, hi ha un sector social que reivindica els seus drets polítics enfront dels senyors basant-se en el seu grau de riquesa. En aquest nou escenari, doncs, més caracteritzat pel benestar, que per la duresa de les condicions de vida, en què el món sembla estar més aviat a la disposició de la voluntat dels homes i no a ésser un impediment o obstacle a superar, com s’esdevenia en el temps de la Marca, apareixen els ordes dominic i franciscà. Sent de gran importància a Catalunya, Ballarín assenyala, a propòsit dels seus fundadors, que “són a l’inrevés de Sant Benet. El patriarca monàstic, anant a contratemps, va arrelar els seus monjos al monestir; els dos patriarques del gòtic, amb la gent escarxofada a les viles, els van engegar a captar pel món” (ibídem, 98). Adonem-nos de la coincidència que posa de manifest aquesta opinió amb l’expressada més amunt per Antoni Pladevall, en relació amb la diferència entre monjos i frares.

Mentre el problema de la repoblació deriva de la necessitat de conquesta de la terra, i per a convèncer-se d’això cal que hom prediqui amb l’exemple estabilitzant-se en un indret –i no escriure’n un tractat–, el problema en aquest moment és més aviat la manca de terra per conquerir. En dos sentits diferents: d’una banda, pel tractat Almirra de Jaume I amb el rei de Castella Alfons X el Savi (1244), els dominis de la corona catalano-aragonesa a l’interior de la Península no es poden estendre més enllà d’Alacant; d’una altra banda, en el sentit que la terra entesa com a objecte de dificultat, i objecte a conquerir, ha començat a desaparèixer, si més no entre les elits dirigents. El braç militar o noble, el més interessat en la conquesta de nous territoris, està perdent importància en benefici del patriciat urbà en la direcció dels afers polítics. En relació amb aquest context, dominics i franciscans proposen dues vies diferents per tal de preservar el vigor espiritual del poble, vigor que s’havia anat acumulant durant el període de la reconquesta, i que, ara, com hem dit, a manca d’una dificultat externa clara, de mica en mica va minvant. Els uns, els franciscans, van optar pel camí de la pràctica, mirant de posar de manifest el vessant moral de la persona a través de la continència i la pobresa en la vida material; els segons, els dominics, triaren el camí del pensament. Aquests van aprofundir en les bases del saber teològic per tal de lluitar contra falses ideologies, que s’havien desenvolupat coincidint amb el relaxament dels temps –cas del moviment albigès, per exemple–. El seu objectiu era atorgar un fonament teòric prou sòlid a una acció pràctica que, regint-se per aquest, pogués perdurar al llarg del temps sense desviacions. “Els dominics són el seny”, diu Ballarín, “els franciscans”, continua, “tot i perduda massa aviat la primera gràcia de la pobresa, són la nostra festa dels folls” (ibídem, 102). La necessitat del sotmetiment a la regla, el sentit del deure, i l’esperit de llibertat, el romà i el grec, el pa i el vi, la vida civil i la vida del guerrer.

3. El menestral: les viles i l’organització gremial

Entrem en els dominis del sentit del deure, del romà, del pa i la vida civil. La mateixa idea que expressem amb els anteriors conceptes constitueix l’eix que vertebra la manera de fer dels gremis, i que, per tant, organitza la manera de fer que es desenvolupa a les viles i ciutats. Escoltem què ens diu sobre això Josep Maria Ballarín:

“La feudalitat no es fiava mica de papers ni de reglaments. Resolia les picabaralles de la servitud o el vassallatge amb un codi d’honor, ben entès o mal entès. Quan anava de barates ho feia per l’axioma que encara he sentit entre els tractants de bestiar. ‘Els bous per la banya i els homes per la paraula.’

L’home de ciutat és altra cosa, i tot i que en els temps medievals la paraula donada era sagrada i als testimonis d’un judici hi valgués més un mot de fiar, cada ciutat o vila es defensava acarnissadament ventant els privilegis pels nassos dels senyors i fins dels reis. Més d’una vila encara fa festa recordant el dia en el qual fou vila franca. Amb muralles, i a veure qui gosa entrar sense permís.” (ibídem, 105)

Què és el que separen els murs de la ciutat? Doncs, el domini de l’arbitrari, representat pel poder dels senyors feudals, i l’estat de dret dels prohoms de la ciutat. No és casualitat: és en temps de Jaume I, i no abans, que les reunions entre eclesiàstics i nobles, per tal de definir l’acció de govern, inclouen els ciutadans i burgesos de les principals ciutats, donant lloc a les assemblees polítiques que coneixem sota el nom de Corts. Ferran Soldevila assenyala que una constitució de 1283 (en temps de Pere II el Gran i durant la croada francesa contra Catalunya) “estableix que el rei celebrarà cada any, dintre de Catalunya, Cort de catalans, en la qual, amb els prelats i religiosos, amb els barons i cavallers, i amb els ciutadans i homes de les viles, tractarà del bon estat i la reformació de la terra.” (1989: 202) Al nostre entendre, tot això és indicatiu de l’inici d’un procés de separació del poder civil o polític respecte del moral o religiós. D’alguna manera l’entrada dels burgesos en les assemblees polítiques implicarà la introducció de l’esfera mundana com a paràmetre per a determinar l’obra de govern –precedent dels futurs parlaments democràtics–. L’ambivalència amb la qual es manifesta la persona humana, amb la seva doble vessant sensible i espiritual, tindrà a partir d’ara també el seu correlatiu extern amb la progressiva divisió de funcions entre estat i església, i amb la duplicitat quant a fonts de poder, derivant, bé sigui del monarca, bé del parlament. L’esfera mundana reivindica els seus drets. Referint-se a aquest canvi de concepció que afecta les relacions que uneixen el mundà amb el transcendent, però considerant-lo des del punt de vista de l’art, Ballarín observa que hem passat “del hieratisme del romànic primitiu”, en què del que es tracta es de trametre una idea, afegim nosaltres, “a la gràcia gòtica”, en què a més a més de la idea importa la realitat. Ballarín conclou que “l’escultura del temps és la recerca del somriure.” (ibídem, 109)

Dintre d’aquest nou món que s’obre, el nostre protagonista és el menestral. Si respecte del guerrer, el pagès de la Marca representava l’observança del treball com a element de cohesió, mentre que per al primer el representava el coratge en el combat, ara el menestral torna a ser la repetició del pagès però ficat a l’obrador. “El medieval d’ofici era home de feina ben feta i acabada. Tant com el cavaller tenia el seu honor, l’artesà tenia el de la feina.” (Ibídem, 107) Quin és el doble del cavaller en aquest temps de puixança de les viles i ciutats? ens hi hem referit abans: el marxant –vegeu p. 98–, l’home de negocis amb empenta que “marxa” lluny per a establir contactes comercials.

4. El pastor i l’heretge

En aquest punt, Ballarín ens fa sortir de dins el reclòs que delimiten l’espai de la ciutat per anar muntanyes endins. Qui hi trobem en aquestes contrades, lluny del tràfec urbà? Doncs el pastor, potser des del temps bíblic d’Abel el millor exponent per a expressar l’ideal de llibertat i honestedat en els costums, enfront del tèrbol i especulatiu Caín.

Com subratlla l’autor, “muntanya amunt tot canvia. Quan ja ningú xerrava dels ibers perquè n’havien perdut el record, la gent dels grenys en conservava la feror, encara avui en té rastres. Tractats de lluny semblen isards, es malfien de qui vingui de nou i més si duu accent de ciutat.” (ibídem, 115)

Més endavant afegeix: “muntanyes endins, ànimes endins de gent avesada a la llibertat del torb i de les altes neus, n’havia de sortir, rebec a tot, un altre dels nostres tipus que van fer forrolla als seus dies: l’heretge”.

De qui es tracta en aquest cas? Doncs d’aquell, per dir-ho així, que, veient l’abaltiment moral a que en alguns conduïa l’interès despertat per l’esfera mundana, sota la forma d’afany de poder sobre aquesta, entengui’s l’alta jerarquia eclesiàstica, representada pel Papa Innocenci III, reacciona contra això tot preconitzat un rebuig absolut de la vida en el món. D’aquesta manera, tornem a ser a prop dels almogàvers. “El catarisme”, nota Ballarín, “creia en un principi del bé, espiritual, i en un principi del mal, material, que lluiten dintre de l’home com enlloc perquè en ell xoquen cos i ànima, fins que l’home, morint i reencarnant-se, arriba a la puresa perfecta.” (ibídem, 119) L’equívoc és de concepte, potser per aquesta raó fou Sant Domènec, l’estudiós, l’encarregat de combatre l’heretgia. Sense deixar passar per alt el clar interès polític que hi hagué rera la croada contra els albigesos, el cert és el catarisme com a idea comportava el perill de l’anorreament de la persona i la decaiguda en l’arbitrarisme, puix que despullava de tota substància el món material, l’àmbit on ocupa el seu espai la política i que permet la coexistència entre gents que pensen de manera diferent. El bé, per a un cristià, no pot correspondre únicament a un principi espiritual. Des d’aquesta perspectiva, hom, en tant que ésser terrenal, fóra condemnat ja d’antuvi. El bé, més aviat, resideix en la justa combinació del principi espiritual amb el material, altrament dit, en l’acolliment de l’un a partir de l’altre, en l’encarnació, però mai pot consistir en el rebuig de l’un per l’altre.

5. La fi del món medieval: de Joana d’Arc a Ferran II

El capítol titulat Les darreres guspires i els primers quatre apartats del següent, Tururut viola, (fins a la plana 136), constitueixen un mena d’acta de defunció: d’una banda, de la societat medieval, de la qual la vida de donació a Déu i els actes heroics de Joana d’Arc en són el darrer sospir; d’una altra, d’un poble, el català, incapaç d’adaptar-se als nous temps, tal vegada exemplificats a través de la figura de Ferran II, amb Maquiavel, no?, ressonant darrera seu. Si la negació del terrenal en virtut del transcendent compromet el respecte per les diferències que en el món es posen de manifest; el camí invers, la sublimació de la política en detriment de la moral, suposa una altra perversió de no menors repercussions. Si eliminem la influència de la moral en els assumptes mundans, aquests deixen de ser concebuts com a quelcom ordenable d’acord amb un ideal de perfecció –aquest era el punt de vista dels clàssics–. L’ordre ha de sorgir de les mateixes relacions entre els cossos, la qual cosa ens condueix al concepte modern d’univers regit per lleis físiques, que responen a una lògica d’índole matemàtica: “Galileo Galilei va escriure un llibre que sembla mentida: De l’explicació del món per les matemàtiques. I visca la ciència. Quan Newton va sortir amb allò de la gravitació universal, l’univers de perruques il·lustrades es va estremir de goig. I més visques a la ciència.” (ibídem, 134). Aplicada aquesta concepció al cas dels homes, de la qual cosa Maquiavel fóra un alumne avantatjat, resulta que aquests deixen de ser considerats com a persones, per passar a ser-ho com a individus. El que compta aleshores, de cara al manteniment d’un ordre polític, és simplement el posar mesura a allò que des del punt merament físic els mou a actuar, és a dir, les passions. Per a això, cal bastir un estat fort amb una monarquia autoritària, per tal que, des de la por i la coacció, imposi la llei.

Pensem que la confluència d’aquest nou esperit renaixentista, que al segle XV s’estava imposant arreu d’Europa i que al XVI esclata amb la nova concepció física de l’univers, constitueix un element a tenir en compte a l’hora d’entendre el que mossèn Ballarín, referit al poble català anomena “esfigassada”. Aquest regirament en la manera d’entendre el món, i la relació entre les persones, es produeix al mateix moment en què a Catalunya manquen les forces: no només les males collites i la pesta negra afecten la salut del poble, encara més ho fan les lluites fratricides entre senyors i pagesos al camp, durant les famoses guerres remences (a mitjan segle XV), i a les ciutats entre artesans i prohoms, que acabaren conduint a una situació de guerra civil (1462-1472). És a dir, alhora que s’estava gestant un pensament que posava els fonaments de l’ordre polític en la capacitat de coacció dels estats, Catalunya es trobava més dividida que mai. Des d’aquest punt de vista, es pot entendre l’estrany desenvolupament de la successió del darrer rei de la dinastia catalana Martí I l’humà, un rei culte i melangiós, però mancat de caràcter. És aquella manca de caràcter que molt finament Ballarín exposa en referència a la figura intel·lectual del moment, pel que fa als països catalans: Bernat Metge. L’escriptor barceloní amb la seva obra Lo Somni, davant dels canvis que es comencen a manifestar a la seva època, només sembla oferir com a alternativa un cant nostàlgic al passat: “Lo Somni no té res de clàssic, és un somni trist com les melangies del Martí. [...] En aquest món trist va venir Casp.” (ibídem, 125).

La pèrdua del sentit d’unitat, tan cara als almogàvers en la lluita, i que anteriorment els pobladors de la Marca havien sabut tenir davant les dificultats de la reconquesta, en el context assenyalat, en què l’ordre moral es trobava en descrèdit, pensem que fou una causa important de la crisi que patí Catalunya durant l’edat moderna. Les lluites van comportar el malbaratament de les energies pacientment acumulades al llarg dels temps medievals, en un xoc de passions d’abast intern.

Bibliografia:

Ballarín, Josep Maria. Catalunya terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts. Ed. Planeta, Barcelona, 1998.
Bonnassie, Pierre. Cataluña mil años atrás (siglos X-XI). Ed Península, Barcelona, 1988.
Pascot, Jep. Els almogàvers. L’epopeia medieval dels catalans, Ed. Proa, Barcelona, 1997.
Pladevall, Antoni. Els monestirs catalans. Ed. Destino, Barcelona, 1974.
Salrach, Josep Maria i Aventín, Mercè. Conèixer la història de Catalunya. Dels orígens al segle XII. Ed. Vicens Vives, barcelona, 1990.
Soldevila, Ferran. Història de Catalunya. Ed. Selecta, Barcelona, 1989.
Vicens Vives, Jaume. Notícia de Catalunya. Ed. Destino, Barcelona, 1980.